(article disponible només en català)

Barcelona ha sofert una autèntica mutació en poc més de dues dècades, les que van dels Jocs Olímpics fins avui. Els dos milions de visitants del 1992 s’havien duplicat el 2004 i enguany s’hauran quintuplicat fins els 10 milions. Tot plegat, en una metròpoli que té poc més d’1,6 milions d’habitants, significa que cada resident rep l’equivalent de sis turistes l’any. El turisme ja representa el 15% del PIB de la ciutat i l’aeroport del Prat supera els 35 milions de passatgers. En un context de desindustrialització i creixement de l’economia submergida i especulativa arreu, el futur immediat sembla garantir una expansió sostinguda de la capacitat d’acollida, no només en planta hotelera o residencial legal sinó també, com passa generalitzadament a les Balears i a tantes destinacions de sol i platja sense democràcia real, en oferta d’allotjament il·legal (pisos i apartaments fora regulació). Malgrat els increments de visitants i de rendibilitat aparent, no hi ha cap evidència que això hagi incrementat proporcionalment ni el nombre ni la qualitat de llocs de treball, ni tampoc la riquesa i el benestar de la majoria dels barcelonins i barcelonines. D’aquí les reaccions ciutadanes d’aquest estiu. A manca d’estudis solvents sobre la pretesa rendibilitat social del boom turístic barceloní, paga la pena saber que, en el cas balear,  el 97% del creixement dels beneficis turístics des del 2010 ha anat a parar a mans de l’empresariat i només el 3% han anat a parar als treballadors  i treballadores...

La fiscalitat del turisme

És en aquest marc que voldria cridar l’atenció sobre la necessitat de qüestionar la fiscalitat actual sobre el turisme. Qui pretengui trencar amb el règim de la macrocoalició olímpica (1992-2014) per guanyar en democràcia local, s’hauria de fixar en com l’actual boom està sostingut per la manca de regulació pública de la capacitat de recepció, allotjament i consum sostenible turístic de la ciutat. El sector turístic gaudeix d’una retirada impositiva de les administracions alhora que es beneficia d’una fortíssima inversió de diner públic en grans infraestructures essencials per a l’expansió turística (l’aeroport, el port, els eixos d’autopistes, les incineradores, les potabilitzadores, ...). Mentre, les inversions socials (educació, salut, benestar, equipaments comunitaris) i ambientals es redueixen o, simplement, són aparcades. Ben pensada i desplegada en el si d’una estratègia de transparència, d’open government, la fiscalitat turística podria esdevenir un poderós aliat en favor tant de la progressiva sostenibilitat ecològica de la ciutat com d’una redistribució més justa dels beneficis que genera l’activitat.

Tres pinzellades només. D’entrada, la fiscalitat sobre el turisme podria contribuir a reduir l’augment del nombre de turistes a mig termini. L’objectiu d’una taxa turística ambiental [1] sobre el turisme hauria de ser que fos prou rellevant per encarir dissuassòriament l’entrada de turistes per via aèria. El perquè és obvi: si les emissions globals del sector turístic representen prop del 14% del deteriorament del clima, tres quartes parts són degudes al transport en avió. Calen menys low cost i més trens, menys arribades aèries de curta estada i més turisme de “gran rodalia” que resti més dies al país. Aquesta ecotaxa fixaria l’atenció en la política forassenyada climàticament d’AENA com a gestor de la porta principal d’entrada a Barcelona i el seu hinterland costaner. Els diners recaptats haurien d’anar en la seva pràctica integritat a restauració ambiental (potser la conservació dels aiguamolls del Prat o del delta de l’Ebre?) i a la solarització i ecologització dels consums de la planta hotelera (energia, aigua, residus, materials); però igualment haurien de servir per finançar programes de benestar social estratègics com ara la millora de barris molt deteriorats, la multiplicació del parc d’habitatge social municipal o el suport a cooperatives i iniciatives d’ocupació de joves i parats de llarga durada.  

Un altre àmbit d’afectació hauria de ser la fiscalitat sobre hotels i habitatges d’ús turístic quant a cost de béns ambientals clau com l’aigua, l’energia o els residus. No pot ser que el veïnat resident subvencioni de facto l’expansió turística mentre s’encareix cada cop més la seva factura en serveis comunitaris essencials just quant l’atur és massiu i la precarització avança. La fixació de tarifes ha de corregir en un sentit sostenible i social el biaix proconsum turístic i anticomunitari actual. Paral·lelament, i per evitar abusos del sector “informal” que és el que més creix ara a la ciutat, caldria implantar una taxa de pernocta no solament en hotels sinó en tota mena d’allotjament turístic realment existent. La idea seria homologar Barcelona amb la muntanya de destinacions que ja ho fan arreu en forma de mera taxa per finançar la promoció de la ciutat. Aquesta taxa, tanmateix, tindria sentit només com a contribució del sector a afavorir la millora de la qualitat de vida als barris, en un sentit també ecològic i social.

Perquè s’entengui bé el que proposo, s’ha de tenir en compte que l’objectiu d’una ecotaxa i d’un gravamen ambiental de les tarifes de serveis essencials no és recaptar més ni sobre tothom sinó evitar progressivament el malbaratament i reduir la pressió, la petjada ecològica del turisme de masses sobre el territori. Per tant, els ingressos serien tendencialment decreixents, fet que seria un indicador del seu èxit com a eines fiscals dissuassòries d’excessos. Igualment, la fixació, supervisió i destinació dels fons recaptats hauria d’estar consultada no solament ni primordialment amb el lobby hoteler i d’intermediació financera que és al darrera del boom en apartaments turístics il·legals, sinó amb el teixit associatiu de la ciutat. Això en garantiria la transparència i eixamplaria la democràcia des de baix, uns objectius centrals en el temps de radicalitat participativa que experimenta Barcelona.

Un nou segell per a Barcelona

Si a algú aquests apunts li sonen a despropòsit o a al·lucinació, el convido a descobrir l’extraordinària diversitat d’instruments fiscals pesen sobre el turisme a escala internacional segons un estudi ben recent de l’OCDE. Fixi’s bé en les taxes climàtiques sobre els vols que ja existeixen a Alemanya, el Regne Unit i Àustria. O en la taxa sobre sorolls dels aeroports de França i en el certificat portuguès de qualitat ambiental sobre energia en els edificis turístics. Per no parlar de la taxa de pernocta islandesa amb finalitats conservacionistes...

Davant l’extractivisme i l’eclosió neoliberal que caracteritzen les elits que van guanyant la guerra de la crisi, el turisme i l’estructura de la fiscalitat que l’envolten poden ser un excel·lent banc de proves de noves formes de gestió política com si la Natura i el clima, la gent dels barris i la ciutat comptessin. No podria ser aquest el nou segell de Barcelona? El de la responsabilitat ecològica i comunitària, vull dir.

Notes:

[1] Per una visió crítica de la idea d’ecotaxa turística a partir de l’exemple de la llei balear del 2001, vegeu el meu article “Turismo, fiscalidad y sostenibilidad: el laboratorio balear” dins El turismo a inicio de milenio. Una lectura crítica a tres voces (2012).