El 1984 vaig ser el primer de tota la meva família que accedia a la Universitat. Pel meu pare, treballador del Mercat del Peix de Barcelona, aquest fet que pot semblar avui quotidià tenia un valor incalculable, que anava més enllà d’una fita personal i familiar. Hi havia també un component del que podríem anomenar “orgull de classe”. Que el fill d’un treballador, sindicalista i simpatitzant del PSUC, entrés en aquell magne recinte representava un triomf d’uns sectors socials tradicionalment apartats del coneixement i de les seves institucions més representatives. Aquesta victòria encara s’eixamplava més quan el fill de l’amo de la seva empresa, i enemic de classe declarat, ni tan sols era capaç d’aprovar la teòrica per aconseguir el carnet de conduir. Tot plegat, per a ell,  era la demostració fefaent que el procés iniciat amb el Manifest Comunista, que continuava després amb la Revolució d’Octubre i la victòria sobre el feixisme el 1945 no tenia aturador. Cada cop que un país es passava al bàndol del socialisme o dels països no alineats (Vietnam al 1975, Nicaragua al 1979, etc.) sentia com si aquella lògica implacable de la força històrica conduís a la victòria definitiva del socialisme a tot el planeta. Pel meu pare, aquell accés al “temple del coneixement” i els satèl·lits soviètics voltant per l’espai formaven part, cadascun de la seva manera, del mateix procés triomfal de la classe obrera. Per a ell i per a molts d’altres treballadors, aquest sentit de la història, malgrat les coses no fossin exactament com pensaven, els donava la força per continuar lluitar i combatre el feixisme local, el que havien de suportar dia a dia.

Fou aquest orgull, aquesta dignitat i sentit de superioritat moral d’una classe social que es creia destinada a a governar el món i a instaurar-hi l’amabilitat i la igualtat universals el que va va ser destruït durant els anys 80. Tot plegat havia estat ordit des de principis dels 70. Els “Chicago Boys” de  Milton Friedmann, els experiments neoliberals al Xile de Pinochet (1973) i finalment l’arribada al poder de Margaret Thatcher a Gran Bretanya (1979) i Ronald Reagan als EEUU (1980) van obrir un altre procés, inesperat per aquells que creien, ingènuament, en la inevitable victòria del socialisme. La dècada que havíem acabat amb l’entusiasme del triomf de la Revolució Sandinista donava peu a una altre que finalitzaria amb la caiguda del mur de Berlín el 1989 i la desfeta de l'anomenat “Bloc Socialista” totalment esmicolat en menys de dos anys. La derrota dels miners britànics a la vaga de 1984-85 va ser un trist presagi de la desfeta que se’ns venia al damunt.

Owen Jones, en el seu lúcid llibre, Chavs. La demonización de la clase obrera (publicat en castellà per l’editorial Capitán Swing el 2012), ens situa, com bé diu en la lamentable herència d’aquesta derrota històrica del moviment obrer. “Tots som classe mitja” proclamava cofoi el laborista Tony Blair, enterrant dècades de tradició socialista i d’identitat treballadora. Els obrers ja no són l’heroica classe alliberadora de tota la Humanitat, sinó que han degenerat segons el discurs dominant en una subclasse marginal i dependent. A la derrota de les seves organitzacions, la destrucció dels llocs de treball que els hi conferien dignitat i valor social, ha seguit la burla constant i les campanyes calumniadores. L’estereotip del chav (choni, caní, garrulo, a les nostres contrades) esdevé l’espantall contra el que dispara una classe benestant enriquida i segura de la seva victòria definitiva. La culpabilització personal és la darrera frontera. Unes campanyes dissenyades pels think tanks neoliberals i ben dirigides per la premsa burgesa han convertit la persona en l’única responsable del seu destí. Poc importa que les indústries i les mines hagin estat destruïdes i no s’hagin buscat noves alternatives productives, poc importa que l’educació i la salut hagin estat privatitzades, poc importa que les organitzacions de la classe obrera hagin estat escombrades del panorama social i les comunitats obreres posades sota els peus dels cavalls de l’atur, la marginació i la droga. Pels guanyadors de la guerra de classes i pels pensadors neoliberals no existeix una societat que genera problemes i margina a les persones, sinó individus que se’ls busquen o no els saben resoldre. Es cerquen sistemàticament exemples de picaresca que fan aparèixer com a paràsits els habitants de barris populars sencers i que justifiquen així les retallades en matèria social.

Tot plegat la lamentable historia d’una terrible revenja. La por a perdre els seus privilegis i el seu poder va obligar a la classe dominant a cedir davant un moviment obrer reforçat després de la derrota del feixisme. Com molt bé ens explica Ken Loach a The spirit of ‘45, si l’esforç i el sacrifici col·lectiu durant els anys de la guerra van servir per aconseguir la victòria sobre la barbàrie, perquè no havien de permetre també construir una pau més justa i igualitària per a aquells que tornaven de la guerra? Les nacionalitzacions i polítiques socials, com l’emblemàtica construcció d’habitatges protegits, dels anys posteriors a la Segona Guerra Mundial van crear les bases de l’anomenada “societat del benestar”. La mortalitat infantil, las cases insalubres, la manca de drets laborals, l’atur sense protecció, van cedir el pas a unes condicions de vida que cap generació treballadora havia conegut fins aquell moment. La classe obrera havia guanyat una important batalla ideològica i la burgesia es va retirar ferida, però no derrotada, com es va poder comprovar anys després. I a la revenja havia de seguir la dissolució de les idees i valors que havien motivat l’hegemonia momentània de la classe treballadora. El concepte de classe havia de ser superat i desaparèixer de l’imaginari popular. En una mena de consens global (on torys i neolaboristes coincidien) es proclamava l’entronització d’una suposada “classe mitjana” envoltada per baix per una subclasse paràsita i degenerada i per dalt per una capa híperprivilegiada, però cada cop més ociosa i menys influent. Owen Jones desmunta un a un aquests “mantres” neoliberals i ens proposa la necessitat d’una nova política de classe que ajudi a la gent treballadora a recuperar la iniciativa dins la societat.

Més enllà ens queda la preguntar del perquè d’aquesta vulnerabilitat. És evident que les conquestes i concessions socials no havien posat en qüestió l’estructura bàsica de la propietat. El poder dins les empreses continuava en mans dels propietaris, i per tant el control seguia sent exercit per la mateixa classe social.

Per altra banda l’Estat del Benestar va córrer paral·lel a un creixement econòmic únic a la historia de la humanitat i un accés extraordinari a un consum mai conegut. La constatació d’haver assolit un nivell de vida que les generacions precedents ni tan sol havien somiat va provocar una anestesia generalitzada i un relaxament polític de conseqüències nefastes. Durant les dècades de bonança els sindicats i les organitzacions polítiques representatives de la classe obrera es van convèncer que era possible un capitalisme amb rostre humà i van centrar la lluita exclusivament en els aspectes econòmics que els permetessin un major accés al consum i en la defensa de les conquestes socials assolides que garantien certa seguretat, oblidant els objectius polítics del moviment: la lluita per la superació de la societat de classes. Semblava suficient que, muntat dalt d’una energia abundant i barata, les classes socials en conflicte s’agermanessin  en la nova religió de l’híperconsumisme. Res va ser tan corrosiu per la moral de la classe obrera que pensar que nedava a favor de la corrent d’un procés mal entès per un capitalisme momentàniament apaivagat i que avui ens mostra la seva autèntica façana.