ESP CAT ENG

Contacte Newsletter

 

Subscriu-te al nostre butlletí

#TourismPostCOVID19 | Turisme Responsable

17-04-2020

Staycation: una forma d’entendre el turisme de proximitat?

Carla Izcara & Ernest Cañada | Alba Sud

El terme “proximitat”, imprecís i obert a múltiples concrecions, centra bona part dels escenaris de futur imaginats actualment per al turisme. Una de les expressions que ha guanyat atractiu és la coneguda com a “staycation”. Però què és i quines implicacions podria tenir?


Crèdit Fotografia: denAsuncioner, sota llicència creative commons.

La pandèmia de COVID-19, els seus efectes en la reducció de la mobilitat i una recessió econòmica imminent, han provocat un interès creixent per la reflexió sobre el futur del turisme, una de les activitats que es preveu que serà més afectada. La caiguda dràstica del turisme internacional ha fet pronosticar que el que es pugui dur a terme durant el que queda d’any, i bona part del 2021, estigui centrat en les distàncies curtes (Rajmil, 2020). El terme “proximitat”, imprecís i obert a múltiples concrecions, centra bona part dels escenaris de futur imaginats actualment per al turisme. Per aquest motiu entren en debat, amb interès renovat, múltiples formes d’organitzar aquests possibles turismes que prioritzen la seva demanda majoritària en termes de curta distància. Així turisme d’interior, turisme social, turisme de segona residència, “slow tourism” o fins i tot certes formes de turisme comunitari apareixen com a vectors dels camins que podrien prendre major protagonisme en la renovació del sector a curt termini. Malgrat la diversitat, tenen en comú la prioritat pel turista nacional, de proximitat, i en gran mesura també per classes treballadores i mitjanes. I, al mateix temps, entren en contacte amb diferents expressions de la recreació o l’oci popular, no necessàriament incloses en les etiquetes tradicionals de turisme. 

Una de les expressions que ha guanyat atractiu és la coneguda com a “staycation”, un joc de paraules entre la idea de “quedar-se a casa” i “fer vacances”, alguna cosa així com “fer vacances quedant-se a casa”. En els darrers temps, a remolc del debat sobre el decreixement turístic, aquesta fórmula ha començat a aparèixer a diferents propostes. Es visualitza com a una de les formes de concreció d’una perspectiva que posa èmfasi en la disminució del pes de l’activitat turística i que, així mateix, fa una major valoració de la qualitat de l’experiència per damunt del seu consum massificat (Andriotis, 2018; Fletcher et al., 2020). Però què es pot entendre per “staycation” i quines implicacions podria tenir?

Orígens del terme

El terme “staycation”, malgrat la creença popular, no és tant nou com es podria pensar. Segons el diccionari online Merriam Webster, apareix per primer cop l’any 1944 a un diari de la ciutat de Cincinati, als Estats Units, on s’animava als lectors a fer “stay-cation” en lloc de “va-cation”. La paraula forma part d’un llistat de consells publicats a un anunci de cervesa per contribuir a la victòria del país a la Segona Guerra Mundial. La raó de l’"staycation" era per poder estalviar benzina que pogués reservar-se per les forces armades. Aquest mateix diccionari identifica que el terme va ser de nou utilitzat bastant temps després, el 2005 concretament, quan un diari d’Alabama va definir-lo com a “vacances on et quedes a casa i no vas enlloc”. 

Però no serà fins a l’inici de la crisi financera internacional l’any 2008 que el terme “staycation” es popularitzaria, i poc després en castellà com a “quedaciones” (Pantaleoni, 2020). Així doncs, la iniciativa de no marxar de vacances i quedar-se a casa es produeix durant una època de recessió econòmica on la classe mitjana americana veu els seus ingressos i estalvis trontollar. Tot i això, la majoria de persones no coneix el terme “staycation” i per tant no s’identifiquen com “staycationners” (Yesawich, 2010). És durant aquest període de crisi que aquesta proposta es difon a través dels mitjans de comunicació, sobretot nord-americans, i diferents autors comencen a estudiar-la. La seva difusió però ha donat lloc a diferents visions o interpretacions, la qual cosa ha dut a un cert grau de confusió i imprecisió en l’articulació d’una proposta al seu voltant. 

Un concepte, dues visions

Després de la revisió de la literatura acadèmica disponible sobre el concepte d’”staycation”, i de l’ús que es fa a diversos mitjans de comunicació, es poden identificar dues grans interpretacions. En primer lloc, hi ha qui ho descriu com a un període de vacances en el que et quedes a casa en comptes de marxar de viatge. En aquesta definició, s’inclourien les activitats d’oci i excursions d’un dia a destinacions properes, però pernoctant sempre a la residència habitual (Breslow, 2019; Fox, 2009; Moltz, 2009; De Bloom et al., 2016; Heimtun, 2017). Altres autors, en canvi, consideren les “staycation” com a una pràctica més de turisme domèstic o de proximitat i, per tant, inclouria les pernoctacions a allotjaments turístics de poblacions properes o a segones residències (Bronner & Hoog, 2013; James et al., 2017; Yesawich, 2010).

La definició estricte del terme “staycation” seria la que posa èmfasi en el fet que les pernoctacions es duen a terme a la pròpia llar, considerant aquest el seu tret més característic. Però aquesta interpretació ha estat qüestionada i s’ha posat en dubte si, en realitat, en aquest cas es podria parlar de turisme. A priori, si es té en compte la definició de l’Organització Internacional del Turisme (OMT), no estaria clar, perquè a parer seu el turisme sempre implicaria un desplaçament i pernoctació fora de la residència habitual. Al seu torn, però, aquesta lectura xocaria amb la relativització de la distància com a factor essencial definidor de la pràctica del turisme que s’ha anat fent en els darrers temps. Així s’ha considerat que submergir-se en una cultura poc familiar o un ambient diferent pot proporcionar a les persones la mateixa sensació de llunyania tot i que, de fet, segueixen estant físicament a la seva població i això ha ampliat la percepció d’allò que es considera turisme (De Bloom et al., 2016). Des d’aquesta perspectiva les activitats turístiques coexisteixen en la quotidianitat, ja que és possible sentir-se com un turista o actuar com a tal a la teva pròpia localitat. Paral·lelament, les noves tecnologies ofereixen experiències turístiques virtuals on la mobilitat ja no és necessària per gaudir dels atractius d’altres indrets. 

Aquestes noves percepcions de què significa fer turisme, acurten la distància entre els conceptes d’oci, recreació i turisme, perquè la diferència tradicional se centrava en l’espai on es practicava l’activitat, i que ara podria incloure la pernoctació fora de la residència habitual o el retorn a la pròpia casa (Heimtun, 2017). Aquest tipus de pràctiques d’oci i recreació vinculades a la proximitat han estat tradicionalment menystingudes per la indústria turística i els seus lobbies, i així s’ha reflectit en termes de polítiques públiques. L’actual conjuntura podria obrir noves perspectives per a aquestes activitats.

Pràctiques en ascens

Ja sigui en un sentit estricte o més ampli, la idea de les ”staycation” ha anat guanyant popularitat en els darrers anys. Aquesta valoració positiva ha hagut de fer front a una cultura de consum de masses construïda des de l’inici dels anys daurats del capitalisme en acabar la Segona Guerra Mundial i en la que el turisme ha jugat un paper central. Així entre els valors centrals d’aquest capitalisme, la modernitat i el progrés apareixien vinculats a la immediatesa, la rapidesa i el moviment. En canvi, l’estatisme era percebut com a negatiu. Alguns autors, en el context dels Estats Units, fins i tot ho havien considerat com a “antiamericà” i antagònic a la cultura de consum (James et al., 2017). Igualment estaria mancat de prestigi social i capacitat de distinció que podia aportar el consum turístic, tan sota formes fordistes com postfordistes (Ioannides & Debbage, 1997). La mateixa idea de “quedar-se a casa” com a forma de fer vacances, ha topat també amb certa percepció negativa, perquè hi ha qui ha considerat que des del propi domicili no es pot gaudir de les sensacions que transmet estar de vacances fora del lloc de residència habitual. A partir d’aquesta idea neix el joc de paraules entre “stay-cation” i “fake-cation”, o “falsa-ciones” en castellà (Heimtun, 2017).

Malgrat aquestes resistències, la revalorització de fer vacances quedant-se a casa o fins i tot fent nit a llocs propers, s’ha obert camí els darrers anys. Com a aspectes positius s’ha valorat la potencialitat per redescobrir i reconèixer el territori proper, tradicions i cultures pròpies, l’oportunitat de promoure i estimular les iniciatives turístiques i comercials locals o pel fet de disminuir l’impacte mediambiental. En particular es pot tenir en compte la seva contribució en la lluita contra el canvi climàtic per la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle del transport aeri i dels creuers. De fet, hi ha qui ha identificat en l’”staycation” una forma més sostenible de fer turisme, connectant amb la cultura local i el respecte per l’entorn i el medi ambient (Moltz, 2009). 

A favor d’aquesta tendència hi ha el fet que la preocupació per practicar un turisme sostenible ha crescut sobretot entre les noves generacions o millennials. Es considera que aquest col·lectiu és el que practica més les “staycation”, però no només per aquest motiu sinó perquè també compten amb períodes curts de vacances i un pressupost més reduït. Altres grups que s’han identificat com practicants d’aquesta tipologia de vacances són les persones solteres i les famílies amb infants (James et al., 2017; Yesawich, 2010). En temps de precarietat laboral creixent no és d’estranyar tampoc que es valorin més, sota noves formes, pràctiques d’oci populars. 

Contradiccions i límits de la proposta

El gir en les formes de consum turístic, que han donat a l’”staycation” un paper cada cop més rellevant, no ha estat absent de contradiccions, que s’allunyarien de certs ideals emancipatoris que haurien vist en aquest tipus de pràctiques una possibilitat d’allunyar-se del consumisme capitalista tradicional, així com de les dinàmiques més negatives de l’actual turisme predominant. Per exemple, la idea de potenciar la producció local, de proximitat, de vegades s’ha vist interpel·lada per discursos d’exaltació patriòtica excloents, on es responsabilitza a la població local de fer reflotar l’economia consumint a escala local (Moltz, 2009). 

De la mateixa manera, el que es considerava una opció per reduir despeses durant les vacances, també s’ha vist absorbida per la lògica de consum i no necessàriament es converteix en una opció més econòmica (Sharma, 2009; Heimtum, 2017). Als Estats Units, per exemple, a partir de l’any 2008, les grans superfícies comercials i diferents comerços d’articles per la llar, piscines o tecnologia van aprofitar l’ocasió per promocionar diferents productes (Moltz, 2009). Cadenes de grans magatzems com Sears o Macy’s van incentivar la promoció d’articles com barbacoes, piscines o diferents articles de jardineria (Fox, 2009). Igualment, els restaurants també van començar a oferir promocions especials i van convertir la gastronomia local en un nou nínxol de mercat. Per tant, les “staycation” poden accentuar també el rol de la llar com a espai privilegiat per al consum (Sharma, 2009). Al seu torn, aquesta lògica de consum reprodueix certes dinàmiques de construcció de prestigi i diferenciació que s’havien desenvolupat en el turisme convencional. 

En la promoció i comunicació de l’”staycation”, tal com s’ha popularitzat, podem trobar certs estereotips que han associat aquest tipus de pràctiques a les famílies nuclears americanes blanques de classe mitjana instal·lada a zones residencials, i que disposen d’habitatges prou grans per gaudir d’espais d’oci i convivència (Sharma, 2009). En aquest model hi ha també clarament un biaix de classe. La falta de representació d’altres col·lectius fent “staycation” mostra com aquestes expressions d’oci, recreació o turisme varien segons la classe, el gènere o la raça. No tothom gaudeix d’una casa i un entorn o es mou sota les mateixes condicions. Únicament algunes persones tenen els recursos suficients per gaudir d’unes vacances des de casa en les condicions en les quals s’ha difós i, d’aquesta manera, contemplar l’”staycation” com a una alternativa al turisme convencional. Desaccelerar de forma voluntària en les pràctiques turístiques i mantenir certa imatge i consideració social en un context de societats capitalistes de consum pot resultar una mica més complicat del que podria semblar a primer cop d’ull. 

Un altre aspecte a abordar són les dinàmiques de gènere establertes durant el període de les “staycation”. A les dones tradicionalment se les han assignat les tasques de cura i manteniment de la llar. Així que el fet de romandre a casa per vacances podria significar el no alliberament d’aquesta càrrega de treball. En el moviment de les “staycation” les tasques de decoració de la casa s’han associat a les dones i les activitats d’oci, com per exemple la celebració d’una barbacoa amb amics al jardí als homes (Sharma, 2009). Així mateix, les obligacions socials, com fer-se càrrec dels pares o fills, poden fer que les vacances a casa per a les dones difícilment puguin esdevenir moments de descans i gaudi (Heimtun, 2017)

Tenint en compte el context actual de la crisi sanitària produïda per la COVID-19, és molt probable que més gent se sumi a aquesta tendència, ja sigui per motius econòmics, per restriccions en les mobilitats futures, per motius de seguretat, o inclús com a forma de promoure pràctiques de baix impacte socioambiental. Tot i les seves contradiccions, obre la perspectiva de la revalorització de certes formes d’oci, recreació i turisme basades en la proximitat que poden ajudar a pràctiques més sostenibles ambientalment i que generin una major activació econòmica a escala local. Posats a demanar, potser no estaria de més deixar d’intentar ser “cool” i donar-hi un aire de distinció a allò que han fet milers de famílies treballadores durant dècades quan han organitzat part del seu temps d’oci. Sense dubte, aquestes i altres pràctiques de proximitat tindran un paper central en el turisme que es podrà dur a terme a curt i mitjà termini. 

 

Referències: 
Andriotis, K. (2018). Degrowth in tourism. Conceptual, theoretical and philosophical issues. Wallingford: CABI. 
Breslow, S. (2019). Staycations for Romantic Couples Too Broke to TravelTripsawy, 26/06/2019.
Bronner, F., de Hoog, R. (2013). Economizing on vacations: the role of information searching. International Journal of Culture, Tourism and Hospitality Research, 7(1), 28-41.
De Bloom, J., Nawijn, J., Geurts, S., Kinnunen, U., Korpela, K. (2016). Holiday, travel, staycations and subjective well-being. Journal of Sustainable Tourism, 25(4), 573-588.
Fletcher, R., Murray, I., Blázquez, M., Blanco, A. (2020). Turismo, decrecimiento y la crisis del COVID-19. Alba Sud, 24/03/2020.
Fox, S. (2014). Vacation or Staycation? The Neuman Business Review. Neumann University: Aston, PA. 
Heimtun, B. (2017). Home holidays as real holidays? Midlife single women’s experiences. In Khoo-Lattimore C. & Wilson, E (ed). Woman and Travel. Historical and Contemporary Perspectives. (pp. 202-215). New York: Apple Academic Press. 
Ioannides, D., & Debbage, K. (1997). Post-Fordism and flexibility: the travel industry polyglot. Tourism Management, 18(4), 229–241.
James, A., Ravichandran, S., Chuang, N. (2017). Using Lifestyle Analysis to Develop Lodging Packages for Staycation Travelers: An Exploratory Study. Journal of Quality Assurance in Hospitality & Tourism, 18(4), 387-415. 
Moltz, J. (2009). Representing peace in tourism mobilities: staycations. Slow Travel and The Amazing Race. Journal of Tourism and Cultural Change, 7(4), 270-286.
Pantaleoni, A. (2020). Quedarse en casa con hijos: “¡Nos quedamos de vacaciones!” El País, 02/04/2020.
Rajmil, D. (2020). Turismo de proximidad, cuando lo local es tendencia. La Vanguardia, 28/03/2020.
Sharma, S. (2009). The Great American Staycation and the Risk of Stillness. M/C - A Journal of Media and Culture, 12(1), edició online. 
Yesawich, P. (2010). Are Staycations Here to Stay? World Property Journal, 29/04/2019.
Aquest article es publica en el marc de el projecte «Plataforma de recerca en turisme, drets humans i equitat de gènere» desenvolupat per Alba Sud amb el suport de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) (convocatòria 2019).

TURISMES EN DISPUTA

El bloc d'Ernest Cañada

Sobre perspectives crítiques en el turisme i alternatives postcapitalistes

Investigo en turisme des de perspectives crítiques. Treballo actualment com a investigador postdoctoral a la Universitat de les Illes Balears (UIB). Soc membre fundador d'Alba Sud i entre els anys 2008 i 2021 vaig ser el seu coordinador. Des del 2016 soc membre expert del Consell Turisme i Ciutat de l'Ajuntament de Barcelona. Entre els anys 2004 i 2015 vaig residir a Amèrica Central. En aquest blog parlem de turisme en plural, del seu impacte en el treball i també en el món rural, dels processos de despossessió que comporta, de les condicions laborals dels seus treballadors i treballadores. Però també dels esforços comunitaris i d'amplis sectors socials per controlar territoris, recursos i formes d'organitzar aquesta activitat per, en definitiva, construir alternatives emancipatòries post-capitalistes.

Anar al bloc »

Reconocimiento - NoComercial - SinObraDerivada
Webdesign: IBIS Servicios Els continguts d’aquesta web estan sota una llicència Creative Commons.