RSS Español Catala English

www.albasud.org Contacto

Subscriu-te al nostre butlletí

Article d'Opinió | Turisme Responsable

26-07-2012

El darrer i pitjor temporal conegut

Mercè Pinya | Alba Sud

En una època en què la privatització se'ns intenta colar fins a l'aspecte més sagrat de les nostres vides, ja no ens sorprèn que el govern espanyol aprovi un Projecte de Llei de Costes amb l'objectiu últim de privatitzar el poc que ens queda com a poble, el litoral.


Crèdit Fotografia: Ses Covetes, Es Trenc, Mallorca. Fotografia de Toni Coll (amb llicència Creative Commons)

La Llei 22/1988, una norma necessària

Les darreres setmanes, molts han intentat analitzar un document – el presentat pel Govern en el Consell de Ministres del passat 13 de juliol – que respon a les pressions dels propietaris i a l'absoluta incapacitat de l'administració en 24 anys per aplicar una Llei que s'inspirava en el dret al gaudi del litoral, de la mar, dels paisatges verges, en definitiva, a la costa com a bé públic, concepte en perill d'extinció ara mateix. Amb alguna dificultat en la seva aplicació, la Llei de Costes de 1988 era clara, valenta, i tenia una vocació decidida d'intentar redreçar els abusos que durant els primers anys de democràcia s'havien fet en pro del turisme de masses, de la construcció desaforada i de l'oci destructiu. En aquest sentit, la norma intentava posar seny donat que a Espanya la costa és un 7% del territori i la pressió econòmica i social en un país que viu eminentment del turisme amenaçaven seriosament amb destruir i privatitzar el litoral en tota la seva longitud, fet que començava a demanar mesures de contenció. En aquest sentit, la norma no podia ser més explícita: la costa, tots els 7.880 quilòmetres de litoral espanyol, és un bé públic. La motivació no podia ser més noble, d'altra banda. 

La incapacitat d'aplicar la llei, però, de manera efectiva i equitativa ha estat una de les causes que històricament han començat a debilitar la Llei. El ciutadà estava absolutament a favor de l'esperit “protegir la costa de tots i assegurar-ne el seu gaudi”, però no entenia, i és que no té explicació, com les excavadores de Costes tiraven un petit xibiu on algú hi guaria una barqueta i consentien, d'altra banda, que tot un hotel dins domini públic veiés com se li renovava la concessió.

De tots és conegut que els diferents Governs espanyols han aplicat norma de manera arbitrària respectant les grans urbanitzacions i hotels creant un greuge nefast de cara als petits propietaris, més desafavorits. No només això, sinó que l'enorme construcció els darrers 30 anys (140.00 metres quadrats de construcció al dia, segons alguns càlculs), tot i les regles que obligaven a retranquejar les construccions, respectant els passos, i tot el que estava dins la zona de domini públic rebien pressió constant de la Demarcació de Costes. Ara bé, la lentitud i la indolència amb què s'ha actuat han conduït a situacions absurdes com ara 3.000 quilòmetres de litoral sense fer la partió el 2005 quan la llei establia que el termini per delimitar el domini públic era l'any 1993, 5 anys després de la seva aprovació.

Això va anar generant un cert desencís, molt ben aprofitat pels propietaris i terratinents, grossos i petits, que s'han unit en diferents plataformes tan legítimes com sovint manipuladores, que han reclamat una i altra vegada el seu “dret adquirit” a tenir un tros de costa amb ús exclusiu. Aquests dos factors han estat claus perquè s'hagi impulsat l'aprovació de l'avantprojecte que obvia l'esperit proteccionista de 1988.

La Llei de Costes, en contra del que s'ha volgut fer veure per les parts interessades, permet l'ús privatiu d'espais del litoral, especialment d'aquells existents quan va entrar en vigor. Senzillament, la norma considera que cal establir un règim de concessions per tal que allò que fins al 1988 s'havia fet sense cap mirament, es pugui regular, i al cap dels anys, l'ús privatiu desaparegui i torni als ciutadans en general.

L'esperit de la Llei és que els negocis i activitats que es fan als primers metres de la costa, estiguin controlats i sotmesos a un termini. I és que ocupar el litoral forma part de la història de l'espècie humana, perquè a la mar s'hi aconsegueix aliment, es troben oportunitats d'esbarjo, i per tant, de negoci. El legislador només volia regular aquest ús i benefici.

A molts llocs del litoral llatinoamericà, com Costa Rica per exemple, diferents comunitats s'estableixen a la costa. Amb les seves activitats, que són en sí mateixes un impagable llegat cultural, hom pot comprovar com de respectuosa pot ser la relació entre home i el litoral.

La tempesta més gran arriba ara

En la norma que ara mor, es va fer famosa la frase del legislador per marcar on quedava la línia de protecció a partir de la que es calculaven els 20 o 100 metres de prohibició total de construcció (en funció de la classificació del sòl). Es deia que s'havia de prendre com a referència “on havia arribat la mar en el pitjor temporal conegut”. Doncs, paradoxalment, el pitjor temporal conegut per la Llei de Costes, estava per arribar. En el seu nom, el Partit Popular estret per la crisi, i la necessitat de vendre noves sortides econòmiques, l'encimentada de la costa és un clàssic del model econòmic espanyol.

Si no li agrada la llei, no es preocupi, en tinc una altra

El sistema judicial ha actuat de garant, tret d'algunes excepcions, salvaguardant el concepte de bé públic que recollia la llei del 88, i que sovint els governs locals i autonòmics han ignorat deliberadament. Els resultats, gairebé sempre, han donat la raó als qui defensaven l'interès general (normalment els procediments s'han seguit a instàncies d'ONGs ambientalistes o particulars indignats per l'ocupació de la costa. Mai administracions locals o autonòmiques no han denunciat judicialment les malifetes al litoral).

Són nombroses les sentències que han demostrat que els principals delinqüents urbanístics són les administracions locals. L'Ajuntament de Carboneras (Almeria) ha protagonitzat el cas més famós, modificant el seu planejament per acollir l'impactant hotel El Algarrobico. El Tribunal Suprem va tancar enguany la polèmica confirmant que la construcció no respecta els 100 metres de protecció que marca la Llei de Costes, en tots aquells sòls que no eren urbans quan va entrar en vigor la norma l'any 1988.

Ben igual ha succeït a Ses Covetes (Campos-Mallorca). L'ajuntament va donar una llicència impossible per fer hi 67 apartaments, que foren denunciats pels ecologistes del GOB. Més de 14 sentències en diferents procediments han donat la raó als conservacionistes. Els terrenys no eren urbans quan va entrar en vigor la Llei de Costes, i per tant, la franja de protecció és de 100 metres (en cas de ser terrenys urbans, la protecció només és de 20 metres) Tot i així, els terrorífics 67 apartaments semi construïts segueixen encara fregant la mítica platja d'Es Trenc sense que l'autoritat local, còmplice dels promotors durant més d'una dècada, no hagi estat capaç d'iniciar l'enderrocament.

Amb tot, el lobby neoliberal ha envestit amb prou força per aconseguir el suport de l'opinió pública majoritària i identificar Llei de Costes amb invasió de la propietat privada. En un país en que la consciència col·lectiva ha quedat reduïda al no-res res a canvi de poder  fer quatre duros, no és estrany que el govern de Rajoy no hagi tingut cap problema per presentar l'avantprojecte sense la més mínima contestació, més enllà dels col·lectius ecologistes.

Què implica la nova llei?

A més d'un procés de recentralització - el Delegat del Govern pot suspendre els actes i acords que adoptin els Ajuntaments i Diputacions que afectin la integritat del domini públic -, el text presentat pel Govern espanyol recull canvis importants, sobretot, en el règim de concessions, que passen a ser de 75 anys. S'allarga espectacularment el dret dels particulars a ocupar un tros de costa en detriment de la recuperació d'aquesta. El bé públic passa en segon terme i el dret dels que han comprat un bocí de litoral, preval. S'allarga substancialment el dret de quedar allà: 30 anys més de regal i, per tant, inseguretat jurídica. Per si no fóra poc, a la zona de servitud de protecció els particulars podran fer obres sempre que no impliqui augment de volum, alçada ni superfície.

On és l'esperit proteccionista? Quines són les mesures que s'adopten per garantir la supervivència del poc que queda i per redreçar pràctiques abusives? Enlloc. A la privatització de la costa s'hi suma l'arbitrarietat: S'exclouen les dunes mortes de la zona de servitud de protecció, i, entre d'altres perles, s'amnistien diferents il·legalitats urbanístiques. En definitiva, una vegada més, arbitrarietat i subjectivitat en forma de Llei per part d'aquells que diuen defensar la seguretat jurídica com argument per modificar la Llei de Costes del 1988. Si no li agrada la llei que tenim, no es preocupin, que la canviem. El que garantia més seguretat jurídica era complir la llei que ja hi havia, però no els agradava. Per contra, es legisla a mida dels interessos particulars i, com argumenten organitzacions ambientalistes es renuncia a recuperar el litoral com a bé públic.

I com pretén el Govern espanyol revisar totes les partions fetes fins ara? No és això, precisament, generar inseguretat jurídica? I en una època de retallades immorals, quant costarà tot això al ciutadà?

Aquesta reforma jurídica prové de la pressió dels propietaris de cases, negocis i ocupacions de tot tipus del litoral espanyol, i incorpora també el vell axioma que desregular activa l'economia. En el cas que ens ocupa, el ciment a la costa, ja hem vist on és que ens ha portat com a model econòmic.

La massificació no sols no es controla, sinó que es fomenta

No podem oblidar que Espanya és un país que viu de la seva costa, ja que el turisme és una de les principals indústries i, per tant, legalitzar i consentir barbaritats o allargar-les en el temps només consolida la destrucció i provoca pèrdua d'atractiu.

 

Mercè Pinya és periodista i col.laboradora d’Alba Sud. 

Reconocimiento - NoComercial - SinObraDerivada
Webdesign: IBIS Servicios Els continguts d’aquesta web estan sota una llicència Creative Commons.