ESP CAT ENG

Contacte Newsletter

 

Subscriu-te al nostre butlletí

En profunditat | Turisme Responsable | Catalunya

21-07-2022

“Ja hi som de nou”: malestars en la reactivació turística

Ernest Cañada | Alba Sud

El retorn del turisme a moltes ciutats ha provocat de nou un creixement de les expressions de malestar i rebuig a aquesta activitat. Però questes reaccions són complexes i poden donar lloc a expressions molt diferents. Existeix en elles un potencial polític transformador? Sobre quines bases s’hauria d’organitzar?


Crèdit Fotografia: Imatge de Carla Izcara.

Una de les claus per entendre el moment sociopolític actual en algunes de les principals ciutats espanyoles és la reactivació turística després de la pandèmia de la COVID-19, així com el renovat malestar social que ha provocat. Des de Setmana Santa, les xifres de turistes han tornat a elevar-se de manera significativa, si bé encara estan lluny de les prèvies a l'inici de la pandèmia el 2020. No obstant això, aquest increment del turisme ja ha tingut conseqüències en la percepció de l'activitat entre la població dels llocs més turistificats. En el cas de Barcelona, l'últim Baròmetre Semestral d'Opinió que realitza l'Ajuntament, publicat el mes de juny de 2022, col·loca una altra vegada al turisme entre les principals preocupacions assenyalades per la seva població. Així, un 6,1% considera que és el problema més greu de la ciutat en aquest moment, després de qüestions com la inseguretat (22%), la neteja (11,5%), la gestió política municipal (7,7%) i l'accés a l'habitatge (7,3%). Però més enllà de la dada d'enguany en particular, que significativament ha tornat a pujar, el més rellevant és el caràcter estructural d'aquest estat de malestar que provoca el turisme. Durant l'última dècada s'ha mantingut com un dels principals motius d'inquietud social destacats per la seva ciutadania (vegeu taula 1). Amb una població d'una mica més d'un milió i mig d'habitants, no pot estranyar que l'arribada d'uns trenta milions de turistes a l'any s'hagi situat com un tema determinant en el debat públic de la ciutat.

Font: Baròmetre Semestral de Barcelona. Ajuntament de Barcelona. Nota: Per a aquesta taula s'ha pres la publicació corresponent al primer semestre de l'any, a excepció de 2015, que només està disponible la del segon semestre.

El gruix de les preocupacions pel turisme està sobretot vinculat a les múltiples conseqüències que genera, com l'increment del cost de la vida; l'encariment de l'habitatge i la pèrdua del seu ús residencial, amb el conseqüent desplaçament d'habitants amb menys recursos; la desaparició de comerç d'ús quotidià; la congestió de determinats llocs i del transport públic o el soroll. El motiu d'incomoditat no ha estat tant el turista en si mateix com els efectes derivats de l'activitat. No obstant això, la seva visibilitat i incapacitat per a passar desapercebut el converteixen en focus d'atenció permanent. Ocorre fins i tot quan les seves pràctiques es desdibuixen amb els de la població local com, per exemple, en el fet d'anar amb bicicleta per ciutat, que majoritàriament són diferents. Això, sumat als excessos i descontrol en alguns casos, ajuda a entendre l'atenció que rep entre part de la població resident.

Un motiu de disconformitat afegit té a veure amb el fet que, durant els dos darrers anys, zones sotmeses a forts processos de turistificació hagin pogut tenir la possibilitat de viure sense turisme. La recuperació de carrers i places en molts indrets de la ciutat per a un ús quotidià ha estat una experiència pràcticament inèdita, i molt valorada. Intuïtivament, això ajuda a explicar un cert estat d'irritació que s'està accelerant molt ràpidament.

També s'està produint una derivada en termes laborals que és difícil detectar en les enquestes disponibles. Per a qui treballa en el turisme, la reactivació ha estat especialment dura, pel fet que l'escassetat de personal en aquesta mena d'activitats, provocada per les seves males condicions laborals, ha comportat un increment de la seva càrrega laboral i de les mesures de flexibilització. La recent aprovació a Barcelona de la reforma d'horaris comercials en diumenges i festius i la conseqüent creació de la plataforma StopDomingos per part del col·lectiu laboral afectat és una de les últimes mostres.

Lidiar amb turistes no és nou, ni simple

Òbviament, les reaccions de malestar enfront del turisme no són una novetat. Probablement han adquirit major protagonisme durant la darrera dècada, en la mesura que el creixement del turisme després de la crisi financera global de 2008 es va concentrar en els espais urbans. En aquest context, hi ha hagut més capacitat de situar el problema en el debat públic i de generar opinió que en altres moments va poder tenir, per exemple, el camperolat, les comunitats pesqueres o les poblacions indígenes, quan igualment han sofert els impactes dels processos de turistificació, i fins i tot d'una manera més intensa. El malestar creix per l'increment de les dimensions de l'activitat i perquè aquesta es transforma, en la mesura que cada vegada es busca més formar part de la vida quotidiana del lloc visitat. Les ofertes escenificades per al turisme no serveixen com a mecanisme de contenció. Ja no hi ha “cordó sanitari” en àrees turístiques especialitzades, perquè l'atractiu està precisament en allò que identifiquem com a local, encara que això no se sàpiga molt bé què és, i ara, amb l'habitatge de lloguer turístic, sigui possible allotjar-se pràcticament en qualsevol lloc. Les lògiques postfordistes de producció turística s'assenten i, al seu torn, generen una nova manera de fer turisme.

La presència del turisme produeix relacions socials complexes, que van més enllà de la simple oposició entre població amfitriona i turista. Això és una cosa que coneixem bé des de la publicació del llibre de Jeremy Boissevain l’any 1996, Coping with tourist. European reactions to mass tourism(publicat en castellà per Edicions Bellaterra el 2011). Sovint aquestes fronteres es dilueixen. El caràcter temporal de l'activitat turística i el fet que una persona pugui ser amfitriona i turista en funció del moment conforma interaccions molt més complexes. Per a qui treballa i depèn econòmicament del turisme i, al mateix temps, viu en àrees turistificades, la complexitat s'agreuja. Al seu torn, el malestar pot articular-se en formes diverses, que van des de la resistència encoberta, a múltiples mecanismes d'ocultació i separació del turista dels espais i dinàmiques que les poblacions locals volen reservar-se, fins a les protestes organitzades o l'agressió.

Turismefòbia, un marc inadequat per a pensar el malestar

Pensar les reaccions de malestar turístic en termes de turismefòbia ha estat un error d'anàlisi. No existia res que pogués ser qualificat així, només cal fixar-se en la poca violència, individual o col·lectiva, que ha estat present en aquest conflicte. Va ser un invent dels lobbies turístics de Barcelona per tal de deslegitimar la crítica social als impactes d'aquest model d'acumulació i despossessió en l'àmbit urbà. Van voler convertir les expressions d'impugnació en una cosa irracional, sense cap tipus de legitimitat. No tenien suficient amb parasitar recursos públics i comuns, calia silenciar també qualsevol veu dissident per la via de la desqualificació.

Una vegada posada en circulació, la idea de la turismefòbia va cobrar força i va generar processos socials de caràcter contradictori. El concepte cal interpretar-lo històricament i parar atenció en la seva evolució. A l'empresariat, en part, el tret li va sortir per la culata perquè, si bé van construir un artefacte mediàticament potent amb el qual colpejar als seus crítics, al seu torn, ells mateixos van contribuir a desprestigiar una destinació turística com Barcelona, assenyalada internacionalment com la ciutat on es rebutja als turistes. Però com que després d'una baixada sempre ve una pujada, els lobbies empresarials encara li ha donat una volta més. D'aquesta manera, si la turismefòbia és interpretada com a resultat dels processos de massificació turística, el problema estaria en la massificació i, en particular, en el tipus de turista i el seu comportament. En conseqüència, del que es tractaria per tal de resoldre aquesta suposada turismefòbia és potenciar l'atracció d'un turisme de qualitat que, dit sense eufemismes, implica un major poder adquisitiu. En un acte més de servei, la turismefòbia serveix per a legitimar ara els processos d’elitització en curs i, sobretot, com a reclam de recursos públics per a sostenir aquesta aposta empresarial.

Font: Carla Izcara.

D'altra banda, sobre aquest concepte certs mitjans de comunicació van construir un relat interessat, sobredimensionant les seves accions, i determinats sectors polítics es van muntar de manera oportunista per tal d’obtenir-ne un rèdit partidari, i tots dos es van retroalimentar. No obstant això, el recorregut que ha tingut aquest intent de reivindicar la turismefòbia com a expressió política ha estat més aviat escàs, més enllà d'alguns moments en les xarxes socials.

La tensió creixent al voltant del turisme, especialment en algunes de les zones més castigades pels processos de massificació, també ha derivat en expressions de rebuig al turista en forma gràfica, sobretot amb grafitis i pintades als carrers, i amb memes i burles en les xarxes socials, com les morts de joves britànics fent “balconing” a Mallorca. Encara que aquestes expressions ressonen sovint a les formes de “resistència dels febles” que fa anys va descriure l'antropòleg James Scott (2000), també comporten riscos de deshumanització que moralment són difícils de justificar, sobretot quan no són una resposta en calent davant una situació intolerable, sinó una acció cultural que requereix ser pensada prèviament.

En els últims anys, les reaccions al turisme han evolucionat i també s'han desplaçat territorialment fora de les grans ciutats. El creixement del turisme de proximitat, cada cop més rellevant a conseqüència de la pandèmia i l'ascens de la desigualtat, ha provocat discursos renovats de rebuig als visitants en zones rurals. A la Catalunya central les crítiques a l'efecte del turisme s'han barrejat també amb discursos de rebuig al turista de l'àrea metropolitana de Barcelona, al qual s'associa amb la ciutat, l'espanyolitat, les classes treballadores o el “pijerío”, segons els casos. També expressa una percepció de greuge territorial comparatiu, per la manca d'inversions i infraestructures adequades a les seves necessitats, no a les del turisme. L'estigmatització del “dominguero”, “xava”, “camacu”, “pixapí”, “xarnego” o “quillo” entra a formar part del discurs contra certes formes de turisme de caràcter popular. En zones costaneres, els propietaris de segones residències qüestionen també la presència del visitant puntual o noves construccions que malmeten el paisatge al qual van accedir anteriorment. Aquí el qüestionament del turisme es creua amb un evident classisme.

En aquestes reaccions al turisme es mesclen ingredients diferents i no tots volen dir el mateix. El malestar provocat pel turisme pot donar lloc a apropaments incòmodes dels quals, com a mínim, caldria prendre consciència.

Per a una transformació del turisme

Què fem amb tot aquest malestar? Existeix un potencial polític transformador en un sentit emancipatori? Com expliquem l'escassa capacitat d'articulació i mobilització social que doni resposta als efectes provocats pel turisme? Fins a quin punt en el rebuig al turisme se'ns estan colant discursos polítics que alimenten expressions de xenofòbia i que culturalment fins i tot poden donar ales a l'extrema dreta?

Per a una part de l'acadèmia crítica i algunes organitzacions socials, el turisme difícilment pot ser imaginat de manera diferent al que és actualment en la seva expressió hegemònica. Es reacciona amb discursos que naturalitzen al turisme com alguna cosa essencialment negativa. Encara que es té clar que el problema té a veure amb els capitals i determinades polítiques de l'administració pública, el focus d'atenció el constitueix la pròpia activitat. Des d'aquesta perspectiva el turisme és fruit del capitalisme i constitueix un perfecte mecanisme al seu servei. I aquí acaben el debat. Aquesta posició contribueix a la resistència davant dels impactes més negatius dels processos de turistificació, però al seu torn es mostra insuficient per poder fer front a les dinàmiques presents i, sobretot, intentar avançar cap a altres futurs.

Font: Carla Izcara.

En la mesura que el focus es posa en l'activitat, i no en la seva funció concreta com a instrument d'acumulació i reproducció del capital, s'assumeixen massa contradiccions que li fan perdre força. No tenir en compte que, encara que el turisme sigui una activitat amb un accés desigual, una part important de la població afectada pels processos de turistificació també fa turisme en moments puntuals, encara que sigui de proximitat, afebleix la capacitat de reacció social. La separació radical entre denúncia i proposta comporta que una part de la població potencialment interpel·lada no connecti amb un discurs que qüestiona el turisme com a activitat.

El problema no el tenen únicament els moviments de resistència als processos de turistificació, que prou fan, i als qui hem d'agrair tots els seus esforços. Sens dubte, estaríem molt pitjor sense la seva lluita. La interpel·lació és necessàriament al conjunt de l'esquerra, que no s’ha pres seriosament una activitat central en el capitalisme actual. L'esquerra no ha desenvolupat una proposta política sobre què fer amb el turisme. Quan arriba a certs espais de poder institucional, com a molt ha aspirat a contenir els seus efectes més greus, així com tractar d’evitar que els conflictes turístics provoquessin massa soroll i els passessin factura política per no saber com afrontar-los. Però tampoc hi ha proposta pròpia, dirigida a satisfer les necessitats de les majories socials populars a qui es vol representar, ni articula una defensa efectiva per a les persones que treballen en el sector en condicions cada cop més precàries. No tenir política significa que tampoc hi ha la possibilitat de construir escenaris d'esperança pels quals valgui la pena lluitar.

A més de la gravetat d'aquesta impotència política, l'extrema dreta té en el turisme un nínxol polític amb un fort potencial per a explotar. Això podria ocórrer en dos sentits principalment. D'una banda, el discurs del decreixement turístic sense oferir garanties de seguretat en termes d'ocupació genera incertesa i por, que en un context de crisi estructural recau sobre els sectors més precarizats. A més, nega sentit al treball que exerceixen i, per tant, en paraules d'Amelia Horgan (2022), la possibilitat d'un desenvolupament personal, respecte i realització per l’única via que identifiquen dins del capitalisme. D'altra banda, la falta de sensibilitat i proposta política que posi en el centre les necessitats de les poblacions treballadores en l'àmbit de l'oci, la recreació i el turisme, com a pràctiques socials que es desdibuixen i entrecreuen, ens porta a una desatenció que és identificada com a superioritat moral d'un activisme de classe mitjana.

El reconegut geògraf marxista David Harvey sentenciava en una entrevista a Jacobinque “no existeix una idea bona i moral que el capital no pugui apropiar-se i convertir en una cosa horrible”. Sens dubte, això és cert. El turisme podria ser una d'aquestes expressions de com alguna cosa que sembla sorgir del legítim desig a la recreació es converteix en un mecanisme de mercantilització de relacions humanes, despossessió, explotació i violència. No obstant això, no hi ha pràctica social a la que haguéssim de renunciar a organitzar fora de les lògiques de l'acumulació i la reproducció del capital. Cap activitat humana hauria de quedar al marge de les aspiracions ecosocialistes de ser transformades en un sentit emancipador.

 

Referències:
Boissevain, Jeremy (2011). Lidiar con turistas. Reacciones europeas al turismo de masas. Edicions Bellaterra.
Horgan, Amelia (2022). El laberinto del trabajo. Cómo escapar del capitalismo. Levanta fuego.
Scott, James C. (2000). Los dominados y el arte de la resistencia. Era.
Agraeixo els comentaris a aquest article de Sergio Yanes i Carla Izcara, amb qui sempre aprenc.

 

TURISMES EN DISPUTA

El bloc d'Ernest Cañada

Sobre perspectives crítiques en el turisme i alternatives postcapitalistes

Investigo en turisme des de perspectives crítiques. Treballo actualment com a investigador postdoctoral a la Universitat de les Illes Balears (UIB). Soc membre fundador d'Alba Sud i entre els anys 2008 i 2021 vaig ser el seu coordinador. Des del 2016 soc membre expert del Consell Turisme i Ciutat de l'Ajuntament de Barcelona. Entre els anys 2004 i 2015 vaig residir a Amèrica Central. En aquest blog parlem de turisme en plural, del seu impacte en el treball i també en el món rural, dels processos de despossessió que comporta, de les condicions laborals dels seus treballadors i treballadores. Però també dels esforços comunitaris i d'amplis sectors socials per controlar territoris, recursos i formes d'organitzar aquesta activitat per, en definitiva, construir alternatives emancipatòries post-capitalistes.

Anar al bloc »

Reconocimiento - NoComercial - SinObraDerivada
Webdesign: IBIS Servicios Els continguts d’aquesta web estan sota una llicència Creative Commons.