RSS Español Catala English

www.albasud.org Contacto

Subscriu-te al nostre butlletí

Article d'Opinió | Món global

02-11-2012

Democràcia tutelada i reapropiació de la política

Rodrigo Fernández Miranda | Alba Sud

La crisi econòmica és en realitat una gran estafa al servei dels interessos del capital financer. El mandat ultraliberal, però, comença a tenir una forta resposta als carrers: és la voluntat de recuperació de la Política com a instrument al servei dels drets d'àmplies majories.


Crèdit Fotografia: Plaza del Sol, Madrid, 12 de maig de 2012. Llicència Creative Commons.

Des de 2008 la paraula "crisi" forma part permanent dels discursos socials i l'imaginari col.lectiu espanyol, i s'ha convertit en un pretext per legitimar la implementació de polítiques ultraliberals des dels poders públics. Polítiques que han deteriorat de manera tan ràpida com dràstica les condicions de vida de les majories. Mentre aquest capitalisme global es mostra incompatible amb la democràcia, i els interessos del deute amb els interessos de les majories, la irrupció de nous moviments ciutadans revela un renaixement i una reinvenció de la resistència social.

La democràcia tutelada pel poder financer

Com a molts països, a l'Estat espanyol les normes del capitalisme global s'han imposat sobre les de la democràcia. En els últims anys, els mercats financers s'han mostrat com una amenaça creixent per a la convivència democràtica, la sobirania popular i els drets humans. Els mercats, amb la seva pretesa desregulació i autoregulació com a font d'equilibri, han acabat per regular a les institucions polítiques, empobrint la vida de les persones i augmentant el deteriorament de l'entorn natural. D'aquesta manera, l'economia està determinant directament als sistemes natural, social i polític.

La major part de la direcció política del país s'adhereix a la ideologia segons la qual els mercats financers ocupen la centralitat: així, dades com la prima de risc o l'evolució de les borses es converteixen en qüestions centrals de la política quotidiana. Mercats que envien "senyals", que han de beneir amb la seva "confiança" les polítiques econòmiques, que "castiguen" o "premien" en funció que les decisions polítiques siguin més o menys beneficioses per als seus interessos, exclusivament especulatius i de curt termini.

Durant els primers anys del segle XXI, el poder financer (al costat de les agències de qualificació de riscos a través de la sobrevaloració d'actius i solvències, i altres factors com els baixíssims tipus d'interès de la Reserva Federal i l'extrema desregulació financera) va generar bombolles i promoure una febre especulativa sense precedents. Quan aquesta bombolla va explotar, els mateixos que van guanyar amb l'apogeu volen seguir guanyant amb la caiguda, fent rendible tant l'optimisme de la bonança com el pessimisme de la crisi.

Perquè puguin seguir guanyant és imprescindible la connivència dels poders polítics dels països centrals, que cedeixen l'autonomia, abandonen les seves obligacions com a representants de la ciutadania i posen en marxa polítiques de tall ultraliberal responent únicament als interessos del poder financer i econòmic global. Un desplaçament dels eixos de poder que es materialitza amb la implementació de mesures on la premissa induïda pel poder financer és l'ajust estructural de l'Estat per tal d’alliberar divises destinades al pagament d'un deute il.legítim, que a més és cada vegada més gran.

Les esquerdes del relat dominant

Aquesta envestida ultraliberal sobre la democràcia ha exigit la construcció d'un storytelling, sota el paradigma del pensament econòmic dominant, amb l'objectiu de legitimar les mesures de retallades i les seves greus conseqüències socials, econòmiques i ambientals. Des de 2008 s'han introduït amb força en l'opinió pública i l'imaginari col.lectiu un conjunt d'idees pretesament inqüestionables, encara que amb una forta càrrega ideològica i ficcional.

Un dels relats més trillats és que "s'ha viscut per sobre de les nostres possibilitats". En aquest marc, s'insisteix que el deute de l'Estat espanyol es deu al "excessiva despesa pública" i el "malbaratament" produït en els temps de bonança, el que exigeix ​​una retallada brutal de la despesa pública per generar la "confiança dels mercats "i així poder baixar la prima de risc.

Tanmateix, la causa més important de l'elevat deute públic espanyol té a veure amb l'hegemonia de la banca i un sistema de govern d'acord amb els seus interessos: el Banc Central, enlloc d'actuar com a tal, ha operat com un lobby financer europeu. L'equació és senzilla: si l'Estat hagués pogut comptar amb préstecs del BCE a l'1% d'interès (el que paga la banca per aquest mateix diners) el deute públic seria avui un 14% del PIB en lloc d'un 90% (Navarro, 2012) [1]. A més, tot i existir un frau fiscal estimat en 80 mil milions d'euros, el Govern central retalla en partides com sanitat, educació, política social, igualtat, R + D + i, etc., i declara una amnistia fiscal als grans defraudadors. D'altra banda, del deute espanyol generat el 2010 el 32% corresponia al sector financer i el 31% a les grans empreses, principalment del sector de la construcció. A més, la despesa pública espanyola de caire social per habitant i la despesa en protecció social van ser durant els temps de bonança molt inferiors a la mitjana de la UE, 20% i 18%, respectivament (Eurostat, 2009).

Aleshores: qui ha viscut per sobre i de quines possibilitats? Els processos especulatius en matèria urbanística, immobiliària o financera, els ingents beneficis de les empreses transnacionals, els plans de pensions, les enormes remuneracions i primes a directius o el repartiment de exorbitants dividends a accionistes de banca i grans empreses, o el "rescat" de la banca amb diners públics (i la complicitat dels poders públics amb tot aquest procés) si són exemples de viure per sobre de les possibilitats. No així, la inversió pública que repercuteix directament en la consecució de drets socials.

Això condueix directament al segon relat: "l'austeritat de l'Estat és l'únic camí per sortir de la crisi". En un context de recessió proper a la depressió, aplicar el receptari de la Troica (Estat mínim, polítiques de desregulació, liberalització i privatització, etc.) condueix a aprofundir la descomposició social. Exemples d'això són l'impacte negatiu que estan tenint les "polítiques d'austeritat" sobre l'ocupació (OIT, 2012) o sobre les rendes més baixes. Una "austeritat" que porta al que Paul Krugman va anomenar "cercle viciós de reducció de les possibilitats" (Krugman, 2012). És a dir, en un sentit contrari al que proposa aquest relat, l’"austeritat" suposa un agreujament de la crisi social.

El tercer relat, el que més acceptació té, és que "cal tornar al creixement econòmic per sortir de la crisi", la societat ha de seguir per la via del consumisme perquè l'economia torni a créixer i a generar ocupació. Respecte d'això, cal assenyalar que l'Estat espanyol es troba entre els 20 països del món que més pressió exerceixen sobre la natura, el que es reflecteix en la seva petjada ecològica. La biocapacitat global del territori el 2010 s'havia superat 3,5 vegades (WWF, 2011). En segon lloc, dos dels pilars del model econòmic espanyol amb fort nivell de creixement han estat la construcció i el turisme de masses, dos sectors altament impactants.

És possible tornar al camí del creixement i fer-ho de forma indefinida? La insostenibilitat del model de producció i consum admet pocs dubtes, pel fet que hi ha límits biogeofísicos irrefutables. Aquest mite ha contribuït a sostenir la idea de la possibilitat del creixement il.limitat en un planeta de recursos limitats, d'accés infinit al consum, al desplaçament, a les fonts d'energia, a la generació de residus, obviant els límits d'inputs i d'outputs. En les antípodes d'aquest relat, el decreixement econòmic del Nord és una imperiosa necessitat per evitar el cada vegada més proper col.lapse ecològic, climàtic i energètic.

En definitiva, aquest storytelling dominant pretén imposar una narrativa que anomena "crisi financera" al que en realitat és una estafa, i amaga una crisi social, política i ambiental cada vegada més urgent. Una crisi múltiple i sistèmica a la qual aquests relats fan cas omís.

Retrat d'una descomposició social

Com a conseqüència de l'aplicació d'aquest receptari ultraliberal, en molt poc temps el gruix de la societat va començar a patir els efectes d'aquesta submissió de la democràcia als interessos del poder financer. En el cas espanyol, el desmantellament de l'incipient Estat del Benestar "mediterrani" en nom de la crisi financera ve produint canvis ràpids i profunds en la realitat social, econòmica i ambiental del país.

Algunes dades poden il.lustrar aquest escenari on l'esclat social sembla cada vegada més proper. Les problemàtiques més visibles són la pobresa i la desocupació. La taxa de pobresa econòmica a l'Estat espanyol supera el 25% (Fundació Lluís Vives, 2011) i des de 2007 la proporció de llars sense ingressos ha augmentat un 50% (Fundació FOESSA, 2012). L'octubre de 2012 l'atur va tornar a marcar rècords històrics: 5,78 milions de persones, més del 25% de la població activa (i més del triple del registrat el 2007), 1,74 milions de llars amb tots els seus membres en atur i una taxa d'atur juvenil del 52% [2] (INE, 2012). Menys ocupació i més precari, amb dues reformes laborals en 3 anys, sota el paradigma de la "flexibilització laboral".

Pobresa i atur que ofeguen especialment a certs sectors: la taxa de pobresa el 2012 va arribar al 43,5% d'immigrants no comunitaris, més del doble de la mitjana general (Cáritas, 2012), entre 2008 i 2011 la desocupació va afectar immigrants el doble que a nacionals i el percentatge de llars d'immigrants amb tots els seus membres en atur és un 37% superior als autòctons. Així mateix, ha crescut la bretxa salarial entre la població autòctona i estrangera: entre 2006 i 2010 el salari mitjà real d'espanyols va créixer un 0,8% i el d'estrangers va caure un 10,6% (OIM, 2012). D'altra banda, el creixement de l'atur afecta més a les dones: el tercer trimestre del 2012 hi va haver 75.500 noves desocupades, davant 9.500 homes (INE, 2012).

D'altra banda, la "bombolla immobiliària" també va explotar sobre els drets de les majories: les execucions hipotecàries s'han quintuplicat en quatre anys i, només en el primer trimestre del 2012, es van realitzar més de 46.000 desnonaments, el que suposa 510 desallotjaments diaris (Muñiz, 2012).

En aquest context, entre 2010 i el primer semestre de 2012 el pressupost dels Serveis Socials va ser reduït un 65,4%, el que augmenta sensiblement la situació d'indefensió i falta de contenció dels estrats cada vegada més empobrits, i cada vegada més nombrosos, de la població. Aquest replegament dels sistemes de protecció social, sumat al desgast dels mecanismes de protecció familiar (Càritas, 2012), amenacen encara més la ja menyscabada cohesió social [3].

No obstant això, una minoria es veu beneficiada amb aquesta situació. En l'Índex de Gini, coeficient que mesura les desigualtats, l'Estat espanyol es troba tercer per la cua a la UE. El valor de la desigualtat al país el 2011 va arribar a 34 punts, 4 punts per sobre de la mitjana europea. Segons Eurostat, la desigualtat en la societat espanyola és actualment la més elevada des que aquesta es calcula. Mentre que més gent pateix la pobresa, en paral.lel les grans fortunes segueixen incrementant-se. Per exemple, les Societats d'Inversió de Capital Variable (SICAV) [4] van créixer més del 10% el primer semestre de l'any, la venda de cotxes de luxe va créixer un 80%, (mentre que la venda de cotxes en general va baixar un 20%) i la indústria del luxe va créixer un 20% el 2011 i preveu un augment del 14% el 2012 (ABC, 2012).

La percepció i l'estat d'ànim de la majoria són coherents amb aquest retrat: l'atur i la situació econòmica són les principals preocupacions del 90%, el mateix percentatge que considera que la situació econòmica en general i la seva situació en particular és dolenta o molt dolenta. Al seu torn, el 73% creu que d'aquí a un any estarà igual o pitjor (CIS, 2012). El suïcidi s'ha convertit en la primera causa de mort violenta al país, segons dades de l'Institut Nacional d'Estadística, amb un augment considerable el 2011. Els motius principals han estat, precisament, la desocupació, la pobresa o el desnonament (Pérez Navarro, 2012).

La crisi també està aguditzant les actituds i conductes xenòfobes al territori: segons un informe de l'Organització Internacional per a les Migracions (OIM) s'està potenciant la imatge de la migració com un "excedent indesitjable del qual convindria desfer". A més, entre 2007 i 2010 el percentatge de la població que estava a favor de l'expulsió dels immigrants va passar del 12 al 20%, i els que consideraven que els que portessin molt de temps aturats haurien d'abandonar el país va passar del 39% al 43% (OIM, 2012).

D'altra banda, hi ha un retrocés en la política mediambiental emparat en aquesta mateixa excusa, la "crisi". Per exemple, la proposta del Ministeri de Medi Ambient de replantejar la Llei de Costes per "compatibilitzar la protecció del litoral amb el desenvolupament d'activitats econòmiques no perjudicials" (Cinco Días, 2012) [5]. En aquest cas, els interessos del poderós sector turístic avancen sobre la legislació proambiental, assegurant el futur deteriorament de zones protegides d'alt valor ecològic a les costes de l'Estat. Amb l'excusa de reactivar l'activitat econòmica, el Govern central està revisant el marc normatiu sobre la protecció del medi natural, la xarxa de Parcs Nacionals i la Xarxa Natura 2000 i una reforma del Pla Hidrològic Nacional. És a dir, la protecció del medi ambient es considera un "obstacle" per sortir de la crisi a través de la fórmula ultraliberal.

D'aquesta manera, els mateixos mercats que van causar aquesta estafa anomenada "crisi financera" imposen la seva llei sobre la democràcia, la societat i els seus drets, per promoure una major desigualtat, l'explotació de les persones i la natura per retornar un deute il.legítim: per seguir guanyant mentre tots els altres perden. Una part creixent de les classes mitjanes comença a despertar entre sobresalts d'aquest somni de "progrés" que ha mutat en malson ultraliberal. Els mercats, abans vistos com a font de satisfacció de pràcticament tot, comencen a percebre’s com una amenaça per a la satisfacció de necessitats bàsiques, la sostenibilitat ambiental i els drets fonamentals de cada vegada més persones. Mentre l'Estat ha abandonat el paper d’equilibrador que li concedia el sistema.

Dues democràcies com forces contraposades

A partir de 2011 es van començar a configurar forces contraposades en l'escenari sociopolític espanyol. La primera, ultraliberal i amb el control del poder executiu i legislatiu amb majoria absoluta, té una forta contrapartida als carrers, amb el naixement i l'articulació de col.lectius, moviments, plataformes i organitzacions que donen una resposta a les diferents arestes d'aquesta situació. La democràcia representativa sembla entrar també en crisi, davant d'una democràcia participativa i radical que la posa en qüestió.

Un escenari de conflicte com a motor que impulsa capacitats i actituds de crítica, creació, reivindicació i acció, cap a la transformació de la realitat. Organitzacions, col.lectius i moviments nous i preexistents configuren el despertar d'una renovada resistència, que (re)prèn els espais públics per debatre, proposar alternatives i reclamar participació en aquelles decisions que regeixen les seves vides. Moviments diversos i heterogenis, amb consignes sobre democràcia participativa, igualtat, justícia i equitat en la distribució de la riquesa i el poder social, desmantellament del poder financer i una sortida justa de la crisi.

Diversos d'aquests moviments han sorgit en resposta a la seva condició de víctimes directes de l'ultraliberalisme o a partir de percebre la seva pròpia realitat empobrida, i s'han anat armant ideològica i políticament a la recerca de propostes que miren cap a aquesta transformació. Una creixent consciència col.lectiva crítica que assumeix com a idea clau que no existeixen solucions des del capitalisme, ni innovacions possibles que permetin que des del propi sistema sorgeixi una alternativa a si mateix. El que es necessita és una nova forma d'organització social, política i econòmica que posi la vida al centre, un nou tipus de relació entre subjectes econòmics i institucionals, entre capital i treball, en el marc d'unes relacions de gènere equitatives, que garanteixin la sostenibilitat. No es tracta de canviar, es tracta de començar a fer les coses de nou, i des de baix.

El 15 de maig de 2011 la resistència social va rebre un impuls i una reconceptualització imprescindibles, i a través d'un porós 15-M es van incorporar a la mobilització milers de persones al territori. A partir de llavors es venen obrint lluites que neixen on es produeixen les necessitats, però amb una mirada d'abast global, i amb pràctiques polítiques recolzades en models horitzontals, autogestionaris, deliberatius, inclusius i reticulars. S'uneixen noves i velles formes d'organització, d'acció i de comunicació, que estan permetent la confluència de pràctiques i cultures polítiques diferents, i també un ajust de les agendes amb temàtiques i objectius comuns. Un pas a "la política del i" sobre "la política del o", donant més pes al que uneix que el que separa (Calle Collado, 2005).

Assemblees populars, sindicalismes, ecologismes, feminismes, moviments veïnals, de solidaritat, plataformes en lluita, en defensa de drets i del territori, als quals se sumen el funcionariat públic i altres moviments que estan polititzant tot l’àmbit social. Nous moviments que irrompen en l'escena política com conseqüència de la destrucció ultraliberal i se sumen (i als quals se sumen) als col.lectius, moviments i organitzacions preexistents. Moviments que configuren un corrent unitària, alhora que diversa i descentralitzada, amb una acció unificada que conviu amb la pluralitat ideològica, "prioritzant la unitat d'acció sobre els debats ideològics" (Naredo & Villasante, 2011). Rebutgen i impugnen la totalitat del sistema polític i econòmic, mostrant la seva fertilitat per un procés de reapropiació i de reinvenció d'una política amb majúscules, i proposant alternatives per a altres mons possibles i necessaris.

Per tant, mentre l'aplicació dels dogmes ultraliberals i les seves conseqüències socioambientals avancen, també ho fa paral.lelament aquesta renovada de resistència social. Dues realitats cada vegada més distants. D'una banda, la democràcia tutelada pel poder financer i sense autonomia decisòria que travessa una crisi de legitimitat (la classe política es troba des de 2012 com la tercera preocupació, i el Govern i les formacions polítiques entre els 10 principals problemes de la població espanyola (CIS, 2012), i també de representativitat (en les últimes eleccions autonòmiques a Galícia la participació va ser menor al 55% del cens, un 10% menys que fa 4 anys). D'altra banda, als carrers són convocades desenes de manifestacions i assemblees cada dia, amb una mitjana el 2012 de 8 manifestacions diàries, el doble que el 2011.

Segurament la clau resideix a ampliar i aprofundir els èxits i conquestes d'aquesta cursa de fons de la nova resistència social. Seguir arrabassant al poder polític i econòmic la capacitat i legitimitat com únics actors que prenen les decisions que determinen la vida de les majories. Continuar explorant i obrint espais per a la participació política. Estendre el procés de contrainformació, per "desmuntar les mentides i construir alternatives" [6] a aquest capitalisme global, i augmentar la capil.laritat d'aquestes idees en els sectors de la població que formen part d'aquestes majories i que fins ara no participen ni donen suport els processos de lluita. I seguir consolidant una proposta política i donant respostes a les injustícies a través de la mobilització als carrers.

En definitiva, es tracta de la recuperació de la política com a eina a l'abast de les majories, i no com a excusa per a la defensa d'interessos cada vegada més aliens i oposats als del planeta i les persones. La política amb potestat sobre una economia solidària i ecològica. La política com a via per a la defensa dels drets, de la sostenibilitat, de la possibilitat de construir col.lectivament una societat justa i fora de les lògiques del creixement i la competència. La política que permeti defensar el present i, principalment, el futur.

 

Notes:

[1] Com explica aquest autor: "El que fa un Banc Central en un país és imprimir diners i amb aquests diners compra deute públic al seu Estat, de manera que si els interessos dels seus bons es disparen perquè l'Estat té dificultat per vendre'ls , el Banc Central entra i compra molts bons, de manera que els interessos baixen. El Banc Central hi és per defensar el seu Estat enfront de l'especulació dels mercats financers. En contra del que es diu i del que s'escriu, els interessos del deute les marca un Banc Central, no els mercats financers" (Navarro, 2012). El BCE imprimeix diners però no per prestar als Estats sinó a la banca, a un tipus d'interès molt baix, la mateixa banca que compra deute públic a un interès 6 o 7 vegades més gran en el cas espanyol.

[2] L'Estat espanyol és el país on més joves ni estudien ni treballen (el que s'anomena la "generació NINI"): el 23,7% de les persones entre 15 i 29 anys i el 29% entre 25 i 29 anys es trobaven en aquesta situació el 2010, 8 punts per sobre de la mitjana dels països de l'OCDE (OCDE, 2012).

[3] A més sense tenir en compte les conseqüències a mig termini: reducció dels nivells de salut de la població, de les seves possibilitats d'inserció laboral, de l'esperança de vida, de la capacitat d'autonomia de la gent gran, etc.

[4] Són les societats que els més enriquits utilitzen per fer inversions i evitar pagar impostos. Aquestes societats, per a inversions col.lectives, no paguen els impostos de Transmissions Patrimonials ni Impost d'Actes Jurídics Documentats i tributa com a societat a l'1%, en lloc del 35%.

[5] Es pot llegir una anàlisi crítica de la Llei de Costes a la Web d’Alba Sud, elaborada per Mercè Pinya, El darrer i pitjor temporal conegut, 26 de juliol de 2012.

[6] Desmontando mentiras (desmontandomentiras.tomalaplaza.net) és una campanya a través de la qual s'estan deconstruint de manera participativa els mites a través dels quals es pretén imposar el pensament únic.

 

Bibliografia citada:

Fundación FOESSA. (2012). Exclusión y desarrollo social. Análisis y perspectivas 2012. Cáritas Española.

Naredo, J., & Villasante, T. (2011). Democracia real, desde abajo, sin siglas y sin jefes. Boletín electrónico Revista Viento Sur .

Fundación Luis Vives. (2011). Modelos Europeos en la evolución del Tercer Sector Social. Obra Social Caja Madrid.

CIS. (2012). Estudio 2944 Barómetro de mayo de 2012. Centro de Investigaciones Sociológicas.

Eurostat. (2009). Gasto de protección social en función del PIB.

Calle Collado, A. (2005). Nuevos movimientos globales: hacia la radicalidad democrática. Editorial Popular.

Krugman, P. (2012 йил 19-abril). Cuidado con el círculo vicioso de la austeridad. blogs.elpais.com .

INE. (2012). Encuesta de Población Activa (EPA). Tercer trimestre de 2012. Instituto Nacional de Estadística.

Cáritas . (2012). VII Informe del Observatorio de la Realidad Social. Cáritas Española.

Pérez Navarro, C. (2012 йил 28-Octubre). El suicidio es la primera causa de muerte violenta en España, y aumentó en 2011 por pobreza, paro y desahucios. Diario Octubre .

OIM. (2012). Impactos de la crisis sobre la población inmigrante en España. Organización Internacional para las Migraciones.

Folia Consultores. (2011). Informe diagnóstico sobre la discriminación en el ámbito local. Ministerio de Sanidad, Política Social e Igualdad y Federación Española de Municipios y Provincias (FEMP).

OCDE. (2012). Panorama de la educación 2012. Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económico (OCDE).

WWF. (2011). Informe Planeta Vivo 2010. WWF.

Navarro, V. (2012 йил 30-octubre ). La estafa de la deuda pública. Público .

Cinco Días. (2012 йил 1-febrero). Cañete anuncia otro Plan Hidrológico para garantizar el suministro de agua. Cinco Días .

Hausmann, Tyson, & Zahidi, &. (2012). The global hender gap report 2012. World Economic Forum.

OIT. (2012). Informe sobre el trabajo en el mundo. Organización Internacional del Trabajo.

CIS. (2012). Barómetro del CIS de septiembre de 2012. Centro de Investigaciones Sociológicas.

Muñiz, A. (2012 йил 21-julio). El número de desahucios bate todos los récords: 46.559 en tres meses de 2012. Público .

ABC. (2012 йил 14-junio). El lujo español escapa a la crisis: prevén subidas del 14% en las ventas en 2012. ABC .

 

Rodrigo Fernández Miranda és membre d’Alba Sud, Ecologistas en Acción i ConsumeHastaMorir.

TERMINALS

El Bloc de Rodrigo Fernández Miranda

Sobre engranatges i impactes del capitalisme global

Investigador, consultor social i docent, treballa i participa en moviments i organitzacions socials, del Tercer Sector i de l'Economia Social. Ha publicat diversos assajos, estudis i articles. Membre de l'equip d'investigació social d'Alba Sud i del Centro de Estudios de la Economía Social (CEES) de la Universidad Nacional de Tres de Febrero (Argentina).

En aquest blog, entre Buenos Aires i Madrid, s'aborden de forma crítica engranatges i impactes del capitalisme global i les societats de consum. Un sistema polític, econòmic i social que deixa rere seu desigualtats estructurals, injustícia i depredació, afectant els interessos i saltant per sobre de les necessitats de les majories socials.

Anar al bloc »

Reconocimiento - NoComercial - SinObraDerivada
Webdesign: IBIS Servicios Els continguts d’aquesta web estan sota una llicència Creative Commons.