ESP CAT ENG

Contacte Newsletter

 

Subscriu-te al nostre butlletí

Article d'Opinió | Territori i recursos naturals | Catalunya

13-01-2014

Els moviments en defensa del territori davant el mantra de la competitivitat econòmica

Raül Valls | Alba Sud / CST

El moviment ecologista ha denunciat els projectes d’infraestructures, sobretot de mobilitat, per l’impacte ambiental i la destrossa del territori que suposaven, però li ha estat difícil respondre els arguments sobre la seva competitivitat econòmica. 


Crèdit Fotografia: Foto de Javier Leiva sota una llicència creative commons.

La construcció d’infraestructures a Catalunya, reconegudes moltes d’elles ara per la seva sobredimensió o per ser directament innecessàries, hauria d’obligar a una seriosa autocrítica sobre el passat immediat. També hauria de suposar un reconeixement de les responsabilitats d’una classe empresarial que ha fet valdre els seus interessos, molts cops basats només en el guany immediat. La sensació que moltes obres, sobre tot en infraestructures de mobilitat,  s’han construït particularment amb l’afany de ser cobrades per l’empresa adjudicatària, s’ha estès en una societat que ara veu que la factura esdevé excusa perfecte per desmuntar drets socials i polaritzar encara més la societat.

Els moviments socials en defensa del territori i molts d’altres col·lectius socials i polítics, molts actius però dissortadament minoritaris encara, van impugnar projectes en concret pel seu fort impacte ambiental,  però també pel model de desenvolupament que els justificava. L’acusació corrent que varen rebre per part del poder era que volien “aturar el país”. L’argument és força simple i també pervers. Aturar-se, restar immòbil, és quelcom estigmatitzat dins una societat acostumada “a anar sempre endavant”. Qui pot i vol frenar el progrés?.

Però aquí rau la pregunta clau: era progrés realment el desplegament de projectes que varem viure sota diferents excuses relacionades amb el re-equilibri territorial, la competitivitat, etc. Sota el “mantra” del reequilibri territorial, al que ningú objecta res quan per exemple fa referència als serveis socials a la comunitat, s’han fet aeroports com l’Alguaire que malgrat estar molt lluny dels Pirineus sembla destinat al trànsit d’esquiadors... Però és l'argument de la “competitivitat” el que resulta més sagnant. Durant anys ens varen repetir que tots els projectes d’infraestructures eren fonamentals per ser competitius davant la resta de territoris (tampoc es deia ni semblava saber realment davant de quins). Invertir en carreteres, aeroports, nous ports, alta velocitat, etc., etc., era garantir la productivitat, llocs de treball pel futur, les nostres pensions, manteniment de l’Estat del Benestar, bla, bla, bla... Doncs bé, ha passat tot el contrari. Tot el projecte de “competitivitat”, basat en la inversió en ciment, que des dels anys 80 s’ha desenvolupat (primer pel govern de CiU i després pel govern catalanista i de “progrés”) no només no ens ha “salvat” del desastre que vivim sinó que deixa una hipoteca de per vida, ja que sembla que ser que ningú va pensar que las infraestructures no només es construeixen sinó que també s’han de mantenir.

Els moviments ecologistes vàrem posar l’accent en l’impacte ambiental i la destroça pel territori, però teníem serioses dificultats per contradir el que al final ha estat la principal falsedat: la bondat “econòmica” del model de país desenvolupat durant aquestes dècades. En una enquesta de 2004 sobre el debat al voltant del túnel de Bracons queda prou reflectit aquest estat del debat. Una majoria considerava un atemptat ecològic la infraestructura, però també era una majoria la que ho considerava un “benefici econòmic”.  Contradicció? Està clar que si, però aquesta és també un reflex d’una batalla guanyada a mitges pel moviment en defensa del territori:  una majoria social entenia que les grans infraestructures tenien un efecte destructiu sobre el medi ambient però aquesta realitat s’assumia com un mena de “mal menor” davant la necessitat immediata de guanyar “competitivitat econòmica”. 

Durant anys els moviments ambientals varen guanyar una gran legitimitat en la defensa dels valors naturals. La població els ha vist com els seus principals garants, però la classe empresarial ha seguit mantenint intacta la seva legitimitat a l’hora de marcar el camí econòmic. Malauradament per una gran majoria els connectors ecològics, les especies endèmiques i els entorns singulars no eren suficient motiu per posar en perill les suposades expectatives de futur treball per als seus fills.  Un exemple d’aquesta limitació és la lluita desenvolupada al voltant de l’aeroport de Lleida. Previst inicialment a l’aeròdrom d’Alfès, va acabar a l’Alguaira. El moviment ecologista local va intervenir per “salvar” una timoneda. Ho va aconseguir però ningú va aixecar el crit al cel per denunciar que aquell aeroport era totalment innecessari.

Els mitjans de comunicació també varen alimentar aquesta visió esbiaixada. Donaven molta credibilitat al moviment quan les seves denúncies eren ambientals i es passava per damunt quan el que s’impugnava era el model de desenvolupament que implicava. La idea hegemònica era que el camí de “progrés”  era patrimoni de la classe social dominant i que el moviment social només era competent per defensar els ecosistemes afectats. És per això que construït el túnel  de Bracons el conseller socialista Joaquim Nadal es permetia de manera altiva “felicitar” a l’oposició de Salvem les Valls (moviment d’oposició a aquesta infraestructura entre 1994 i la seva obertura final), doncs segons ell, “havia servit per que les coses es fessin bé”. Certament l’obra va seguir uns criteris més elevats que d’altres. Això va provocar que el preu també fos més elevat. 300 milions d’euros a les butxaques de Fomento de Construcciones y Contratas (FCC). Tenint en compte que el trànsit és la meitat del previst en els estudis cost-benefici que es van realitzar per justificar el projecte i que l’ús que està tenint és fonamentalment turístic la inversió no ha esta menyspreable. Clarament Bracons ha estat molt “competitiu”, però sobre tot per FCC i pels interessos socials que empreses com aquesta sustenten.  

En aquest sentit es fa urgent un discurs on la preservació d’un entorn saludable i un territori ecològicament equilibrat no sigui vist com un luxe que només es poden permetre les societats riques, sinó com a un element de primer ordre per reconstruir la idea de progrés  i fer hegemònic un model de desenvolupament territorial que es correspongui als interessos de la majoria de la població.  Assumir els límits del nostre entorn i preservar el planeta, com allò que convé a la majoria de la Humanitat,  ha d’estar per damunt dels interessos immediats i especulatius de les grans corporacions empresarials. 

Interrupció revolucionària

El bloc de Raül Valls

Sobre les runes de la desfeta neoliberal i les condicions de possibilitat d’una nova cultura del territori i un socialisme en pau amb el planeta.

Llicenciat en Filosofia per la UAB, membre del Centre per a la Sostenibilitat Territorial i activista en defensa del territori, sindicalista de CCOO i lector incansable de les diverses tradicions d’emancipació de la Humanitat.

En aquest espai pretenc, a partir d’una aproximació oberta a les tradicions del socialisme i el comunisme, crear un espai de reflexió, dubte i coneixement per entendre la crisis actual i cercar alternatives possibles que posin en qüestió la idea de progrés imperant. Apropar els vells i els nous moviments socials difonent propostes que els enforteixin i que els hi facilitin una nova hegemonia social. Treballar per una transició envers un vida col·lectivista i una manera diferent d’entendre i entendre’ns amb el nostre entorn natural.

Anar al bloc »

Reconocimiento - NoComercial - SinObraDerivada
Webdesign: IBIS Servicios Els continguts d’aquesta web estan sota una llicència Creative Commons.