ESP CAT ENG

Contacte Newsletter

 

Subscriu-te al nostre butlletí

Article d'Opinió | Turisme Responsable | Guatemala

01-03-2020

Guatemala: Megaprojectes turístics enfront de models de gestió comunitària

Javier Tejera | Alba Sud

L’atractiu de la Reserva de la Biosfera Maya suscita des de fa dècades l’interès d’inversors forans que no tenen en compte les necessitats ni les dinàmiques de les comunitats camperoles. Tot això en un país que enfronta grans reptes de desenvolupament socioeconòmic.


Crèdit Fotografia: Parque Nacional de Tikal. Imartge de Javier Tejera.

Guatemala ocupa actualment el lloc 126 de 189 països a l’Índex de Desenvolupament Humà del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), amb marcades diferències en l’accés a serveis i igualtat d’oportunitats laborals i acadèmiques. En termes generals, tal com s’indica en l’informe anual del PNUD, els països d’Amèrica Llatina han tingut avenços en la lluita contra la pobresa. Tot i això, Guatemala va contra corrent. Els nivells de pobresa i pobresa extrema han augmentat al país, mentre que a la resta de la regió la tendència ha estat a la baixa, fet que alimenta la desigualtat. 

De fet, segons un informe del Banc Mundial del 2014, en aquell moment Guatemala ja era el quart país més desigual de Llatinoamèrica. Tot i haver augmentat el seu Producte Interior Brut (PIB) en un 3% anual de mitjana en el que portem de segle, fins i tot podent superar el 4% aquest 2020, els beneficis d’aquest rendiment repercuteixen en una minoria de la seva població. Aquest fet és constatable tenint en compte la taxa de pobresa del 60% que suporta el major índex de treball infantil de tota Amèrica Llatina, amb més de 850.000 menors integrats al mercat laboral. Una dada que va molt de la mà amb una altra de molt sagnant: segons els càlculs més recents, a Guatemala un de cada dos menors de cinc anys pateix desnutrició crònica, una qüestió que té a veure amb les escasses possibilitats de desenvolupament i les precàries condicions de vida. 

L’Altiplano guatemalteco, així com el departament d’Alta Verapaz, han estat regions oblidades durant molts anys per part de l’Estat, amb grans limitacions en termes d’inversió pública en accés a la justícia, infraestructura, salut i educació. L’elevada ruralitat del país, amb més de set milions de persones vivint en municipis molt rurals (xifra que representa el 44% de la població total), unit a una càrrega tributària tan baixa i ineficient en la seva execució, fa que els recursos no siguin suficients per a atendre les demandes socials més bàsiques. 

Atesa l’escassa recaptació fiscal, com una de les principals causes, cal indicar que la mitjana nacional s’ubica en el 21,3%, segons la Comisión Económica para América Latinay el Caribe (CEPAL). Guatemala és, en aquest sentit, el país amb la càrrega tributària més baixa d’Amèrica Llatina i el Carib, equivalent tan sols al 13% del PIB nacional. En el cas d’una gestió correcta dels impostos directes sobre la renta que paguen les persones i el que paguen les empreses sobre els seus beneficis, es podria parlar d’una certa compensació d’aquesta desigualtat, ja que en teoria pagaria més el que més guanya o el que més riquesa té. Tot i això, Guatemala ostenta el dubtós honor de tenir el menor percentatge d’ingressos públics del món, en relació amb la mida de la seva economia. Una circumstància que comporta, per exemple, que la inversió educativa sigui amb prou feines el 2,9% del PIB, la més baixa de tota Centroamèrica, segons constata la Asociación de Investigación y Estudios Sociales (ASIES). A aquest còctel cal afegir-hi una taxa del 12% d’analfabetisme, amb més de 1,2 milions de persones majors de 15 anys que no saben llegir ni escriure.

El turisme com a taula de salvació

Tenint en compte aquesta conjuntura, i com gairebé sempre, el turisme sorgeix com un possible bàlsam on agafar-se. Ja en l’actualitat, el sector suposa una de les activitats productives més importants, amb un pes del 5% a l’economia nacional, únicament superada per les divises generades per l’enviament de remeses guatemalenques emigrades a l’exterior. Segons dades del Consell Mundial de Viatges i Turisme (WTTC), s’estima que el turisme va generar l’any 2019 més de 173.000 llocs de treball directes, amb la previsió d’augmentar al voltant d’un 3% anual fins als 247.000 l’any 2025. 

Ruïnes maya a la Reserva de la Biosfera Maya. Font: Javier Tejera

Amb 32 volcans, platges a l’Oceà Pacífic i al mar del Carib, llocs arqueològics, exuberància natural i tradicions arrelades, Guatemala és un atractiu natural a la regió centreamericana. Amb prou feines un 2% de la superfície urbanitzada, la natura és molt present, sobretot a la vasta regió de Petén, on les 2,2 milions d’hectàrees de la Reserva de la Biosfera Maya (RBM) ho monopolitzen tot. No obstant això, el turisme a Guatemala està molt centralitzat a la capital a través de poques empreses, que ho controlen tot a escala nacional. 

Aquesta situació dificulta un desenvolupament equitatiu del sector que generi oportunitats de desenvolupament socioeconòmic per a les comunitats rurals i camperoles del país. Les polítiques de promoció, alhora, projecten una realitat de façana amb contingut contradictori. Per exemple, durant la Fira Internacional de Turisme (FITUR) celebrada recentment a Madrid, Guatemala es va presentar com un destí gastronòmic per als visitants estrangers, amb l’objectiu de complementar els seus atractius culturals i naturals. Una diferenciació que queda en dubte quan es contraposa amb les dades de desnutrició crònica a moltes de les àrees rurals del país. 

La RBM, un creixent nucli d’atracció de visitants

Tot i la centralitat en la gestió del model turístic, cada vegada són més els turistes que s’interessen per Petén. Amb més de 250.000 visites nacionals i estrangeres registrades l’any 2019, el Parque Nacional de Tikal aglutina en l’actualitat el 90% dels visitants que arriben a la RBM. Una xifra que s’ha anat incrementant exponencialment els darrers anys. Declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO l’any 1979, des d’aquell moment ha estat un dels principals recursos turístics del país. Segons un estudi de TripAdvisor de 2016, el Templo IV del Parque Nacional Tikal és el recurs turístic més ben valorat pels visitants que arriben a Guatemala, fet que dóna una idea de la seva importància per al sector del país. 

Malgrat aquestes qüestions, es pot afirmar que el creixement turístic a Tikal ha tingut lloc de forma desordenada i prioritzant ben poc els interessos de les comunitats locals. Una majoria d’empreses que operen al parc són foranes, hi ha poca redistribució de beneficis i una presència institucional dèbil, amb poca participació de les comunitats. S’han destapat casos de corrupció greus en la gestió del capital procedent del cobrament d’entrades, així com episodis de conflictivitat interna entre treballadors, per la qual cosa s’ha externalitzat el sistema a través d’agències bancàries autoritzades. 

Parque Nacional de Tikal. Imatge de Javier Tejera. 

De la mateixa manera, queden per resoldre greus assumptes mediambientals relacionats amb la generació de residus i la gestió de l’escassetat d’aigua a la zona, principalment en els moments de major afluència de visitants durant l’any. Aquesta és, de fet, una realitat del context de Petén per a la totalitat dels llocs arqueològics amb potencial per a ser visitats. En tot cas, l’atractiu de la zona, exemplificat al Parque Nacional de Tikal, ha estat un element nuclear de disputa entre els interessos forans i les necessitats o oportunitats de les comunitats residents.

Megaprojectes turístics enfront de necessitats de comunitats locals

L’any 2002, l’arqueòleg estatunidenc Richard Hansen, finançat pel Global Heritage Fund, va presentar el projecte turístic anomenat Zona Arqueológica Especial Cuenca Mirador. Segons el científic, el turisme seria l’única salvació per al desenvolupament econòmic de Petén, defensant un model que projecta hotels al bosc i un sistema de ferrocarril per a transportar els visitants. Els seus càlculs parlen de més de 80.000 visitants per any en el termini d’una dècada, en una zona amb prou feines visitada en l’actualitat. No obstant, la proposta de Hansen considera, dins dels seus límits espacials, àrees que corresponen a unitats de gestió de les concessions forestals, entre les quals la de Carmelita, recentment renovada. 

Precisament, davant la pròrroga de les concessions forestals comunitàries agrupades dins de la Asociación de Comunidades Forestales de Petén (ACOPOF) a la Zona de Usos Múltiples de la RBM, hi ha hagut intents des d’alguns àmbits polítics i empresarials de deixar el turisme fora del concepte integral de gestió de les àrees. Aquesta qüestió, de fet, es troba subscrita a un contracte amb l’Estat, suposant una contradicció pel que fa al marc normatiu i el suport legal que dóna la Ley Nacional de Áreas Protegidas de Guatemala; però també per concebre el turisme com un sector desvinculat de la dimensió conservacionista i d’altres activitats productives de la zona.

Per aquest motiu, projectes com el liderat per Hansen afectarien les comunitats locals que es beneficien actualment dels drets d’ús, accés, extracció i gestió dels recursos d’acord amb processos legals de contractes de concessió. Actualment, l’accés a El Mirador és un dels circuits de trekking més reconeguts de la regió. Són necessaris un total de cinc dies per completar-lo a peu, dos dies de caminada per l’anada i dos per la tornada. El Mirador se situa en una ciutat fundada durant el Preclàssic Mitjà i que, segons els experts, és un dels llocs d’origen de la civilització Maya. Segueixen essent moltes les expectatives i interessos generats amb aquest lloc, amb una presència cada cop major d’actors externs i una pressió turística incipient que va en augment. 

Inici de la ruta de trekking des de Carmelita cap a El Mirador. Imatge de Javier Tejera. 

Les diferents visions al voltant de la conservació i posada en valor de El Mirador, principal recurs turístic de l’entorn de la comunitat de Carmelita, que rep actualment la visita d’uns 2.000 turistes anuals, és l’epicentre d’un gran nombre de disputes, controvèrsies i conflictes d’interès. Davant dels drets adquirits per aquesta comunitat i altres d’adjacents com la de Uaxactún, hi ha arqueòlegs, funcionaris, empreses privades i organitzacions ambientalistes que difereixen sobre la millor fórmula per a avançar en la gestió i conservació d’aquest recurs. A grans trets, qui utilitza, qui controla i que es beneficia de l’àrea?

El cas de El Mirador no és circumstancial, sinó que més aviat s’enfoca en un problema que pot ser d’arrel. Les pressions externes i ingerències estrangeres poden crear fragmentació social en el sí de les comunitats, especialment en relació amb el debat sobre el millor model de desenvolupament turístic. Per fer front a aquesta situació, és necessària la convicció que una experiència única en la interpretació del patrimoni natural i arqueològic de la zona passa per la interacció del visitant amb la comunitat.

No només això. També passa per l’enfortiment d’un model a petita escala, gestionat per les mateixes comunitats, on es prioritzin variables qualitatives sobre les quantitatives, incloent el turisme dins el concepte de gestió integral de les àrees concessionàries. La gestió forestal sostenible, corroborada per tota tipologia d’indicadors i entitats conservacionistes internacionals, és el millor aval per a apostar per les bones pràctiques de les comunitats amb el turisme a desenvolupar a mitjà i a llarg termini a la zona. 

 

Aquest article es publica en el marc de el projecte «Campanya internacional de visibilització de les vulneracions de drets humans per a la inversió turística a Amèrica Central» desenvolupat per Alba Sud amb el suport de la Direcció de Relacions Internacionals de la Diputació de Barcelona (convocatòria Drets Humans 2017).

LA VEU DELS ALTRES TURISMES

El bloc del Javier Tejera

Sobre una dimensionándose turística d'empoderament i conservació local

Fundador d’Ecotouristing, és consultor i especialista en planificació estratègica de destinacions turístiques, en organització d'esdeveniments i en comunicació / màrqueting del turisme sostenible i responsable.

Compta amb més d'una dècada d'experiència nacional i internacional en la implementació, amb metodologies participatives, integrals i incloents, de projectes sota paràmetres de sostenibilitat turística, conservació mediambiental i desenvolupament local. Ha treballat a Europa, Àfrica i Amèrica Llatina, a països com Senegal, Mauritània, Panamà, Colòmbia, Argentina, Equador, Bolívia o Guatemala, en molts casos de la mà d'Alba Sud. Incorporat en el seu equip tècnic des de finals de l'any 2015, col·labora en l'enfortiment tècnic de propostes de turisme comunitari i de base local.

Originari de les Illes Canàries, a l'arxipèlag canari ha desenvolupat diferents treballs d'acompanyament tècnic en els últims anys. En l'actualitat, està a càrrec de la dinamització i coordinació de Reviure Lanzarote, el Club de Producte Ecoturístic de la Reserva de la Biosfera de Lanzarote. Així mateix, porta l'oficina tècnica del Tenerife Walking Festival i és, a més, un dels co-organitzadors de Verode, el Fòrum de Turisme Sostenible de Canàries.

A l'igual que porta fent des de fa anys a Ecotumismo www.ecotumismo.org, aquest blog recull articles, reportatges i reflexions al voltant de propostes alternatives als models turístics convencionals. Iniciatives en on prevalguin les necessitats i els drets de les comunitats locals, en equilibri amb la conservació mediambiental i cultural de les destinacions. Un altaveu per donar visibilitat a aquest altre turisme, com a instrument real de millora socioeconòmica per a les poblacions locals d'acollida.

Anar al bloc »

Reconocimiento - NoComercial - SinObraDerivada
Webdesign: IBIS Servicios Els continguts d’aquesta web estan sota una llicència Creative Commons.