ESP CAT ENG

Contacte Newsletter

 

Subscriu-te al nostre butlletí

En profunditat | Turisme Responsable | Amèrica Llatina

07-07-2020

Cinc propòsits per repensar la gestió del turisme social

Érica Schenkel | Alba Sud

En uns moments on el turisme social ha tornat a ocupar un lloc central en les discussions turístiques, aprofundim en una sèrie de principis essencials que haurien de conduir la seva gestió en qualsevol territori.


Crèdit Fotografia: SESC Bertioga. Arxiu fotogràfic del SESC Bertioga.

Donada la rellevància que ha adquirit el turisme social en aquests temps de COVID-19, el present text aprofundeix en una sèrie de propostes que busquen repensar el turisme social des d'una instància de construcció política per operar canvis en els nostres territoris. En termes d'acció política de l'Estat, amb el disseny i implementació de bones polítiques de turisme social, siguin nacionals, provincials o locals. Però també en termes del camp social, des dels seus diversos espais d'intervenció, amb: la generació de les seves pròpies propostes turístiques, el control de les polítiques estatals implementades o la modificació de les pròpies pautes de consum, per tal de prioritzar pràctiques turístiques més responsables.

Per escapar del biaix voluntarista que travessa la majoria de les discussions en aquests temps, recuperem per a cada propòsit bons exemples regionals. Prioritzar aquesta anàlisi localitzat, abocat a destacar els resultats als quals arribem mitjançant experiències prèvies, exigeix ​​evidenciar les situacions de conflicte que solen assumir aquestes propostes un cop s’implementen per destacar només les bones experiències. És a dir, es tenen en compte aquelles iniciatives que transcendeixen la retòrica dels plans de turisme social per portar els seus principis al territori, a la gestió quotidiana, i garantir així pràctiques turístiques més equitatives i inclusives social, econòmica, cultural i ambientalment. Aquest fet, implica necessàriament beneficiar determinats sectors i no a altres, perquè no tot és el mateix.

La revaloració del turisme social

El COVID-19 ha portat a una revaloració del turisme social conduïda per actors provinents de diversos camps els quals adverteixen en aquesta forma de gestió una alternativa per pal·liar la greu crisi per la que travessa l'activitat turística. Aquesta reivindicació parteix de l'alta compatibilitat del turisme social amb la "nova normalitat", que semblaria emmarcar les recomanacions sanitàries, i els propis temors dels visitants i la població amfitriona: viatges curts, que garanteixin condicions sanitàries similars, i baixa conglomeració social, per complir amb cert distanciament.

Així, el turisme social, una activitat subestimada fins fa molt poc temps, destaca com una valuosa alternativa capaç de reimpulsar el turisme nacional, els turismes de proximitat, regionals i locals, a partir de l'impacte expansiu que sol generar la subvenció pública en contextos de crisi. Així mateix, es valora per la seva capacitat per desmassificar llocs, intervenir en les destinacions tradicionals, amb la diversificació de l'oferta i la facilitació de viatges en períodes de baixa demanda comercial. Així com enfortir les destinacions emergents, amb l'impuls de noves localitats que compten amb la voluntat i potencialitat per desenvolupar l'activitat, però són escassament conegudes.

Aquestes propostes sectorials solen involucrar discursos excessivament voluntaristes, amb serioses dificultats pràctiques a l'hora d'aprofundir en propostes i acabar traduint-se en estratègies de gestió. En molts casos, fins i tot, advertim una retallada del turisme social, força arbitrari, que, per omissió o decisió, inclou només alguns dels seus elements constitutius, com la subvenció pública, i margina altres, com el seu caràcter redistributiu i la seva voluntat d'integració sense pertorbar a el medi en què es desenvolupa.

En aquest marc, a continuació, aprofundim en l'abordatge del turisme social per identificar cinc eixos d'intervenció que haurien de garantir-se en aquests temps.

El turisme social com a instrument d'inclusió

El turisme social parteix dels principis humanistes que recuperen el sentit de la pràctica turística (Haulot, 1981, 1991) per considerar-se una activitat d'interès públic (Lanquar, 1984) al servei dels ciutadans i els seus territoris. Particularment, d'aquells sectors vulnerats que donada la seva posició socioeconòmica, condició migrant, de salut, de raça o de gènere queden marginats dels beneficis que l'activitat genera. Dels beneficis socials que origina el propi accés i gaudiment del temps lliure, associats al descans, la diversió, el desenvolupament personal; com dels econòmics, els ingressos directes i indirectes derivats de l'activitat, que solen quedar concentrats en determinats sectors amb posicions socioeconòmiques dominants.

D'aquesta manera, els propòsits fundacionals que van sustentar l'origen del turisme social en defensa d'una major equitat en l'accés; s'articulen amb noves demandes, en benefici de les comunitats locals i del seu ambient, per tal de proveir condicions laborals òptimes, beneficis econòmics justos, amb enclavament local i en harmonia amb l'entorn cultural i natural en el qual es desenvolupa.

Aquesta complexificació que assumeix el turisme social el posiciona avui en dia com un instrument assegurador i redistributiu que intervé tant en la demanda turística com en l'oferta. El turisme social replanteja el sentit de la pròpia pràctica, les seves formes d'organització i consum, per articular camps d'intervenció diversos reunits en defensa d'un turisme més inclusiu, solidari i sostenible (Figura 1). A continuació, aprofundirem en aquests cinc eixos d'intervenció que haurien de conduir la gestió del turisme social en qualsevol territori.

Figura 1. Propòsits per gestionar el turisme social

 

Font: elaboració pròpia.

1) Facilitar el gaudiment del temps lliure en sectors vulnerats

Des de fa més d'un segle, el turisme social busca generar oportunitats recreatives i turístiques acords a les necessitats de les majories socials que no compten amb alternatives d'esplai accessibles (OITS, 2011). Al principi abocat a l'emergent classe obrera, quan la institució del Treball constituïa la gran articuladora social; després, davant societats cada vegada més fragmentades i excloents, ampliant-se a múltiples col·lectius vulnerats, que, donat els seus ingressos insuficients, condició d’edat, migrant, de raça o de gènere, les seves dificultats físiques o psíquiques, no compleixen amb els requisits que exigeix ​​el mercat per poder gaudir del turisme i la recreació. En aquests sectors, el temps lliure lluny d'implicar una actitud d'oci que contribueixi al desenvolupament personal esdevé un temps passiu; pel que opten per reinvertir el seu temps treballant, si és que poden aconseguir una feina. Les desigualtats d'oci són una més de les tantes desigualtats que pateixen en la seva quotidianitat i retallen dia a dia els seus projectes individuals, familiars i col·lectius (Dubet, 2011).

Mentre que una minoria motoritza un greu procés de massificació turística dels nostres territoris, les majories socials queden excloses de poder gaudir del temps lliure. Només n'hi ha prou fent una ullada a les escasses estadístiques llatinoamericanes per advertir ràpidament que el turisme està molt lluny de formar part de les alternatives d'esplai dels sectors populars. Els pocs registres nacionals descriuen taxes de participació turística entre el 10 i 40%, amb escàs flux de turisme nacional; en molts països fins i tot, la una única tipologia existent, continua sent la d'elit (INDEC, 2015; FIPE, 2012; DANE, 2013; STP-DGEEC, 2009; INEGI, 2010; PromPerú, 2015).

Per constituir-se en una alternativa incloent, el turisme social ha de ser capaç de generar propostes accessibles a aquests sectors. Donada la desigualtat estructural que travessen les nostres poblacions, s’exigeix ​​contemplar un criteri d'inclusió socioeconòmica; un criteri redistributiu que equipari una mica la balança i permeti la participació dels seus principals destinataris. L'absència d'una subvenció diferencial, com vam advertir en moltes propostes de turisme social (Schenkel, 2017), no fa altra cosa que obviar les bretxes socials originals. Enaltides pel principi de la igualtat d'oportunitats o la meritocràcia (Rawls, 1994; Roemer, 1997), estableixen un mateix preu mínim per accedir a les prestacions que no només no facilita la participació de la població d'escassos recursos, sinó que limiten el seu accés, mentre que afavoreix la inclusió de quintils mitjans i alts que disposen de capacitat econòmica, estructura i coneixements per viatjar. Això origina una bretxa entre el destinatari formulat per aquests programes i el seu usuari efectiu, que no fa altra cosa que reproduir la desigualtat de consum comercial.

Com succeeix amb el Sistema Nacional de Turisme Social - SNTS d'Uruguai, les prestacions poden estar destinades al conjunt de la població i aplicar-se al mateix temps un ajut econòmic diferencial. La subvenció, en aquest cas destinada al transport, queda per aquelles persones de rendes inferiors, mentre que els grups millors posicionats econòmicament, sense ser perceptors de l'assistència, es beneficien amb les tarifes del turisme social, significativament més accessibles que les comercials, a causa dels acords de preus que el mateix Ministeri gestiona amb els operadors. Així el SNTS assumeix una valorable empremta redistributiva que hauria de ser prioritària en tota proposta de turisme social.

2) Impulsar un oci creatiu que contribueixi al desenvolupament personal

Allunyat de l'hedonisme que sosté l'expansió del consum comercial, el turisme social va en recerca d'un valor afegit no econòmic que integri objectius humanistes, pedagògics, de desenvolupament individual i col·lectiu. On la pràctica turística contribueixi al benestar de les persones des d'un enfocament integral de la salut; la qual generi nous aprenentatges i habilitats en àmbits com l'esport, la cultura i la vida social. Com evidència cadascuna de les propostes de turisme social que referenciem en aquest article, atendre necessitats de descans no requereix més i millors béns sinó apostar per generar experiències genuïnes que es satisfacin a partir de la materialització de projectes individuals i col·lectius, i no consumint.

Atenent a aquests fonaments, el turisme social articula equipament de confort estàndard, en molts casos, propietat d'estats i associacions civils; o d'operadors privats disposats a treballar amb menors marges de guany en el curt termini. Com testifiquen moltes empreses argentines i uruguaianes: en el Programa Federal d'Argentina, les prestacions del turisme social implicaven una reducció mitjana del 150% de les tarifes comercials (Schenkel, 2017); mentre que, en el SNTS d'Uruguai, destinacions com Punta del Este (el focus del turisme internacional) el preu del turisme social pot arribar a representar un 25% de la tarifa comercial en temporada alta (Torelli, 2016).

La satisfacció de les necessitats de descans tampoc exigeix ​​transitar grans distàncies i desenvolupar prolongades estades fora de casa. Les pràctiques de turisme social han de contribuir a revalorar els turismes de proximitat (tan necessaris en aquests temps de pandèmia), als quals poder arribar en tren o per carretera; i inclús, la recreació i el gaudiment del propi espai públic, per contribuir amb les nostres pràctiques a l'economia del lloc que habitem. Això exigeix ​​allunyar d'aquella estèril discussió de temporalitat-espai, que ha solcat gran part dels estudis en turisme al llarg de el temps i que s'ha tornat arcaica amb els canvis que van assumir les formes de recreació a les societats contemporànies.

Les experiències regionals de turisme social evidencien l'interès que adquireixen avui dia les propostes recreatives en els sectors populars. Per una gran part d'aquests sectors la recreació es presenta més accessible que les opcions turístiques. No només en termes econòmics, requerint significativament menys pressupost; sinó també culturals, al generar menys temor i incertesa que en emprendre un viatge turístic lluny de casa (per aquells que no estan habituats a fer-ho); i de temps disponible, ja que aquests grups solen comptar amb poc temps lliure un cop realitzades les seves activitats diàries. Això explica perquè tant l'oferta de l'SNTS, la Caixa Antioquia com la de l'SESC SP, inclogui en els seus programes de turisme social opcions recreatives: des dels circuits o passejades temàtiques d'un dia fins l'accés a llocs naturals i culturals, edificis, clubs i parcs. Aquestes propostes solen estar obertes al públic en general i poden incloure un viatge individual o grupal amb trasllats, servei d'alimentació i excursions.

3) Promoure pràctiques turístiques responsables

En aquests termes, el turisme social adquireix propòsits de formació i sensibilització. La pràctica turística constitueix una oportunitat per generar consciència històrica, ecològica i comunitària; per configurar nous models de comportament social, més respectuosos amb les comunitats i el seu ambient. Un turisme més horitzontal en termes de “Del Campo Tejedor” (2009), que privilegiï les experiències vivencials, pausades, empàtiques amb les poblacions locals, la seva història, gastronomia i natura. Que contempli les modalitats tradicionals, amb altres turismes: des del sol i platja fins l'ecològic, passant pel rural i l'urbà, sense deixar de prioritzar en cada cas la identitat dels llocs visitats. Així ho evidencia l'oferta de turisme social del Serviço Social do Comércio Són Paulo - SESC SP, que integra des d'una visita a "Aracruz", un típic destí de sol i platja que combina una immersió a la cultura local amb forta empremta indígena, fins espais de la memòria, com "Campinas", una proposta turística que té com a eix la seva història de resistència, mitjançant una visita a les ruïnes de la granja Jambeiro, un de la primers centres esclaus de la regió, o la "Casa de la Cultura Roseira ", un “quilombo” urbà que es va caracteritzar per la lluita de les dones negres.

De la mateixa manera, la consciència ecològica s'ha de traduir en la promoció de pràctiques turístiques compromeses amb la cura de l'entorn, que preservin els recursos naturals, redueixin la generació de residus i evitin l'ús d'indústries contaminants com el transport aeri comercial, un dels principals responsables del canvi climàtic. Això implica plantejar una relació harmònica societat/natura, per abordar la sostenibilitat dins del camp social i les seves problemàtiques, i no com dimensions inconnexes (Ramírez, 2008). Hem de defensar tant un gaudir del turisme ampli que sigui ambientalment responsable com un turisme sostenible que sigui més equitatiu en termes d'accés. L'Hotel i Parc Ecològic Pedres Blanques de la Caixa Comfenalco és un exemple d'això: com part de les propostes de turisme social prioritza la cura de l’ambient antioqueny per promoure pràctiques ecoturístiques. Des de fa un temps tots els allotjaments de la Caixa Antioquia estan compromesos amb l'estratègia "Hotels Comfenalco: destinacions sostenibles i amigables amb el medi ambient", a partir de la qual han aconseguit disminuir el consum d'aigua i energia, la contaminació auditiva, visual i de l'aire i la producció de deixalles sòlides.

4) Promoure el desenvolupament de les comunitats locals i els seus territoris

La voluntat democratitzadora que assumeix el turisme social involucra altres formes d'organitzar l'activitat a favor de la generació d'ingressos justos i l’ocupació de qualitat, que enforteixin les capacitats de cada lloc i atenguin les seves necessitats (Minnaert, 2007). Els agents operadors de turisme social, juntament amb les organitzacions públiques i de l'economia social i solidària (cooperatives, sindicats, caixes de compensació, mutuals, comitès empresarials), han d'apostar per un desenvolupament endogen, que prioritzi la producció, equips, instal·lacions i serveis del propi lloc, la participació dels seus operadors i l’organització de la societat civil; per articular en la gestió i distribució de les prestacions, amb pimes turístiques o micropimes (hoteleria, restauració, agències de viatges, altres prestadors de serveis afins), que tot i ser àmpliament majoritàries en el mercat turístic, són també part de les grans relegades a l'hora de la distribució dels ingressos que l'activitat genera (Figura 2). Aquestes petites empreses poden trobar en el turisme social una alternativa per mantenir-se en un mercat turístic cada vegada més concentrat i obtenir beneficis com ara: el creixement de la seva cartera de clients, majors vendes, la desestacionalització de la demanda, la reducció de costos fixos i majors guanys a llarg termini.

Figura 2. Agents operadors de turisme social: articulació pública-privada

Font: elaboració pròpia.

Aquesta aposta per l'economia local comprèn la generació d'ocupació turística de qualitat que contribueixi a la realització de les treballadores i treballadors (Cañada, 2019). Un treball digne que proveeixi salaris justos per assegurar a cada persona i a la seva família una alimentació adequada, un habitatge higiènic, una vestimenta digna, educació per les filles, assistència sanitària bàsica, temps lliure; i respecte les lleis laborals, que garanteixi negociacions col·lectives, pensions a la vellesa, descansos i festius pagats i indemnitzacions per acomiadaments.

També la generació d'inversió social darrere del "bon viure" dels propis pobladors (Ruíz Ballestaros i Vintimilla, 2009). Amb l'arribada de serveis bàsics (aigua potable, gas, electricitat), sales sanitàries, arranjament o desenvolupament de camins, constitució de biblioteques populars, centres d'oficis i capacitació, espais recreatius i esportius. Això exigeix ​​una necessària mirada integral dels territoris, sortir de l'enfocament reduccionista del clúster turístic (Blanco i Blázquez, 2020), i integrar el turisme social en el marc de les grans problemàtiques que vulneren l'oportunitat de desenvolupar-se d'aquests llocs i retallen dia a dia el benestar de les seves poblacions.

5) Voluntat descentralitzadora a favor dels territoris

Més enllà del nivell jurisdiccional (nacional, provincial, municipal) on sorgeixin les propostes, aquestes han d'assumir una dinàmica descentralitzadora, amb participació local en els diferents processos de presa de decisions. La ingerència dels propis pobladors en el turisme social, siguin aquests de l'àmbit governamental, privat o associatiu, ha de transcendir la mera participació en taules de discussió per assumir un paper actiu en la iniciativa. Això no només s'aproxima al turisme social a les comunitats que l'integren, sinó que genera un teixit d'interrelacions en el territori, que s'involucra i es compromet amb la continuïtat de la política més enllà de la conjuntura.

La descentralització tampoc pot desconèixer les desigualtats territorials que circumscriu el desenvolupament normal de l'activitat. En cadascun dels nostres territoris assistim a una alta concentració dels fluxos turístics tant en les seves àrees d'origen, majoritàriament centres urbans amb capacitat de consum, facilitats i costum per viatjar; com en les de destinació, centralitzades en determinats enclavaments amb alta valoració comercial i social, trobant-se, moltes d'aquestes, massificades. El turisme social ha de contribuir a una redistribució d'aquests fluxos: enfortir la demanda en localitats de l'interior, més distants en el territori i amb majors barreres geogràfiques, socials i econòmiques; i de destinacions, a partir d'una oferta més diversificada, amb destinacions tradicionals i altres emergents que, tot i disposar d'un alt potencial pel desenvolupament de l'activitat i del seu desig per promoure-la, solen quedar relegats.

Com ho demostra el SNTS a Uruguai aquesta descentralització del turisme social és possible. Després de més d'una dècada d'implementar-se ha aconseguit arribar a 30 mil beneficiaris de 170 localitats que van arribar a 70 destinacions, combinant la tasca de més de 150 operadors (entre hotels, restaurants, companyies de transport i agències de viatge) i 200 iniciatives locals. Entre les zones de sortida, els programes arriben a una major representació dels departaments de l'interior en detriment de l'àrea metropolitana (Montevideo, Canelones i Maldonado), que constitueix la principal emissora de turistes interns. Les destinacions també denoten aquesta descentralització: la zona sud, compresa per Montevideo, Canelones i Sant Josep, que constitueix la principal destinació de turisme intern, només rep un de cada deu turistes socials; i la zona litoral nord, que integra Artigas, Salto i Paysandú, sent l'àrea que menys passatgers interns rep, representa la principal destinació de turisme social. Tal cura per federalitzar l'oferta ha generat fets destacables com el que ha passat al poble de Betlem (Salto), on la seva comunitat de 1.900 habitants es va organitzar col·lectivament per conformar la seva pròpia proposta turística.

A manera de tancament

Cada un d'aquests propòsits en els que hem aprofundir al llarg de l'article evidencien la complexitat que ha assumit el turisme social al llarg de la seva història, per posicionar-se avui en dia com un enfocament alternatiu, que no te el lucre com el seu objectiu central, sinó que sorgeix a partir de finalitats socials essencials, centrades en els viatgers i amfitrions en tant subjectes de dret. Lluny de diluir-se en una simple categoria essencialista, és possible pensar en el turisme social en termes de construcció política que ajudi a operar canvis en els nostres territoris i condueixi a pràctiques turístiques més equitatives i inclusives social, econòmica i ambientalment. I això implica beneficiar a determinats grups socials, assumir resistències i conflictes. Però, de què es tracta el turisme social si les transformacions que s'operen des de la gestió no condueixen a una reducció de les situacions de desigualtat i exclusió? Quina utilitat té el turisme social si no és capaç de millorar la quotidianitat d'aquells que menys tenen? De què serveix apostar pel seu desenvolupament si no aconsegueix disminuir les situacions de privilegi?

La concepció d'aquest article va partir de l'esperança que aquesta duríssima crisi per la qual estem travessant, es converteixi realment en una oportunitat per no tornar al mateix. Que el descrèdit pel model tradicional serveixi per posicionar el turisme social com un escenari alternatiu i possible. Sense desconèixer que no hi ha casos ideals, però conscients que cadascuna de les propostes que aquí s’esmenten evidencien que és possible pensar en un turisme amb un rostre més humà. Tots els que compartim aquest anhel hem d'anar a la recerca de més propostes d’aquest tipus.

 

Referències:
Del Campo Tejedor, A. (2009). La autenticidad en el turismo comunitario. Tradición, exotismo, pureza, verdad. En E. Ruiz Ballesteros y M. A. Vintimilla. Cultura, comunidad y turismo. Ensayos sobre el turismo comunitario en Ecuador, (pp. 41-116). Quito: Abya-Yala.
Dubet, F. (2011). Repensar la justicia social. Contra el mito de la igualdad de oportunidades. Buenos Aires: Siglo Veintiuno. 
Haulot, A. (1981). Social tourism. Current dimensions and future developments. International Journal of Tourism Management, 2(3), 207-212.
Haulot, A. (1991). Turismo social. México: Trillas
Lanquar, R. (1984). El turismo social y su lógica como servicio de interés público. Estudios Turísticos, 81, 21‑28.
Minnaert, L. (2007). Social Tourism: a potential policy to reduce social exclusion? The effects of visitor-related social tourism for low-income groups on personal and family development. PhD thesis. University of Westminster: Westminster Research.
Organización Internacional de Turismo Social – OITS. (2011). Social Tourism Inquiry. The social and economic benefits of social tourism. Bruselas: OITS. 
Ramírez, L. (2008). Desarrollo, Sustentabilidad y Turismo. Balance y armonía o conflicto y pragmatismo. En: Actas de las X Jornadas Cuyanas de Geografía. 
Rawls, J. (1994). Teoría de la Justicia. México: Fondo de Cultura Económica. 
Roemer, J. (1998). Igualdad de oportunidades. ISEGORIA, 18, 71-87.
Ruiz Ballesteros, E. y Vintimilla, M. A. (2009). Cultura, comunidad y turismo. Ensayos sobre el turismo comunitario en Ecuador. Quito: Abya-Yala. 
Schenkel, E. (2017). Política turística y turismo social. Una perspectiva latinoamericana. Buenos Aires: CLACSO/CICCUS.
Torelli, Alberto. (2016). Primer Foro de Turismo Social, Lima, Perú. MINCETUR [En línea] [15/7/2019].
Aquest article es publica en el marc del projecte «Plataforma de recerca en turisme, drets humans i equitat de gènere» desenvolupat per Alba Sud amb el suport de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) (convocatòria 2019). Traducció al català de Carla Izcara.

TURISME SOCIALITZAT

El blog de l'Érica Schenkel

Sobre accessos i impactes del turisme a Amèrica Llatina

Docent de la Universidad Nacional del Sur (UNS) i investigadora del Consejo Nacional de Investigaciones Científicas y Técnicas (CONICET) d'Argentina. Doctora en Ciències Socials amb menció en Ciències Polítiques i Administració Pública. És membre de l'Aliança per a la Formació i la Recerca en Turisme Social de l'OITS i del Grup de Recerca en Govern, Administració i Polítiques Públiques de l'Institut Universitari d'Investigació José Ortega i Gasset. Desenvolupa com a línies d'investigació les temàtiques vinculades al turisme en els seus aspectes polítics i socioeconòmics, particularment l'abordatge de la política turística i el turisme social a Llatinoamèrica.

En aquest blog abordarem el turisme com a objecte de disputa social i política des d'una perspectiva llatinoamericana. El considerem una pràctica social i es considera necessari abordar l'anàlisi del seu accés i impacte al territori des dels drets humans. Sota aquest posicionament personal, ètic i cognitiu busquem posar en evidència aquelles males pràctiques que sorgeixen associades al desenvolupament de l'activitat i, al mateix temps, destacar les bones experiències que, lluny de tenir el lucre entre els seus objectius centrals, s'estan desenvolupant en defensa de finalitats socials essencials, darrere d'un turisme més equitatiu, inclusiu, responsable i sostenible.

Anar al bloc »

Reconocimiento - NoComercial - SinObraDerivada
Webdesign: IBIS Servicios Els continguts d’aquesta web estan sota una llicència Creative Commons.