ESP CAT ENG

Contacte Newsletter

 

Subscriu-te al nostre butlletí

Article d'Opinió | Territori i recursos naturals

22-05-2013

La “cultura del no” o la racionalitat fragmentada

Raül Valls | Alba Sud/CST

La creixent pressió per la recerca de gas i petroli a través del fracking en un context de dependència cap a les energies fòssils dóna peu a una reflexió sobre la lògica perversa i suïcida de les racionalitats a curt termini amb les que es mou el pensament neoliberal dominant.


Crèdit Fotografia: Activistes contra el fracking a Nova York, 09/10/2012. CREDO Fracking (creative commons)

“La humanitat, que, antigament, en Homer, era un espectacle pels déus de l’Olimp, ara ha esdevingut un espectacle per a si mateixa. La seva autoalienació ha assolit un grau tal que li permet de viure la pròpia anihilació com un plaer estètic de primer ordre”.

L’obra d’art a la època de la seva reproductibilitat tècnica (Walter Benjamin, 1936)

 

Quan els Moviments en Defensa del Territori i les entitats ecologistes adverteixen dels perills i conseqüències del model de desenvolupament imperant, els defensors del creixement econòmic indefinit miren estratègica i maliciosament el dit que els hi assenyala cap el futur incert i comencen a cridar: “Cultura del No!!” L’estratègia neoliberal de fragmentar interessadament la realitat es manifesta clarament en aquest constructe ideològic, ben alimentat per la maquinaria propagandística del statu quo. En aquest argument fragmentat els opositors a les lògiques autodestructives del sistema apareixen com a petits egoistes preocupats pel seu interès immediat més miserable. Pels defensors del complex productiu-destructiu aixecar la vista més enllà i que es facin entenedores a la majoria les destroces d’un model de social i econòmic depredador podria ser contraproduent per la immediatesa dels beneficis i l’acumulació de capital. Volen explicar  només les microracionalitats del sistema malgrat que la ciència ens fa conscients que totes aquestes juntes produeixen una gran irracionalitat que amenaça l’equilibri natural i la Humanitat que hi depèn. Aquesta és la lògica destructiva d’un model, el capitalista, que porta en el seu ADN la necessitat d’un creixement indefinit en un entorn finit. Segurament no hi ha quelcom més irracional que això.  

Davant la crisis actual, que posa en evidència el fracàs del model de producció i consum massiu per sostenir l’economia, la dreta ultraliberal i la socialdemocràcia segueixen proclamant el creixement a ultrança com a única solució possible. Quan una ciutadania activa i amb més coneixements que mai exigeix que a l’hora de prendre decisions se’ls escolti, s’apliqui el “principi de precaució” i es tinguin en compte les conseqüències futures de les polítiques de més creixement , els dirigents empresarials i els polítics que els representen s’agafen més que mai al curt termini i a les lògiques desesperades per salvar un model de societat manifestament suïcida. Serà per ells l’anihilació de la Humanitat un plaer estètic de primer ordre, com deia Benjamin respecte al feixisme?

El fracking és una d’aquestes “racionalitats del curt termini”. Seguint aquests arguments de poca volada tothom estaria d’acord que la nostra dependència de les energies fòssils aconsella aprofitar tots els recursos disponibles. Per tant podem extreure petroli i gas, ni que sigui durant uns mesos o anys i garantir que el model de producció i consum vigent continuï si més no per un temps més.  Ara bé, el fracking no resisteix la prova d’una racionalitat temperada i que tingui en compte que darrera nostre viuran altres generacions. Deu, vint, quaranta anys son un lapse de temps ridícul en la història de la Humanitat, però per el capitalisme és una eternitat, doncs les seves lògiques basades en el guany no van més enllà d’uns quants mesos. Recordem que la reforma laboral impulsada el 2012 pel Partit Popular diu que tres trimestres de menys beneficis faculten l’empresari per acomiadar treballadors de manera procedent. En aquest cas la ideologia del “curt termini” es posa al servei del interessos de classe. Tampoc els hi semblen significatives les dades científiques que ens expliquen que hem ultrapassat les 400 parts per milió de CO2 a l’atmosfera, els nivells més alts en centenars de milers d’anys (abans de la revolució industrial eren de 280 parts per milió!).

El liberalisme sempre ha defensat aquest manera interessadament “fracturada” de veure el món. Així poden parlar de la “competitivitat” com a quelcom positiu. I ho és, si més no aparentment i si ens alliberem de  sentiments de culpa respecte als que en surten perdent a curt termini d’aquesta constant guerra de tots contra tots. La combinació de sous més baixos, menys impostos i legislacions laxes des del punt de vista social i ambiental afavoreixen un territori per atraure inversions. Però en aquesta carrera embogida una altra zona no trigarà gaire en baixar encara més el llistó. D’aquesta manera la inversió, si pot, marxarà a la nova frontera més “competitiva”. En aquesta lògica perversa uns pocs guanyen mentre la majoria perd en un cercle viciós in aturable.  

El fracking és en el terreny energètic un digne representant d’aquesta lògica del pirata. Les multinacionals de les energies fòssils recorren el món a la recerca de gas i petroli. Arriben a un territori amb la promesa de sempre: “el desenvolupament i el creixement econòmic”. Saquegen els recursos “optimitzant els mitjans”, o el que és el mateix estalvien en mesures de seguretat ambiental. El resultat és que la destroça ambiental, la desfiguració del paisatge i la contaminació de les aigües romanen durant molt de temps després de l’esgotament del gas i el petroli. Ells amb la seva racionalitat de curt termini i de fragmentació s’han endut un benefici econòmic volàtil i la població local pateix el veritable resultat final: la irracionalitat permanent d’un entorn malmès i un futur hipotecat.

Interrupció revolucionària

El bloc de Raül Valls

Sobre les runes de la desfeta neoliberal i les condicions de possibilitat d’una nova cultura del territori i un socialisme en pau amb el planeta.

Llicenciat en Filosofia per la UAB, membre del Centre per a la Sostenibilitat Territorial i activista en defensa del territori, sindicalista de CCOO i lector incansable de les diverses tradicions d’emancipació de la Humanitat.

En aquest espai pretenc, a partir d’una aproximació oberta a les tradicions del socialisme i el comunisme, crear un espai de reflexió, dubte i coneixement per entendre la crisis actual i cercar alternatives possibles que posin en qüestió la idea de progrés imperant. Apropar els vells i els nous moviments socials difonent propostes que els enforteixin i que els hi facilitin una nova hegemonia social. Treballar per una transició envers un vida col·lectivista i una manera diferent d’entendre i entendre’ns amb el nostre entorn natural.

Anar al bloc »

Reconocimiento - NoComercial - SinObraDerivada
Webdesign: IBIS Servicios Els continguts d’aquesta web estan sota una llicència Creative Commons.