RSS Español Catala English

www.albasud.org Contacto

Subscriu-te al nostre butlletí

Article d'Opinió | Món global

04-12-2012

Articulació a la base: una necessitat política a l'Espanya neoliberal

Rodrigo Fernández Miranda | Alba Sud

Des del 2011, i esperonats per les mobilitzacions del 15-M, van néixer a tot el territori de l'Estat espanyol desenes de col.lectius i plataformes ciutadanes. La seva articulació per la base és un necessitat urgent i una possibilitat real.

En el marc de la Setmana de Lluita contra Eurovegas [1], realitzada a Madrid, Alcorcón i Villaviciosa de Odón entre el 25 de novembre i el 2 de desembre de 2012, es va celebrar un debat obert entre diferents plataformes ciutadanes de recent constitució. El següent text fa una reflexió sobre els orígens d'aquesta mobilització i la necessitat d'articulació d'aquests nous moviments ciutadans nascuts al territori espanyol a partir de la primavera de 2011.

Moltes conseqüències, una causa

Des de 2011, i esperonats per la gran mobilització social del 15-M, han nascut per tot arreu del territori espanyol desenes de col.lectius i plataformes ciutadanes. Grups de marcat caràcter social i polític que pretenen donar resposta a noves injustícies i necessitats que van quedant descobertes amb la implementació del receptari de la Troica.

Col.lectius contra la privatització i l'espoli de béns comuns, per una banca púbica, d'afectats per les hipoteques, per l'impost de transaccions financeres i contra els paradisos fiscals, per una auditoria ciutadana del deute, contra la implementació de projectes especulatius i inútils [2] o el tribunal ciutadà de justícia, són alguns exemples d'aquests nous grups que estan donant una resposta social a aquest context. Un context que suposa ni més ni menys que una radicalització del capitalisme, un pas sobre l'acumulació i la despossessió, un salt endavant o, segurament sigui més precís dir, un salt al buit.

L'activisme d'aquests nous col.lectius es centra en arestes concretes de les conseqüències d'aquesta radicalització del model, tot i que el discurs crític que es construeix en tots els casos pretén anar al fons de l'assumpte. I és justament aquest aprofundiment del model el terreny comú que tenen les lluites d'aquestes plataformes nascudes al calor de la primavera de 2011: l'avanç d'unes polítiques neoliberals que estan aguditzant la injustícia social, aprofundint la desigualtat i garantint la insostenibilitat mediambiental en el territori, en el marc d'una absoluta pèrdua de sobirania popular. El que també està suposant la creixent conculcació de llibertats fonamentals i de drets socials, econòmics, culturals o polítics per les àmplies majories.

També en aquest context, el conglomerat del poder econòmic i polític ha aconseguit trobar la clau: (crear i) trobar un pretext totpoderós per intentar construir una relativa legitimitat i un consens social, i minimitzar d'aquesta manera les protestes i resistències davant aquestes polítiques: la "crisi". En nom, en el seu honor, perquè "és l'únic camí possible" per poder sortir d'allí, es duen a terme les "reformes" més antisocials de la història de la democràcia espanyola. "No hi ha alternativa" i "qualsevol manera de pensar diferent (...) és simplement irracional" són les idees nuclears d'un discurs que pretén imposar, seguint la vella estratègia de comunicació de la Dama de Ferro Tatcher [3].

Aquestes "reformes" es redueixen a la idea que allò ha de fer l'Estat de forma més necessària i urgent és alliberar recursos, reduint dràsticament la inversió pública i afectant directament a drets fonamentals de les majories, per pagar un deute il.legítim. Canviar les regles de joc per adaptar-les, encara més, a la conveniència del poder econòmic i financer concentrat. Socialitzar les pèrdues, privatitzar els guanys, nacionalitzar el deute del gran capital i "rescatar" a l'elit financera s'han convertit en "assumptes d'Estat" de màxima prioritat.

Sens dubte, un gran subterfugi en aquesta envestida neoliberal és la insuportable situació de la (des)ocupació. Un exèrcit de reserva de més del 25% de la població activa aturada es converteix en un escenari propici perquè aquest poder polític-econòmic pugui fer passos, d'una banda, en els mantres de la "flexibilització" i la "competitivitat", que es tradueixen en la creixent pauperització de les condicions de l'ocupació i de la contractació, i d'altra banda, realitzar tot tipus de xantatges a una població cada vegada més desesperada, sota la promesa d'accedir en un futur d'incertesa creixent a un lloc de treball "a qualsevol preu i de qualsevol qualitat".

Finalment, i també com a part del receptari per sortir de la "crisi", en matèria mediambiental s'està produint la relaxació o directament l'eliminació de la legislació per a la protecció mediambiental [4]. Així, a partir d'aquest pretext es permet un avanç sobre les condicions naturals del territori que encara no han estat sobreexplotades o destruïdes amb finalitats de lucre.

En definitiva, aquestes mesures donen via lliure a una acceleració dels processos d'acumulació primària i d'acumulació per despossessió, que se centren en els sectors més vulnerables de la població, desposseint-los, encara més, de les seves cases, dels seus recursos, dels seus entorns naturals i béns comuns, dels seus drets fonamentals, dels seus estalvis, de les seves llibertats civils, de les seves ocupacions, i també són desposseïts de la possibilitat de triar quin rumb volen per les polítiques econòmica, social i ambiental al territori.

En aquest context, el laissez faire selectiu, la prioritat de pagar un deute il.legítim, l'avanç de les tendències de privatització i desregulació, l'augment sensible de la pobresa i la desigualtat social, la centralitat del mercat en la vida quotidiana, la primacia de l'economia sobre la política, el nivell rècord de desocupació, la via lliure per al deteriorament ambiental, l'atac als béns comuns o la democràcia tutelada pel poder financer són diferents cares d'una mateixa realitat [5].

A mesura que els efectes d'aquestes polítiques neoliberals són més evidents i urgents, també es fa indubtable que les lluites d'aquests nous moviments socials i ciutadans tenen arrels compartides. Aquests col.lectius treballen sobre les seves conseqüències, centrant-se en determinades arestes de la problemàtica, tot i que, en última instància, la causa que dóna sentit a les seves lluites sembla ser una sola.

Avançar en una articulació estable: raons sobren

A més de la concurrència d'una causa nuclear que està mobilitzant les noves plataformes, hi ha altres motius que poden explicar la necessitat que es facin passos cap a una articulació estable. En primer lloc, els grups assenyalats comparteixen un diagnòstic crític de la realitat que va més enllà del neoliberalisme (almenys part essencial d'aquest), i assumeixen en els seus discursos que es tracta d'una problemàtica d'ordre sistèmic. Pel que, en la major part dels casos, també persegueixen objectius comuns, molts dels quals tenen arrels anticapitalistes.

Així mateix, l'articulació és una via que permetrà incrementar l'eficàcia política en l'acció de les diferents plataformes. La complexitat i interdependència d'aquest escenari requereix, a més de fortes respostes polítiques parcials i sectorialitzades en determinats àmbits de la realitat, també una resposta unificada en què els col.lectius parlin amb una sola veu.

Un altre aspecte central que justifica aquesta articulació es relaciona amb la necessitat de construir i transmetre una narrativa pròpia i comuna, que permeti desemmascarar les esquerdes d'un relat dominant que, a força de la reproducció fins al cansament, ha aconseguit interioritzar en gran part de la ciutadania. Per això, es tracta d'estructurar un contra-relat (compost per premisses com que la "crisi" és una estafa a gran escala i sense precedents, o l'amenaça que suposen aquestes mesures per les condicions de vida de les futures generacions, entre altres), intentant apropar els seus discursos a una majoria social al territori que, bé per la interiorització del tan repetit "no hi ha alternativa", bé per la por provocada per l'aplicació de la "doctrina del xoc", encara no es mobilitza. D'aquesta manera, es pot guanyar efectivitat en fer una pedagogia política, per sensibilitzar i augmentar els suports i la mobilització social. I, principalment, aconseguir transmetre la idea que "sí que hi ha alternatives" (perquè realment sí que hi ha alternatives justes, equitatives i sostenibles), a aquestes polítiques neoliberals [6].

Un aspecte molt important és que les diferents plataformes comparteixen horitzons desitjats en matèria econòmica, política, social i mediambiental; aposten per un model més racional, humà i solidari, que posi la vida al centre i l'economia al servei de la vida. En definitiva, aquests col.lectius socials aspiren a un nou projecte de societat fora de les lògiques del creixement, l’individualisme, el consumisme, la competència i el "campi qui pugui".

Es tracta que aquestes plataformes comencin a transitar un camí de suport mutu, d'ajust de les agendes de treball, de construcció de sinergies, i de planificació i realització conjunta d'actuacions de denúncia, de mobilització i de comunicació externa. Un camí que permeti l'acoblament d'un subjecte polític, una via unificat per a la participació ciutadana i un actor integrador en la resistència social.

En el marc d'una pèrdua creixent de legitimitat i credibilitat d'aquesta democràcia representativa cooptada pel poder econòmic i financer, l'organització ciutadana i la participació social (a través de noves i estructures ja existents, de formes d'organització i de protesta) sembla un camí necessari per a la construcció d'una democràcia real, participativa i radical, en què les majories aconsegueixin reapropiar-se de la presa de decisions que regeixen les seves vides.

Els efectes socioambientals de l'aplicació del receptari de la Troica són prou coneguts, i no presenten cap dubte: només cal mirar una mica enrere en el temps i cap a altres territoris del planeta per veure que el que passa a l'Estat espanyol és una conseqüència necessària d'aquestes polítiques, i els efectes negatius d'aquest rumb consumat (però que no formava part de cap proposta programàtica en les últimes eleccions generals) no han fet més que començar a visibilitzar, tot i que el més greu encara ha d'arribar. La història dels impactes de les polítiques neoliberals implementades des dels anys 70 es pot comptar i llegir de mil maneres, però no es pot reescriure.

Caminant el camí

En aquesta direcció, diverses plataformes ciutadanes que estan treballant a l'Estat espanyol han decidit recentment intentar sumar forces per a la creació d'un espai comú. Des d'octubre de 2012 s'està constituint un incipient espai interplataformes, precisament per compartir treball, intercanviar informació i experiències, construir sinergies i integrar i potenciar la seva comunicació.

Precisament, l'acció política comuna d'aquests col.lectius persegueix denunciar, d'una banda, la creixent conculcació de llibertats fonamentals i de drets socials, econòmics, culturals o polítics. D'altra banda, busca impulsar la mobilització social que permeti conquerir de forma col.lectiva el reconeixement d'aquests llibertats i drets. Així mateix, es planteja una coordinació per a la construcció de xarxes i accions estructurades, al mateix temps que es busca exigir a les administracions de l'Estat que rectifiquin de manera immediata el rumb d'unes polítiques públiques al servei dels interessos del poder financer, i d'esquena als interessos de les majories, que no fan més que deteriorar la vida de les persones i els entorns naturals, amenaçant les possibilitats de desenvolupament i la qualitat de vida de les generacions futures.

Quan l'atac és sistèmic, en lloc de prendre la part pel tot, es fa imprescindible construir aquesta articulació per a aquesta lluita pel "tot", que permeti també guanyar eficàcia, potenciar i aprofundir la disputa per les "parts".

Aquests avenços cap a una articulació de la base a l'Espanya neoliberal també és mostra d'una societat cada vegada més activa i mobilitzada que vol deixar de ser testimoni directe de les actituds servils dels seus "representants" davant el poder econòmic i financer, i també deixar de ser víctima passiva del salt al buit.

Davant la posada a disposició de les vides de les persones i les condicions dels territoris per beneficiar una elit que reparteix els cada cop més escassos recursos, grups sociopolítics cada cop menys minoritaris (que assumeixen la seva condició de víctimes o decideixen seva solidaritat amb les víctimes), comparteixen la indignació i l'horitzó d'una transformació. I això, necessàriament, els uneix i els obliga a treballar conjuntament.
 

Notes:


[1] Per a més informació, veure Parc Agrari del Baix Llobregat, un futur de casinos o camperols i Eurobarcevegas, Barcelona World o la fal.làcia del mal menor.

[2] Per a més informació sobre la crítica contra Eurovegas i l'activisme per aturar la seva posada en marxa, veure: Eurovegas o les postals d'una crisi, publicat a Alba Sud.

[3] Davant la connexió de polítiques de forts ajustos a Anglaterra a principis dels 80, la llavors Primera Ministra anglesa repetia en cadascuna de les seves aparicions públiques la frase "no hi ha alternativa. Fins al punt que va acabar per usar l'acrònim TINA (There Is No Alternative) per resumir la frase tan trillada d'aquesta política.

[4] Per a més informació, veure L'últim i pitjor temporal conegut.

[5] Per a més informació, veure Democràcia tutelada i reapropiació de la política, publicat recentment a Alba Sud.

[6] Una iniciativa que va en aquesta direcció és la campanya Desmontando mentiras, una iniciativa col.laborativa en la qual moviments i organitzacions socials treballen en la deconstrucció d'algunes de les idees nuclears que componen el pensament únic.

TERMINALS

El Bloc de Rodrigo Fernández Miranda

Sobre engranatges i impactes del capitalisme global

Investigador, consultor social i docent, treballa i participa en moviments i organitzacions socials, del Tercer Sector i de l'Economia Social. Ha publicat diversos assajos, estudis i articles. Membre de l'equip d'investigació social d'Alba Sud i del Centro de Estudios de la Economía Social (CEES) de la Universidad Nacional de Tres de Febrero (Argentina).

En aquest blog, entre Buenos Aires i Madrid, s'aborden de forma crítica engranatges i impactes del capitalisme global i les societats de consum. Un sistema polític, econòmic i social que deixa rere seu desigualtats estructurals, injustícia i depredació, afectant els interessos i saltant per sobre de les necessitats de les majories socials.

Anar al bloc »

Reconocimiento - NoComercial - SinObraDerivada
Webdesign: IBIS Servicios Els continguts d’aquesta web estan sota una llicència Creative Commons.