A Amèrica Llatina hi ha una tensió en augment entre l'expansió de les activitats extractives i agro-exportadores, recolzades per governs ideològicament situats tant a la dreta com a l'esquerra, i la resistència d'algunes comunitats rurals davant la destrucció del seu entorn i formes de vida que comporta aquest model de desenvolupament.

La reprimarització creixent de les economies llatinoamericanes durant l'última dècada, seguint l'ascens dels preus internacionals d'algunes matèries primeres, i que han revaloritzat determinats territoris rurals, ha contribuït a actualitzar el debat sobre els límits dels models de desenvolupament dominants, les seves contradiccions, així com les alternatives possibles en disputa.

La resistència que van dur a terme durant anys les comunitats rurals de la vall del Intag, a l'Equador, davant els intents d'implantació de la mineria a cel obert a l'àrea i les propostes impulsades pels seus habitants organitzats en una nodrida xarxa d'associacions en defensa d'altres modes de desenvolupament, ens serveix com a exemple per abordar un debat clau per al futur del món rural llatinoamericà. Aquest és el tema que abordem en el documental Dones d’Intag, una producció d’ALBA SUD encarregada pel Setem CV i realitzada per Javier Calderón, Riders Mejía i jo mateix.

Durant els últims anys, Equador ha potenciat l'explotació minera per mitjà de la presència creixent d'empreses transnacionals, especialment d'origen canadenc encara que no en exclusiva. D'aquesta manera s'ha buscat reduir la dependència de la renda petroliera impulsant la mineria, encara que sense sortir de la lògica extractivista. Igualment, i com a part d'una mateixa manera d'inserció en el mercat internacional, basada en la venda de productes primaris amb escàs valor afegit, ha augmentat la producció de flors i bananes destinades a l'exportació, per mitjà de sistemes de producció intensius que han donat lloc al que es coneix com "maquila agrícola".

Els possibles impactes negatius de l'expansió de les activitats extractives i/o agro-exportadores queden supeditats, segons els defensors d'aquest model, per les possibilitats d'incrementar els recursos econòmics de què disposa l'Estat per dur a terme polítiques redistributives i millorar les prestacions socials als sectors més desfavorits.

No obstant això, aquesta visió pateix de múltiples contradiccions i els seus suposats beneficis difícilment compensen els problemes que genera, tant per a les poblacions directament afectades com al propi país, que es manté presoner de la "maledicció de l'abundància", descrita de forma precisa per Alberto Acosta.

L'amenaça de l'explotació minera a cel obert de la zona de la vall de l'Intag a partir de l'any 2004 va provocar la resistència de part de la població local. La seva lluita va aconseguir paralitzar els plans previstos. Però el que converteix Intag en un exemple privilegiat per a aquest debat no és només la seva capacitat d'oposar-se amb èxit a la mineria, sinó també haver pogut formulat de forma pràctica una forma de desenvolupament alternatiu, capaç de generar major benestar als habitants de la zona sense, a un mateix temps, desentendre's de les necessitats de la resta del país.

Aquesta proposta s'articula en base a la intersecció entre diferents activitats: agricultura familiar camperola orientada a solucionar en primera instància les necessitats alimentàries locals i basada de manera prioritària en el cultiu orgànic; transformació i agregació de valor a la producció local a les mateixes comunitats; establiment de canals comercials tant locals com nacionals i internacionals (amb el suport de xarxes de comerç just).

Recentment a aquests esforços s’afegeix el pla de producció d’energia hidroelèctrica sobre la base de micro centrals dissenyades amb la participació comunitària aprofitant els abundants cabals i salts d'aigua a la zona. Totes aquestes pràctiques productives es duen a terme amb una voluntat explícita de respecte i protecció del medi ambient. Cadascuna d'aquestes activitats té les seves particularitats i limitacions. No obstant això, la seva força resideix en la diversificació i complementarietat entre elles, i sobretot, en la capacitat de control de la població local sobre aquestes. La comunitat té formes d'expressió i materialització molt diferents a Amèrica Llatina.

Més important que insistir en trobar les característiques i condicions específiques per definir "comunitat" en termes absoluts, cal valorar i entendre la seva diversitat, centrant-nos en la potencialitat de les formes d'organització col.lectiva de la població que habita en un determinat territori per defensar els seus interessos.

Les protagonistes de Dones d’Intag, expressen amb fermesa un sentiment general en moltes comunitats de la zona. Marcia Ramírez, membre de l'Associació de Ramaders i Agricultors de Chaguayacualto, a la vall d’Intag, respon davant la coneguda acusació que va fer el president Rafael Correa: "Nosaltres no som ecologistes infantils, sinó que som persones que vam néixer aquí, que vam créixer aquí i nosaltres volem defensar el nostre territori. Nosaltres volem gaudir d'aquesta pau, d'aquesta llibertat que tenim. Que potser no tenim les butxaques plenes de diners, això és cert, però tampoc som pobres, perquè a Intag com a mínim ningú aquí es mor de fam, tots tenim per menjar. És clar que nosaltres no estem en contra del desenvolupament, crec que hi ha diferents formes de desenvolupar".

En el mateix sentit aprofundeix Silvia Ruiz, sòcia de la Cooperativa El Rosal," les empreses mineres no són desenvolupament. El que nosaltres estem oferint avui com a grups organitzats, a això li diem nosaltres desenvolupament. Perquè és un treball net, digne, sense contaminació. I és una alternativa sana."

La clau d'aquest "altre desenvolupament" té a veure amb la capacitat per decidir com organitzar-se socialment, per prendre el control sobre el temps i les formes de fer. Marcia Ruiz ho explica d'aquesta manera: "gaudim de treballar i de ser lliures. Un és lliure perquè en el moment que vols sortir a la ciutat, en moments que hi ha problemes familiars, que algú està malalt, pots estar amb ells. Deixar de treballar un o dos dies per a nosaltres no és complicat, com per a aquells que estan subjectes i treballen en treballs, diria jo, d'empleats, que aquí si li donen permís un dia, no li donen dos. Llavors jo crec que ells són persones que estan subjectes. Més aviat nosaltres som lliures en el nostre treball”. Silvia Ruiz és concloent: "tot empleat és explotat (...), i això és el que nosaltres volem canviar".

Els debats sobre el desenvolupament rural necessiten imprescindiblement incorporar aquesta dimensió, que no es limita a simple participació social, sinó a un exercici efectiu de control social, col.lectiu, de caràcter comunitari. En el fons de la discussió, la resistència comunitària en Intag mostra una altra forma radicalment diferent d'entendre el desenvolupament, el que algunes veus han qualificat com "post-desenvolupament".

Intag no es pot veure com a model acabat, sinó com l'esforç de les seves poblacions per afirmar control social. La base de les seves propostes té a veure en última instància amb la "sobirania comunitària", és a dir amb la capacitat de mantenir i/o recuperar control col.lectiu de la gent que viu en un determinat indret sobre els recursos, territoris, activitats econòmiques i les relacions laborals i socials. El documental que dóna peu a aquesta reflexió es pot veure aquí: Dones d’Intag