El temps postpandèmic –de la pandèmia de la covid-19, és clar, perquè “vade retro, Satanàs!” pensar en les que puguin aguaitar a la humanitat en un immediat futur- ha coincidit amb el 50 aniversari de la publicació de “Els límits del creixement”. Com commemoren les elits locals aquest esdeveniment a les Illes Balears? Reflexionant sobre l'imprescindible decreixement del model de “tot turisme”? Doncs no. Més aviat tot el contrari. Sembla que han decretat la fi de l'emergència climàtica. Ho han fet a la callada, sense els escarafalls que envoltà la declaració.

El món polític institucional continua donant-li voltes a un sense sentit: Perpetuar la via turística d'acumulació (ara amarada de greenwashing, i amb la deslegitimació classista dels excessos, que no sigui l’excés del luxe). Ho fa en el marc del debat de la modificació de la Llei Balear de Turisme, dels continguts de la que s'han publicat diversos articles en aquest espai. Més enllà de les disputes entorn d'aquests continguts concrets –a les quals no cal restar importància-, el repte sobre el turisme balear del futur immediat és què fer davant l'evidència que “ningú voldrà viatjar quan tot sigui un desert”.

I, mentrestant, la turistificación per terra, mar i aire s'ensenyoreix, a la babalà, de la realitat social illenca. Ho fa posant de manifest les contradiccions, el joc d'interessos, la negació dels límits biofísics, les limitacions sistèmiques de drets humans, com ara el de no emmalaltir a conseqüència del treball, el de tenir un habitatge digne, o poder exercir el dret de ciutat. El mantra és: Reactivació econòmica! Concretat en, parafrasejant el títol en castellà d'una magnífica pel·lícula, “turisme, turisme, maleïts” [1].

I, tanmateix, quelcom nou passa en l'àmbit laboral.

La successió de notícies de premsa ens dona una idea de la magnitud i naturalesa del fenomen: ”La escasez de trabajadores en Baleares dificulta la reapertura turística”. “Més enllà de l’habitatge, els perquès de l’escassetat de treballadors turístics”. “A la caza de trabajadores en el turismo: «Hay una guerra para contratar”. “Trae a un amigo a la banda y gana 200 euros". “Los hoteleros de Ibiza vuelven a proponer 'el sexto día' laboral ante la falta de personal esta temporada”. “La falta de vivienda y la precariedad azuzan la escasez de trabajadores del sector turístico en Baleares”. “El sector turístico balear ya concentra más trabajadores que en prepandemia”. Etc.

No és una “gran dimissió”, a l'estil de l'esdevinguda als EUA, no és un problema d'intermediació laboral, ni molt menys de formació i/o habilitats ocupacionals, tampoc és quelcom que se soluciona amb un “Pay Your Workers Habiti” i menys precarietat. El que succeeix, diguem-ho sense embuts, és que, també, els anomenats mercats de treball turístics tenen límits.

Després de molts anys d'“importar” ingents estocs de mà d'obra perquè la gegantina indústria turística funcionés, de tones de retòrica mainstream (de les elits i no elits) sobre la generació d'ocupació, mentre emmudia el relat sobre beneficis, plusvàlua i desigualtat, i d'haver construït una “experiència turística” falsa, segons la qual la fi empresarial primordial és “la creació de llocs de treball” i no les retribucions dels accionistes i els guanys empresarials, tot suggereix que emergeixen els límits d'aquesta dinàmica.

La religió del creixement [2] continua parlant nèciament de “plena ocupació” com a gran horitzó sociopolític en el marc del “no hi ha alternativa” al tot turisme. Oculta a gratcient almenys dues coses:

Primera: Que Michal Kalecki, en el seu famosíssim article de 1942 titulat "Aspectes polítics de la plena ocupació", ja advertia que “és clar que l'augment del producte i l'ocupació no beneficia només als treballadors, sinó també als empresaris, perquè els seus guanys augmenten”, i, en el context bèl·lic de l'època, va escriure: “El fet que l'armament constitueixi la columna vertebral de la política de la plena ocupació feixista té una influència profunda sobre el seu caràcter econòmic. Els armaments en gran escala són inseparables de l'expansió de les forces armades i la preparació de plans per a una guerra de conquesta. També indueixen al rearmament competitiu d'altres països. Això fa que l'objectiu principal de la despesa es desplaci gradualment de la plena ocupació a l'obtenció del màxim efecte del rearmament. En conseqüència, l'ocupació es torna «més que plena»; no sols queda abolida la desocupació, sinó que preval una aguda escassetat de mà d'obra”. A l'actual ona armamentista, i d’espiral de despesa militar, afegiu-hi el turisme com a indústria global, i tot arreglat perquè “ells” segueixin amb el bla, bla, bla de la plena ocupació.

La segona qüestió que oculten és de calaix. Quan els limitis biofísics i d'espai se superen amb escreix, com és el cas de les Illes Balears, els “mercats de treball” manifesten els seus límits. En aquest sentit, sembla obvi que el desajustament entre demanda i oferta d'ocupació del monocultiu turístic balear és un claríssim símptoma d'aproximació al col·lapse.

Són, doncs, temps de decreixement no sols de places turístiques. És l'hora d'engegar un procés decreixentista de la turistificació que domina l'economia, les relacions socials, polítiques i culturals. Per a fer-ho de manera justa calen polítiques (pre)distributives, entre elles les relacionades amb el temps (i, per tant, la reducció del temps de jornada laboral sense minva de salari), i les de qualitat de vida o de bon viure. Tot i que els autors de “Els límits del creixement” 50 anys enrere no ho esmentessin el creixement de l'ocupació turística té límits.