Les lluites en defensa d’un nou model de desenvolupament territorial han expressat un moment extraordinàriament afortunat del que històricament s’ha anomenat “aliança entre la ciència i el moviment social”. L’aparició històrica de la consciència dels límits planetaris ha portar als moviments emancipadors a incorporar les preocupacions ecologistes com un element central de la seves crítiques i propostes alternatives. La constància de viure en un “món ple”, on l’escassetat esdevé una limitació al creixement il·limitat, va més enllà del cercle dels experts i científics i comença a fer-se patent entre la ciutadania més conscienciada i formada. Aquest “adonar-se’n dels límits” arriba cada cop més a molts sectors de la població, no només per l’esgotament de recursos a nivell planetari (sobretot energètics) i pels canvis climàtics, sinó per la percepció directa de les transformacions del seu entorn immediat.

És indiscutible que les generacions actualment vives han contemplat els canvis i transformacions del “lloc” on habiten més intensos i ràpids de la historia humana. El creixement de la urbanització, l’extensió de les xarxes de comunicació, els constants i ràpids canvis en els usos del sòl han suposat transformacions radicals. Molts entorns de la nostra infantesa han estat profundament alterats i el que és més significatiu, han esdevingut irreconeixibles pels seus habitants. Aquest impacte vital unit a la consciència de límit ha dut a l’aparició de molts moviments socials que han posat el dubte sobre la necessitat de certes infraestructures i transformacions territorials esbombades pels poders polítics i econòmics com absolutament vitals pel progrés de la societat.

L’acusació de “voler aturar el progrés del país” ha estat la més agitada pels defensors del creixement econòmic a ultrança. En aquest sentit, la valorització del paisatge, la recuperació d’antics usos, la defensa d’espais de valor natural o d’espais agraris de valor social i en general les lluites contra la banalització i mercantilització del nostre espai vivencial ha suposat una novetat sorprenent. Una ciutadania més formada i portadora d’un nou concepte de progrés ha esdevingut protagonista d’unes lluites inaudites mig segle enrere. Una ciutadania que percep que “més” pot no ser necessàriament “millor” i que defensa una pacificació de la nostra relació amb el medi natural i una vida més austera i saludable.

En aquest procés ha estat fonamental aquesta dialèctica entre coneixement i reivindicació, aquest diàleg entre una ciutadania preocupada i uns experts i científics amb dades concretes i previsions de futur. El cas de la lluita contra els transvasaments expressa de manera clara aquest procés. D’un moviment defensiu, que intueix però que encara no coneix, es transita, gràcies a la complicitat amb la Fundación por una Nueva Cultura del Agua, a un moviment que s’oposa als transvasaments des de la proposta alternativa. Això es veu clarament a l’evolució de les consignes: de la defensiva i reactiva “l’aigua de l’Ebre és nostre” a la prepositiva “lo riu és vida, no al transvasament”.

Aquest “no” tant criticat per certs sectors polítics i econòmics del país (debat sobre la  “Cultura del No” encetat en el seu moment pel mateix Jordi Pujol, autèntic baluard de la defensa del creixement econòmic com a forma de “fer país”) apareix sustentat, ja no per raons egoistes, defensives o emocionals sinó que es posen damunt de la taula arguments racionals, coneixements científics i el que li dóna una major potencialitat, elements que apunten cap el bé comú. Aquest darrer factor és important. Ja no estem davant d’una reacció visceral i local o d’una freda argumentació científica feta des d’un laboratori universitari. Aquest diàleg situa el “be comú” com un element fonamental de la reivindicació. Els moviments ecologistes i en defensa del territori, gràcies a aquesta feliç dialèctica, han estat capaços de posar els interessos de la majoria, i més enllà els interessos de les generacions futures, com a motor de la protesta i la proposta alternativa.

El cas de Salvem les Valls i el túnel de Bracons és també en aquest sentit paradigmàtic. Una lluita que sorgeix de la preocupació veïnal i de la voluntat conservacionista on l’entorn humà i el paisatge natural esdevenen la principal motivació evoluciona a partir de la recerca d’arguments cap a la critica del model de desenvolupament dels transports actualment vigent i basat en la progressió indefinida del vehicle privat i de la xarxa de carreteres. Per tant, ja no es tracta només de valorar com m’afecta a mi, ciutadà d’una localitat modificada per una infraestructura concreta, sinó com afecta al territori en la seva globalitat i quines son les lògiques que la provoquen i els escenaris futurs que determina. Estem, per tant, davant un eixamplament substancial del camp de visió i d’una crítica que va molt més enllà del pur interès local. Aquest procés no es realitza de manera lineal i simple, l’aprenentatge del col·lectiu és desigual i manté contradiccions, però l’evolució dels militants més actius i la seva influència en el seu entorn social fa que la lluita creixi i maduri. Aquesta guanya en profunditat, es capaç d’atraure suports d’altres territoris i sectors socials, polítics i econòmics. En resum, es carrega de legitimitat social al temps que la posició merament defensiva va quedant en un segon terme. Es en aquest sentit que podem parlar del sorgiment d’una Nova Cultura del Territori i en cap cas d’una simple reacció egoista davant de transformacions que, tot i creure necessàries, les volem lluny de casa.