ESP CAT ENG

Contacte Newsletter

 

Subscriu-te al nostre butlletí

#TourismPostCOVID19 | Turisme Responsable

08-06-2020

Slow tourism: a poc a poc, més a prop, de forma conscient?

Carla Izcara & Ernest Cañada | Alba Sud

El debat sobre com hauria de ser el turisme post pandèmia ha renovat el protagonisme dels turismes de proximitat. Entre aquests l’slow tourism gunya rellevància, i fins i tot ha estat reivindicat des del decreixement. Però en què consisteix? Quins debats s’han produït al seu voltant?


Crèdit Fotografia: Samuel Vigier, sota llicència creative commons.

El debat sobre com s’hauria de transformar el turisme post pandèmia ha renovat el protagonisme dels turismes de proximitat. Entre aquests ressonen amb força les aportacions de l’slow tourism, que des de fa dues dècades intenta replantejar les bases de l’organització de l’activitat turística. En una primera aproximació, podríem afirmar que sota aquest terme es recomana reduir el ritme de consum turístic, dedicar més temps a una destinació i integrar-se en ella de forma més amigable (Clancy, 2017), alguna cosa així com un “elogi de la lentitud”, en paraules de Carl Honoré, aplicat al turisme. De fet, ha estat reivindicat com a pràctica coherent amb els postulats del decreixement turístic (Andriotis, 2018; Fletcher et al., 2019). Al mateix temps, però, hi ha dinàmiques que intenten dur aquest canvi en la forma de concebre el turisme cap a un producte de consum més, en un mercat àvid de poder proposar novetats contínuament cada cop més segmentades i particularitzades. De fet, la tensió per la temptació elitista d’aquesta proposta ha estat present durant tota la seva història. Malgrat les contradiccions a les quals es veu sotmès, l’slow tourism ha esdevingut un peça central en qualsevol debat sobre com reorganitzar un turisme que prioritzi la proximitat. I precisament per això és essencial entendre de què estem parlant i què podem esperar de propostes formulades sota aquest paraigua. 

Orígens dels moviments “slow”

L’slow tourism té el seu origen a principis de la dècada dels 2000 com una branca del moviment slow. La idea de necessitat de desacceleració, davant les dinàmiques de producció i consum capitalista, cristal·litza com a forma d’acció social l’any 1986 a Itàlia, impulsada per Carlo Petrini, davant l’increment del fast food, que simbolitzava un creixement massiu i agressiu (hard growth), l’estrès i la falta poder sobre les nostres vides (Timms i Conway, 2012). L’slow food, que feia seva la reivindicació d’una cultura gastronòmica local, contraposava una visió ètica de la producció i el consum (Valls, et. al., 2019) i es va entendre com una proposta de creixement organitzat, pausat i sostenible (soft growth) (Timms i Conway, 2012), davant formes superficials o banals de consum en forma de menjar ràpid o de visites programades fetes a correcuita.

El moviment slow pretenia canviar la forma de consumir béns i serveis (Calzati i De Salvo, 2018), deixant de banda el model de vida de la societat industrial, caracteritzat per la rapidesa i la insostenibilitat (Timms i Conway, 2012), i aposta per un consum i producció més sostenibles, de base local i amb consciència mediambiental (Chung et al., 2018). Aquesta filosofia es caracteritza, segons Calzati i De Salvo (2018), per tres elements principals: més temps, menys estrès i un major equilibri en el nostre dia a dia.

Què és l’slow tourism?

L’slow tourism, com tot concepte que intenta posar nom a una pràctica social plural, ha estat sotmès a nombroses discussions i ha evolucionat al llarg del temps. Actualment es considera que no existeix una definició compartida amb suficient consens (Serdane et al., 2020). En un primer moment, es va entendre com una pràctica turística més respectuosa amb el medi ambient i s’incidia en la importància d’utilitzar mitjans de transport menys contaminants com ara la bicicleta o fer rutes a peu, ressaltant la rellevància del trajecte i el que pot aportar a l’experiència del viatge en conjunt (Wilson i Hannam, 2017). Donava forma així a un compromís ecològic que articulava un turisme relocalitzat en la proximitat. 

Font: Agência Brasília, sota llicència creative commons. 

Posteriorment, van anar prenent força tres elements claus que caracteritzen aquest moviment: la reducció de l’empremta de carboni, l’augment del benestar i la connexió amb el territori. Així es detecta una interpretació generalitzada que descriu l’slow tourism com una actitud al viatjar i que considera que no es pot classificar com una tipologia de turisme o una classe de turista (Oh et al., 2014; Özemir i Çelebi, 2018; Serdane et al., 2020). S’introdueix també la idea de la necessitat de valorar més la qualitat en lloc de la quantitat, oposant-se d’aquesta manera al fet que el desenvolupament d’una destinació es mesuri únicament per l’arribada de turistes (Timms i Conway, 2012), la qual cosa trenca amb el que s’ha considerat fins ara “èxit turístic”. Per tant, a priori, l’slow tourism intentaria evitar els impactes negatius del turisme de masses (Timms i Conway, 2012; Donaldson, 2017; Özemir i Çelebi, 2018) i s’articularia com una proposta ètica en el context de les pràctiques turístiques (Calzati i De Salvo, 2018; Valls et al., 2019; Serdane et al., 2020). Aquesta nova manera de viatjar s’alça també de manera privilegiada com una oportunitat per connectar amb la natura i els paisatges rurals (Varley i Sample, 2015) i per revalorar el patrimoni cultural construït sobre aquests territoris (Moscarelli, 2019). Així mateix, en la mesura que aquesta ha estat una pràctica característica de les àrees rurals es proposa com a eina per revitalitzar espais rurals afectats per l’èxode i l’abandonament (Moscarelli, 2019). 

Motivacions per canviar la nostra manera de viatjar

La literatura científica ha descrit nombroses i diferents motivacions que han dut a algunes persones a apostar per l’slow tourism i, per tant, per intentar viatjar d’una forma més pausada i sostenible. En primer lloc, es destaca la voluntat del turista per reduir el seu impacte mediambiental (Timms i Conway, 2012; Donaldson, 2017; Barr, 2018; Calzati i De Salvo, 2018; Özemir i Çelebi, 2018). 

En segon lloc, hi ha una forta orientació cap a activitats de turisme vivencial (Meng i Choi, 2106). Així, s’argumenta, que els turistes que practiquen slow tourism poden conèixer el territori visitat tenint experiències que són considerades més autentiques, genuïnes i significatives (Men i Choi, 2016; Donaldson, 2017; Calzati i De Salvo, 2018; Shang et al., 2019). 

En tercer lloc, es valora que sota aquesta forma d’entendre el turisme, el consumidor deixa de ser un element passiu a la cadena i esdevé un “co-creador” del valor social que es genera a partir de l’experiència turística (Calzati i De Salvo, 2018). D’acord amb aquesta forma d’entendre la participació, s’origina una major interacció amb la població local (Özemir i Çelebi, 2018; Shang et al., 2019) i, en conseqüència, el turista experimenta un sentiment de pertinença o vinculació major cap al territori visitat (Shang et al., 2019; Valls et al., 2019). 

En quart lloc, diversos autors recalquen la cerca del benestar com una de les principals motivacions d’aquesta forma d’entendre el turisme. Tots ells coincideixen que disminuint el ritme del viatge els efectes positius en la salut, en un sentit ampli, són majors (Oh et al., 2014; Barr, 2018; Calzati i De Salvo, 2018). Així, el desig per desaccelerar i relaxar-se es consideren part també de les motivacions principals a l’hora de fer slow tourism (Oh et al., 2014; Özemir i Çelebi , 2018; Shang et al., 2019). De forma relacionada, també es detecta que algunes persones opten per l’slow tourism quan volen fer un viatge que els ajudi a fer una introspecció interna (Varley i Sample, 2015; Özemir i Çelebi, 2018). 

Per últim, també s’ha identificat que els turistes que viatjaven sols es veien motivats també per l’interès en la novetat (Özemir i Çelebi, 2018).

Contradiccions i límits de la proposta

Malgrat les bones intencions que se li pressuposen, les pràctiques associades a l’slow tourism acumulen també contradiccions que han generat un fort debat sobre les seves implicacions. Hi ha autors que han emfatitzat algunes contradiccions entre la filosofia del moviment i algunes de les seves pràctiques. Originalment, l’slow tourism no estaria tan condicionat pel temps com altres pràctiques turístiques convencionals. Contràriament, s’intentaria evitar horaris estrictes i valorar el temps en funció de l’experiència del moment i de la possibilitat de gaudir-lo tranquil·lament. Tot i així algunes de les formes a través de les quals ha estat comercialitzat inclouria alguns elements que precisament es caracteritzarien per la seva rapidesa, com el transport aeri o Internet. Així s’ha qüestionat fins a quin punt és compatible una mentalitat slow amb pràctiques fast (Serdane et al., 2020).

Un altre element en debat destacat ha estat què quedaria de la contribució al medi ambient que pretenia afavorir inicialment l’slow tourism. D’aquesta manera, s’ha posat en dubte la coherència de l’ús de l’avió o altres mitjans de transport de llarga distància per arribar a determinades destinacions, encara que un cop allà se segueixin principis identificats amb l’slow tourism (Donaldson, 2017; Serdane et al., 2020). Es poden seguir considerant slow tourism pràctiques que impliquen desplaçaments a llarga distància per vies convencionals si un cop a la destinació s’adopten principis i pràctiques de la filosofia slow, tal com argumenten alguns autors (Meng i Choi, 2016)? Quina seria aleshores la contribució d’aquesta forma de fer turisme en la reducció a l’empremta de carboni que inicialment es pretenia?

Visita procesament del pebre vermell, San Carlos, Argentina. Font: Miquel Herrero | Arxiu Alba Sud. 

Per altra banda, la priorització de la proximitat també ha estat qüestionada des de diferents perspectives. Així, hi ha qui ha considerat que l’eliminació de mitjans de transport de llarga distància comportaria escollir destinacions més properes, accessibles en cotxe, autocaravana, bicicleta o fins i tot a peu. Aquesta orientació podria impactar negativament de dues maneres diferents: es considera que l’slow tourism esdevindria una alternativa limitada a les regions més benestants del planeta excloent les destinacions de difícil accés o més llunyanes (Donaldson, 2017) i, d’altra banda, el fet de viatjar de forma local suposaria una davallada en la demanda d’allotjament i, en conseqüència, un impacte en l’economia local (Serdane et al., 2020). Aquestes crítiques però menystenen la capacitat de dinamització econòmica local de les propostes de proximitat perquè probablement limiten la perspectiva a consums d’alt poder adquisitiu, el que posa en evidència la temptació elitista en la forma de concebre aquesta proposta. 

Precisament, l’altre gran element en controvèrsia que s’ha produït al voltant de l’slow tourism ha estat el risc que quedés absorbit per dinàmiques de consum elitistes, dirigides a sectors de població amb major capacitat de consum que buscarien productes i experiències considerades de més qualitat i possibilitats de distinció. Així, hi ha qui alerta que la febre pel moviment slow pot jugar en contra de la seva mateixa filosofia original, convertint el que era una aposta per un consum més sostenible en un “producte mainstream” més. Autors com Meng i Choi (2017), Donaldson (2017) o Özemir i Çelebi (2018), esmenten que l’etiqueta slow és fonamentalment un clam comercial. Al llibre de Ronnie Donaldson, Small Town Tourism in South Africa (2017), s’il·lustren diferents casos on la comunitat percep el moviment slow com una imposició. Així es considera que les estructures organitzacionals d’aquestes “ciutats slow” no són gestionades des de la base i la presa de decisions recau en un grup reduït  de persones de classe mitjana. En conseqüència, es crea una sensació d’elitisme i s’accentua la divisió d’opinions, ja que diferents membres de la comunitat pensen que es limita el desenvolupament d’altres activitats al territori. D'altre banda, la lògica d’una certa exclusivitat en l’oferta promoguda ha facilitat també el seu encariment (Varley i Sample, 2015) el que ha derivat en pràctiques turístiques que en algunes casos s’han considerat elitistes i excloents. De fet, diferents autors han detectat que la majoria de persones que practiquen l’slow tourism tenen estudis superiors o universitaris (Özemir i Çelebi, 2018; Shang et al., 2019). Inevitablement, aquestes crítiques obren l'interrogant de si ja en els seus orígens la proposta de l'slow tourism va estar marcada per aquesta voluntat de generar una oferta adreçada a sectors de major poder adquisitiu que fugien d'un consum més massificat. En qualsevol cas, la tensió per aquest elitisme ha estat sempre present.

Així mateix, la preferència de viatjar d’aquesta manera i viure experiències úniques pot acabar derivant en una sobrecàrrega de determinades destinacions que podria tenir efectes indesitjables, allunyant als mateixos turistes “slow” (Meng i Choi (2016) i reproduint impactes semblants al turisme de masses en forma de friccions entre població local i turistes o falses autenticitats (Serdane et al., 2020). 

En definitiva, l’slow tourism aporta elements de gran valor que han ajudat a proposar formes de consum turístic fora de les dinàmiques convencionals. No obstant això, probablement part dels seus límits tingui a veure amb el fet de ser propostes pensades únicament des de la demanda, sense tenir en compte les formes a través de les quals s'ha de garantir la seva producció. Al mateix temps, però, el seu desenvolupament no s’escapa de dinàmiques d’elitització del consum turístic que poden provocar efectes d’exclusió. La seva història ens alerta sobre com pràctiques tradicionals poden ser reinterpretades a la llum de valors de distinció de sectors de major poder econòmic i acabar perdent capacitat emancipatòria i de transformació social. 

 

Referències: 
Andriotis, K. (2018). Degrowth in tourism. Conceptual, theoretical and philosophical issues. Wallingford: CABI.
Barr, S. (2018) Personal mobility and climate change. WIREs Clim Change, 1-19.
Calzati, V. i De Salvo, P. (2018). Slow tourism. A theoretical framework. In M. Clancy (ed.), Slow Tourism, Food and Cities. Plance and the Search for the “Good Life” (33-49) New York: Routledge. 
Clancy, M. (2017). Slow tourism, food and cities. Pace and the search for the "good life". London: Routledge.
Chung, J. Y., Kim, J. S., Lee, C. K. i Kim, M. J. (2018). Slow-food-seeking behaviour, authentic experience, and perceived slow value of a slow-life festival. Current Issues in Tourism, 21(2), 123–127. 
Donaldson, R. (2017). Cittaslow: Going Nowhere Slowly? In R.Donaldson (ed.), Small Town Tourism in South Africa (87-117). New York: Springer International Publishing. 
Fletcher, R., Murray, I. M., Blanco-Romero, A., i Blázquez-Salom, M. (2019). Tourism and degrowth: an emerging agenda for research and praxis. Journal of Sustainable Tourism, 27(12), 1745–1763.
Meng, B. i Choi, K. (2016). The role of authenticity in formin slow tourists’ intentions: Developing an extended model of goal-directed behaviour. Tourism Management, 57, 397-410. 
Moscarelli, R. (2019). Slow tourism infrastructure to enhance the value of cultural heritage in inner areas. Il capitale culturale, 19, 237-254. 
Oh, H., Assaf, G. i Baloglu, S. (2014). Motivations and Gloals of Slow Tourism. Journal of Travel Research, 55(2), 205–219.
Özdemir, G. i Çelebi, D. (2018). Exploring dimensions of slow tourism motivation, Anatolia, 29(4), 540–552.
Serdane, Z., Maccarrone-Eaglen i Sharifi, S. (2020). Conceptualising slow tourism: a perspective from Latvia. Tourism Recreation Research, preprint. Doi: https://doi.org/10.1080/02508281.2020.1726614.
Shang, W., Qiao, G. i Chen, N. (2019). Tourist experience of slow tourism: from authenticity to place attachment – a mixed-method study based on the case of slow city in China. Asia Pacific Journal of Tourism Research, 25(2), 170-188. 
Timms, B. i Conway, D. (2012). Slow Tourism at the Caribbean’s Geographical Margins. Tourism Geographies: An International Journal of Tourism Space, Place and Environment, 14(3), 396-418. 
Valls, J. F., Mota, L., Vieira, S. C. F., & Santos, R. (2019). Opportunities for slow tourism in Madeira. Sustainability, 11(17), 1-23. 
Varley, P. i Semple, T. (2015). Nordic Slow Adventure: Explorations in Time and Nature. Scandinavian Journal of Hospitality and Tourism, 15(1-2), 73-90. 
Wilson, S. i Hannam, K. (2017). The frictions of slow tourism mobilities: Conceptualising campervan travel. Annals of Tourism Research, 67, 25-36.
Aquest article es publica en el marc del projecte «Plataforma de recerca en turisme, drets humans i equitat de gènere sobre Amèrica Llatina» gestionat per Alba Sud amb el suport de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) (convocatòria 2019).

TURISMES EN DISPUTA

El bloc d'Ernest Cañada

Sobre perspectives crítiques en el turisme i alternatives postcapitalistes

Investigo en turisme des de perspectives crítiques. Treballo actualment com a investigador postdoctoral a la Universitat de les Illes Balears (UIB). Soc membre fundador d'Alba Sud i entre els anys 2008 i 2021 vaig ser el seu coordinador. Soc també membre expert del Consell Turisme i Ciutat de l'Ajuntament de Barcelona. Entre els anys 2004 i 2015 vaig residir a Amèrica Central. En aquest blog parlem de turisme en plural, del seu impacte en el treball i també en el món rural, dels processos de despossessió que comporta, de les condicions laborals dels seus treballadors i treballadores. Però també dels esforços comunitaris i d'amplis sectors socials per controlar territoris, recursos i formes d'organitzar aquesta activitat per, en definitiva, construir alternatives emancipatòries post-capitalistes.

Anar al bloc »

Reconocimiento - NoComercial - SinObraDerivada
Webdesign: IBIS Servicios Els continguts d’aquesta web estan sota una llicència Creative Commons.