Els espais naturals i els territoris rurals s'han situat en els últims anys en el focus de discussió per diferents i contradictoris motius. D'una banda el despoblament rural, l'envelliment de la seva població, el descens del nombre de pagesos i pageses, l'acumulació de terres en mans de nous “terratinents”, formats ara per grans empreses agràries, etc.. En sentit contrari aquests territoris han estat ocupats per l'oci turístic en una societat que reclama i necessita “contacte amb la naturalesa” i que ha vist créixer aquest sector econòmic i alhora desplaçant les activitats primàries. Localitats, on les visites tradicionals, eren en general els i les estiuejants que retornaven cada any al poble, han mobilitzat les seves tradicions, cultura, formes de vida i paisatge com a reclams per a crear-se una “imatge turística” i competir amb altres municipis. Aquestes dinàmiques han estat especialment intenses en regions que ja compten amb litorals molt turístics.

És per això que des d'Alba Sud participem en el projecte Ecoterres, en col·laboració amb la Societat Espanyola d'Agroecologia (SEAE), en el marc dels projectes de recerca i activitats que contribueixen a la transició ecològica, a la conservació del patrimoni natural i a fer front al canvi climàtic, promoguts per la Fundació Biodiversitat, institució dependent del Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic del Govern d'Espanya. La recerca s'ha centrat en Mallorca, Màlaga i Girona, províncies emblemàtiques en la història turística de l'Espanya del segle XX. L'expansió del turisme cap a l'interior rural i de muntanya d'aquestes províncies en forma de turisme rural, de naturalesa, cultural, esportiu, d'aventura, etc., estan tensionant i condicionant aquests territoris. Són oportunitats que també comporten riscos. Sobretot el 2020 amb la pandèmia de la COVID-19 i les restriccions que van limitar els viatges internacionals la paraula “híperfreqüentació” va entrar en el llenguatge i en les preocupacions d'ajuntaments rurals i del personal gestor i tècnic d'espais naturals protegits. El projecte Ecoterres té l'objectiu d'impulsar una guia de bones pràctiques que serveixi a les localitats i les seves iniciatives agroecològiques per a ser viables i integrar equilibradament el turisme en les seves explotacions, evitant el desplaçament i substitució de la necessària producció d'aliments saludables i de proximitat. És en aquest context que reflexionem sobre els processos de turistificació que s'estan produint i intensificant en territoris rurals i espais naturals protegits en les últimes dècades.

Com va començar tot

"Hiperfreqüentació” i “sobrefreqüentació” són termes convertits en llocs comuns en el marc de les crítiques cada vegada més recurrents al creixement i popularització del turisme rural i de naturalesa. Durant la segona meitat del segle XX el que avui anomenem turisme rural era en general l'estival i llarg “estiueig de retorn al poble” on les famílies que tenien aquesta opció tornaven a les seves localitats d'origen. També es va desenvolupar entre sectors de les classes populars a partir dels anys 70 el fenomen de les urbanitzacions de “segones residències”, moltes d'autoconstrucció, disperses en zones de muntanya baixa i en la seva majoria pròximes a unes costes turístiques ja en aquells moments molt saturades.

Andorra. Imatge d'Elisabeth Agustin a Unsplash

La comarca de la Axarquiaa Màlaga i La Selvaa Girona són exemples emblemàtics d'aquests processos d'urbanització dispersa en pobles pròxims al litoral turístic. Aquestes localitats que podien perfectament doblar i triplicar la seva població a l'estiu patien impactes en els serveis públics locals, no dimensionats per a aquest volum d'habitants. Però al mateix temps desenvolupaven una econòmica local lligada a les necessitats d'aquests visitants estivals i de cap de setmana: comerç, construcció, reparacions, serveis tècnics, etc.

En un altre sentit, allò que avui anomenem turisme de naturalesa s'expressava, d'una banda, en la pràctica de l'excursionisme, muntanyisme i l'alpinisme, entesos en un principi més com a esports que com a oci turístic. Sorgits a la fi del segle XVIII amb una vocació científica, es van popularitzar sobretot entre la burgesia urbana a la fi del segle XIX, a l’escalfor del redescobriment naturalista i cultural del propi territori i vinculat al desenvolupament d'un nacionalisme que cercava la seva identitat a les muntanyes i el paisatge. També en el segle XIX, i vinculat a la salut, es popularitzava entre les classes altes el turisme termalamb el sorgiment dels balnearis i la popularització del bany de mar.

La turistificació dels espais rurals i naturals

Si bé en les dècades dels anys 20 i 30 del segle XX, els estats europeus, tant els democràtics com els autoritaris, van iniciar projectes de turisme social dirigits als sectors populars va ser sobretot després de la II Guerra Mundial i durant les tres dècades del gran creixement econòmic que li van succeir (1945-1973) que el turisme en occident es convertirà en el fenomen de masses que avui coneixem. Majoritàriament circumscrit i relacionat amb el que avui anomenem, pejorativament, “sol i platja” i organitzat als països capitalistes des de lògiques mercantils, els litorals eren els destins que solien atreure, tant estrangers com a nacionals. Vells pobles pesquers i agrícoles es van convertir acceleradament en ciutats turístiques. Marbella a Màlaga i Lloret de Mar a Girona són exemples emblemàtics d'aquestes ràpides transformacions. Va ser l'inici d'una de les successives ones turistificadores que des de les costes van colonitzar l'interior i que Onofre Rullan (2004) ha estudiat i sistematitzat històricament per a l'illa de Mallorca.

Imagen de V en Unsplash

D'altra banda en el terreny de la conservació d'espais naturals encara que el primer parc nacional a Espanya, el dels Pics d'Europa, es crea en 1918, va ser a partir dels anys 80, i paral·lelament al creixement de la consciència ecològica post maig del 68, quan els espais protegits es van popularitzar com a llocs atractius per a la visita, fins i tot molt més allà de la mera pràctica excursionista tradicional. Apareixen les cases de turisme rural, en un principi com a llocs on el visitant podia reconnectar amb la ruralitat i tenir una experiència d'immersió i coneixement amb unes cultures pageses que portaven diverses dècades en decadència. Paradoxalment, era en el seu declinar que es convertia en objecte turístic i, d'altra banda, en potencial taula de salvació per a unes petites explotacions familiars que cada vegada tenien més dificultats per a sobreviure enfront de les lògiques capitalistes que venien transformant el món rural des dels temps de la “revolució verda”. Però l'entrada del turisme en els espais rurals es va intensificar i va desvirtuar ràpidament l'autenticitat inicialment pretesa. El turisme rural deixa de ser majoritàriament una pràctica d'oci per a entrar en contacte i conviure amb el món de pagès per a convertir-se en mer lloguer de vacances de cases de poble i masies condicionades com a allotjaments o directament petits hotels on la relació amb la ruralitat es folkloritza i difumina. L'atractiu es desvia al conjunt del territori rural o natural, en escenaris preparats que pretenen recrear una vida rural estereotipada i convertida en mer objecte de consum ràpid. Apareix amb força el concepte de “el paisatge” com a motor d'atracció, convertint el gaudi estètic d'aquest en el reclam central dirigit a un visitant urbà que busca un indret de descans i oci i on se li ofereix un lloc per a “reconnectar amb la naturalesa”. Aquesta transformació banal i consumista de les intencions del turisme rural originari, estarà lligat sobretot a pobles de muntanya i s'imbricarà i retroalimentarà amb la valorització de zones protegides i parcs naturals. Aquesta protecció de zones delimitades, gràcies a la identificació científica d'uns valors naturals amenaçats per la civilització industrial i relacionat amb el creixement de la consciència ecologista, anirà paradoxalment paral·lela a la seva mobilització turística i comercial. Aquests processos busquen el consens del territori atraient inversions i compensant a una part de les poblacions locals amb el creixement del negoci turístic i la creació de nous llocs de treball. Aquests processos han suposats en molts casos transformacions radicals d'aquests territoris, marginant les activitats agrícoles i ramaderes, provocant intensos canvis en els usos del sòl i situant el negoci immobiliari en el centre de l'economia local. Un cas extrem d'aquest procés a Catalunya ha estat la comarca pirinenca de la Cerdanya (Girona) convertida en una autèntica zona zero de la turistificació i gentrificació de les comarques de muntanya (Pont, 2023).

Si bé els mitjans de comunicació han contribuït activament a aquest boom turistificador, ha estat l'aparició de les xarxes socials i les lògiques narcisistes i consumistes del “jo vaig ser-hi” fotogràfic, que ha generat la seva amplificació convertint-lo en un greu problema de saturació. Un cas extrem és el petit poble de Sant Llorenç des Cardassar a Mallorca que ostenta el rècord de comptar amb 73,1 turistes per habitant.

Coll de Bracons. Camí per accedir al Puigsacalm. Imatge de Raül Valls

Estem, per tant, davant una dialèctica perversa, on les comprensibles necessitats humanes de salut i benestar a través d'un necessari contacte amb la naturalesa alteren i poden ser destructives per a aquests mateixos espais pels problemes de hiperfreqüentació de llocs públics i conflictes amb les poblacions locals, sobretot quan interfereixen en la seva vida i activitats quotidianes. Si bé el fenomen no és nou i ha anat en creixement des de principis del present segle va ser arran del confinament provocat per la COVID-19 quan la problemàtica explota, convertint-se en recurrent els caps de setmana o festius, on es multipliquen les sortides a destins de proximitat des de les ciutats. Una dada que s'ha utilizat amb freqüència i que posa xifres a la problemàtica, ratificant aquesta tendència, és el creixement dels rescats de muntanya a Catalunya que s'ha multiplicat per set des de l'any 2000, passant de 234 en aquell any a 1801 el 2024. D'altra banda els mitjans de comunicació i les xarxes socials exerceixen un efecte crida i provoquen sobtades i imprevisibles saturacions que els ajuntaments no poden gestionar. A la província de Girona va ser dramàtic el cas de Campdevànol i les visites massives que va rebre sobtadament quan els seus salts d'aigua es van congelar a l'hivern.

Aquesta situació tampoc és aliena a la intensa motorització de la societat i l'extensió de la xarxa de carreteres. Això ha permès connectar en poques hores àrees molt poblades amb espais naturals i zones rurals abans menys accessibles, com el cas de la Fageda d’en Jordà al parc de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Amb l'obertura dels túnels de Bracons, que va reduir el temps de viatge amb l'àrea metropolitana de Barcelona en uns 40 minuts, va suposar un fort creixement de les visites d'un sol dia i implicant un progressiu deteriorament ambiental copsat pels mateixos serveis tècnics del parc. Amb la pandèmia de la COVID-19 la situació a l'estiu de 2020 va arriba fins a un punt insostenible.

¿Com ho resolem?

En aquest breu i incomplet esbós he tractat de mostrar que la hiperfreqüentació en espais naturals i rurals és la conseqüència multifactorial de processos previs que s'han desenvolupat en el context de la intensificació turística posterior a la II Guerra Mundial. Revertir-los implica profunds canvis en els hàbits d'oci turístic i en com impulsem polítiques públiques per a repensar i planificar els territoris, tant els urbans, els rurals com els protegits. Aquests canvis van des de les pacificacions i renaturalitzacions que facin més habitables les ciutats, passant per la recuperació de la centralitat de l'agroecologia de proximitat en els territoris rurals, i fins als anomenats “serveis ecosistèmics” en els espais naturals, siguin o no protegits per alguna figura legal. Necessitem una mirada integral i participativa de la conservació del territorion el connectors ecològics i els mosaics agroforestals guanyin espai i importància sobre els indrets artificializats i les infraestructures de mobilitat (Buscher & Fletcher, 2023). Aquests canvis en les lògiques de planificació del territori impliquen al mateix temps transformacions dels hàbits en l'oci turístic de proximitat, regulant l'accés a les zones naturals, reduint la hípermobilitat, afavorint les visites més prolongades i l'ús del transport públic per a accedir a aquests indrets. Un canvi de la mentalitat hegemònica que els posi allà on han de ser: llocs essencials per a la reproducció de la vida humana, per a la producció d'aliments saludables i de proximitat, i on la biodiversitat natural i paisatgística compleix funcions que van molt més allà dels interessos consumistes i mercantils que han governat l'organització de l'oci i el turisme en els darrers vuitanta anys