Es ben sabut que la Humanitat ha actuat sobre el planeta com una autèntica força geològica, transformant la biosfera i redefinint les dinàmiques naturals en funció de les seves necessitats. És fàcil entendre que els paisatges que ens envolten serien força diferents si no fos per la nostra intervenció, i que ho seran quan la nostra espècie hagi, per la raó que sigui, desaparegut del planeta. Això no és en si mateix ni bo ni dolent. La natura ha anat adaptant-se a la nostra intervenció i a las transformacions que hem dut a terme. Tant és així que algunes especies han tingut la seva oportunitat gràcies a la nostra presència i intervenció i dissortadament resten en perill quan abandonem determinats espais o actuacions [1].

Els darrers dos segles però han suposat una acceleració de les transformacions fins a límits que han trencat els equilibris, amenacen exhaurir els recursos i estan suposant un greu impacte sobre la biodiversitat. El canvi climàtic i les seves conseqüències són un dels símptomes principals d’aquesta “gran transformació” operada per la Humanitat sobre el planeta, en forma de “gran experiment universal” del que correm el risc de ser els propis conillets d’índies.

Per nosaltres aquestes transformacions apareixen bàsicament com a transformacions del nostre paisatge quotidià. És per això que molts cops el rebuig popular i les mobilitzacions en “defensa del territori” tenen com a bandera o principal motivació, si més no inicial, els canvis en el nostre entorn immediat, les modificacions del paisatge.  En aquest sentit cal destacar dos elements relacionats amb la velocitat i la manca de control de les transformacions:

- La velocitat de les transformacions. L’acceleració del turbocapitalisme d’aquest tombant de segle i la seva constant necessitat d’expansió han fet que els paisatges quotidians de moltes persones s’hagin modificat a una velocitat mai vista en la historia humana.  El tsunami urbanitzador de les dos darreres dècades del segle XX i la primera del XXI ha estat en aquest cas un exemple demolidor. Molts cops la desaparició, amb motivacions gens fonamentades, dels espais vivencials de les poblacions afectades per grans processos de construcció d’infraestructures o de creixements urbanístics, han generat desconcert i rebuig.

- La manca de control sobre les transformacions. En nom d’un suposat “interès general”, que en molts casos és més que dubtós, quan no directament deutor dels interessos de grans grups econòmics, les poblacions afectades no són consultades, ni escoltades sobre aquestes transformacions que afectaran el seu paisatge immediat. El discurs del progrés, el creixement econòmic i la “competitivitat” esdevenen un “mantra” que es repeteix fins a saturar per fer innecessari qualsevol procés de discussió democràtica sobre el futur del territori.  Qualsevol cosa resta sacrificada a un suposat “desenvolupament” imprescindible per salvar-nos de la desfeta econòmica i l’empobriment.

A partir d’aquestes dues variables ens podem apropar i comprendre millor les resistències que sorgeixen a les dinàmiques de transformació que el neoliberalisme promou en el territori.  Aquestes dinàmiques es poden expressar tant “constructivament”, fent pous de fracking, el BCN World o l’eix Vic-Olot, com “destructivament”, deixant l’Ebre amb cabals mínims, enderrocant el Centre Social de Can Vies o posant en perill la fertilitat de les terres de conreu per la sobreexplotació. Tot i que per ser més exactes construcció i destrucció es barregen dialècticament en una sort d’espiral negativa on un cop consumit mercantilment el territori, resta irreconeixible per als seus habitants. Per tant, en relació a la protesta de la ciutadania, no només ens referim a una qüestió estètica, tan menystinguda molts cops, sinó social i cultural. La transformació paisatgística implica també la dissolució de formes de sociabilitat més amables i col·lectives i la mercantilització total de territoris i vides.

El procés de turistització de Barcelona, per exemple, obeeix també a aquestes dinàmiques de construcció / destrucció. La ciutat esdevé un espai sotmès totalment a les lògiques mercantils. El territori es banalitza i esdevé cada cop més un decorat per les activitats turístiques i l’acumulació de capital. Les dinàmiques que es generen tendeixen a marginalitzar la vida quotidiana real de la població, que malgrat ser la majoria es va quedant cada cop més arraconada, esdevenint molts cops una nosa pels negocis en marxa. 

Les transformacions són ràpides, la qual cosa evita també el debat democràtic, i els ciutadans perden totalment el control de l’evolució del lloc on habiten, i acaben pràcticament no reconeixent-lo. Davant d’això sorgeix una resistència que al principi sorprenia als propis administradors públics d’un model de desenvolupament que donaven per ideològicament indiscutible i econòmicament convenient pels seus socis privats [2].

Quan la gent d’un determinat indret aixeca la seva veu davant grans projectes de transformació,  enuncien un dret nou: el de tenir el control sobre les decisions que afecten al seu entorn immediat i a alentir el ritme dels canvis (quan aquest calen) per adequar-los a una escala més humana i racional. Les grans corporacions empresarials en canvi veuen el territori com un espai per a la generació de beneficis. Que els canvis siguin innecessaris (pous de fracking, aeroports, autopistes,...) els hi és del tot indiferent: del que es tracta és vendre el producte i fugir amb els diners. Un cop un territori ha estat explotat cerquen d’altres per seguir la seva expansió destructiva.

Una Nova Cultura del Territori implica una democratització radical de la societat i una ruptura amb un model de propietat i d’apropiació que posa el control i el futur del territori en mans d’una minoria irresponsable. L’objectiu d’aquesta minoria és només augmentar la seva riquesa i poder social portant, si cal, els sistemes naturals al límit de la seva extenuació.  Preservar les necessitats generals i el be comú rauen, per tant, en una planificació territorial democràtica que ha d’implicar un funcionament saludable de la biosfera i la seva radical desmercantilització. Les lluites en “defensa del territori” han situat la responsabilitat en relació a una vida digna, saludable i pacifica per les futures generacions en el programa polític d’aquells que lluiten des de sempre per l’emancipació humana. Aquesta és sens dubte la seva gran aportació.