Île à Vache: El paradís amenaçat

Sortim de Port-au-prince, amb dues hores de retard (com mana la tradició haitiana), el divendres al matí. Som diversos militants de diferents moviments socials i entitats haitianes, i una petita delegació internacional, formada per tres membres de la Brigada Dessalines*, una activista nord-americana radicada a Haití des de 2008 i una servidora, en missió periodística. En total 12 persones que no només volem conèixer de primera mà què passa amb Île à Vache, sinó també mostrar la nostra solidaritat amb les comunitats de l’illa que estan patint la pressió de l’Estat per dur a terme el projecte “Destination touristique Île à Vache".
 
Île à Vache és una petita illa de poc més de 45 km2 situada a la regió sud d’Haití, a unes 5 hores en cotxe de la capital i poc més de mitja hora en barca des de Les Cayes. Hi viuen entre 10.000 i 20.000 persones segons diferents fonts i recomptes (entre 10 i 15 mil segons el govern, i més de 20 mil segons la pròpia població de l’illa), dedicades principalment a l’agricultura, la ramaderia i la pesca.
 
A mesura que la petita barca de fusta, plena fins a la bandera de la delegació militant a Île à Vache, es va apropant l’illa, es fa evident el perquè de l’interès per l’explotació del potencial turístic de la mateixa. Aigües turqueses i cristal·lines, platges interminables de sorra blanca i palmeres (més de 20 platges verges segons la publicitat del govern), manglars i un interior amb una exuberant vegetació. 
 

Pesca artesanal en arribar a Madam Bernard. Foto de Iolanda Fresnillo.

El govern la descriu en el projecte de desenvolupament turístic de l’illa així: “Île à Vache representa una de les darreres veritables illes del tresor de tot el Carib. Natural, no trepitjada, no explotada i del tot única; es tracta d’un veritable paradís en estat pur, una raresa en el món d’avui en dia”. En aquest sentit, no els falta raó.

La barca ens deixa a Madame Bernard, on ja trobem els primers signes del projecte. Les cases situades al costat del moll han estat marcades per al seu proper enderrocament. Les famílies que hi viuen diuen que no saben res, que ningú les ha informat més enllà de dir-los que tard o d’hora hauran de deixar les seves llars.

Cases marcades. Foto de Iolanda Fresnillo.

Amb una caminada de mitja hora ens endinsem a l’interior de l’illa, per camins de fang i terra vermella. Arribem a La Hatte, on ens acull la família de Kenold i Kettlene, que ens cedeixen casa seva pels tres dies que passem a l’illa. No esperaven tanta gent i tot i això la primera nit improvisen un deliciós sopar de peix, mandioca i plàtan bullit (que serà la constant de la nostra dieta durant els tres dies i mig que passarem a l’illa). També hi ha el tema de l’aigua, no malgastar-ne i ser conscients que l’illa té un problema d’aigua. D’aigua potable (aconseguim unes quantes ampolles i bosses d’aigua de Les Cayes) i d’aigua en general, que és la que acumulen al pou de casa per la pluja que cau, en aquesta època de l’any força generosa, cada capvespre.

A la reunió abans d’anar a dormir ens avisen: res d’anar d’exploració pel nostre compte per l’illa, totes anem en grup. L’escalada de repressió en els darrers mesos els ha fet pujar el nivell d’alerta. De fet s’ha quadruplicat el nombre d’agents de policia a l’illa, de menys d’una desena a més de 40 segons l’informe publicat per una xarxa d’organitzacions haitianes de drets humans.
 
Al dia següent, després d’un esmorzar de pa i melmelada de pomme-cajú, anem cap a l’escola de La Hatte, on poc a poc es van congregant una mica més d’un centenar de persones. Gent gran i infants, homes i dones, totes interessades en les informacions que la gent de KOPI (el moviment camperol d’Ile à Vache) i els militants vinguts d’arreu d’Haití i del món tenen a compartir amb ells. També amb un parell d’hores de retard, un cop ha arribat el generador i els tambors per animar la reunió, comencem passant un petit film sobre l’estratègia del govern “Haití, obert als negocis”, que han preparat des d’Ayiti Kale Je. A les persones de l’illa no els resulta difícil veure les similituds entre els que se’ls ve a sobre si no aturen el projecte del govern i el que els va passar a les 300 famílies camperoles expropiades al Nord del país per la instal·lació del parc industrial de Caracol. El desenvolupament econòmic (que no social) passa per sobre de tot, el dret a la terra, a l’habitatge o a una compensació digna.

Contra el projecte. Foto de Iolanda Fresnillo.
 
Els companys de KOPI expliquen com el govern va declarar l’illa i els seus voltants marítims “zona reservada i zona de desenvolupament turístic” al maig de 2013, indicant que a partir d’aquell moment l’ocupació dels espais de l’illa els decidiria l’administració pública. A l’agost de 2013 va aterrar a l’illa una delegació governamental, coincidint amb la presentació pública del projecte per posar la primera pedra de l’aeroport i tres instal·lacions comunitàries (un centre, un restaurant i una ràdio). Els habitants de l’illa es van assabentar per la premsa. Al cap de menys d’un mes màquines de l’empresa dominicana Estrella arrasaven cultius per començar a construir la carretera, també sense previ avís ni explicació alguna a la població. 
 
Tal i com recull l’informe realitzat per la xarxa de defensa de drets humans “diferents rumors i especulació sobre la deslocalització de la població o l’expropiació de les propietats va fer néixer un clima de por”. Segons el mateix informe, al novembre de 2013 alguns membres d’ACI (Action Citoyene Île à Vache) es troben amb la ministra de turisme, Stéphanie Balmir Villedrouin, que en menys de 10 minuts els presenta el projecte de forma expeditiva i sense acceptar preguntes. “Aquesta actitud va contribuir a augmentar la còlera de la població vers el projecte”.
 
Des d’aleshores la població s’ha manifestat en diverses ocasions, entre desembre de 2013 i març de 2014. Mobilitzacions que han estat fortament reprimides per les recent arribades forces de seguretat a l’illa. La població parla de militarització de l’illa. Al febrer de 2014 va ser detingut el policia local Jean Matulnès Lamy, líder de la comunitat i molt actiu en la ràdio comunitària local, així com en les mobilitzacions contra el projecte. No hi ha càrrecs clars contra ell i mesos després segueix a la presó sense haver pogut veure un jutge. El seu pare, a qui tothom anomena “Papa Maltunès”, m’explicava al finalitzar una de les reunions que simplement vol que el seu fill tingui un tractament just, que si és culpable sigui jutjat com a tal, però que ara com ara el tenen retingut per la seva oposició al projecte.

Papa Maltunès. Foto de Iolanda Fresnillo.

Parlant amb dos activistes de KOPI a l’illa, Laini Marcdonald i Antoine Pierre Lean, em confirmen que el problema per a ells no és el turisme. “Sabem que amb el turisme poden arribar les escoles i hospitals” (l’illa, abandonada durant dècades per l’administració, té tan sols un centre sanitari i dues escoles finançades amb recursos privats d’ONG). Però volen ser tinguts en compte en el disseny i desenvolupament del projecte. Els rumors sobre expulsions i desplaçaments de població (tot i no haver-hi informacions oficials al respecte) no cesen. Laini va tenir una reunió amb la Ministra de Turisme on aquesta va afirmar que l’illa es partirà en tres, una part pel turisme i hotels, una segona part per infraestructures (incloent l’aeroport i camp de golf) i la tercera pels habitants i la seva agricultura.

“Ens volen convertir en obrers agrícoles al servei dels hotels, i nosaltres som agricultors!” diu Antoine. També corre un rumor que només 5 famílies d’agricultors i 5 famílies de pescadors de cada localitat seran seleccionades per poder treballar pels hotels, la resta hauran de marxar. Com dic, res d’això ha estat confirmat públicament pel govern, però la realitat és que les informacions del govern son contradictòries i a compta gotes, a mesura que població i mitjans les van reclamant.

Si bé a l’inici es va dir que no hi hauria expropiacions, ara ja es parla de que sí, que un centenar de cases hauran de ser desplaçades. Les primeres marcades per ser enderrocades no tenen cap mena d’informació sobre on poden anar un cop això succeeixi. Lamothe, el primer ministre, afirmava no fa gaire en una entrevista al 2012 que el projecte d’Île à Vache tenia menys dificultat que d’altres a Haití perquè allà no existeixen títols de propietat. 

“Els camperols i pescadors de l’illa no permetran ser expulsats de casa seva i les seves terres” afirma Laini, “si ens desposseieixen de l’agricultura i la pesca, com viurem? És un genocidi cultural i un suïcidi col·lectiu acceptar aquest projecte”. Reclamen que es retiri la declaració de l’illa d’utilitat pública, la retirada de la policia i la liberació de Maltunes per començar a parlar amb les autoritats.  El to agressiu quan es refereix al govern es transforma en un to il·lusionant quan parlem de projectes de turisme comunitari.
 
Les reunions son reivindicatives i alegres. Una cançó és en especial cantada un cop rera un altre “Nou gen patat, nou gen pweson, nou pa bezwen pwojè sa!”: tenim patates, tenim peix, no necessitem aquest projecte!
 

Es lluita millor cantant. Foto de Iolanda Fresnillo.

Ja des de Port-au-Prince, m’endinso en buscar més informació sobre el projecte. El cas d’Île à Vache té de tot. Circulen més que rumors sobre la implicació personal del president Martelly en un dels negocis de l’illa. La qüestió dels impactes ambientals, pel que sembla molt infravalorats pel govern. I sobretot la hipocresia d’un projecte en el que s’afirma “abans de finalitzar els punts de desenvolupament, ens assegurem sempre de consultar els veïns immediats i iniciar un diàleg constructiu”, però es manté a la població totalment al marge de qualsevol procés definitori o consultiu. O potser el diàleg el deixen per “abans de finalitzar”.