ESP CAT ENG

Contacte Newsletter

 

Subscriu-te al nostre butlletí

#TourismPostCOVID19 | Turisme Responsable

24-03-2020

Turisme, decreixement i la crisi del COVID-19

Robert Fletcher, Ivan Murray, Macià Blázquez, Asunción Blanco

La crisi del COVID-19 comporta un decreixement forçat de la indústria turística mundial. Però faria falta una planificació molt més concertada per abordar els impactes socials d'aquesta transició.


Crèdit Fotografia: Pilar Pellice | Última Hora.

Fa només uns pocs mesos, els debats sobre la nomenada "saturació turística” (overtourism) abundaven als mitjans de comunicació, en relació amb la presència d’un nombre de cada vegada major de turistes a destinacions popular de tot el món; la qual cosa provocava conflictes i queixes dels residents, especialment perquè aquesta influència massiva de turistes els feia inassequible l’accés a l’habitatge. Ara, en un instant, tot ha canviat. La indústria turística mundial s’ha detingut i, en conseqüència, la preocupació per la saturació turística ha estat reemplaçada per la preocupació, recent descoberta, pel "sub-turisme" (undertourism). Aquesta circumstància, anteriorment marginal, amenaçarà con certesa el futur de les economies i societats de tot el món.

L’escala o les implicacions de la desacceleració del turisme son inimaginables. Depenent de com el definim, el turisme pot ser considerat la major indústria del món. L’Organització Mundial del Turisme de les Nacions Unides afirma, per exemple, que el turisme representa el 10% del PIB mundial i, per tant, 1 de cada 10 llocs de feina a tot el món. Llocs que depenen del turisme per la major part dels seus ingressos, com ara Bali, ja pateixen la devastació econòmica. Plataformes de lloguer turístic d’habitatges, com Airbnb, han quedat paralitzades també.

El World Travel and Tourism Council pronostica que la recessió provocada por la pandèmia del COVID-19 finalment podria fer desaparèixer 50 milions de llocs de feina turístiques a tot el món, amb pèrdues per a la indústria estatunidenca per un total de 24 mil milions de dòlars. Els efectes col·laterals d’aquesta aturada turística amplificaran els seus efectes a tot el món, ja que el turisme està interconnectat amb molt d’altres indústries importants, com ara el transport aeri, l’extracció de petroli, l’allotjament o el comerç minorista.

Crisi i oportunitat

No obstant, tal i com diu la cita, tota crisi és també una oportunitat. L’actual, tal com ens adverteix Naomi Klein, pot donar l’oportunitat per tal que les forces dominants tractin d’explotar-la, com una excusa per posar en pràctica el conegut manual del capitalisme del desastre. Aquesta fórmula impulsa una major privatització i consolidació de les grans corporacions, del mateix mode que la desenvolupà, per exemple, durant la reconstrucció del turisme a Àsia després del tsunami de 2004. Les preses de les aerolínies, les cadenes hoteleres i de restauració per capturar la major part dels paquets de rescat estatals, proposats als Estats Units i a d’altres llocs, ja ens donen una mostra d’aquest capitalisme del desastre.

Imatge de Jens-Olaf Walter, sota llicència creative commons. 

Però també existeix la possibilitat, como també assenyala Klein, de garantir que aquesta crisi no proporcioni més acaparament a l’elit, sinó que permeti que la resta de nosaltres prenguem el control dels nostres espais i societats. Quan la saturació turística era la nostra principal preocupació, una de les respostes amb més suports va ser la crida al "decreixement" del turisme, com a part d’una transició vers el decreixement més generalitzada. Ja abordarem aquesta discussió a una publicació de bloc anterior i a un número especial del Journal of Sustainable Tourism, que se publica aquest mateix mes como a llibre.

És important destacar, como explica l’equip editorial de degrowth.info, que l’actual recessió global no s’ha de confondre amb el decreixement. El decreixement exigeix una contracció voluntària i planificada, en lloc de la reacció fragmentària i desordenada que la pandèmia ens ha imposat. Però com també assenyala l’editorial, la crisi demostra que el decreixement és tan necessari como possible.

Això és particularment cert pel que fa a la indústria turística. Fins i tot si la crisi del COVID-19 acaba relativament aviat, no podem donar-nos el luxe de tornar als mateixos hàbits de viatge, particularment els de la porció més benestant de la població mundial. No només pel malestar social que la saturació turística provoca, sinó també pel deteriorament ambiental lligat a aquesta indústria (incloent l'escalfament atmosfèric, la contaminació o l'esgotament de recursos), que ens arrossegaven ja més enllà del que és sostenible.

Malgrat l’alt cost que està tenint en termes econòmics i socials, la crisis de COVID-19 ha fet disminuir substancialment molts d’aquests impactes i de forma molt ràpida. Per tant, hem d’emprar aquest moment per planificar de manera proactiva la reducció voluntària del turisme, més enllà de la crisi actual i com a part d’un programa general de decreixement a nivell de tota la societat, per a la consecució del post-capitalisme.

Lliçons des de l’avantguarda

La crisi actual ens brinda algunes lliçons per secundar aquest esforç. En primer lloc, demostra com de perillosament dependent s'ha tornat l'economia mundial d'una indústria turística extremadament volàtil. No és només en termes de la preponderància del turisme a llocs concrets, sinó també del protagonisme de la indústria turística a l'economia global en general. Como explica David Harvey, l´actual model de creixement capitalista es basa en una intensificació i acceleració cada vegada major, para reduir contínuament el temps de rotació del capital invertit. Com una industria que ven experiències peribles de consum instantani, el turisme és un element central d’aquest model.

L’equip de degrowth.info ens convida a “reflexionar sobre el perquè ens sentim constantment obligats, a la societat contemporània, a estar sempre en moviment, ja sigui d’una activitat a la següent o d’un continent a l’altre, per fer vacances de només cinc dies". La mera reducció dels nostres viatges individuals tindria serioses implicacions per al futur econòmic mundial, i molt en particular per a les innombrables destinacions que ara depenen irremeiablement dels ingressos turístics. Aquestes qüestions també s'haurien d'abordar a un nivell molt més estructural.

Vancouver. Imatge de GoToVan sota llicència creative commons.

En segon lloc, la crisi demostra que les societats poden controlar directament la quantitat de turisme que reben, quan així decideixen fer-ho. En el debat sobre la saturació turística, els governs sovint van afirmar que la solució a aquest problema no estava en les seves mans, ja que no podien evitar que la gent viatgés. Les restriccions generalitzades a la mobilitat que estem vivint ara demostren que això no és cert.

No suggerim que en el futur haguem de seguir amb aquesta imposició de la llibertat de moviments. Però sí es demostra el que és possible –i políticament acceptable–, quan la mobilitat s'ha d'ajustar a demandes per amenaces a la nostra vida, com ara passa amb el COVID-19. La necessitat d'un planeta habitable marca, amb certesa, una altra "raó" per repensar quin volum de mobilitat és sostenible.

Vers el decreixement turístic

En tercer lloc, i el més important, les respostes actuals a la desacceleració econòmica apunten al tipus d'iniciatives que poden i han de guiar la indústria turística cap a una transició de decreixement suau. Individualment, per descomptat, tots hem de repensar les nostres prioritats per fer menys viatges, més lents i més significatius. Però aquestes opcions han d'anar acompanyades d'un canvi institucional, que marqui un canvi de rumb en la indústria del turisme a nivell macro i estructural. Aquesta acció ha d'incloure les següents mesures, entre d'altres:

  • Restriccions directes sobre la quantitat de transport de masses, i especialment en avió cap a determinades destinacions. L'ús de jets privats i súper-iots s'ha de prohibir del tot.
  • Assignació equitativa de places en el transport de masses. Si les places es venen, simplement, al millor postor, per descomptat només els rics podran viatjar. En canvi, proposem que la possibilitat de viatjar sigui distribuïda, i els costos prorratejats, per assegurar oportunitats de viatjar a tot l'espectre social.
  • Forts desincentius pels viatges no essencials i de molt curta durada. Això es pot aconseguir mitjançant l'establiment d'imposts graduals als que viatgin, en funció dels motius del viatge i de la durada de la seva estada; de manera que els viatges més curts i més frívols es gravin més (com ja passa a Venècia, per exemple).
  • Inversió pública en tecnologies i infraestructura de comunicació, perquè es puguin fer més interaccions de manera efectiva en línia, en lloc de cara a cara.
  • Establir un impost a les emissions de carboni per al transport (tant en massa com individual). Graduat en funció de la naturalesa i la durada dels desplaçaments.
  • Manteniment dels subsidis que s'ofereixen a la indústria turística en els paquets de rescat actuals, més enllà de la crisi. Però fent que aquests subsidis es concentrin desproporcionadament a les empreses mitjanes i petites, en lloc de finançar els grans conglomerats que exigeixen la part del lleó a partir del seu desigual poder de pressió.
  • Aquests subsidis haurien, com a mínim, d’implicar requisits d’inversió en pràctiques més sostenibles (socials i ambientals), como ja s’ha proposat. Encara millor, els subsidis podrien finançar projectes de desturistificació, especialment als espais sobre-saturats
  • Aquests subsidis han de finançar-se a partir d'una combinació de noves taxes als visitants, impostos a les emissions de carboni i la reorientació dels ingressos estatals actuals (per exemple, de la despesa militar).
  • Desenvolupament de projectes comunitaris i/o estatals per organitzar vacances i temps lliure no impulsats pel benefici, sinó per l'intercanvi d'experiències socialment beneficioses.
  • En un escenari de decreixement, moltes empreses actuals hauran de tancar. Per minimitzar la pèrdua d'ocupació, els llocs de treball restants s'han de compartir com a part d'una reducció general en el nombre d’hores de treball (juntament amb un augment del salari per hora). Aquesta situació també precisarà el subsidi estatal, a l'igual que la recapacitació per als treballadors obligats a commutar a altres sectors d'activitat
  • Això hauria combinar-se amb el desenvolupament d'empreses alternatives i diversificades, perquè les economies, en general, siguin menys dependents del turisme. Aquest esforç també ha d'apuntar a reubicar l'activitat econòmica perquè les destinacions siguin menys vulnerables a les vicissituds dels mercats globals en general.
  • Idealment, tot això es protegiria amb la introducció de una renda bàsica universal, com han proposat alguns defensors del decreixement, de tal forma que ningú depengui totalment del turisme per a la seva subsistència.
  • Finalment, l'ajuda internacional al desenvolupament s'ha d'utilitzar per afavorir el desplegament d'aquestes diverses mesures en les societats amb menys ingressos.

Aquestes mesures són únicament la punta de l'iceberg de tot el que es necessitarà per garantir que la recuperació de la crisi de COVID-19 ens porti a un món més equitatiu i sostenible. Però serien un bon primer pas en aquesta direcció.

DE SOL I PLATJA

El bloc de Macià Blázquez-Salom

Sobre turisme de masses i resistències en defensa del territori i la sostenibilitat

Professor de Geografia de la Universitat de les Illes Balears i membre del Grup d’Investigació en Sostenibilitat i Territori. Dedica la seva activitat docent i investigadora l'Anàlisi de la Planificació Territorial Turística i de la Geografia del Desenvolupament Desigual. Milita a moviments ecologistes, d'entre els que col·labora habitualment amb el Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB) i Alba Sud. Escrit des de Mallorca, aquest bloc recull reflexions sobre el turisme de masses, de sol i platja. Les Illes Balears són el bressol de formes intensives de creixement urbano-turístic, imposades després per les corporacions empresarials que tenen el seu origen a aquestes illes (Melia, Barceló, Iberostar, Riu, Matutes...) arreu del món. Però a les Illes Balears també s'hi han desenvolupat moviments de resistència, en defensa del territori i de la sostenibilitat. Voldríem que parar esment de la cara i la creu del turisme industrial capitalista servís per promoure el debat públic popular.

Anar al bloc »

Reconocimiento - NoComercial - SinObraDerivada
Webdesign: IBIS Servicios Els continguts d’aquesta web estan sota una llicència Creative Commons.