El dissabte passat unes cent trenta persones van participar en una jornada que analitzava les tendències cap a la degradació del Patrimoni Natural de Catalunya. La gran majoria eren representants d’entitats naturalistes i ecologistes i experts en la matèria. L’anàlisi que feren diferents especialistes fou coincident: en els darrers anys s’han perdut o degradat fortament elements importants del patrimoni natural del nostre país. En són un exemple la pèrdua d’ocells d’hàbitats esteparis, del corall en els hàbitats marins o la regressió de la gestió dels Parcs Naturals. Els impactes en el medi natural també han provocat impactes negatius econòmics i socials, a més d’una pèrdua d’oportunitats de futur per a les poblacions locals més vinculades.

De totes les ponències presentades en aquest article voldria destacar aquells elements del patrimoni natural i la biodiversitat que tenen afectacions directes segons tipus de desenvolupament econòmic pel qual aposta una regió. Durant la jornada es va evidenciar que el turisme basat en l’ocupació del litoral per part d’hotels i segones residències té conseqüències directes amb la regressió de la biodiversitat marina en la primera línea de costa. Si es té en compte que el 75% del litoral català està urbanitzat, és impossible que els hàbitats marins es recuperin i menys si des de l’administració no s’hi dediquen recursos. Per exemple, recuperar una platja com la de Blanes de l’efecte de les llevantades pot tenir un cost de 3 milions d’euros a l’any, quantitat molt superior al dedicat en aquella franja de costa a recuperar els ecosistemes marins. En aquests moments es prioritza el turisme de sol i platja per damunt dels ecosistemes marins, quan en una economia pensada a llarg termini s’hauria de tenir més en compte la sostenibilitat del medi ambient.

Un altre exemple clarificador de una mala política rural és la pèrdua de petites explotacions agrícoles substituïdes per grans explotacions a la zona de Lleida. La rendibilitat ecològica d’aquest procés és clarament negatiu, tal i com mostren els experts. La causa és la pèrdua de l’hàbitat estepari i la desaparició d’espècies d’ocells, com per exemple el pioc salvatge o la xurra. La conservació de petites explotacions genera més hàbitats i econòmicament un repartiment més just dels beneficis de la producció agrícola. Un altre dels greus problemes és el canal Segarra-Garrigues, que està provocant un canvi d’usos del sòl de secà a regadiu i una pèrdua de cabal del riu Segre i, per tant, també de l’Ebre en el seu tram final.

Tots els casos que es van exposar durant la jornada apuntaven en la mateixa direcció: el patrimoni natural constitueix un indicador essencial de la salut del territori i, per tant, de l’economia i de la societat. Ha de ser vist més com una font de serveis i oportunitats, de llocs de treball i activitat econòmica que un problema. Per això es considera que les retallades del pressupost destinat a la gestió del medi natural, l’incompliment d’obligacions i disposicions legals o el desmantellament de les polítiques de conservació del patrimoni natural, entre d’altres, han portat Catalunya a una situació insòlita: si fa vint anys Catalunya destacava positivament en el context espanyol pel que fa a les polítiques de conservació del patrimoni natural, ara és a la cua en aspectes com el normatiu, la planificació i gestió i el compliment de la normativa vigent.

Per tot això una setantena d’entitats naturalistes i ecologistes, universitats i col·legis professionals s’han unit en defensa del patrimoni natural. Junts han elaborat la Declaració a favor del patrimoni natural de Catalunya, llegit en la cloenda de la jornada de dissabte, que exigeix entre d’altres coses que s’aturi el desmantellament de les polítiques de conservació del patrimoni natural; que es mantinguin o recuperin, quan s’escaigui, els programes de recerca i de seguiment del patrimoni natural; concentrar, per raons de coherència i eficàcia, les competències sobre gestió i planificació del patrimoni natural en un sol departament del Govern de la Catalunya (d'aquesta manera l'acció política sobre el patrimoni natural es podria coordinar millor amb les diferents polítiques sectorials que incideixen sobre aquest patrimoni i que, sovint, se'n beneficien).