COPENHAGUEN 2009: COMPTE ENRRERE (1): Gordon Brown: cosmètica nòrdica per seguir fregint el planeta, per Joan Buades

La cita és el desembre. A Copenhaguen, el món intentarà arribar a un acord per substituir l'actual Tractat de Kyoto. A diferència de 1997, sabem que la comunitat científica es va equivocar: cada nou informe del Panell Internacional del Canvi Climàtic (IPCC) agreuja les previsions d'augment de l'efecte hivernacle. El risc que el futur tractat imposi reduccions dràstiques obligatòries en indústries clau, especialment al Nord, està provocant un intens esforç de rentat d'imatge per part de sectors fins avui oportunament sostrets a l'esforç comú a favor de l'estabilització del clima així com de governs dòcils i insensibles als interessos vitals de la humanitat.

Gordon Brown, el primer ministre britànic, representa un exemple revelador. El passat juliol proposava recaptar 100 miliards de dòlars abans de 2020 a través d'un nou «mercat d'emissions», centrat en la importantíssima factura climàtica del transport aeri i marítima ignorada a Kyoto. El seu destí seria mitigar els efectes del canvi climàtic, especialment en el Sud. Simultàniament, el seu govern llançava una «Full de Ruta a Copenhague» on feia gala de la «petitesa» del rastre climàtic britànic i, de passada, apostava per un increment substancial de la perillosíssima energia nuclear. Naturalment, en aquest Roadmap, el Regne Unit és presentat com a aspirant a líder mundial en la lluita contra el canvi climàtic i descobreix les seves cartes en apostar per la creació d'un ampli nou «mercat» financer a partir dels «drets» de contaminació inventada per la climocràcia de Kyoto. La solució «intel•ligent» a un clima en ruïna vindria d'una eficaç cooperació en termes neoliberals entre unes indústries amb capacitat de rentabilitzar la nuclearització i de generar abocadors neocolonials de diòxid de carboni a molts països del Sud, cosa que, a més a més, podria presentar-se com una nova onada d'«ajut al desenvolupament »fins i tot en l'estela dels Objectius del Mil•lenni de Nacions Unides.

L'ocurrència de Brown és il•lustrativa perquè afecta dos pilars de la globalització «oblidada» a Kyoto: l'aviació internacional i la logística en contenidors per via marítima. Només en la seva part relacionada amb el turisme, la factura oscil•la entre el 5 i el 14% del total d'emissions i la tendència és a un augment enorme quan el consens científic reclama una reducció mínima del 50% cap a 2050 sobre els nivells de 1990. El que resulta més alliçonador de la jugada de Brown és que, amb prou feines una setmana després de seu «espot climàtic», el seu govern confirmava que «no estava preparat» per fixar el nivell d'emissions de la poderosa aviació britànica que ha de servir de base per complir amb la Directiva Europea sobre Comerç d'Emissions. En resum: la por a un Tractat de Copenhaguen potent, que generi dret ambiental global i que pugui afectar a sectors fins ara en la impunitat (com el turisme internacional i el transport marítim de mercaderies), està activant, a través de governs nòrdics amics, estratègies de rentat d'imatge verda («greenwashing») d'indústries letals per al clima comú. Amb una crossa es recolza en la proliferació nuclear i amb l'altra pretén esprémer encara més al Sud amb l'excusa climàtica. La partida es decidirà entre aquesta tèrbola cosmètica a la Brown al servei dels lobbies industrials i la sensatesa de la comunitat científica i els moviments per a una justícia climàtica global. Per tot allò que ens hi juguem com a una sola humanitat amenaçada, convé no oblidar-ho.