Contacto Boletín

Artículo de Opinión | Turismo Responsable | Islas Baleares

22-03-2017

Neoliberalisme progre o transició local?

David Abril

Resposta del diputat al Parlament Balear i coordinador del grup MÉS per Mallorca a l’article «Tres apunts sobre ‘neoliberalisme progre’ del creixement turístic» d’en Rafael Borràs publicat a Alba Sud.


Crédito Fotografía: Diari de Balears.

He llegit aquests dies l’article publicat a Alba Sud pel company Rafael Borràs, Tres apunts sobre el "neoliberalisme progre" del creixement turístic, qui reflexiona (i ho fa sovint, i molts el seguim) sobre la política turística a les Illes Balears. El seu article critica aquesta política sobretot des de dues tesis: primera, que el creixement turístic en temporada «baixa» és una claudicació de les esquerres, sobretot si no hi ha una aposta pel decreixement en termes absoluts. Segona, l’anomenada «desestacionalització» és dolenta, sobretot des del punt de vista ambiental. Tot i compartir el rerefons de la visió de Borràs, em permetreu que hi doni una visió una mica més pragmàtica.

Per començar, les Illes Balears som una potència turística mundial (o més bé, som la seu empresarial de bona part dels interessos que manegen la maquinària del turisme global), però la política pública turística fins a la data ha estat gairebé inexistent. Per posar només un parell d’exemples: l’antic Institut de Turisme (Ibatur) era un dels principals focus de corrupció público-privada del PP i altres, i el cap de la inspecció de turisme ara mateix està expedientat perquè està essent investigat per presumpta corrupció. Per tant, vet aquí un primer condicionant: sense política pública, la bona voluntat política de canviar els designis del turisme com a maquinària de mercat és senzillament complicat. Almenys ara, la Conselleria de Turisme no és la subseu de la temible Federació Hotelera, amb tot el que això implica.

No diguem ja voler canviar les dinàmiques del capitalisme global des d’una trista província, perquè crec que des d’aquest punt de partida, és francament difícil en el curt termini canviar la tendència (almenys en el que resta de legislatura) de superar els rècords de turistes. Fins i tot desplegant tot el que es pot i més en matèria de (proto)política turística i polítiques mediambientals, i fent un immens esforç de diplomàcia internacional perquè algú a Madrid o a Brusel·les ens faci cas i ens deixin comandar encara que sigui una miqueta a la gestió aeroportuària (i per tant incidir en el tràfic d’avions), ho veig difícil. Per això, personalment, vaig considerar un error que l’Impost de Turisme Sostenible (comparat amb l’ecotaxa derogada per Jaume Matas) no es pogués reinvertir no tant «en el sector», sinó en l’enfortiment de la política pública turística, d’un sector públic que cada dia s’ha d’enfrontar amb gegants de veres, que no són molins de vent.

En aquest context, els termes del debat haurien de ser què podem fer per limitar el mainstream del creixement, i com créixer en altres aspectes. L’evolució exponencial del fluxe de turistes (no sols a les Illes Balears, sinó a la resta de destinacions turístiques i no turístiques de l’Estat o fins i tot de Portugal) respon a factors conjunturals, i és una tendència que  començarà a canviar quan comenci a millorar el panorama d’una Mediterrània Oriental i una riba Sud prou convuls.

Per això, el Govern autonòmic per primera vegada en la història no destina ni un euro públic a promocionar el turisme «de temporada», sinó el d’hivern, i per primera vegada, després de la ITB de Berlín, un responsable polític de turisme s’atreveix a dir que és una bona notícia que hagin baixat les reserves a l’estiu... No sé si això ho ha dit cap responsable de la cartera de turisme a cap banda del món, per cert. I sí, és una contradicció que en temps de saturació (estiuenca) es promoguin que venguin «més» turistes, tot i que s’ha d’assenyalar que allò que es promociona no incrementa l’índex de pressió humana (IPH) als mesos en què aquest és crític, i que ni en termes de volum de turistes ni d’impacte no és al meu parer comparable: és obvi que el «turisme d’hivern» no és turisme «de sol i platja», que no incrementa la pressió sobre el medi de la mateixa manera, ni veurà els munts de posidònia a les platges com una nosa.

Que la lògica des de la que s’opera és «neoliberalisme progre»? Supòs que la Nova Economia Política (NEP) de Lenin (ja que el company Borràs cita el bolxevic, però només des de la seva vessant teòrica) també rebria el mateix qualificatiu si aplicam la mateixa regla de tres a la lectura d’una realitat que és molt més complexa del que es vol fer veure. I ara diré una obvietat que a vegades oblidam: l’única política (pública) econòmica vàlida és aquella que parteixi de la voluntat de garantir unes condicions de vida digna per al conjunt dels habitants, en aquest cas, de les nostres Illes.

Quan es fa això de promocionar el «turisme d’hivern», que és més una contradicció que una claudicació, però una contradicció necessària per avançar mínimament i en clau de transició local cap a un altre model turístic i econòmic. Necessitam créixer en temporada baixa (i sinó, demanau-li a les treballadores i treballadors de l’hoteleria que any sí any no poden ni accedir a prestació d’atur per no haver acumulat cotització suficient), perquè quan canviï l’actual tendència global, sigui més fàcil avançar cap a un model més equilibrat.

I pel que fa a aquesta transició, hem de tenir en compte que els fronts oberts són múltiples, i passen per complexes regulacions de qüestions com el fenomen (també global) del lloguer turístic, que representa un autèntic «nou boom»; el «tot inclòs»; els cotxes de lloguer (i la seva fiscalitat); la capacitat de càrrega dels espais naturals, els turisme de creuers, els «party boats» i la regulació també dels fondejos de vaixells perquè no facin malbé la posidònia, i mil qüestions més. Tot, amb la mateixa filosofia:no és el mercat, que auto-regula l’enorme ventall de negocis turístics, sinó que els poders públics en tant que garants de l’interès general, també han de dir la seva. De fet, el mercat el que ha generat sobretot en la història recent són desequilibris profunds a nivell social, econòmic i ambiental.

També lluitar contra aquests desequilibris des d’altres àmbits de la política pública, com es fa des de les polítiques mediambientals o les polítiques socials, amb mesures com la renda social o el reforçament dels serveis públics en general, i l’aposta per un turisme que generi sinèrgies amb la resta de sectors econòmics enlloc d’enfonsar-los, contribueix a avançar cap a una societat més digna, crítica i empoderada enfront de la fragmentació social d’una societat turistitzada. En tot això hem de créixer, i s’ha de poder dir, des d’una lògica decreixentista però sobretot, des d’una lògica de transformació social i ecològica. No és «neoliberalisme progre», és en conjunt una humil aposta de transició local, des de l’optimisme de la voluntat. I ben segur que millorable.