I

La Mediterrània és una de les zones zero de l’apocalipsi climàtic que es congria durant el segle 21.Si no actuem assenyadament, els científics de l’International Panel on Climate Change (IPCC) de l’ONU preveuen que a finals de segle les temperatures mitjanes del Planeta podrien incrementar-se de +3,4ºC respecte a les darreries del segle XX. A la Mediterrània, el pic podria assolir els +5,4 º C. Això significaria que l’escalfament de la Conca seria superior al dels darrers 10.000 anys. Les pujades no seran uniformes: a la segona meitat de la centúria i a la Mediterrània oriental, patirem més. Les pluges minvaran tornant-se més intenses i destructives. Lluny de tot catastrofisme tronat,  sabem que la sequera que va començar el 1998 al Llevant i que encara dura és la pitjor patida en els passats 900 anys a causa de l’explosió de les emissions de carboni durant l’era industrial [1]. El nivell del mar pujarà força més que els 25 centímetres anunciats per l’IPCC, potser un metre, perquè aquest oblida l’impacte de la fosa de l’Àrtic així com de l’Antàrtida. La dada és interessant perquè un de cada tres habitants de la Conca viu al litoral. Egipte, l’estat més poblat de la Mediterrània, té ara mateix un 40% de la seva gent vivint vora mar. A la vegada, el desert creixerà. De fet, el Sàhara tendirà a expandir-se cap a les zones mitjanes i nòrdiques de la nostra mar. La Mediterrània temperada que hem conegut s’està acabant a ritme vertiginós.

II

El Mare Nostrum segueix sent la gran piscina del món per a un turisme que no cessa de créixer al marge de tot seny ambiental. De fet, només les guerres i el terrorisme alenteixen l’aposta cega de tots els governs riberencs pel turisme massiu. El 2015 tres de cada 10 turistes internacionals, uns 350 milions, van elegir la Mediterrània per fer-hi vacances. Segons l’Organització Mundial del Turisme, seran 500 milions el 2030 que s’allotjaran, sobretot, als Països Catalans, França, Espanya, Itàlia, Croàcia i a Grècia.

Aquesta història d’èxit, tanmateix, amenaça de col·lapsar en les pròximes dècades per falta d’atenció a dos factors que es retroalimenten: la progressiva saharització de les principals zones balneàries i la dilapidació del poc cabal d’aigua potable disponible per part de la insostenible massa de turistes. Ja notem com estan desapareixent les quatre estacions que hem conegut en favor d’un estiu inacabable i un hivern suau i breu. El Banc Mundial dona per fet que Berlín o Londres tindran un clima mediterrani mentre que Barcelona o Roma patiran la calor de l’Ouezzane i la Nicòsia d’avui [2].  L’augment del nivell del mar submergirà una part de les platges i obligarà a desplaçar força gent a ciutats com Beirut o Barcelona. Paral·lelament, la demanda turística dispara el consum d’aigua tant per a ús residencial com de serveis (des de golfs a marines i parcs aquàtics). Cada turista gasta almenys el doble d’aigua que un natiu en un context on un terç de la població de la Conca (sempre a la riba sud i del Llevant) pateix estrès hídric. Si el nivell de demanda d’aquest bé comú essencial ja és impossible de satisfer en regions riques com les Balears o la costa sud de Turquia, quin futur turístic poden esperar estats com Xipre, el Marroc, Egipte o Tunísia? El caos climàtic galopant i el col·lapse de les reserves d’aigua estan posant calendari a la fi del turisme litoral a la Mediterrània.

III

Aquest desgavell ambiental inèdit té un factor de risc acrescut en societats amb ràpid creixement demogràfic i amb baixa cohesió i benestar comunitaris.Les crisis se suporten molt pitjor en contextos d’extrema precarietat. A la Mediterrània vivien 250 milions d’habitants el 1950 i serem 600 milions el 2025. Hi ha tres estats amb una desigualtat social explosiva que tenen molts números per viure situacions de violència extrema quan les condicions de vida es tornin insuportables: Tunísia, Turquia i el Marroc. Entre tots tres reuneixen prop d’una quarta part de la població de la Conca. Si no aprenem res del que està passant sota la superfície de l’«actualitat», el futur de totes tres societats pot emmirallar-se en la catàstrofe siriana. Ara sabem que la guerra va tenir molt a veure amb el desplaçament d’un milió de camperols cap a les ciutats en condicions infrahumanes a causa de la terrible sequera que assola el país des del 1998 així com per la desafortunada insistència del règim d’Al-Assad a apostar per la producció d’un cotó que xucla les poques reserves d’aigua disponibles [3].

Harald Welzer, potser el psicòleg social més punyent d’avui, ens recorda que no són les condicions objectives d’una situació les que decideixen com ens comportem sinó com nosaltres les percebem i interpretem. L’eclipsi del “tema” canvi climàtic en els grans mitjans i en l’agenda de força moviments socials i la falta de subjecte polític autònom de l’espai “Mediterrània” requereixen, per això, una revisió radical abans que es faci massa tard i topem, de ple, amb l’impensable.

Article publicat originalment a la revista “Mar Crítica” (Barcelona 2016), editada per la Cooperativa Crític. Podeu adquirir-la fent clic aquí.