Fa uns dies el Govern d'Espanya adoptà una decisió que, sent important, i contenint algunes sorpreses, ha passat bastant desapercebuda. El Consell de Ministres del passat 26 de gener va acordar remetre a les Corts Generals l'Estratègia d'Acció Exterior 2021-2024 "en la qual es recullen les prioritats i objectius de l'Acció Exterior d'Espanya per als pròxims quatre anys". Fins aquí, res de nou. Tocava redefinir les línies mestres de la política exterior del Regne d'Espanya que es proposa desenvolupar l'actual Govern de Coalició Progressista (GCP). Diria que, fins i tot, era un document esperat per a poder observar negre sobre blanc l'hipotètic biaix progressista que el "govern més progressista de la història" vol donar a la política exterior espanyola.

On estan doncs les sorpreses? La primera és una relativa sorpresa perquè el biaix progressista és tan moderat que, a part de la retòrica, gairebé es podria dir allò de "res de nou sota el sol". Però, parlant de sol (i platja), la segona és una gran sorpresa, car "el turisme s'incorpora per primera vegada en la nova Estratègia d'Acció Exterior d'Espanya". Poca broma!

Prenent en consideració que "les societats modernes no es dediquen a endevinar un futur que vindrà inexorable, si no, més aviat, intenten configurar el futur desitjable" (Innerarity, 2020: 123), semblaria lògic esperar que aquesta incorporació del turisme a l’Estratègia d'Acció Exterior d'Espanya fora per a intentar configurar un futur turístic que fos desitjable per a les majories socials, coherent amb l'emergència climàtica i les altres crisis ecològiques, i, en definitiva, en la línia de les propostes de l'OMS a favor d'una recuperació saludable de la COVID-19. Però no, i aquesta és la tercera i definitiva sorpresa, la diplomàcia [turística] espanyola es posa al servei d'una reconstrucció del sector turístic internacional per a situar-lo bàsicament en els mateixos paràmetres prepandèmia.

Per exemple, es pot llegir que "es promouran les actuacions en matèria de promoció turística a escala internacional i el desenvolupament del turisme en l'agenda global, considerant que el posicionament d'Espanya com a destí ha de ser una prioritat en l'acció exterior"; "s'ha de destacar la importància del turisme com a indústria exportadora per excel·lència, generadora de valor afegit i motor d'atracció d'activitat econòmica a Espanya"; o "per a les empreses i el turisme és prioritari restablir una mobilitat internacional segura, facilitada per l'adopció de criteris comuns entre els països. Espanya impulsarà a la Unió Europea, l'OCDE i amb altres organismes internacionals, el desenvolupament d'estàndards internacionals de reconeixement de proves diagnòstiques i certificats de vacunació que permetin recuperar gradualment la mobilitat internacional de manera segura i coordinada".

És més, la incorporació del turisme com a part essencial de la política exterior espanyola té com un dels seus principals objectius el "d'impulsar una diplomàcia econòmica més activa [que] requereix potenciar els instruments econòmics i polítics amb els quals ja comptem: els dedicats a promoure la competitivitat, la internacionalització de les empreses, i l'atracció d'inversions". Concretant: "en la inversió japonesa i coreana, el turisme asiàtic i les exportacions a la regió, així com les inversions a Austràlia seran crucials en el futur. Excepte excepcions, les relacions d'Espanya amb la regió estan per sota del seu potencial", i ten més: "... el Carib Anglòfon: És una regió que ofereix grans oportunitats, especialment en matèria d'inversions en turisme, infraestructures, renovables i foment de l'idioma espanyol, així com l'especial context marcat pel Brexit i la Covid-19. Espanya pot ser un potencial soci en l'actual conjuntura, la qual cosa implica el desenvolupament d'una estratègia específica per a aquesta zona".

Per contra, l'Estratègia d'Acció Exterior 2021-2024 del GCP és bastant més inconcreta –es limita a referències genèriques a l'Agenda 2030 i els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) com a full de ruta i guia orientadora- en una matèria que si marcaria un futur desitjable, i justificaria la inclusió del turisme en els eixos de la política exterior espanyola: Una autèntica batalla per a l'aplicació dels Drets Humans per part de les multinacionals turístiques espanyoles. No basten generalitats com ara que "en estret contacte amb els governs i amb la societat civil, haurà de promoure el respecte dels DDHH i de la igualtat de gènere". Del GCP s'esperava bastant més. A tall d'exemple, s'esperava un major compromís amb la lluita a favor d'un Tractat vinculant de l'ONU sobre empreses i drets humans.

El GCP es queda en declaracions retòriques del següent tenor: "La defensa de la imatge i reputació econòmica d'Espanya en l'exterior és un altre dels principals eixos d'acció de la Diplomàcia Econòmica. Una imatge exterior forta i una percepció positiva són una font de riquesa per a un país i les seves empreses, compromesos tots dos amb els drets humans, el desenvolupament inclusiu i sostenible, el bon govern corporatiu, la responsabilitat social, i la inversió socialment responsable i la lluita contra la corrupció, d'acord amb els codis de conducta internacionals reconeguts per Espanya". Tanmateix, els i les que defensem que un altre model turístic és possible i necessari, incorporem la defensa d'instruments eficaços perquè les empreses turístiques paguin per les violacions als drets humans comeses directament o a través de les seves empreses filials.

En definitiva, sobra que el Regne d'Espanya desenvolupi "campanyes d'imatge i reputació econòmica", i, al mateix temps, cal, sí o sí, que assumeixi que en matèria de política exterior en general, i particularment en matèria turística, el gran repte no és posar en marxa una mena de "diplomàcia de la responsabilitat social corporativa". El punt urgent és que no hi hagi una sola multinacional turística -o qualsevol empresa espanyola amb interessos turístics a l'estranger- que no compleixi tots i cadascun dels DDHH, perquè –com bé apunta Julie Wark (2011)– "els drets humans no són divisibles perquè tots procedeixen d'un dret bàsic, aplicable a tots els éssers humans: el dret a una existència digna. No, no són un regal, ni s'atorguen per caritat, com pretén la seva actual forma tergiversada d'humanitarisme, sinó que són un requisit humà bàsic. No, no són aliens a les institucions socials, sinó que han de constituir la seva base, i la base de la república democràtica és la llibertat de tots els seus ciutadans en el veritable sentit humà de la paraula. Privat dels mitjans d'una existència digna, cap ésser humà pot ser lliure. Els drets són la base de la dignitat, la llibertat, i la justícia, ni més ni menys que a escala universal. Els drets humans són radicals".

En aquest sentit, tant de bo la proposta d' "Estratègia d'Acció Exterior 2021-2024" es modifiqui radicalment. És una tasca ineludible que no hauria de menysprear el moviment social emancipatori que posa la vida al centre.