ESP CAT ENG

Contacte Newsletter

 

Subscriu-te al nostre butlletí

Article d'Opinió | Treball decent

01-12-2013

Repolititzar la vida quotidiana

Raül Valls | Alba Sud

Durant dècades accedir a majors cotes de consum es va convertir en l'objectiu principal i gairebé únic de sindicats i organitzacions d'esquerra. Però res va ser més anestèsic primer, i embrutidor després, que aquesta falsa creença d'estar nedant a favor del corrent del "creixement econòmic".


Crèdit Fotografia: Santiago Chile (sota llicència creative commons).

Durant molts anys la cosmovisió emancipadora i de transformació de la societat va quedar arraconada a l’encapçalament de  documents programàtics de les organitzacions de l’esquerra social i política que generalment ningú llegia. A la pràctica s’assimilava i donava per bo l’estatus quo imperant. Igual que el progrés era entès com a simple creixement de Producte Nacional Brut (PNB), els sindicats i les organitzacions d’esquerra van optar pel “creixement de la renda” i la millora de les condicions laborals, com a únic horitzó possible i fins i tot desitjable. Accedir a unes cotes cada cop més grans de consum esdevingué l’objectiu principal i quasi únic. En un context de vaques grosses Tony Blair, a l’empara teòrica de la seva tercera via podia proclamar allò de “tots som classe mitja”. 

Res va ser més anestèsic primer, i embrutidor després, que aquesta falsa creença d’estar nedant a favor del corrent del “creixement econòmic”. La perspectiva d’una societat emancipada de les misèries d’un capitalisme corrosiu per la moralitat humana va quedar només en el cap de reductes polítics d’alt nivell intel·lectual. Progressivament “l’avantguarda” del proletariat va anar perdent gruix polític i capacitat de comprensió de la realitat que l’envoltava. Com Ulises encisat per Circe a l’Odisea, restava narcotitzada per l’ambient generat per un consum massiu que cada cop colonitzava més dimensions de la vida quotidiana.  En aquesta situació vida i consum pràcticament es confonen.

La pèrdua de la perspectiva revolucionaria, que el fracàs del camp socialista va accentuar, va tranquil·litzar definitivament una burgesia que havia passat gran part del segle XX espantada davant la possibilitat de perdre el seu poder i privilegis. Ara es tractava de tornar les coses al seu lloc. Evidentment no era aconsellable anar de cara contra les grans organitzacions sindicals, molt fortes encara al final de període de les tres dècades de creixement extraordinari (1945-1975). La tàctica era l’afebliment progressiu i la fracturació constant de la classe. Tot valia per generar situacions de divisió: empreses més petites, subcontractacions, contractes amb característiques diferents, escales salarials diferents, horaris diversos.  Fins i tot quelcom positiu com podia ser la “polivalència” (que ens pot permetre fugir d’un treball avorrit i repetitiu) ha estat utilitzat per rebaixar les condicions laborals i esmicolar els col·lectius de treballadors.

Allò que va començar en el sistema productiu en general es va traslladar després dins les mateixes empreses. Cada nova tongada de nous treballadors era saludada amb una condició que desvirtuava les conquestes de les dècades anteriors. L’obsessió a cada nou contracte eren clàusules que donessin més llibertat a l’empresari per decidir sobre la vida laboral i molts cops personal del treballador. A cada conveni la part empresarial assenyalava amb el dit a antics drets i els acusava de privilegis passats de moda i poc adequats per la productivitat i els beneficis.

Paral·lelament es generava un estat d’opinió que deslegitimava el valor de l’acció col·lectiva com a forma de millorar la vida individual. Qualsevol projecte col·lectiu i solidari era estigmatitzat i se l’envolta de sospites. Si el consum, tant satisfactori, esdevé individual, perquè no ho havia de ser la pràctica quotidiana en l’espai públic? És en aquest sentit que els “acords individuals” van esdevenir habituals en les relacions laborals. Si cada treballador tenia una situació diferent es feia més complicada una reivindicació col·lectiva. La pèrdua del sentit polític de les conquestes laborals i la seva banalització mercantil les feia fàcilment impugnables.

És en aquest sentit que urgeix una “politització” de la vida quotidiana que respongui a la sistemàtica banalització que s’ha fet de tot allò que és públic i de la intervenció social en aquest tombant de segle. Aquest retorn a l’acció política, després d’anys d’un ús pejoratiu del terme “politització” per part dels think tanks neoliberals, és la recuperació d’una acció col·lectiva de nou tipus per transformar una realitat, que esmicolada i mercantilitzada sistemàticament pel poder capitalista, ha ser de nou entesa com una totalitat de sentit. Una pràctica quotidiana guiada de nou per una visió de transformació del món, revitalitzada i enriquida per nous coneixements socials i científics. 

Interrupció revolucionària

El bloc de Raül Valls

Sobre les runes de la desfeta neoliberal i les condicions de possibilitat d’una nova cultura del territori i un socialisme en pau amb el planeta.

Llicenciat en Filosofia per la UAB, membre del Centre per a la Sostenibilitat Territorial i activista en defensa del territori, sindicalista de CCOO i lector incansable de les diverses tradicions d’emancipació de la Humanitat.

En aquest espai pretenc, a partir d’una aproximació oberta a les tradicions del socialisme i el comunisme, crear un espai de reflexió, dubte i coneixement per entendre la crisis actual i cercar alternatives possibles que posin en qüestió la idea de progrés imperant. Apropar els vells i els nous moviments socials difonent propostes que els enforteixin i que els hi facilitin una nova hegemonia social. Treballar per una transició envers un vida col·lectivista i una manera diferent d’entendre i entendre’ns amb el nostre entorn natural.

Anar al bloc »

Reconocimiento - NoComercial - SinObraDerivada
Webdesign: IBIS Servicios Els continguts d’aquesta web estan sota una llicència Creative Commons.