El turisme de proximitat pot ser una de les primeres activitats a realitzar allunyant-nos de les nostres llars, ja sigui per pernoctar en un habitatge familiar –en un retorn a l'origen migratori–, en residències secundàries o en allotjaments turístics. La represa del turisme per a una desescalada del confinament ha d'obeir a requeriments de salut, però també ha d'assumir el seu redisseny. En la nostra anàlisi plantegem la reorientació del turisme després de la crisi de la COVID-19 per combatre el desenvolupament geogràfic desigual dels espais d'interior, proveïdors de recursos i mà d'obra a l'Espanya buidada, compensant el subturisme (undertourism) i complementant les seves economies agràries (Blanc-Romero, et al. 2019).

Per un canvi de model

En les circumstàncies actuals de confinament, el temps d'oci –el que dediquem a l'enriquiment personal una vegada realitzades les activitats bàsiques– es limita a activitats recreatives condicionades per l'espai disponible a les nostres llars. Més que mai potser, viatjar i fer turisme es pot trobar ara a faltar. La desescalada de la crisi de la COVID-19 haurà de plantejar escenaris turístics alternatius als viatges a destinacions llunyanes si volem reduir els riscos per a la nostra salut. Aquesta urgència pot afavorir un turisme més sostenible, que redueixi la seva contribució al canvi climàtic i al desenvolupament geogràfic desigual, si realment ens comprometem a que així sigui.

Virtuts i defectes del turisme

Cóm definim el turisme té la seva complicació i fins i tot controvèrsia. El turisme com a experiència personal és una forma de recreació, que pot aportar-nos intercanvi cultural, consciència socioecològica i de ciutadania global i contribuir al desenvolupament de la nostra intel·ligència emocional o del pensament crític. El turisme, desenvolupat de manera adequada com a activitat econòmicacomplementària, pot contribuir al manteniment d'estructures socioterritorials equilibrades. En canvi, s'ha convertit en una indústria turística a partir de la mercantilització del temps d'oci. Fins al principi d'aquesta crisi, la producció d'espais d'explotació turística intensiva ha derivat en situacions de saturació (overtourism) per l'extensió de la frontera per l'acumulació de capital amb empremta territorial i sobre les relacions socials (Murray, 2013).

Perjudicis dels extrems: de la saturació al subturisme

L'aglomeració, urbana i litoral, del turisme de masses, que deriva en overtourism, respon a models de producció industrial de l'espai, amb elevades rendibilitats extretes de la seva prestació de serveis. Aquesta urbanització és objecte d'especulació financera, mitjançant una constant reestructuració immobiliària i de la capacitat de les seves infraestructures. La seva imatge promocional sedueix amb miratges basats en estereotips recreatius de la classe social que patroneja el capitalisme de casino, dels súper-rics parapetats en territoris institucionals que maximitzen la rendibilitat: paradisos fiscals i ciutats globals (sovint, una mateixa cosa), luxosos barris residencials d'alta qualitat ambiental, amenitzats per classes creatives, tan talentoses com ambicioses i faltes d'escrúpols (Méndez, 2018). Aquests territoris del poder s'assemblen a les metròpolis colonials però adaptades als temps de la financiarització, en què el poder l'ostenten els fons d'inversió. D'altra banda, els territoris complementaris, assimilables a la comparació anterior a les colònies, queden al marge i són paisatges operacionals: el hinterland dels que s'extreuen recursos, en els quals es recluta mà d'obra i s'aboquen residus (Brenner i Katsikis, 2020). La seva existència és imprescindible en l'altra cara de la moneda del desenvolupament geogràfic desigual, per sostenir l'explotació intensiva -metabòlica, laboral i d'extracció de rendes del capital en els espais saturats.

Desenvolupament geogràfic desigual

Overtourism i undertourism, mostren els extrems de la polarització que és consubstancial al capitalisme. El desenvolupament geogràfic desigual s'expressa territorialment, per exemple, en forma de buidament del interior peninsular i de ompliment del litoral, especialment en termes de fluxos d'inversió i població. Això és a causa de les economies d'aglomeració i d'escala, amb major especialització i divisió del treball, imposant la globalització de la mobilitat. El desenvolupament geogràfic desigual depèn així de l'accessibilitat i de la connectivitat, que és el més amenaçat per aquesta crisi de la COVID-19. En el cas espanyol, caracteritzat per una forta especialització industrial immobiliària, turística i de mega-projectes d'infraestructura.

D'altra banda, aquesta crisi s'acarnissa en els col·lectius vulnerables, agreujada per la densificació urbana, també posa en qüestió la ciutat turística monofuncional, que patia la saturació turística (overtourism), però que a dia d'avui resta dramàticament buida per no sabem quant de temps. A l'altre extrem del ventall, els territoris buidats pel desenvolupament geogràfic desigual, es caracteritzen pel desinterès generalitzat, entre d'altres, del turisme, en el que podríem anomenar subturisme (undertourism).

Domesticar el turisme a la desescalada de la crisi de la COVID-19

La COVID-19 provoca una crisi sanitària, però la crisi econòmica esdevé de la nostra excessiva dependència de la híper-mobilitat i de la globalització. La crisi sanitària ha posat en evidència la fragilitat del sistema. El monocultiu turístic ens fa vulnerables (fins al punt de qualificar aquests espais de "zona zero" de la crisi), a més d'insostenibles pel malbaratament d'energia i materials que suposa. Una aturada com aquesta pot ser deguda a una pandèmia, atacs terroristes, la inundació de les platges per la pujada del nivell de la mar o a un desabastiment energètic arran de les guerres per controlar els minvants jaciments de petroli.

Voldríem que una crisi com aquesta pogués ser aprofitada per crear i fomentar xarxes de solidaritat horitzontal, ciutadania responsable i empoderament democràtic. Això és aplicable també al disseny de nous escenaris turístics respecte del problema del desenvolupament geogràfic desigual, orientat a combatre la polarització social i territorial, entre d’altres coses, fent-lo més "domèstic".

Redescobriment del territori

El mal tràngol de la crisi de la COVID-19 pot servir-nos, d'una banda, per analitzar la contribució que el turisme pot aportar al nostre desenvolupament personal i d’altra per redefinir-ho com a model econòmic. En aquest sentit, els escenaris turístics alternatius de redescobriment domèstic del territori, guiats per la proximitat i la lentitud, poden promoure el control comunitari local de la cadena de valor, la seva accessibilitat a tot l'espectre social o la seva contribució a la complementarietat econòmica de territoris desfavorits per aquest desenvolupament geogràfic desigual. Ernest Cañada ha desenvolupat en la seva tesi doctoral el concepte de turisme inclusiu, d'acord amb la proposta de Regina Scheyvens i Robin Biddulph, segons el qual sectors empobrits o marginats de l'economia dominant veurien ampliades les seves possibilitats d'accés al turisme, com a consumidors i com a productors, accedint també a la presa de decisions i a la distribució dels beneficis.

Camí de l'Arxiduc. Imatge de Macià Blázquez. 

Quan la híper-mobilitat s'esvaeix i la tendència és a la desglobalització, el redescobriment del territori substitueix el consumisme turístic, prioritzant la proximitat espacial i la justícia social. El capitalisme té les crisis en el seu ADN com a moments de destrucció violenta de valor, en forma de fallides, abandonaments i acomiadaments, rescats públics per a les grans empreses i flexibilització de la regulació laboral, ambiental i territorial a favor de l'acumulació de capital (Murray et al., 2017). Així va succeir en 2010, amb la imposició d'una contrareforma neoliberal per part del Consell Europeu, sota l'eufemisme de l'austeritat (Méndez, 2018). És per això que en cap cas s'ha de plantejar aquest redescobriment turístic en termes d'una "posada en valor" de noves mercaderies, per afegir-les a la cistella de la compra homogeneïtzadora que ofereixi noves oportunitats d'explotació i acumulació per despossessió.

Era la “normalitat” el problema?

Les activitats essencials, que s'han mantingut durant el confinament, són la prioritat en una reconstrucció post crisi: la provisió d'aliments, energia, atenció sanitària, etc. Podríem dir que la resta d'activitats són enriquidores però addicionals (com el turisme que s'ha aturat de la nit al dia). De manera que, en què ha de consistir la tornada a la normalitat?. En el cas de la indústria turística, si per normalitat ens referim a la situació prèvia a la crisi sanitària, caldria preguntar-se si el seu recorregut futur mostra un escenari indesitjable en termes de sostenibilitat o de disminució de la desigualtat (per exemple en termes de overtourism i undertourism) (Hall, et al., 2020).

La indústria turística té una doble cara: d'una banda, forma part d'una economia real, centrada en la producció, intercanvi i distribució de béns i serveis; i d'altra banda economia financera subjacent, rendista, especulativa i de curt termini (com una part més del capitalisme financer que bé explica Ricardo Méndez, 2018). La defensa de la seva vessant productiva òbvia la cara fosca de la financiarització de la indústria turística. En un context de crisi, l'enorme fragilitat del sector pot servir de perillosa excusa per al rescatd'empreses, sota els arguments de compensació de les pèrdues i recuperació de llocs de treball. Si l'economia real segueix sotmesa a la financera, el rescat pot caure en mans dels grans fons d'inversió (fons voltor), al que s'afegeix la flexibilització dels marcs legals ambientals i laborals.

Resiliència per al turisme a la desescalada

L'actual crisi ens pot brindar la possibilitat de redissenyar escenaris per a un turisme més sostenible de resiliència socioterritorial, fonamentada en la complementarietat de les activitats socioeconòmiques i la cohesió social. La investigació sobre resiliència turísticadestaca la necessitat de conservar la biodiversitat, combatre el canvi climàtic, fixar localment els beneficis per a millorar el benestar i distribuir millor la captura de valor (Gössling, et al. 2016). Desenvolupar la idea de clúster de caràcter local podria ser una bona eina, considerant la complementarietat econòmica i social en termes territorials. La gestió d'espais naturals ja ofereix exemples d'èxit en regions europees, també especialitzades turísticament, però amb menor vulnerabilitat socioeconòmica.

En un clúster turístic, la qualitat de l'experiència del visitant depèn de la qualitat, l'eficiència i la connectivitat de les empreses complementàries (com hotels, restaurants, comerços, transport, etc.) en àmbits locals i regionals, fugint de la dependència financera global i retornant a l'economia real i productiva de proximitat. Donada la interdependència de cadascun dels membres del clúster, el bon saber fer d'un condiciona els comportaments dels altres (Porter, 1998). Per promoure aliances estratègiques i millorar el paper d'una actuació sostenible resilient cal: 1) promoure la cooperació dins el clúster, el que potencialment millora les oportunitats i bones pràctiques per a totes les parts involucrades; 2) promoure la cooperació entre diferents clústers, així com la integració social, per desenvolupar noves sinergies, reduir costos i oferir productes de major qualitat (Machiavelli, 2001); 3) implementar una visió compartida i objectius comuns a través dels quals els participants del clúster es reconeixen com a parts d'un sistema integrat i sostenible; i 4) crear consciència sobre la importància de la sostenibilitat en les polítiques de desenvolupament a llarg termini.

Turisme domèstic, de proximitat, control local i economia complementaria

En aquesta estratègia, els espais buidats del subturisme (undertourism) (per contraposició a l'overtourism dels espais omplerts) han de ser àmbits privilegiats de les polítiques turístiques del futur, consistents en: 1) reorientar el turisme en benefici dels espais desfavorits, contribuint a la seva resiliència, en pro de la seva recuperació en el context de la crisi, per alterar el patró territorial creador de desigualtat, de la "normalitat" que ens ha dominat fins a dia d'avui; 2) afavorir la proximitat que reduirà els inconvenients que l'excés de desplaçaments suposen per al medi ambient i la nostra pròpia salut; i 3) desenvolupar línies prioritàries de finançament no especulatiu (públic o cooperatiu) apostant perquè els beneficis econòmics de les activitats turístiques reverteixin en les comunitats locals. Per això, no és possible pensar en un funcionament de clúster reduccionista, exclusiu per al turisme. És imprescindible treballar amb escenaris de resiliència que tinguin en compte el desenvolupament de la multifuncionalitat dels territoris. Assegurar així actuacions transversals que ajudin a disminuir la fragilitat i la vulnerabilitat davant les possibles transformacions del sistema, tant dels espais sobresaturats com d'aquells més desfavorits (Cànoves et al., 2017). Com ja assenyalàrem amb Fletcher et al. (2020), les respostes a la desacceleració econòmica han de guiar la indústria turística cap a una transició de decreixement suau, però acompanyades d'un canvi institucional.

D'aquesta manera, es fa indispensable ampliar les mires i pensar en mesures de major calat: 1) assegurar la inversió pública en la millora de la connectivitat tecnològica d'aquests espais desfavorits fins a l'actualitat; 2) dur a terme polítiques de discriminació positiva de suport a les petites i mitjanes empreses que s'instal·lin en territoris buidats i assegurin pràctiques innovadores social i mediambientalment sostenibles; i 3) desenvolupar estratègies de caràcter comunitari en les quals el treball creat en aquests entorns es reparteixi de manera equitativa segons les necessitats de la població local.

Per tant, és imprescindible reconsiderar la "normalitat" prèvia a la crisi i aprofitar aquest trànsit a la desescalada per reconvertir el sector turístic, amb propostes de base i control local, com el slowtourism, de proximitat o comunitari. La seva articulació en clústers integrats facilita el desenvolupament endogen sostenible, vinculant agents implicats que contribueixen a la resiliència actualment tan necessària. Una nova normalitat ha de ser més propera i justa.