ESP CAT ENG

Contacte Newsletter

 

Subscriu-te al nostre butlletí

#TourismPostCOVID19 | Turisme Responsable | Espanya

12-04-2020

Crisi de l'ocupació turística post covid-19: Riscos i oportunitats

Rafael Borràs | Alba Sud

La crisi econòmica, social, i laboral que seguirà a la crisi sanitària, es donarà en un escenari de disputa capital-treball en el qual les classes subalternes estan particularment afeblides. Algunes consideracions per tal d’encarar aquest conflicte.


Crèdit Fotografia: Rafael Borras.

En matèria turística, l'any 2019 finalitzava amb uns reeixits balanços empresarials. L’“ensurt” de la fallida deThomas Cook –que va suscitar molta més alarma “públic-privada”, i moltíssims més recursos públics que la situació de gravíssima emergència climàtica- no va provocar res semblant a una crisi de beneficis. Algunes empreses hoteleres van guanyar menys, algunes regions espanyoles, i determinades zones turístiques van sofrir més que unes altres l'impacte de la fallida del que passava per ser el touroperador més antic del món, però, com va reconèixer el mateix empresariat turístic, venien d'un cicle d'anys turístics excel·lents, i el succeït amb Thomas Cook va distar molt de ser el terratrèmol anunciat.

La boja carrera pel creixement turístic

L'any 2020 es va iniciar amb un FITUR esplèndid per a les expectatives certes de negoci turístic, i només amb algunes vagues esperances de millores per als treballadors i treballadores del sector. La ministra d'Indústria, Comerç i Turisme, Reyes Maroto, va gosar afirmar que a la fira turística de Madrid “semblava que hi havia màgia”, ja que en “aquest [FITUR] per primera vegada, s'ha incorporat el debat sobre el talent i la professionalització amb Fitur Talent, i el certificat d'Hotels Justos Socialment Responsables. És la primera vegada que es parla de les persones, ens sembla que s'està modernitzant la fira amb debats molt necessaris. Parlar del futur del sector és digitalització i persones, però també sostenibilitat”. De ben segur que, per exemple, totes les reivindicacions de “les kellys” necessiten més BOE, i menys màgia i certificats de responsabilitat social.

Ni el Brexit, ni les previsions de recessió als països centreeuropeus, ni la tempesta Gloria (que va afectar molt a les infraestructures construïdes sobre el que s'ha robat a la mar en la majoria de les zones turístiques mediterrànies), feien ombra a les perspectives turístiques per a aquest 2020. En la citada entrevista, la ministra Maroto afirmava: “Totes les comunitats autònomes, i tot el sector manifesten optimisme per al 2020”. Era un “optimisme” basat en el permanent creixement de l'arribada de turistes, com va demostrar l'accelerada dels plans d'ampliació de les infraestructures aeroportuàries (singularment les de Barcelona i Palma) de la societat mercantil estatal que gestiona els aeroports, és a dir, d'AENA. Tot era optimisme. Tant era així que, per a reforçar aquest “món feliç”, ja ben avançat el mes de febrer, l'Organització Mundial del Turisme (OMT), fent una prodigiosa demostració de la seva capacitat per a formular previsions, afirmava que “l’OMT manté la seva previsió de creixement del turisme  malgrat el  coronavirus”.

Un altre any el capitalisme turístic es preparava perquè la roda del negoci continués feliçment rodant, sense canvis substancials en el model globalment estandarditzat: financiarització, extractivisme, i, per allò que interessa en aquestes línies, en el control de la mà d’obra a base d'inseguretat, precarietat, normatives laborals desequilibrades (pseudoautoritarias), subvencions públiques (antigues i noves) a la flexi-inseguretat, i desvaloració social de les professions turístiques [1]. Dit en paraules de Paul Edwards, “la capacitat dels capitalistes i/o els directius per a aconseguir dels treballadors la conducta laboral desitjada” és una característica de l'hegemònic model neoliberal turístic [2].

Sense que ningú –des d'instàncies turístiques globals, com l’OMT, a locals– fes cas als advertiments de la comunitat científica internacional sobre la imminència d'una emergència sanitària mundial,  pronosticada a l'informe Un món en perill, publicat el mes de setembre de 2019, i, pel que sembla, sense haver-se assabentat que fa sis anys el professor Ian Goldin de la Universitat d'Oxford va predir que la pròxima crisi global seria provocada per una pandèmia, estàvem encarant un altre any turístic sense que a) s'haguessin fet realitat les reivindicacions fonamentals de “les kellys” (regulació de la càrrega de treball, jubilació als 60 anys, reconeixement de totes les malalties professionals); b) sense cap compromís d'ens públics, com ara AENA, perquè els aeroports espanyols siguin espais lliures de precarietat i explotació laboral; c) amb la pandèmia d'externalitzacions i convenis d'empresa a la baixa activada; d) amb les Reformes Laborals de 2010 i 2012 plenament operatives en el seu objectiu fonamental: passar de la precarietat transitòria, com a mesura de superació de l’anterior crisi, a la precarietat laboral com a horitzó, mitjançant l'afebliment de la capacitat negociadora i d'intervenció en el conflicte social del sindicalisme, i la disminució de la protecció del contracte fix amb el menor cost empresarial i majors facilitats per a l'acomiadament, tant individual com col·lectiu, és a dir, mitjançant un Expedient de Regulació d'Ocupació (ERO), o sense ell.

En altres paraules, abans de la declaració de l'estat d'alarma per a combatre la pandèmia del coronavirus covid-19, seguia bàsicament en peus l'entramat legal de “la doctrina del xoc sociolaboral”, aplicada en els anys de l’austericidi. Mentrestant, les principals i urgents preocupacions de les polítiques institucionals (estatals, autonòmiques, i municipals) eren les de com es continuava impulsant el creixement turístic. Vist amb perspectiva, resulta tragicòmica la reacció –entre estat de xoc i fugida cap endavant– d'algunes autoritats i actors turístics davant la suspensió, a la fi de febrer, i a causa de la pandèmia del coronavirus, de la fira ITB.

Persones treballadores: en un angle fosc

En una espècie d'angle fosc estaven les preocupacions relatives a garantir que la gent que fa que la “indústria turística” funcioni (aquesta amplia i difícil de fitar “ocupació turística” [3]) no patís pobresa laboral, ni emmalaltís treballant. Excepte declaracions retòriques, ha preocupat poc garantir una vida digna a “les que netegen els hotels”, “les que sofreixen tota classe de precarietats en els aeroports”, “les explotades en les cuines dels restaurants que, amb luxoses terrasses, ocupen cada vegada més espai comú a les ciutats turistitzades”, en fi, parafrasejant al gran Eduardo Galdeano, a totes “las nadie” de la indústria turística.

En resum, la crisi econòmica, social, i laboral que, sens dubte, seguirà a la crisi sanitària provocada per la covid-19, es donarà, i això és extraordinàriament rellevant, en un escenari de disputa capital-treball en el qual les classes subalternes estan particularment afeblides. I serà, tal com s'explica a l’article Turisme, decreixement i la crisi de la COVID-19, una crisi que afectarà molt intensament a l'ocupació turística.

I de sobte arribà el COVID-19

De moment, es disposa de poques dades oficials sobre quin és l'afectació en l'ocupació total (i molt menys sectorialment) en el Regne d'Espanya. Tingui's en compte que l'estat d'alarma, amb el consegüent tancament de fronteres, la connectivitat sota mínims, el tancament de l'hostaleria i la restauració, etc. està operatiu des del 15 de març. No obstant això, les dades d'atur registrat i afiliacions a la Seguretat Social del passat mes de març són ja indicatives de la magnitud de la crisi d'ocupació que coneixerem en els pròxims mesos. Anotem, només algunes d'aquestes dades: 

a) El mes va finalitzar amb un total de 3.548.312 persones en atur registrat, la qual cosa significa una variació interanual de 293.228 persones en termes absoluts, i d'un 9.01% en termes percentuals. 

b) D'aquestes 293.228 persones registrades com aturades més que l'any anterior, un 77% procedeixen del sector serveis. 

c) El nombre de contractes registrats cau espectacularment en 338.253 (-21,21%) amb relació al mes anterior, i en -453.338 (-26,51%) en la variació interanual. 

d) Especialment significatius són els descensos interanuals de contractes registrats –encara que molts d'ells siguin de curta i molt curta durada- en comunitats autònomes en les quals, pel seu importantíssim sector turístic, sense la pandèmia del covid-19, estaria arrencant la temporada estacional turística: Andalusia -26,86%, Illes Balears -37,96%, Canàries -29,95%, i Catalunya -28,40%. 

e) El saldo a últim dia de març (un mes en què, tradicionalment, es comencen a activar sectors econòmics estacionals, singularment hostaleria i restauració, i creix l'activitat de la construcció, i d'activitats a ella associades per a la reactivació d'algunes importants zones turístiques) reflecteix una pèrdua de 833.979 persones afiliades en el conjunt del Regne d'Espanya [4].

En qualsevol cas, sembla evident que la pèrdua d'ocupació, en general, i, particularment, en el sector turístic, serà importantíssima. Al meu entendre, la seva quantificació mundial i local és ara mateix imprevisible, però, en qualsevol cas, convé tenir en compte que l'Organització Internacional del Treball (Observatori de 07-04-2020) preveu que la major part de les pèrdues d'ocupació i la disminució de les hores de treball es produiran en els sectors més afectats, un conjunt de sectors econòmics que empren a 1250 milions de persones  treballadores, això és, el 38% de la població activa mundial, entre els quals figuren els de serveis d'allotjament i de serveis de menjars.

En el tsunami de la crisi: riscos i algunes oportunitats

Les dades locals disponibles, les decisions empresarials que es van coneixent (per exemple que “molts negocis turístics ja es plantegen no obrir fins a 2021”, o que “més de la meitat de la planta hotelera Balears no obrirà les seves portes aquest estiu”), i les previsions mundials sobre l'afectació de la crisi sanitària de la covid-19 sobre l'ocupació turística formal permeten fer, encara que sigui provisionalment, mitja dotzena de consideracions sobre oportunitats i riscos d'un futur, ara incert:

1. No és inversemblant que s'incrementi, globalment i localment, el pensament crític sobre l'actual model turístic. Estam en presència de la gran evidència que la turistització sense límits de territoris i ciutats ha esdevingut en una “experiència fallida” per a garantir a les majories socials, en expressió d'Aristòtil, un tipus de vida més desitjable. S'obren, per tant, nous escenaris en els quals serà possible una major intervenció i implicació del món del treball en la demanda de desturistització, diversificació, i decreixement turístic. A més de desitjable, possiblement serà més factible que abans de la pandèmia coronavírica ampliar les aliances socials entorn d'una agenda ecosocial. Fugides cap endavant del més del mateix d'un sindicalisme “proto-productivista-turístic” seran suïcides. El més del mateix és un ensomni perquè no hi haurà ocupació en un planeta mort, i, a més, un risc d'incentivar un neguit propiciador i caldo de cultiu per al neofeixisme.

2. La nova “situació laboral del turisme” obliga a repensar un turisme amb major repartiment de la riquesa generada, amb zero ocupacions atípiques, és a dir, sense precarietats ni inestabilitats laborals sense causa. Històricament, s'ha considerat “normal” la precarietat laboral en el sector de serveis turístics. La qüestió a debat entre el mainstream polític, acadèmic, i, fins i tot, social, ha sigut únicament el grau d'aquesta precarietat. A conseqüència d'això, les societats amb alt grau de turistització són generalment societats amb grans desigualtats. En aquest sentit, el model turístic intrínsecament associat a mà d'obra low cost pot ser un factor intensificador de les crisis cícliques del capitalisme. La història recent ens ha ensenyat que els períodes en què més ràpidament s'ha incrementat la concentració de renda són els anys 1929 i 2007. Per tant, és lògic pensar que hi ha relació entre l'increment de la desigualtat, i les fragilitats sistèmiques que han portat al capitalisme a les dues crisis més greus en els últims dos segles. En aquesta de 2020 –encara que el detonant hagi estat una crisi sanitària-, tal com fa temps es sospitava, les persistents i escandaloses desigualtats dels últims anys formen part de les causes (que sempre són múltiples) d’aquesta nova crisis.

3. Lligat a la consideració anterior, amb molta probabilitat caldrà presentar resistència al discurs de “primer recuperem ocupació, i després parlem de la seva qualitat”. La recuperació de l'ocupació turística ha d'anar en paral·lel a la disminució de l'alt índex de vulnerabilitat de les persones assalariades en els sectors d'aquesta activitat econòmica. Les urgències derivades de l'actual crisi no haurien de fer oblidar allò que és important: La derogació de la legislació laboral del austericidi.

4. La crisi de l'ocupació turística pot ser una bona ocasió per plantejar amb força la revisió de les regulacions d'ordenació turística, amb la introducció de criteris decreixentistes, i incorporant els drets de les persones treballadores. Per exemple: Disminució del nombre d'habitacions, ampliant les existents, i fixació de plantilles mínimes.

5. En aquest futur immediat post confinament, serà exigible que l'Organització Mundial del Turisme (OMT) jugui un nou rol, deixant de ser una organització business friendly, i passant a jugar un paper en la promoció del bé comú, de pràctiques mitigadores dels efectes de la crisi climàtica, i de l'erradicació de les males i de les pèssimes pràctiques laborals en el turisme.

6. Amb tota seguretat, és l'hora de les polítiques d'emergència social. Alguns governs –entre ells el d'Espanya-, estan responent a la crisi sobrevinguda de cop per la declaració de l'estat d'alarma amb mesures (aquí un bon resum) que, encara que sigui amb insuficiències manifestes, res tenen a veure amb els plans de retallades imposades a l'inici de l'anterior crisi que van recaure sobre les classes populars. No obstant això, després de l'emergència, no és imaginable una “nova normalitat” decent en l'àmbit de l'ocupació turística que no es regeixi per criteris d'una nova “flexi-seguretat” en la qual la reducció de la jornada laboral, i, sobretot, una Renda Bàsica incondicional i universal no juguin un paper determinant. En un nou context, en el que l'únic subministrador de renda per a viure totes les vides de manera que valguin la pena ser viscudes no podrà ser únicament el treball remunerat, la disjuntiva és: repartiment de l'ocupació i de la riquesa, o barbàrie.

Serà això possible? Dependrà de la mobilització social, i de qui guanyi un renovat conflicte de classes. Certament és absurd, a aquestes alçades de segle XXI, continuar pensant en la classe obrera com a únic subjecte de canvi. Però, en aquest després en disputa, les “Preguntes d'un obrer que llegeix”, de Bertolt Brecht, continuen sent molt pertinents. Recordem-les:

Qui va construir Tebes, la ciutat de set portes?

Als llibres hi ha noms de reis. 

Van arrossegar els reis els blocs de pedra? 

I Babilònia, tantes vegades destruïda... 

Qui la va reconstruir tantes vegades? En quines cases

De la daurada Lima vivien els constructors? 

On anaven el vespre, allí on quedava llesta la muralla xinesa, 

Els paletes? La gran Roma 

És plena d'arcs de triomf. Qui els va alçar? Sobre qui 

Vam triomfar els Cèsars? Tenia la tan cantada  Bizanci 

Només palaus per als qui l'habitaven? Fins i tot a la 

llegendària Atlàntida, 

La nit en què el mar la va engolir, aquells que s'ofegaven 

Cridaven els seus esclaus. 

El jove Alexandre va conquerir l'Índia. 

Ell tot sol? 

Cèsar va colpir els gals. 

No tenia almenys un cuiner al costat seu?

Felip d'Espanya va plorar quan es va perdre 

La seva flota. No va plorar ningú més? 

Frederic II va vèncer la Guerra dels Set Anys. 

Qui més la va vèncer? 

Cada pàgina, una victòria. 

Qui en va coure el festí? 

Cada deu anys, un gran home. 

Qui va pagar les despeses?

 

Notes: 
[1] Fins al sorgiment del moviment de “les kellys”, la invisibilització de les condicions de treball a l’hostaleria era gairebé total per al gran públic. Una invisibilització en absolut casual, i acompanyada de mètodes empresarials de “competitivitat proletària”, a base de procediments d'avaluacions del servei prestat per les treballadores i treballadors, i de campanyes públic-privades tan perversament autoritàries amb la intimitat de les persones treballadores com les d’ "Un turista, un somriure", o “Un turista, un amic”. Per a aprofundir sobre aquest últim aspecte es pot veure el llibre de Richard Sennett “La corrosió del caràcter. Les conseqüències personals del treball en el nou capitalisme” (Anagrama, 2006). 
[2] Edwards, P. (1999). Las relaciones sociales de producción de la empresa y la estructura del mercado de trabajo. En L. Toharia. El Mercado de Trabajo: Teorías y Aplicaciones. Madrid: Alianza Editorial.
[3] A tall d'exemple de la complexitat de delimitar que és “ocupació turística” veure la introducció d'aquest estudi: Moreno, D. y Cañada, E. (2018). Dimensiones de género en el trabajo turístico. Barcelona: Alba Sud Editorial, Informes en Contraste, núm. 4.
[4] Lamentablement en el moment d'escriure aquestes línies no dispòs d'aquesta dada de març per comunitats autònomes. 

EL PRECARIAT DEL TOT TURISME

El bloc de Rafael Borràs

Sobre la precarització del treball remunerat i de la cohesió social a les societats turistitzades

L'autor d'aquest bloc va exercir diverses responsabilitats en el sindicat CCOO entre elles la de secretari general de la Federació de Comerç, Hostaleria i Turisme de les Illes Balears. Ha treballat com a analista sociolaboral a la Fundació Gadeso.

Actualment, col·labora amb diversos mitjans de comunicació de Mallorca. Escriu amb certa regularitat a SinPermiso, Rel-UITA, i, òbviament, a Alba Sud.
En aquest bloc es parlarà, sobretot, d'assumptes sociolaborals i de turisme, o, més concretament, de les precarietats laborals, socials i ecològiques que provoca el capitalisme turístic desfermat. Ocasionalment, es reflexionarà sobre els treballs no remunerats, essencialment, els reproductius, i d'alternatives al desgavell actual, com ara, les polítiques de decreixement, les predistributives, i la Renda Bàsica (RB).

Anar al bloc »

Reconocimiento - NoComercial - SinObraDerivada
Webdesign: IBIS Servicios Els continguts d’aquesta web estan sota una llicència Creative Commons.