Contacto Boletín

Artículo de Opinión | Turismo Responsable | Costa Rica

27-11-2011

Les arrels populars del turisme rural comunitari

Allen Cordero | FLACSO

L'investigador de FLACSO-Costa Rica i de la Universitat de Costa Rica (UCR), i col.laborador d'Alba Sud en el marc del llibre Turismo placebo, posa en qüestió en aquest article d'opinió algunes de les implicacions de la professionalització creixent del TRC.


Crédito Fotografía: Allen Cordero. Fotografía de Giorgio Trucchi / Alba Sud

Durant l'última dècada hem assistit a una mena de lluita interna per l'etiqueta del "turisme rural comunitari", això almenys en el context centreamericà. És cert que de la mà de l'accentuada professionalització del turisme i la seva especialització flexible (expressada en varietat d'ofertes i serveis turístics) ha emergit un nínxol concentrat en el turisme rural i concretament comunitari. Però això no hauria de portar a perdre de vista les arrels populars del turisme comunitari.

Pensar que el turisme rural comunitari és un producte nou, és realment reduccionista, ja que el turisme, vinculat a l'experiència del gaudi del temps lliure té importants arrels històriques en la vida social dels pobles centreamericans. Fins i tot els pobles més explotats dels nostres països, per exemple, els obrers bananers van tenir i tenen els seus llocs d'esbarjo.

En el treball Nuevos ejes de acumulación y naturaleza. El caso del turismo (CLACSO, Buenos Aires, Argentina, 2006) he il.lustrat aquesta afirmació amb el cas dels treballadors bananers costarriquenys de la zona de Quepos, que tenien com a lloc de descans justament el que avui és un dels llocs més visitats per els turistes internacionals, el Parc Nacional de Manuel Antonio. Va ser la lluita social d'aquests treballadors, en conjunt amb altres sectors de la comunitat de Quepos, la que va fer que l'Estat la declarés formalment com a Parc, perquè d'una altra hagués estat presa d’afanys privatitzadors, molt de la mà, justament de l'expansió turística.

El turisme original de les classes populars era principalment d'un dia, o com a màxim de dos. Es desplaçava escassament dels seus llocs d'habitatge o de treball i privilegiava el transport col.lectiu de relatiu baix cost com l'autobús o el tren. Algunes d'aquestes riquíssimes experiències d'oci es desenvolupaven, fins i tot a pocs quilòmetres de distància dels pobles i com les vies d'accés eren escasses, es van desenvolupar a peu o a cavall.

La mercantilització dels serveis un cop arribat al lloc del plaer era escassa, per això molts dels turistes d'abans portaven el menjar i la diversió, una pilota, un pneumàtic o la ràdio de transistors.

De manera que en aquells llocs originals del plaer turístic, sense diners o pocs diners, l'experiència turística es va desenvolupar fins a cert punt com un valor d'ús, és a dir un gaudi social no monetaritzat, i potser per això, extremadament autèntic. L'accés als plaers turístics era relativament democràtic, encara que la professionalització dels negocis molt escassa.

La professionalització del turisme comunitari ha comportat una comptabilitat de costos, que ha implicat en no pocs casos la inaccessibilitat dels sectors populars que abans rebien.

Un dels elements positius que comporta el turisme rural de base comunitària és que ajuda a que les comunitats locals no perdin el seu territori en mans dels grans comercialitzadors del turisme (això no és dir poc en el context d'una economia de mercat), però la professionalització no hauria de comportar la pèrdua d'una certa "solidaritat de classe", ja que bona part del que políticament puguin aconseguir les organitzacions adscrites al turisme rural comunitari té a veure amb la solidaritat que a la ciutat despertin les seves demandes i reivindicacions, que no són només econòmiques sinó político-socials.

 

Article publicat originalment a La Jornada del Campo (núm. 50, novembre de 2011).