Les restriccions a la mobilitat i els tancaments temporals de múltiples espais a conseqüència de la COVID-19 han provocat una forta davallada en el nombre de visitants de molts equipaments culturals arreu del món. Els museus han estat un dels sectors més afectats per aquesta circumstància. Segons el Consell Internacional dels Museus (ICOM), durant el primer any de pandèmia, la majoria dels grans museus del món van perdre entre un 70% i un 90% dels seus visitants estrangers. Donada la forta dependència d’aquest públic, la caiguda d’ingressos que s’ha produït podria dificultar la continuïtat d'una part d’ells i alterar el seu funcionament. Això probablement impliqui pèrdues de llocs de treball, o un increment encara major de la precarietat laboral d'una part del seu personal, així com la disminució de grans exposicions, especialment costoses, i la priorització de mostres més modestes o d'interès fonamentalment local.

A Barcelona i el seu entorn la problemàtica és molt semblant. Segons l'enquesta sobre visitants als museus de Barcelona realitzada pel Gabinet d'Estudis Socials i Opinió Pública (GESOP) per a l'Institut de Cultura (ICUB) de l'Ajuntament de Barcelona a partir d'una mostra de 30.231 entrevistes a 15 museus de la ciutat, durant l'any 2019 el 68,8% dels visitants era d'origen estranger (el 52,4% d'Europa). El públic local  de Barcelona ciutat representava un 16,4%, el de la resta de Catalunya un 7,9% i el de la resta d'Espanya un 4,6%, i d’un 2,3% no constava la seva procedència. Amb aquesta composició, inevitablement la caiguda del turisme internacional per la pandèmia havia de suposar un fort impacte. L’Observatori del Turisme a Barcelona en l'Informe de l’Activitat Turística a Barcelona 2020 va identificar que els equipaments culturals varen patir caigudes en el nombre de visitants d'un 80% aproximadament durant el primer any de pandèmia, i que els 10 espais culturals més visitats de la Destinació Barcelona van perdre 14 milions de visitants en un any, una caiguda del 77,2%.

Durant l’any 2021 s’ha anat recuperant part del públic, encara que no amb els mateixos volums i composició d’abans de la pandèmia, segons es pot veure al gràfic 1.

Gràfic 1. Comparativa setmanal de visitants, 2019 vs. 2021

Font: ICUB.

Així mateix, s’ha produït progressivament certa recuperació del públic estranger (gràfic 2).

Gràfic 2. Procedència dels visitants. Evolució setmanal 2021 en %

Font: ICUB.

Per conèixer millor com s’ha viscut aquesta incidència  en el turisme internacional i si s’han produït canvis significatius en les estratègies per incrementar la visitació del públic local, i en quin sentit, ens apropem a quatre museus de Barcelona i el seu entorn. A través de les experiències de la Fundació Miró, el Museu Picasso, el Museu d’Història de Barcelona i el Museu de les Cultures del Vi de Catalunya intentem copsar la complexitat del moment que viuen els museus a casa nostra, i les transformacions que poden entreveure’s associades a un creixent interès per donar més pes al visitant de proximitat.

Fundació Joan Miró

La Fundació Joan Miró, ubicada la muntanya de Montjuïc, a Barcelona, és un dels museus que més ha patit la davallada de visitants estrangers a causa de la pandèmia. L’any 2019, segons dades de l’enquesta de l’ICUB abans esmentada, el públic estranger representava un 80,8% del total. Mercè Sabartes, la seva responsable de gestió de públic, es lamenta de les baixes xifres de visitants de la resta d'Espanya que tenien abans de l’any 2020, que només suposa un 1,5% segons aquella enquesta, i per això considera que era tan important el públic francès i dels Estats Units, així com el que provenia d’Àsia. "Estàvem fent  una estratègia de captació de públic asiàtic que se’ns va quedar absolutament aturada per la pandèmia. Estava funcionant molt bé, venien força coreans i xinesos, però ara s'ha acabat. Nosaltres calculem que fins al 2023 no tindrem normalitat", considera.

És per aquest motiu que durant el període de confinament, en el qual van romandre tancats al públic, van reorientar la seva estratègia per tal d’atraure més al públic local. Inicialment, es va apostar per enfortir i millorar l’oferta a través d’Internet. "Vam estar tancats temps i això ens va obligar a moure'ns molt ràpidament per no deixar d’estar en l’imaginari de la gent –explica la Mercè–. Com pràcticament tots els museus, vam haver de posar-nos amb l'estratègia digital, proposant a les famílies coses per fer des de casa per conèixer millor la Fundació Miró. Aprofitant els recursos digitals que ja teníem, i que potser no havíem potenciat prou, com YouTube, i vam crear un programa La Miró a mà, que encara es pot consultar en la Web de la Fundació".

Paral·lelament, en previsió de l’obertura de les seves instal·lacions, que no es va produir fins al mes de juny de 2020, van fer una enquesta entre les persones usuàries amb qui tenien una relació més estreta per tal d'avaluar què volien fer quan s'acabés el confinament. En total es van obtenir respostes de 414 persones, dividides en els tres grups als quals es van adreçar: "Amics de la Fundació", persones amb carnet per a famílies i les que tenien el passi anual. Aquesta consulta va revelar, segons s’afirma en el seu document de presentació, que “el públic local és prudent i sortirà poc per quedar-se majoritàriament a la seva població de residència o per a fer turisme de proximitat". A partir de les preferències detectades es va decidir potenciar, a més de l’oferta en línia, les activitats a l’aire lliure, per la qual cosa es va voler aprofitar l'entorn de la Fundació, les exposicions sobre Joan Miró i art contemporani, i obrir inicialment només de divendres a diumenge, per la impossibilitat de fer-ho tota la setmana, com abans, a causa de la situació econòmica del Museu. 

Fundació Joan Miró. Imatge de Carla Izcara.

La resposta a aquesta reorientació va ser prou favorable, segons relata la Mercè. "El públic local es va comportar molt bé amb nosaltres. Realment van redescobrir la Fundació. Va ser una alegria molt gran veure que els barcelonins, tot passejant per Montjuïc, que se’l van fer molt seu durant aquest període, aprofitaven per entrar a la Fundació i redescobrir-la. Quan van acabar els confinaments perimetrals va baixar bastant el visitant barceloní, i els francesos han tornat a incrementar-se i ja són de nou els primers en les nostres visites, excepte en jornades com la del 16 i 17  d’octubre, «Viu Montjuïc», que vam tenir una pujada de públic local impressionant, o per dies com La Mercè. Les portes obertes sempre són molt aprofitades pel públic local."

Tanmateix, aquesta aposta per al públic local no deixa de ser complicada. Una de les raons que ho explica és el cost de les entrades, tot i haver descomptes relativament fàcils d’obtenir, com la presentació del carnet d’usuari de biblioteques públiques de Barcelona. La seva rellevància queda de manifest amb l’elevada visitació que, en contrast, es dóna els dies d’entrada gratuïta. Malgrat tot, per a la Mercè també intervenen altres factors. "La resposta de la majoria de gent és que ja hi ha estat, i potser va  venir amb l’escola, i el que no sempre entén la gent és que l’exposició, tot i que nosaltres li diem permanent no és en realitat permanent, que les coses canvien i sempre hi ha una excusa per passejar-te per la Fundació. Però a tots ens passa una mica el mateix, vull dir, que si et desplaces a una altra ciutat, saps que tens uns deures a fer, entre ells visitar no sé quants museus, i a la teva ciutat, com hi són sempre, penses que ja hi aniràs”.

Això ha fet que hi hagi una especial preocupació per revisar com veu la Fundació el potencial visitant local i què se li pot oferir. "Pel que fa a públic local, no ens cansarem de treballar per oferir-los el que calgui perquè s’animin a venir –exposa la Mercè–. Estem canviant una mica l’estratègia de publicitat, que no només sigui la publicitat de l’exposició temporal, que sobretot estan pensades perquè el públic local tingui una excusa per tornar, sinó que la gent sàpiga que a la Fundació també hi ha un cafè, i que també poden venir a fer moltes altres coses. El que volem és que la Fundació sigui un lloc de trobada, que no calgui que vagis a veure una exposició sinó que qualsevol dia pots entrar i estar una estona mirant llibres o el que sigui. La nostra estratègia va cap aquí, que el barceloní se la faci seva, i un dia vindrà a veure les vistes o fer un cafè, i aprofitarà per veure la temporal o per tornar a visitar la col·lecció".

Museu Picasso

El Museu Picasso ha estat també un dels equipaments culturals afectats per la davallada del públic estranger. Segons la Vanesa Rojas, que treballa en el departament de Programes Públics, com a suport tècnic d’educació, la caiguda del públic majoritari ha fet que institucionalment hi hagués “un replantejament sobre què oferíem al públic local”. Això ha suposat, continua explicant la Vanesa, “ampliar els continguts i les propostes que fèiem per reforçar aquesta atenció, i també obrir més el museu cap a fora”.

Durant els mesos més durs de la pandèmia es van millorar els continguts digitals del Museu, creant unes càpsules en català, castellà i anglès que permeten compartir més informació. Al mateix temps, es va posar un major èmfasi per intentar consolidar la línia d’activitats educatives, tant escoles com amb altres entitats, que ajudessin a establir vincles més estrets amb la població local. Una de les dificultats que la Vanesa identifica per consolidar la relació amb el públic local és la necessitat de generar propostes que facin que la gent torni al Museu amb més regularitat, i per això “ara s’estan reforçant programes més continuats”. Així, el que es pretén és tenir una programació amb múltiples activitats i iniciatives que facilitin que, per un motiu o per un altre, el públic local se senti atret per tornar al museu més sovint.

Imatge de Joan Monfort. Projecte "El Museu s'Apropa".

De la mateixa manera, s’han multiplicat esforços per consolidar i ampliar l’oferta cultural del museu fora de les seves instal·lacions. Així, van estar participant en un projecte pilot de l’Ajuntament de Barcelona per acostar les ofertes culturals de quatre museus a les residències de persones grans que es va realitzar durant el període de confinament. “Vam anar a quatre residències municipals i vam fer unes vuit o deu sessions, depenent de la residència, i Picasso era el fil conductor per crear converses amb la gent gran. La idea era com el museu podia arribar a gent que no pot venir-hi”.  Posteriorment, aquest projecte va tenir continuïtat dins la plataforma Apropa Cultura, amb la que s’intenta que diferents col·lectius en risc d’exclusió social puguin accedir a una oferta cultural àmplia.

Així mateix, com que les escoles no podien fer sortides, des dels serveis educatius del Museu, explica la Vanesa, “vam oferir la possibilitat d’anar nosaltres a les escoles”. Tot i que per la por al contagi de la COVID van ser pocs els centres educatius que van participar en la iniciativa, des del Museu s’ha valorat positivament l’experiència.

Aquestes diferents propostes entronquen amb una de les principals preocupacions que actualment es debaten en molts museus, que, segons el parer de la Vanesa, “és que s’han de replantejar quin és el seu paper dins la ciutat. La idea d’estar més integrats dins la comunitat, i no tant que el públic sigui un simple consumidor, està calant de mica en mica. D’alguna manera la pandèmia ha servit per ajudar-los a abordar aquest debat, ha accelerat la discussió”.

Museu d’Història de Barcelona

El Museu d'Història de Barcelona (MUHBA) té la singularitat de tenir quinze seus diferents repartides arreu de Barcelona, que funcionen dins d’una mateixa proposta per explicar la seva evolució històrica. Això permet, segons conta la Mònica Blasco, la seva cap de programes públics, generar coneixement utilitzant els diferents espais disponibles, i “a part del patrimoni arquitectònic i arqueològic, també tractem el patrimoni immaterial”. Així, per exemple, al MUHBA Vila Joana, a Vallvidrera, és on es duen a terme bona part de les activitats relacionades amb el patrimoni literari de la ciutat. “La idea és enfortir aquestes altres sales del museu que no són a la Plaça del Rei, a partir de visites comentades i d’itineraris”, afirma la Mònica.

El principal objectiu del museu és ensenyar a entendre la ciutat. Per a la Teresa Macià, cap d'activitats i educació, això suposa “fer entendre per què els carrers són com són i que quan et mous per la ciutat el que veus és fruit d’unes decisions que es van prendre en determinats moments. Els museus d’història de les ciutats et donen el context, per què tenen aquesta forma i per què la gent és d’una determinada manera”.

L'any 2019 el MUHBA va rebre al voltant d'un milió de persones, de les quals un 85% aproximadament eren turistes, majoritàriament estrangers. Com a la resta de museus de la ciutat la pandèmia ha tingut un fort impacte. Durant els tres mesos que van haver d’estar tancats, van treballar especialment per enfortir la producció de continguts disponibles a través d’Internet: itineraris urbans gravats, conferències, concerts i altres recursos posats a disposició a través del canal del museu a YouTube. L’obertura presencial va ser progressiva, amb cada cop un major percentatge d’aforament permès. Però tot i això el pes de l’activitat virtual s’ha mantingut i, a més, la seva difusió ha experimentat un fort creixement gràcies a l’ús de les xarxes socials. Segons la Mònica Blasco ara volen produir més itineraris filmats explicats: “n’hem fet de l’època romana, del Turó de la Rovira, del Refugi 307, i aviat també començarem a fer-ne de l’època medieval. La idea, a la llarga, és també subtitular tots aquests itineraris i que un, des de casa, arreu del món, pugui assistir a un itinerari guiat per un historiador. Treballem amb aquesta versió audiovisual dels itineraris per posar el cuquet de la curiositat per venir algun dia a conèixer aquest patrimoni”.

Mapa de les seus del MUHBA. Captura de la seva pàgina Web.

En l’actual context, una de les prioritats és també enfortir els vincles amb els centres educatius. De fet, aquest és un públic destacat entre els visitants locals del Museu. L’any 2019 van rebre uns quaranta-cinc mil estudiants. I com recorda la Mònica Blasco, "a Barcelona gairebé tothom passa de petit pel Museu d'Història de la Ciutat”. Després costa més mantenir el vincle, continua la mateixa Mònica, “potser venen en família i més tard deuen fer una visita molt de tant en tant. I per això, despleguem tota una sèrie d’activitats adreçades al públic local que renoven l’interès pel museu, des d’itineraris, que en fem moltíssims, fins a exposicions temporals".

Però en qualsevol cas el públic estudiantil és molt rellevant per al MUHBA i, per això, aprofitant l’actual conjuntura, s’han començat a fer canvis per millorar-ne la interacció. Per exemple, han estat treballant en el projecte educatiu del Museu. Així, “la part de treball pre visita i virtual ha estat molt més potenciat ­­–sosté la Mònica–. D’aquesta manera intentem que la visita al museu no sigui només aquell matí durant dues hores, que vinguin amb conceptes ja treballats, i que pugui ser una cosa molt més significativa. Vaja, que no sigui una classe d’història a peu dret, perquè això és molt incòmode, sinó que quan vinguin puguin participar més. I que després, quan tornin a l’aula, puguin continuar estirant el fil”.

Aquest canvi de concepte en les visites escolars implica també que els centres educatius puguin instal·lar-se al Museu i que utilitzin els seus recursos com si fossin propis. Segons la Teresa, tot això suposa un esforç perquè “tendim a esborrar les línies que separen el món cultural i el món educatiu, els museus i les escoles. El que volem és una major compenetració. Cada cop més volem que el museu sigui un espai de cocreació, convidant a les escoles a fer servir els espais del museu com si fossin els de la seva escola”.

Museu de les Cultures del Vi de Catalunya

En el cas del VINSEUM, ubicat a Vilafranca del Penedès, l’orientació cap al públic local ja estava present abans de la pandèmia. Tradicionalment, un 75% de les persones que els visitaven eren de Catalunya, i d’aquest un 40% provenien de la comarca del Penedès i l’altre de la resta de Catalunya. Segons la Cecília Jané, tècnica de comunicació i turisme del Museu, aquests percentatges mostren fonamentalment un determinat compromís amb el territori on es troben i la seva gent, qui sosté que “una cosa que no podem perdre de vista és que ens devem a la ciutadania”. Per a ella, “el patrimoni que conservem no és nostre, és de tothom, és una cosa que és per tothom. I la feina que fem no és per nosaltres, és per tothom. Per això fem un programa d’activitats que sobretot s’adreça a la gent més propera. No estem fent activitats pels turistes que venen a Barcelona en creuer, ni tan sols pels que venen a passar una setmana a una casa rural a prop. El gruix de les activitats culturals és pel públic de proximitat”.

Aquest plantejament s’ha traduït en la voluntat que la ciutadania es pogués fer seu el Museu, ja fos per una política de preus que el fa raonablement accessible com per una programació d’activitats molt àmplia i diversa que pot atraure persones amb diferents interessos. “Tenim el museu, però després tenim una quantitat de programació cultural, amb activitats a banda, que de vegades és inabastable”, declara la Cecília. Entre elles destaca un programa d’exposicions temporals i l’organització de dos grans esdeveniments anuals: el MOST, Festival Internacional de Cinema del Vi, on arriben produccions d’arreu del món, i  el Vila Pensa, un festival de filosofia. A part, es realitzen una gran diversitat d’activitats: “Muntem tastos, sortides i caminades, visites guiades, no només al museu sinó a altres llocs, presentacions de llibres... fem moltes coses”.

Imatge de Vinseum.

Així mateix, el Museu ha posat en marxa un programa educatiu, “Escola Amiga”, on els centres educatius són els que proposen què els interessaria fer. “La idea és que en comptes que el Museu ofereixi unes activitats i les escoles tenen el catàleg i trien, nosaltres preguntem a l’escola què necessita. Aquest curs, per exemple, hi ha un institut que vindran i faran una exposició ells. Això implica parlar amb el conservador, venir a veure les reserves del museu..., que entenguin què fem, i que entenguin com muntem una exposició, que ho facin i existeixi. I fem també una presentació pública de treballs de recerca de batxillerat. Es tracta d’això, que entenguin que el Museu no és només una exposició, sinó que és un recurs que es pot utilitzar de mil maneres i pot servir per a mil coses, no només per fer un taller o veure una exposició”.

L’orientació cap a un públic local ha fet que aquesta etapa marcada per la pandèmia, encara que fos dura, la notessin menys que altres museus més dependents del turisme estranger. I això reforça la idea que els museus haurien de ser concebuts fonamentalment com a equipaments culturals. “Un museu no és un recurs turístic, és un recurs cultural –conclou la Cecília–. Que una part del seu públic poden ser turistes? Si, i sempre seran benvinguts! Ara bé, un museu no hauria de plantejar-se com un producte turístic. La pandèmia ens ha refermat en aquesta orientació”.

Una aposta per la proximitat?

La caiguda en la visitació del públic internacional a conseqüència de la pandèmia ha posat en evidència la vulnerabilitat de molts museus, que depenien excessivament del turisme estranger. Durant l’any 2021 s’ha produït certa recuperació en el nombre de visitants, però encara està lluny de la situació anterior. La incertesa en l’evolució de la pandèmia i altres factors de crisis sistèmiques que poden afectar la mobilitat internacional (raons climàtiques, preu de combustibles fòssils, disponibilitat de minerals estranys o inestabilitat geopolítica, entre altres factors) planen sobre el turisme, i els museus en són especialment sensibles. A través dels quatres museus consultats s’identifiquen algunes pautes que poden ajudar a situar alguns dels elements clau en el debat sobre el futur d’aquests equipaments culturals i el pes que podria tenir un públic de proximitat, així com diferents estratègies per consolidar aquesta relació.

Un primer element àmpliament compartit per la majoria de museus és que durant els moments més durs del confinament s’ha fet un notable esforç per incrementar els continguts digitals i les capacitats per comunicar-se a través d’Internet. L’aposta per crear entorns virtuals molt més potents no sembla que hagi de disminuir, i encara que no totes les estratègies hagin tingut el mateix èxit, és molt probable que aquest àmbit guanyi pes dins dels museus, com així ho mostra, per exemple, el reconeixement de la tasca realitzada pel Museo del Prado a Madrid en l’ús de les xarxes socials, com Instagram o Tik Tok, per atraure al públic més jove.

En segon lloc, s’identifica un clar interès per incrementar la presència del públic local. Existeix potencial per fer créixer la visita de proximitat, però al mateix temps això implica nous reptes. Entre els factors que ajuden a entendre les dificultats per fer créixer el volum de la visitació local es percep que un dels problemes identificats és el preu i l’altre generar una oferta que pugui generar suficient interès per consolidar una relació continuada. Per últim, el fet que Barcelona sigui una ciutat tan turistificada i, en conseqüència, molts d’aquests equipaments culturals estiguin habitualment massificats, desincentiva també les visites de la població local. Aquesta conseqüència la pateixen sobretot museus ubicats a barris com el Gòtic, el Born o la Barceloneta.

Incidir en el preu sembla que és una estratègia consistent quan es veu l’èxit que té entre el públic local les diferents iniciatives dels museus per facilitar una entrada gratuïta o a preu reduït. Tot sovint, en aquestes ocasions es fan enormes cues per poder-hi entrar. És a dir que hi ha interès. A part d’incidir els preus per facilitar l’accés a un major nombre de persones, caldria abordar altres aspectes que encareixen les visites i que, pel que sembla no s’estan tenint prou en compte. Per exemple, facilitar espais per menjar on hi ha la possibilitat d’escalfar i consumir el que les persones visitants duen de casa seva, com es fa a museus d’altres països europeus, podria reduir els costos d’aquest tipus d’activitat, en especial per a les famílies.

MACBA. Imatge de Carla Izcara.

Per altra banda, l’altre gran repte per consolidar la relació amb el públic local és generar un interès contínuament renovat per atraure un visitant recurrent.  La majoria de museus consultats estan treballant en aquesta direcció. Una de les formes habituals han estat les exposicions temporals, però més enllà d’aquestes fórmules la tendència sembla anar en la direcció d’ampliar els usos dels museus que permetin una major apropiació per part del visitant. La vinculació amb el món educatiu sembla ser una de les vies més reeixides. Així mateix, una altra estratègia ha sigut ampliar les fronteres del museu realitzant activitats a altres equipaments culturals o punts de la ciutat. Algunes d’aquestes iniciatives han sigut motivades pel context de pandèmia, en el que segueix sent més favorable estar en espais a l’aire lliure o molt ventilats, però d’altres activitats ja porten anys consolidades, com per exemple els festivals que s’organitzen des del VINSEUM.

Aquest tipus d’estratègies impliquen fonamentalment concebre els museus com a equipaments culturals integrats en la comunitat on s’ubiquen més que com a recursos turístics. i, per tant, com dinamitzadors del territori i eines de desenvolupament local, com planteja en Jordi Abella, director de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, al Pallars Sobirà.

Finalment, revertir les dinàmiques derivades de la turistificació de la ciutat, que provoca el malestar i rebuig de part de la població local per compartir espais i activitats, va molt més enllà de les competències dels museus. Tot i això, deixar de concebre els museus com a recursos turístics i pensar-lo més com a equipaments culturals destinats fonamentalment a la població local, que implica repensar preus i de com es concep l’agenda d’activitats, podria ajudar a generar canvis de dinàmiques. I aquest canvis de mirada té a veure també amb les polítiques públiques i culturals que es fan a la ciutat.

El temps dirà si la crisi econòmica i de rol que estan vivint molts museus els endinsa en nous camins en els quals el seu vincle amb el seu entorn pròxim sigui molt més rellevant. De moment, hi ha senyals que s’avança en aquesta direcció. Però encara sembla massa aviat per saber si aquesta aposta es consolida i quines implicacions té.