Segurament una de les decisions presses pel nou equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona que ha aixecat més polseguera política ha estat la renúncia explicita del passat 17 de juny a la candidatura per organitzar els Jocs Olímpics d’Hivern del 2026.  Una decisió que per raons obvies ha transcendit més enllà de les fronteres municipals i que ha sacsejat els contraforts pirinencs. I de fet no han trigat en aixecar-se veus airades que clamen contra un suposat abandonament de responsabilitats per part de la capital catalana. La renúncia però ha anat precedida de nombrosos arguments crítics que evidenciaven tant la falta de consens com el fet que es pogués considerar una prioritat política per al consistori barceloní.

La proposta de les Olimpíades d’Hivern

Jordi Hereu, alcalde de Barcelona pel Partit dels Socialistes de Catalunya, va anunciar la voluntat de presentar la candidatura als Jocs Olímpics d’Hivern per al 2022 el 13 de gener de 2010. Posteriorment, el 20 de maig de 2010, es va constituir el Consell Territorial de la Candidatura on hi estaven integrats representants de deu consells comarcals, deu capitals de comarca i dinou municipis amb estacions d'esquí, així com els presidents de les diputacions de Lleida, Girona i Barcelona, els alcaldes de Barcelona i Lleida i representants de la Generalitat de Catalunya.  L’Oficina Tècnica va presentar el pla director de la candidatura i una proposta de viabilitat.

El setembre de 2013 Xavier Trias, alcalde de Barcelona per Convergència i Unió, va anunciar que impulsaria una consulta sobre la candidatura als Jocs Olímpics d'Hivern. Finalment però l'alcalde Trias va renunciar a la candidatura del 2022 obrint les portes a una possible candidatura per a l'any 2026. Aquesta candidatura combinava les seus entre els Pirineus i Barcelona, amb l’objectiu d’aprofitar infraestructures de Barcelona i les estacions d’esquí dels Pirineus.

Els objectius amb els que es presentava aquesta candidatura, segons l’informe emès al Consell Plenari, s’emmarcaven en les directrius de l’Estratègia Territorial Europea (Comissió Europea, 1999), que es resumeixen en tres línies bàsiques: a) desenvolupar un sistema urbà més equilibrat entre els espais urbans i rurals; b) impulsar les estratègies de transport i comunicacions per tal que facilitin el desenvolupament policèntric del territori i macro regions europees; i c) desenvolupar la natura i el patrimoni cultural, amb el manteniment de la identitat regional i la diversitat cultural de les regions i ciutats de la Unió Europea, atesa la pressió de la globalització.

La proposta des d’un principi va topar amb una sèrie de veus crítiques que han alertat dels riscos sòcio-ambientals que aquesta podia tenir en una zona d’especial valor ambiental, cultural i social com els Pirineus. Els Jocs Olímpics s’han vist així com un perill que podrien incrementar la seva vulnerabilitat ecològica.

Importància ecològica i cultural dels Pirineus

Els Pirineus, com molt massissos i serralades europees, són un refugi important per diferents ecosistemes. Ocupats amb una menor pressió que zones més planes i baixes del continent, han mantingut més ben conservats boscos i altres ecosistemes que a menor altitud pràcticament han desaparegut substituïts per l’agricultura o urbanitzats. L’aïllament que secularment han patit ha afavorit que hi evolucionessin algunes espècies d’animals i plantes úniques al món. Així el grau d’endemicitat als Pirineus és força elevat, i també s’hi han conservat algunes espècies relictes de les últimes glaciacions.

Una menor densitat de població humana, i les dificultats del propi terreny i el clima, han ajudat a conservar fins a l’actualitat, no només un entorn natural de gran interès, sinó també un patrimoni cultural ric i molt particular. De fet alguns usos i costums socials també s’han conservat millor als Pirineus que no pas en terres més baixes. Per això no és estrany que bona part dels Pirineus estiguin inclosos en espais naturals protegits, i que molt del patrimoni cultural (material i immaterial) també estigui protegit i declarat d’interès. Així es pot destacar el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (Catalunya), el Parc Nacional d’Ordesa i Mont Perdut (Aragó), i el Parc Nacional dels Pirineus (França).

Els Pirineus, a més, proporcionen uns serveis ambientals de gran importància. L’aigua n’és un dels més valuosos, i de fet és el que ha permès un desenvolupament industrial en aquestes muntanyes, ja des de les fargues al segle XVIII. Aquesta mateixa aigua és vital també per a les grans àrees urbanes de molt més avall. Igualment és el que ajuda a generar electricitat a les moltes centrals hidroelèctriques del Pirineu. Altres serveis van des de la regulació climàtica a escala global i regional, a la millora de la qualitat de l’aire, regulació hídrica, etc.

Un gran connector ecològic

Tot i la presència de nombrosos espais naturals protegits en aquests massissos muntanyosos, els Pirineus han esdevingut un territori força humanitzat, creuat per infraestructures viàries i amb grans superfícies urbanitzades i cultivades. I és precisament per això que és tant important una bona gestió territorial per tal de garantir la connectivitat ecològica al conjunt del massís. En el mapa següent es poden observar els grans massissos en verd, amb una connectivitat ecològica relativament òptima, però també amb barreres marcades en vermell, fragmentades per infraestructures, urbanitzacions i una agricultura intensiva.

Figura 1. Gran Corredor de Muntanya

Font: IUCN, Fundació Catalunya La Pedrera.

A causa d’aquesta importància ecològica i cultural l’any 1988 es va crear la Comissió Interregional d’Associacions de Protecció dels Pirineus (CIAPP), amb entitats de les dues vessants de les muntanyes, i es va editar la Carta de Protecció dels Pirineus. Els seus objectius eren: protegir per a mantenir el valor del medi i del paisatge; acollir els visitants sense alterar els llocs d’acollida i permetre el desenvolupament econòmic dins el respecte de l’entorn. Malauradament alguns dels problemes assenyalats aleshores i que van motivar aquella iniciativa s’han mantingut fins ara, sobretot l’excessiva pressió urbanística, i fragmentació del territori, amb la conseqüent alteració dels ecosistemes aquàtics i increment en la despesa d’aigua [1]. De fet, l’any 2005 la Fundació Territori i Paisatge va proposar una gran corredor que permetés garantir la connectivitat ecològica al sud-oest d’Europa, entre la Serralada Cantàbrica, els Pirineus, el Massís Central i els Alps, englobant la totalitat dels Pirineus.

Vulnerabilitat al canvi climàtic

A més dels factors assenyalats, el canvi climàtic ha suposat un increment de la vulnerabilitat dels Pirineus. Així, si fins fa poc aquests es podien considerar un refugi de biodiversitat, i els canvis eren poc significatius, els efectes del canvi climàtic estan sent més accentuats que en d’altres regions més baixes. Així ho identifica el Grup Intergovernamental d'Experts sobre l'Evolució del Clima (GIEC) en un informe de 2007 on es qualificava les zones muntanyoses com a espais particularment sensibles al canvi climàtic (GIEC, 2007). La desfeta de les últimes glaceres, l’augment de temperatura i la variabilitat entre les precipitacions, així com les freqüències de sequera i inundacions, estan causant i causaran grans transformacions en aquest territori. La vegetació forestal està avançant en alçada, les espècies més adaptades al fred i a la neu estan en regressió, i també hi han arribat espècies exòtiques i invasores.

A més, la freqüentació dels últims anys a causa del turisme massiu provocat per l’esquí i la major mobilitat dels humans també han ocasionat alguns impactes que han posat en perill no només alguns d’aquests ecosistemes sinó fins i tot la pròpia riquesa cultural.

Tensions per la sostenibilitat dels Pirineus

En l’Avaluació dels Ecosistemes del Mil·lenni, un projecte de Nacions Unides, es va concloure que els ecosistemes i la biodiversitat a Catalunya i Espanya, havien patit un procés accelerat d’alteracions, degut a una activitat econòmica molt vinculada a un ús intensiu del territori, amb el consum com a referent del desenvolupament econòmic. La urbanització accelerada i la intensificació en el consum de recursos, ha ocasionat una degradació dels ecosistemes, i de retruc dels serveis que aquests proporcionen [2].

Els principals eixos de tensió pel risc de deteriorament ambiental serien els següents:

a) Pèrdua de geleres i canvi climàtic. L’any 2008 al Pirineu hi havia uns 65 aparells (entre glaceres i congestes) en franca recessió. Les previsions són que en la dècada del 2040 al 2050 ja no quedi cap resta de gelera. I més si es tenen en compte les previsions del servei francès SCAMPEI (Scénarios Climatiques Adaptés aux zones de Montagne: Phénomènes extrêmes, Enneigement et Incertitudes). Així es pot veure especialment a la zona del Pirineu la durada de la neu pot disminuir entre un 40% i un 60% i un increment de 3 a 6 graus la temperatura a l’estiu.

b) Biodiversitat i canvi climàtic. Els ecosistemes aquàtics als Pirineus pateixen un procés d’alteració a causa de la contaminació. Si abans de la implantació de la Xarxa d’Estacions de Depuració d’Aigües Residuals (EDAR) la contaminació era molt pitjor que en l’actualitat, malauradament encara es manté una degradació constant d’aquests ecosistemes, i una pèrdua considerable de biodiversitat.

c) Risc d’inundacions i planificació urbanística. Com en qualsevol risc geològic cal una correcta avaluació per poder dur a terme una bona planificació territorial. El creixement urbanístic dels darrers anys als Pirineus, en part provocat pel turisme d’esquí, ha donat lloc a la construcció en zones susceptibles d’inundacions. Aquestes s’han vist agreujades pel canvi climàtic, que provoca èpoques de pluja molt intenses. Així les inundacions que s’han produït els darrers anys han afectat bàsicament edificis construïts els darrers 30 anys i no a poblacions històriques, i això es deu al fet que s’han estat construint cases properes a les lleres del riu.

d) Crisi energètica (peak-oil) i infraestructures. Un dels límits principals amb els que es troba el sistema socioeconòmic té a veure amb la fi del petroli barat, i en la comunitat científica cada vegada està més acceptat que hem arribat al pic d’extracció del petroli convencional. Aquest fet provocarà un encariment del preu dels combustibles i determinarà canvis en models actuals. Els Pirineus no en seran aliens, en la mesura que el seu desenvolupament els darrers anys s’ha bast, almenys en les vessants catalanes i aragoneses, en infraestructures viàries on el cotxe n’és el protagonisme. Aquest fet provoca que una de les maneres de mitigar aquesta crisis energètica sigui l’estalvi i això vol dir voluntat política i bona planificació del territori per tal de disposar de transport col·lectius, infraestructures durables i ben ubicades, la priorització de petits hotels i no habitatges aïllats de caràcter turístic.

e) Model turístic i agricultura local. L’expansió turística pot reduir les possibilitats de dinamització econòmica del territori amb noves formes de ramaderia. De fet, als Pirineus, més que l’agricultura, l’activitat més important del sector primari és la ramaderia. Aquesta, després de reduir-se considerablement i incrementar el nombre d’explotacions estabulades, actualment torna a repuntar i hi ha una lleugera recuperació del bestiar extensiu, boví, equí i oví. Els prats de dall, que constitueixen un bon exemple d’aprofitament econòmic i conservació de la biodiversitat, també van patir una procés d’abandonament i regressió, però justament gràcies als espais naturals de protecció especial s’està ajudant a mantenir-los.

Impactes al territori

En aquest context aprofundir en un model de desenvolupament turístico-immobiliari com el que suposaven les Olimpíades d’Hivern implicava accentuar les tensions ja existents a la zona i incrementar els riscos de vulnerabilitat sòcio-ambiental, així com dificultar un reequilibri entre ciutat i territori rural i la conservació del patrimoni natural i cultural dels Pirineus. En aquest sentit es poden identificar alguns d’aquests impactes més negatius que hagués pogut suposar continuar la proposta d’Olimpíades:  

a) Incrementar l’amenaça de sobrefreqüentació en zones naturals sensibles enlloc de regular la que hi ha actualment seguint criteris de sensibilitat ambiental i desfreqüentació temporal.

b) Generar expectatives de creixement urbanístic en una massís ja molt urbanitzat en determinades zones (per exemple la Cerdanya i Vall Fosca) amb una ocupació de les cases de només 11 dies l’any. Contràriament caldria reconduir l’esquí cap a un turisme de petit format i lluny de grans infraestructures.

c) Incrementar la tendència de la zona cap una major dependència del turisme, paral·lel a l’abandonament d’activitats agrícoles, ramaderes i també industrials. Aprofundir en aquesta via de desenvolupament econòmic suposa també donar continuïtat al “tsunami urbanitzador” que ha patit el país els darrers quinze anys. Ara, quan la bombolla immobiliària ja ha esclatat, insistir en la mateixa lògica resultaria suïcida.

d) Agreujar la desigualtat social a causa del gran poder adquisitiu per la venda de terrenys que certs sectors de la població han aconseguit en contraposició amb la precarietat de molts treballadors i treballadores que es desplacen al Pirineu per trobar-hi feina.

e) Accentuar precarietat laboral del model actual d’estacions d’esquí, on predominen els contractes fixos-discontinus i són freqüents també el retard en el pagaments de nòmines a causa de la inviabilitat econòmica de les estacions d’esquí. I a causa d’aquest fet totes són propietat de la Generalitat de Catalunya o municipals, menys l’estació de Vaqueira-Beret.

f) Afectar la biodiversitat de manera greu per l’elevat increment en l’ús de l’aigua per generar neu artificial, que a causa del canvi climàtic el seu ús tendiria a accentuar-se.

g) La pèrdua dels valors culturals a causa del canvi productiu de l’economia, que han estat molt lligats al sector primari i la natura.

Alternatives necessàries

La manca d’un posicionament crític majoritari sobre les conseqüències per Barcelona i Catalunya de les Olimpíades de 1992 ha fet que els grans esdeveniments segueixin tenint en l’imaginari col·lectiu una gran força. Els que vàrem ser crítics amb aquest projecte durant els anys 80, no només amb la política dels “grans esdeveniments” sinó també amb el model sòcio-econòmic i territorial que implicava, se’ns repetia que el model era correcte,  generava benestar, ens feia “competitius” davant d’altres territoris, atreia “inversions” i era gairebé sinònim de progrés. Les conseqüències desastroses que ha tingut per a la majoria de la població barcelonina el “boom” immobiliari i la turistització massiva, que va tenir en les Olimpíades del 92 el seu punt d’expansió, ens haurien de posar en alerta davant els reclams d’aquest tipus de macro-esdeveniments.

En aquest context, on clarament predomina la falta de consens amb un model de grans infraestructures i aprofundiment en les opcions turístico-immobiliàries, la decisió de l’Ajuntament de Barcelona de renunciar a la candidatura per organitzar els Jocs Olímpics d’Hivern del 2026 sembla plenament encertada.

Contràriament al model que suposaven els Jocs Olímpics ens calen alternatives potents que situïn les necessitats de les poblacions que viuen al territori per damunt dels interessos privats de grans inversors. Els conceptes que ens haurien de moure en aquest futur immediat tenen més a veure amb la proximitat, la sobirania alimentària i energètica, la conservació del patrimoni natural i cultural, la diversificació econòmica, o la reindustrialització en clau sòcio-ecològica. I també amb un turisme més lligat i integrat en la ruralitat existent.

En aquest sentit, potenciar i conservar el patrimoni natural hauria de ser un component essencial per a projectes de dinamització de territoris com els Pirineus. La inversió en la creació de Parcs Naturals i Nacionals aporta al territori vies de generació de recursos econòmics molt més sostenibles que les estacions d’esquí. La sensibilització ambiental i la salut que aporta al Territori està plenament demostrada en diferents estudis socioeconòmics.

Experiències impulsades per l’associació Les Montanyanes i sorgides als propis Pirineus, com l’Escola de Pagesos i Pastorso el Projecte Grípia, que promouen processos de revitalització de les economies de muntanya, recuperant antics usos, afavorint el relleu generacional al capdavant de les explotacions agropecuàries i establint metabolismes més saludables i duradors, ens indiquen camins a seguir que poden servir com a punt de referència [3].

Tot plegat reclama una nou model social, econòmic i territorial per tot Catalunya. Un model  viu i divers que combini la interdependència amb la sobirania de cada unitat territorial. La renúncia a organitzar a les Olimpíades podria ser una oportunitat per ajudar a obrir camí cap a nova cultura del territori més autosuficient i pacifica. I això hauria de passar en primer lloc per revisar la relació de Barcelona amb la resta de Catalunya i tendir a models de desenvolupament més respectuosos amb el territori. Actualment Barcelona genera dinàmiques d’apropiació de recursos diversos (agrícoles, aigua, espais destinats a l’oci i el turisme, territoris emprats per a la instal.lació d’infraestructures,...) que van molt més enllà dels seus límits administratius. Per contra Barcelona i les seves autoritats municipals no han tingut tradicionalment molt en compte les necessitats i interessos d’altres territoris. La tendència és a centrifugar totes les capacitats de decisió territorial des de Barcelona. Així el què es pensa i planifica des de Barcelona incideix en les dinàmiques d’altres territoris s’han de tenir en compte els actors territorials, i la seva participació no pot ser merament consultiva si no que han de tenir la capacitat per influir plenament en la política de la ciutat. Això implica també dotar aquests actors de recursos per facilitat la capacitat d’elaborar alternatives.

Esperem que aquesta decisió sobre els Jocs Olímpics d’Hivern no es quedi aquí i realment permeti obrir un debat més ampli sobre la relació de Barcelona amb la resta del país, i  facilitar polítiques públiques que avancin cap a una nova cultura del territori.