La transició ecosocial necessita propostes alternatives en tots els terrenys de l’activitat humana, també en el turisme i en les activitats de lleure en general. Propostes que responguin als reptes que tenim com a societat enfrontada a una greu crisi global que amenaça les bases de la vida i posa en perill el futur de la humanitat. Els darrers anys l’equip d’investigació d’Alba Sud ha posat el focus en la suposadament innòcua “indústria sense xemeneies” que representa el sector turístic, visibilitzant els impactes ambientals i socials del turisme internacional. En aquest sentit, la pandèmia de la COVID19 ha estat un autèntic terratrèmol i un aprenentatge per la vivència del shock, que, com advertia en Joaquim Sempere, “sembla ser l’única experiència col·lectiva capaç de sacsejar les rutines viciades per l’abundància d’una energia barata i acostumades, per aquesta raó a satisfer amb malbaratament les seves necessitats” (Sempere, 2018).

S’ha fet evident quelcom que Alba Sud avisava des de feia temps sobre el model turístic hegemònic: la seva extremada vulnerabilitat davant els possibles impactes de les múltiples crisis en marxa: econòmica, energètica, ambiental i ara sanitària. Un model que, per altra banda, ha fet més profunda la “fractura metabòlica” que hem provocat respecte a la natura, producte d’una societat humana que ha ultrapassat tots els límits ecològics i amb un cost energètic inassumible a llarg termini. Aquesta vulnerabilitat no només ha suposat la impossibilitat momentània de viatjar a causa de la crisi de la COVID19, sinó que també ha implicat la destrucció de milers de llocs de treball i la pauperització de treballadors i treballadores que ja es trobaven en situacions laborals precàries (Cañada i Murray, 2021).

La proposta que ens fan des de Turismos de proximitat. Un plural en disputaapunta críticament a les lògiques que ens han dut a la situació actual i s’atreveixen també a submergir-se en el passat proper a la recerca de models turístics, que aparentment superats per l’impuls imparable del creixement econòmic, poden tornar avui a guanyar renovat protagonisme i esdevenir respostes més adequades a les incerteses i reptes actuals. Assumir els límits de les activitats humanes no implica necessàriament renunciar a elles en una mena de retorn a un idíl·lic món de simplicitat adàmica. El turisme és vist pels autors i autores d’aquest llibre com una conquesta de la civilització que ha contribuït a l’enriquiment i expansió de l’esperit humà en un sentit progressiu, però que com altres activitats ha patit les acceleracions patològiques d’un capitalisme que l’ha absorbit, desvirtuat i posat al servei quasi exclusiu de la seva lògica mercantil i dels interessos de determinades elits empresarials. Ens cal, ens proposen, redefinir-lo arrancant-lo de les dinàmiques imposades per l’obsessiva dèria en l’acumulació de capital i desmercantilitzar una activitat que hauria de ser considerada fonamentalment dins l’àmbit de la salut i el benestar humà i no dins d’una lògica de producció/consum al servei exclusiu d’un creixement econòmic a ultrança. Un canvi de paradigma que qüestiona la idea de progrés imperant i que Cañada i Izcara proposen clarament en clau de ruptura i recerca d’escenaris postcapitalistes.

Quines són aquestes propostes que semblaven superades pel capitalisme accelerat de la segona meitat del segle XX i que ara se’ns presenten? Sense esquivar els seus aspectes més contradictoris i problemàtics, utilitzen el concepte de “proximitat”, en termes geogràfics, i llancen tot un seguit de propostes que posen en entredit no només els límits cada cop més evidents del turisme de “llarga distància”, sinó que actualitzen les potencialitats d’uns turismes que recuperen els valors i objectius que inicialment els impulsaven: l’estiueig de descans, entès com a temps alliberat del treball i de lleure restaurador de la salut i les vacances pagades com a dret social i laboral, i continuació d’altres conquestes obreres com la reducció de la jornada o la millora general de les condicions de treball i vida.

Recordar i reivindicar això podria semblar estrany avui si no fos perquè, com apunten encertadament Ernest Cañada i Carla Izcara en el text que obra el llibre, mentre alguns supermilionaris planegen caríssims viatges a l’espai exterior quasi un terç de la població europea, inclosa la catalana, no es poden permetre fer ni una setmana de vacances, percentatges que s’amplien molt més si posem el focus en altres continents. Per tant, estem davant de propostes clarament vinculades a una cultura política on la justícia i la igualtat social mantenen la seva vigència i on la denúncia de les desigualtats associades a l’hegemonia neoliberal es basen a entendre el turisme com un dret al lleure i al descans i no com un luxe mercantilitzat i consumista. Així i tot, ens cal revisar els formats en què aquests turismes es donen, recuperant el sentit original esmentat i adaptant-lo al mateix temps als límits d’un planeta que ja fa temps mostra símptomes d’esgotament ecològic i on la disponibilitat energètica i mineral no és ni de bon tros infinita. Repensar el turisme en un context d’escassetat implicarà fortes dosis d’autocontenció i una gran imaginació per redefinir les nostres formes de lleure, com planteja l’Ernest Cañada en una entrevista a Crític realitzada per la periodista Laura Aznar.

El llibre no pretén esgotar totes les possibilitats, però si ens mostra modalitats que sense ser noves no han estat considerades fins ara de forma prou seriosa dins el debat acadèmic. Després d’unes aproximacions a la qüestió més teòriques i contextualitzadores per part tant dels editors Ernest Cañada, Carla Izcara, així com d’altres investigadors i investigadores, Ivan Murray, Inma Díaz Soria, Asunción Blanco i Macià Blazquez, el volum aborda un seguit de propostes concretes: Jordi Gascón redescobreix el turisme domèstic de diàspora o de retorn al lloc d’origen, i en Sergi Yanes fa una aguda i suggerent mirada al clàssic i també demonitzat “dominguero”, Érica Schenkel i Ernest Cañada recuperen la proposta del turisme social tan vinculat a les tradicions obreres i populars; també hi apareixen altres formats més nous com l’ecoturisme i l’agroturisme, vinculats a l’oci en espais naturals protegits i de producció agrícola de qualitat que seran analitzats per Nora Muller, Macià Blazquez, Robert Fletcher i Carla Izcara, o apostes més voluntaristes i ideològiques com l’«staycation», que suposa quedar-se a casa a fer vacances amb sortides a llocs propers, o l’«slow tourism» que seguint el rastre de les «slow citys» valora l’experiència de la lentitud en la proximitat, propostes a les quals dediquen vàries pàgines Izcara i Cañada. La mateixa Carla Izcara descriu experiències que el “gir memorial” de principis de segle han popularitzat, no sense polèmica, com el turisme vinculat a passats històrics recents i en molts casos traumàtics i conflictius. Finalment, Érica Schenkel, des d’Argentina, mostra alternatives amb vocació radicalment social com el projecte “Mutantur”, que organitza passejades recreatives per gent sense llar organitzades per ells mateixos a la ciutat de Buenos Aires.

Alba Sud es proposa un treball valent que camina sobre un terreny accidentat i contradictori. És per això que el turisme de proximitat no és presentat en cap cas com a cap solució màgica ni definitiva, ni com una alternativa fàcilment transitable. En el context actual de la societat del consum de masses aquest comporta, entre altres dificultats i problemes, la sobrefreqüentació d’espais naturals molt fràgils o la massificació d’entorns rurals que xoquen amb la vida quotidiana dels seus habitants. Estem, per tant, a l’inici d’un debat complex, en un terreny de disputa que requerirà molta cura democràtica per abordar els inevitables xocs de legitimitats i drets. On caldrà redefinir la relació i l’articulació entre els espais urbans i rurals cercant els equilibris adequats a un nou paradigma de civilització, més contingut i auster.

És oportú cloure aquestes reflexions sobre un treball que problematitza tan imaginativament la relació entre el que és possible i el que és necessari recordant el que Karl Marx deia fa quasi dos segles: els éssers humans, tot i ser artífexs de la seva pròpia història, no la fan mai en condicions lliurement decidides per ells, sinó sota aquelles circumstàncies que es troben a cada moment i que ens han estat llegades del passat (Marx, 1852). Aquesta sentència resulta avui dramàticament real, ja que els límits del metabolisme de la biosfera, el canvi climàtic i l’escassetat de recursos energètics i materials condicionen i condicionaran les nostres possibilitats vitals i els camins a seguir, també en el turisme. No tot serà possible i molt probablement els excessos del darrer mig segle hauran estat un parèntesi de danys en la història humana. Uns danys que haurem d’administrar i, si és possible, reparar en aquest “segle de la gran prova” del que ens parla el filòsof Jorge Riechmann (2017). En aquest context és on aquest llibre encerta obrint un debat, tan urgent i necessari, sobre una transició ecosocial que cal abordar en l’àmbit controvertit i complex del turisme actual.