M'afanyo a aclarir que utilitzo l'expressió "ocupació decent" en els termes de l'Organització Internacional del Treball (OIT), és a dir, per referir-me a aquell treball remunerat amb una alta seguretat d'inclusió social, i garanties democràtiques durant la jornada laboral. L' "ocupació decent" és, doncs, incompatible amb la precarietat integral de les actuals relacions laborals i socials. Una precarietat que afecta, tant o més, als treballs no remunerats essencials per a la vida de l'espècie humana com són els treballs reproductius i de cures. Aclareixi's també des de l'inici d'aquestes línies que l'eslògan "no hi haurà ocupació a un planeta mort" va ser una síntesi de les reflexions que, ja a la fi de 2013, realitzava el sindicalisme internacional (UNI Global Union i Confederació Sindical Internacional), amb manifestacions dels seus dirigents com ara: "... no hi ha res més important ara mateix que estigui enfrontant la humanitat que els perills de l'escalfament global del planeta. No tenim temps a perdre", o "... la transició justa ha de començar ara".

Vénen a tomb aquestes reflexions sobre l'ocupació, els treballs, i les urgències d'actuacions per aturar la catàstrofe climàtica perquè, passat més d'un lustre, estem on estem: amb totes les alarmes científiques activades, les agendes polítiques, en el millor dels casos, alentides, i la crisi climàtica avançant. Però, esperançadament, la setmana de mobilitzacions pel clima d'aquest mes de setembre pot esdevenir en l'inici d'una mobilització ciutadana permanent. Sens dubte, per eixamplar dita mobilització, cal sumar-li alguns actors socials que, al meu entendre, haurien de ser molt més actius. Dit sense embuts, capgirar la petjada humana destructiva del planeta requerirà una gran mobilització social, a més de decisions institucionals que transformin la naturalesa i dinàmica del capitalisme actual!

Ja posats a rememorar eslògans de mobilitzacions sociecologistes, recordem el "What's Good for the Environment is Good for the Economy" (Alguna cosa així com "El que és bo per al medi ambient és bo per a l'economia"), que s'exhibia, el maig de 2014, en les pancartes d'una manifestació a Londres d'oposició al "fracking" en el sud d'Anglaterra. Una frase que resumeix el clam sobre la necessitat de repensar els models econòmics, i, alhora, construir un nou contracte social. Un nou contracte social pel qual deixi de ser utòpic continuar vivint en el planeta en unes condicions de major justícia social, o, dit d'una altra manera, en condicions de "bon viure" per a tothom. Aconseguir aquest nou contracte social hauria de ser l'objectiu essencial de l'anomenada "transició justa". S'ha de passar ja de les paraules als fets, i, en aquest sentit, es requereixen, entre altres coses, infinitat de canvis grans i petits en àmbits com el de la normativa laboral, social, etc. Per exemple: no és anecdòtic que els sindicats alemanys reivindiquin el dret a la migdiada per als treballadors a causa del canvi climàtic, sembla evident que la nostra normativa de prevenció de riscos laborals s'ha d'ajustar a les circumstàncies del canvi climàtic; o no deixa de ser preocupant que àdhuc estiguin en vigor els aspectes més precaritzadors de les dues darreres reformes laborals, la qual cosa dificulta -o impossibilita- l'avanç cap a un nou Estatut dels Treballadors i les Treballadores en el qual no puguin ser, per exemple, causa d'acomiadament objectiu (individual i/o col·lectiu) els efectes en l'activitat empresarial de l'escalfament global. Però, en qualsevol cas, una veritable transició d'aquest tipus, a parer meu, ha de basar-se en el trípode estructural de decreixement, reducció substancial de la jornada laboral, i renda bàsica universal i incondicional. Són tres avanços civilitzatoris que han deixat de ser una utopia. Més aviat al contrari, no implementar-los s’ha convertit distòpic perquè, entre altres coses, la crisi climàtica no fa una altra cosa que agreujar la precarització laboral i vital, fent que les vides de la gent no estrictament rica siguin cada pic menys mereixedores de ser viscudes.

La catàstrofe climàtica planetària, també en aquesta illa del tot turisme que tant contribueix a l'escalfament global, és reversible. Depèn de la capacitat de rebel·lar-nos enfront de la decadència dels poderosos i les poderoses, contra la malaltissa avarícia d'uns pocs, i el negacionisme de la crisi climàtica que ens vol moribunds i moribundes. Els actuals són temps de gran desafiament civilitzatori, per tant sembla escaient recordar el discurs de 1955 sobre el colonialisme d'Aimé Césaire: "Una civilització que es mostra incapaç de resoldre els problemes que suscita el seu funcionament és una civilització decadent. Una civilització que tria tancar els ulls davant els seus problemes més crucials és una civilització malalta. Una civilització que fa paranys amb els seus principis és una civilització moribunda". Prenguem-ne nota i actuem!