El passat 30 de març Diario de Mallorca va publicar una entrevista al dirigent del Grupo Barceló, Simón Pedro Barceló. La periodista, després de demanar-li si l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca condiciona els plans de l’hotelera als Estats Unint d’Amèrica, pregunta: “¿Qué le parece su idea de convertir Gaza en un resort?”. L’empresari hoteler contesta: “No tengo información suficiente como para poderme manifestar”. Òbviament, és inversemblant la manca d’informació sobre el que passava -i, malauradament, continua passant- a la Franja de Gaza. Veritablement, la pregunta de la periodista venia a ser: Què li sembla la idea de Trump de construir un ressort turístic sobre les runes d’un genocidi i  de la neteja ètnica d’un poble, el palestí, colonitzat i sotmès a un brutal règim d’apartheid des de fa dècades? La traducció de la contestació de Simón Pedro Barceló no pot ser altra que “és una qüestió de negocis, de rendibilitat de la inversió, dels fluxos dels mercats turístics... s’ha d’estudiar amb cura”.

Ve a tomb recordar aquesta entrevista per intuir que, quan el proppassat febrer l’actual president dels EUA va difondre el tristament famós vídeo de Gaza transformada en un ressort turístic, no es tractava d’una astracanada d’un psicòpata ultradretà. Més enllà de la deshumanització de les imatges (Elon Musk de vacances i llançant bitllets sobre runes que han abassegat víctimes de massacres, una gran estàtua daurada de Trump, edificis de luxe...), el missatge principal és “Serem inversors a Gaza”. Per tant, l’elaboració mitjançant intel·ligència artificial (IA) i difusió mundial del vídeo va ser una estratègia molt ben calculada d’aplicació comunicativa d’acord amb el mètode de la “Finestra d'Overton”, és a dir, del model que explica com idees polítiques i empresarials, considerades tabús en una època, es tornen acceptables en una altra. En el cas que ens ocupa, el capital turístic ha fet una considerable tasca de normalització del desacoblament radical entre turisme i drets humans (DDHH).

Vegem succintament alguns exemples:

I) En un informe que l’any 2018 va publicar l’Observatori dels Drets Humans i Empreses a la Mediterrània (ODHE) ja es denunciava que el turisme a Israel generava un gran benefici econòmic a costa de l’ocupació del territori palestí. A l’apartat 3.5, intitulat “El Turisme com a estratègia de colonització i espoli del patrimoni cultural”, es pot llegir que, mentre l’estat d’Israel promociona el país com un destí turístic amb una potent gamma d’atractius històrics, religiosos, de platja, i d’oci, no es diu res sobre el fet que “aquesta oferta turística omet que Israel s’ha anat apropiant des de 1948 d’àrees dels Territoris Ocupats Palestins (TOP), i que l’expropiació i control s’ha estès amb el desenvolupament de l’oferta hotelera als assentaments il·legals, amb la construcció d’hotels a Kfar Adumim, Givat Hamatos, Vered Jericho, Kanrei Shomron, i Rotem“.

II) Uns anys més tard, el juny de 2020, Amnistia Internacional va fer una campanya denunciant TripAdvisor com a col·laborador de la colonització de Palestina per part d’Israel.

III) L’octubre de 2024 El Salto publicà una esclaridora peça, signada per Martín Cúneo, sota el títol “Airbnb y Booking desoyen a la ONU y ofertan alojamientos en tierras palestinas robadas”.

Aquesta selecció de denuncies palesen l’existència d’una autentica campanya normalitzadora de la conculcació per part del capital turístic internacional dels DDHH a Palestina (tant a Gaza com a Cisjordània), i, alhora, explica, en gran manera, la lògica del nauseabund vídeo de Trump. Fa temps que la turistització sobre les runes i la matança del poble palestí està en marxa.

Afegim-hi que, malgrat el projecte de Trump i Netanyahu de convertir Gaza en la "Riviera de l'Orient Mitjà" pugui semblar una excentricitat, veritablement és una obscenitat que ja s’ha practicat en  la darrera colònia d’Àfrica: el Sàhara Occidental. Segons la legalitat internacional, el Sàhara Occidental és un territori no autònom pendent de descolonització, un territori ocupat il·legalment pel Marroc des de 1975. Una ocupació de què en són còmplices els distints governs del Regne d’Espanya i la Unió Europea que, amb l'espoli dels recursos naturals sahrauís a través de les seves multinacionals, s'han convertit, Espanya i UE,  en els grans finançadors i sustentadors de l'ocupació. Això no és opinable, és una veritat fàctica sentenciada pels tribunals europeus. En qualsevol cas, per a una visió panoràmica d’aquest conflicte de descolonització inconclús és força recomanable consultar el treball de l’ONG Mundubat.

Per a allò que ara ens ocupa, s’escau recordar que el turisme s'ha convertit en una peça clau en l'estratègia de saqueig que pràctica el Marroc dels recursos sahrauís, i s’ha esdevingut en una forma clau de legitimar i normalitzar l'ocupació. Això és així perquè en 2024 el Marroc s'ha convertit en la primera potència turística d'Àfrica, amb 17,4 milions de visitants, una activitat econòmica que representa un 7,2% del PIB marroquí. Per tant, el turisme té una grandíssima importància en l'econòmica i la política per al Marroc. És en aquest context que el règim marroquí ha intensificat per terra mar i aire la promoció turística de Dajla. L'obsessió del Makhzen (l'oligarquia alauita) i els seus còmplices és posicionar la, en altre temps anomenada ciutat de Villa Cisneros situada a la costa atlàntica, com un destí clau en l'oferta turística marroquina. Però, com bé titula aquesta peça periodística, signada per José Carmona, fer inversions turístiques o fer turisme a Dajla és fer-ho en “en un país ocupat”, en una ciutat sota repressió marroquina.

En els casos de Palestina i del Sàhara Occidental hi ha evidents diferències en els orígens, desenvolupaments, i possibles desenllaços dels respectius conflictes d’ocupació i apartheid, i són distints els graus de crueltat dels respectius ocupants. Ara bé, hi ha una similitud inqüestionable: el turisme ha esdevingut, en ambdós casos, en font de deshumanització i de conculcació dels DDHH més elementals. En aquest sentit, ara que aviat farà un any que Nelson Rivera i Sergio Rivera, de la Fundación Renacer-ECPAT Colombia, publicaren en aquesta mateixa pàgina web l’article intitulat “Turisme i DDHH: una responsabilitat compartida”, sembla que tot està per fer. I, a sobre, el desig postcapitalista de fer turisme no ha revifat –supòs que molt a desgrat de l’enyorat Mark Fisher– la consciència dels grups subjugats [1] de fer-ho d’una altra manera. Mentrestant, es presenta l’anomenat turisme de guerra. Pura deshumanització!