Els gorgs, espais paradigmàtics per repensar els límits turístics

“En la nostra època obsessionada per la productivitat, la llibertat no és la capacitat de fer més, sinó el poder de limitar la persecució autodestructiva de més i més coses”

                    Giorgio Kallis  Límits. Ecologia i Llibertat.

Els gorgs s’han convertit en un espai paradigmàtic de la hiperfreqüentació turística dels espais naturals. Han esdevingut una “zona zero” que ens permeten explorar els límits del nostre lleure i les relacions amb la natura que ens envolta. La seva transformació en una mena de “piscines naturals” xoca amb el que sabem: són espais reduïts i molt rics des del punt de vista de la biodiversitat i, al mateix temps, extraordinàriament fràgils i vulnerables.

L’ús dels gorgs com a llocs de bany no és nou, ja tradicionalment eren utilitzats com espais de lleure local que el joventde les poblacions properes freqüentava ocasionalment. Per tant, nohi haviaun ús ni sistemàtic ni massificat. Generalment eren indrets poc coneguts, més enllà dels habitants locals i normalment estavenallunyats dels nuclis urbans i eren poc accessibles.

Durant els anys del gran creixement econòmic, entre 1945 i 1975, els rius van patir un fort deteriorament ecològic. En general, per la qualitat de l’aigua, molts no eren considerat llocs adequats pel bany i fins i tot es percebien com a indrets poc salubres. Ha estat els darrers anys, i amb la millora de l’estat ecològic de molts rius i rieres, que s’han popularitzat, estenent-se a un públic més ampli, ja no només local, i passant a una funcionalitat cada cop més equiparable al d’una platja o al d’una piscina pública.

Els darrers cinc anys molts ajuntaments, desbordats per la quantitat de banyistes, s’han vist obligats a regular-ne l’accés. La preocupacióno ha estat tant per l’impacte ambiental sobre l’espai del riu sinó els problemes derivats de la saturació, la seguretat i els embussos provocats pels centenars de cotxes que accedeixen a indrets que no estan preparats per rebre aquest allau motoritzat. Els vehicles ocupen espais de vorals de camins, bloquegen les entrades a camps o cases, i generen molèsties al veinatge i sensació de caos. També ha preocupat tot allò relacionat amb el “civisme”, o el seu contrari, “l’incivisme”,queha motivat diverses actuacions, atès queels espais queden afectats per la gran quantitat de deixalles que s’acumulen i que fins ara no disposaven de cap servei per la seva recollida. La petjada humana queda també reflectida amb soroll, brutícia, graffitis a roques i arbres, entre d’altres impactes perillosos per la fràgil biodiversitat d’aquests indrets.

Les aigües continentals, víctimes del desenvolupament econòmic

La hiperfreqüentació turística no és ni de bon tros el primer ni més important impacte que han patit els ecosistemes fluvials. La regulació hidràulica amb la construcció d’embassaments ha perjudicatel rius aigües avall , en la mesura que ha afectat els ritmes naturals dels rius i frenat dràsticament la circulació dels sediments que, entre altres coses, són l’aliment fonamental per la fauna i flora que els habiten. Aquests impactes negatius arriben fins el mar, perquèels sediments mantenen les zones deltaiques i alimenten a la fauna marina. Les activitats agrícoles i industrials intensives, així com les aigües residuals de les poblacions, han contaminat greument els rius convertint-los, en molts casos, en veritables clavegueres a cel obert. L’eutrofització provocada per un excés de matèria orgànica a causa dels fertilitzants agrícoles i de les aigües residuals d’ús domèstic també ha suposat una greu problemàtica ambiental pel creixement incontrolat de vegetació aquàtica  i la pèrdua de l’oxigen de l’aigua que ha provocat fatals mortaldats de peixos.

La contaminació i la degradació que provoca sobre tot en el seu curs mitjà i baix, com els efectes en la qualitat i color de l’aigua o en les olors,  han estat durant molt de temps els motius principals i més populars d’alarma i indignació social. A Espanya, durant els anys 60 i 70 amb elràpid desenvolupament econòmic, la degradació del rius va serel símbol més immediat i popular del deteriorament ambiental que esdevenia el revers inesperat del consumisme que va acompanyar aquell creixement econòmic. Altres afectacions que han patit són la destrucció de la vegetació de les riberes, o les neteges que arrasen materialment les lleres de rius i rieres per, suposadament, prevenir inundacions, així comles recurrents canalitzacions i artificialitzacions de lleres i ribes. Tot plegat ha alterat i destruït els règims naturals de molts rius, convertits en canals d’aigua artificials al servei d’usos diversos, però generalment negatius per la preservació dels valors naturals que els hi són propis.

El debat que es va obrir al voltant dels moviments d’oposició al transvasament de l’Ebre a principis d’aquest segle va popularitzar i socialitzar tot un coneixement científic al voltant dels rius i va impulsar el des de llavors anomenem com a “nova cultura de l’aigua”: elsrius com a elements vius i necessaris pel funcionament de la resta d’ecosistemes i la vida humana i no com a simples i artificials canals d’aigua al servei del creixement econòmic.

Riera i bosc a la Plana de'n Bas. Imatge de Raül Valls.

Paradoxalment, aquesta revalorització dels rius i la sensibilitat ecològica que han animat la seva millora i recuperació ha esdevingut un reclam per al seu ús recreatiu, la qual cosa ha generat una renovada amenaça per la qualitat de les aigües i per a la biodiversitat dels seus ecosistemes. La recuperació dels espais fluvials, abans degradats i marginals, i rebutjats per la població local com a llocs bruts i poc saludables, s’ha convertit en una objectiu prioritari de moltes polítiques municipals de millora dels seus entorns naturals. Els rius han passat de ser percebuts com a canalitzacions d’aigua, funcionals per usos agrícoles i industrials i pels abocaments vinculats a les lògiques de producció-consum de la societat, a convertir-se en espais recuperats on la millora de la conservació ecològica i paisatgística es posa al servei del nostre gaudi recreatiu. En aquest context és on els gorgs han esdevingut el principal punt de tensió d’aquest procés de contradictòria recuperació ambiental i social dels rius.

Els rius com a espais pel lleure?

En aquest escenarical tenir en compte els processos de canvi sòcio-cultural que els darrers anys han posat en valor la relació entre els essers humans i la natura, esdevenint aquest contacte sinònim de salut física i benestar mental. A l’hora, el gaudi lúdic i esportiu del medi natural s’ha popularitzat i s’ha convertit en una moda, molt lucrativa per determinats sectors comercials: senderisme, alpinisme, curses de muntanya, esqui, esports d’aventura i tota mena d’activitats a l’aire lliure. Totes aquestes formes de lleure, impulsades per potents campanyes de màrqueting d’empreses de material esportiu,han provocat un veritable allau de visites en els espais naturals i les zones rurals.

Els rius ,ecològicament recuperats, no han estat aliens a aquesta tendència en creixement que proposa un oci turístic saludable i vinculat a la natura.Esports com el barranquisme, el ràfting o piragüisme s’hanconvertit en modalitats de lleure esportiu i d’aventura organitzats per negocis de l’anomenat“turisme de natura”. Els municipis i territoris d’aquests espais naturals han vist aquesta tendència turística com una oportunitat pel desenvolupament econòmic i l’han promogut activament. La moda de cercar experiències úniques i amb fortes descarregues d’adrenalina ha impulsat un sector econòmic que es legitima socialment com a dinamitzador de les comarques de muntanya al canalitzar fluxos de nous visitants i promoure la “desestacionalització” d’un turisme tradicionalment molt centrat en els esports de neu.

Al marge d’aquest impuls del turisme d’aventura, el bany recreatiu en els gorgs és una d’aquesta activitats lúdiques que s’ha multiplicat exponencialment els darrers anys. En aquest cas, de forma més espontània i vinculada a les tradicions i hàbits del lleure popular al medi natural. Això ha fet que es trobi més exposadaa l’estigmatització pública que dissortadament sempre ha acompanyat l’oci popular. Fora del circuit mercantil és percebudacom un problema d’ordre públic on els termes emprats són “massificació”, “incivisme” o “invasió”. A totesaquestes activitats, tant les empresarials com les que no ho són, hi han contribuït especialment els mitjans de comunicació i l’impacte multiplicador de les xarxes socials que han dut a terme un autèntic “efecte crida” provocant una no desitjada massificació. 

Un deteriorament ecològic que no podem obviar

Tot i que els estudis són recents hi ha dades científiquesque assenyalen que els impactes, sobre els rius, rieres i gorgs de les activitats de bany recreatiu i esports d’aventura, no són gens menyspreables. Hi ha investigacions que ja apunten a l’impacte negatiu dels protectors solarsi els repel·lentsd’insectes, que es desprenen durant el bany, sobre la microfauna (puces d’aigua, per exemple) i com això afecta a la cadena tròfica de l’ecosistema al quedar-se els peixos sense la seva principal font d’alimentació. Per altra banda, el bany pot transmetre malalties, innòcues pels humans, però que afecten de forma fatal a la fauna dels rius i llacs. Les deixalles que s’acumulen als voltants també perjudiquen a les aigües quan es filtren al riu diversos contaminants perillosos. El soroll, que lògicament acompanyen aquestes activitats d’oci, també és un factor negatiu en aquests espais tant reduïts, que a méses veuen pressionats per l’impacte mecànic directe i erosiu provocat pel pas continuat de centenars de persones, i que és especialment negatiu per a determinades comunitats vegetals. El cotxe privat, que sol ser la manera més habitual d’accedir a aquests espais naturals, genera impactes negatius en forma de contaminació, soroll, erosió, etc.

Tot això té conseqüències directes sobre la fauna i la vegetació i evidentment aquestes afectacions es transmeten riu avall i impacten molt més enllà dels propis indrets massificats.Segons Xavier Bejar, naturalista i educador ambiental de Tosca al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, “avui tenim prou informació científica per saber els límits que cal establir a la nostra presència en determinats espais naturals”. Per a ell la societat i les administracions han de ser conscients que “calen inversions per conèixer i catalogar bé els valors naturals d’aquests espais naturals, planificació del territori per establir els límits en la nostra relació amb aquests valors i alternatives recreatives que responguin a la nostra necessitat de natura sense comprometre els equilibris d’aquests ecosistemes tandelicats ”.

Els espais naturals aquàtics: els nostres límits propers

Pels moviments socials l’aigua és i serà sempre “un bé comú”, però avui, quan ja cotitza com un valor borsari a Wall Street dir-ho ben alt és més necessari que mai, però malauradamentno és suficient. D’això se’n deriven també grans responsabilitats i límits que hem d’assumir i que no podem ultrapassar sense provocar conseqüències irreparables. Especulem sobre els “límits planetaris” i ens referim a l’escalfament global, al desglaç dels casquets polars, a sequeres a Àfrica i al retrocés de les barreres de corall oceànic. Son realitats globals que ens aclaparen i superen, les podem comprendre i denunciar, però estan més enllà de la nostra capacitat d’actuació quotidiana com a individus i institucions locals o regionals. En canvi, sí tenim i podem exercir “responsabilitats de proximitat” respecte als nostres espais quotidians.

Els límits els tenim ben propers, a les ciutats on vivim, als camps de conreu que ens alimenten, les muntanyes i boscos que albirem a l’horitzó...També són els rius, les rieres, les basses, els llacs alpins i els gorgs on ens hem banyat “des de sempre”. Per tant, no hem d’anar al pol nord a buscar límits que respectar i ecosistemes que protegir, ja que els tenim al costat de casa. Els problemes d’hiperfreqüentació i el deteriorament d’aquests espais tant delicats com són els gorgs i els nostres rius i rieres ens interpel·len. Certament calen regulacions d’accés i molta educació ambiental, però també cal assumir mesures més dràstiques per evitar la seva progressiva i fatal degradació.

Meandre al riu Fluvià. Imatgen de Raül Valls.

Ens calen també ciutats més amables i renaturalitzades que responguin a les necessitats de contacte amb la natura, sense que calgui recórrer grans distàncies per gaudir-ne. Els parcs i jardins, l’agricultura urbana i un encaix més integrat entre les zones rurals i les ciutats són fonamentals i estratègiques per evitar la hiperfreqüentació d’aquests espais naturals més fràgils. Aquests indrets són ara víctimes d’una “sobtada passió per la natura” de la que formen part indestriable i que necessitem, però que correm el risc de deteriorar catastròficament. Controlar accessos, endreçar i limitar l’aparcament, formar i informar als visitants són bones mesures per parar el cop, però són principalment útils per evitar les molèsties a les poblacions locals i resoldre problemes immediats als ajuntaments afectats. Hem d’assumir que a llarg termini no serveixen per evitar la degradació d’aquests espais tant vulnerables.

Com ens proposa Xavier Bejar, “cal que tinguem ben estudiats i catalogats els espais fluvials, conèixer els seus valors i fragilitats i establir els límits dels seus usos recreatius”. Cal plantejar-se, per tant, la possibilitat de restriccions i de cercar alternatives de lleure i de turisme que complaguin la nostra necessitat de gaudir de l’aigua i la natura sense comprometre la continuïtat vital de llocs quesón fonamentals per a garantir el funcionament ecològic dels territoris on vivim. Ens cal també una revisió profunda dels models de conservació de la natura que fins ara han estat hegemònics. Com proposen Bram Búscher i Robert Fletcher, des d’una conservació “convivèncial” hem de reincorporar les àrees protegides al seus entorns socials, polítics i ecològics, i el que ens és més útil pel debat sobre els usos recreatius dels espais aquàtics, hem de revisar a fons les formes en que experimentem la natura, fugint de la seva espectacularització mercantil i cercant formes més respectuoses, lleugeres i properes de relació amb ella. Com insistia Xavier Bejar, “hem de planificar el lleure tenint en compte les fragilitats dels espais naturals i canalitzar els fluxos de visitants d’una manera que aquests no restin fatalment compromesos”.

De la mateixa manera, com apuntava oportunament Yayo Herrero, al seu recent assaig Los cinco elementos, “el xoc entre els temps dels cicles que sostenen la vida, com és el cicle de l’aigua i els temps de l’economia convencional –i hi afegiríem de les nostres formes de gaudi aparentment més innòcues– és el que anomenem crisi ecològica”.

Els governs i tota la societat tenim davant una responsabilitat enorme. Hem de conèixer i respectar l’aigua i el seu cicle, ser conscients de les amenaces derivades del nostre model productiu i les nostres formes de viure, també quan gaudim del temps lliure. L’aigua dolça és un bé comú i escàs i no una mercaderia per especular-ne. Per tant, els nostres rius i gorgs han de ser tractats amb una cura especial sinó els volem deteriorar catastròficament. Reblant el clau a “Los cinco elementos”, Yayo Herrero  adverteix que “és un problema polític, és un problema d’escala, és un problema de límits. És un problema de diàleg, de recerca de consensos, de pensar en les necessitats i de com satisfer-las de la manera més justa”. Aquesta “autolimitació”, que ens exigeixen els reptes que tenim en aquest Segle de la Gran Prova, dels que parla sovint el filòsof Jorge Riechmann, aconsella alliberar aquests espais de la nostra presència i cercar el lleure i l’esport en indrets, potser menys “salvatges i naturals”, però on els impactes ambientals no esdevinguin fatals per la seva (i la nostra) existència futura.