Contacto Boletín

Artículo de Opinión | Turismo Responsable | Islas Baleares

01-05-2019

L'inconscient autodestructiu

Margalida Ramis | GOB / Alba Sud

El capitalisme continua pitjant l'accelerador sense voluntat de frenada, abocant-nos a l'abisme, amb la connivència de l’inconscient autodestructiu o negligent de la classe política i a costa de les majories socials cada cop més vulnerables i sotmeses.


Crédito Fotografía: Cartel de la jornada de la Asamblea Canaria por el Reparto de la Riqueza

"L'home és la mesura de totes les coses", deia Protàgores, que és com dir que totes les coses es mesuren segons el punt de vista de l’home. Millor ens hauria anat si la mesura de totes les coses hagués estat i fos la dona. Però anant al sentit filosòfic primigeni del plantejament sofístic, el que venia a dir Protàgores era que els homes interpretaven la realitat (la naturalesa i les seves lleis, la ‘physis’) a conveniència. Una interpretació artificial, canviant, adquirida i defensada pels grups dominants. Una interpretació que, avui dia, ha esdevingut perversa i necessita ser qüestionada i capgirada.

 

Des dels àmbits de l'ecologisme social i polític, i també darrerament des de les noves mobilitzacions al carrer protagonitzades per la gent jove, Fridays for Future o Exctintion Rebelion (ER) –amb més de 1.000 detinguts a Londres després d'una setmana per protestes contra la inoperància política dels governs en relació amb el canvi climàtic– s'aixeca la veu per denunciar la crisi ecològica i social que afronta la humanitat. Una crisi global, amb expressions i realitats en els diferents territoris d'arreu del planeta, que posa en situació d'escac la noció de creixement sense límits del món capitalista per l'exhauriment de l'energia i els materials, i que genera desigualtats socials i injustícies. El capitalisme continua pitjant l'accelerador sense voluntat de frenada abocant-nos a l'abisme amb la connivència de l’inconscient autodestructiu o negligent de la classe política i a costa de les majories socials cada cop més vulnerables i sotmeses.

Mallorca i el turisme

En el nostre territori, la qüestió turística n'és el clar exponent. Basam la nostra realitat econòmica en un model intensiu en consum d'energia, aigua i territori, degradant els nostres recursos naturals i sòl fèrtil, generant residus i contaminació per damunt de les nostres possibilitats, i tot i això continuam enfocant les polítiques a possibilitar nous creixements, amb la construcció de noves infraestructures, autopistes, carreteres, ampliant pistes de l'aeroport (AENA tramita un nou projecte), places turístiques, invertint doblers a cercar nous mercats emissors de turistes, etc. mentre, en paral·lel, augmenten les persones en risc d'exclusió, els treballadors pobres, els desnonaments, les persones sense capacitat per poder accedir a un habitatge i els joves sense opció de futur.

 

La crisi ecològica i social passa políticament i socialment inadvertida. I ho veim molt clar ara, en temps d'eleccions. Els poders econòmics i els partits polítics de la dreta es preocupen prou de negar-la i ignorar-la. Juguen dins la lògica del capitalisme neoliberal pitjant l'accelerador i alimentant el relat, encara majoritari socialment, que és allò de què vivim, que aquest model és el que ens dona feina i menjar, quan en realitat ens mata i ens sotmet. Fa unes setmanes, la formació ultradretana de moda va emetre un comunicat en què afirmava que les propostes ecologistes dels companys del GOB Menorca amb vista a les eleccions "no responien a les necessitats dels ciutadans de les Illes" i que "la seva posada en marxa suposaria la paràlisi econòmica, la destrucció de centenars de llocs de feina i l'expulsió de milers de menorquins fora de la illa". És el discurs de la por de la dreta, que instrumentalitza aquesta por dels més vulnerables per continuar alimentant els poderosos a costa de precaritzar vides i aniquilar recursos. Cínic i pervers. Feixisme estructural –com apunta Yayo Herrero– que pretén mantenir l'ordre establert mitjançant la por, la desconfiança i l'exercici del poder contra el darrer, desencadenant la lluita entre pobres i desviant així l'atenció dels que continuen acumulant riquesa.

 

Però el més preocupant és que les esquerres polítiques no tinguin una alternativa per fer front a aquesta realitat –en el cas de les Illes, la realitat imposada per un model econòmic basat en el monocultiu intensiu turístic. Una realitat que requereix qüestionar i sacsejar les estructures d'aquest model. Preocupa que no tinguin capacitat ni voluntat de mostrar l'evident correlació d'aquest model i la degradació de la vida, en tots els seus aspectes, assumint que aquest model topa amb els límits de l'illa i del planeta i genera desigualtats i injustícies. Els objectius de les lleis fetes amb les millors intencions de reduir emissions o residus no serviran de res, si no s'ateny la necessitat d'assumir els límits, que en el nostre cas ens imposa la nostra realitat física insular i els nostres propis recursos, per garantir el sosteniment de la vida i de les persones. Cal posar com a eix de les noves polítiques la protecció de les majories socials i dels recursos que ens possibiliten la vida, l'autonomia i l'exercici de les sobiranies que ens han de permetre repensar-nos fora d'aquest sistema, abans que aquest ens acabi d'esclafar.

Alarmes socials coincidents

La setmana passada, vaig participar de les jornades No es turismo, es colonialismo, organitzades per l’Asamblea Canaria por el Reparto de la Riqueza. En els territoris on el model capitalista neoliberal té en la indústria turística la seva màxima expressió, les alarmes socials coincideixen i són més que evidents: en primer lloc, el forçament del creixement, per part de les aliances polític-empresarials, entès des de la lògica extractivista que explota territori i recursos, i també creixement entès com la recerca de taxes de guanys cada cop més elevades amb nous productes a explotar, mercantilitzant tot el que es pugui comprar i vendre. En segon lloc, l’aparició d’inversions de capital estranger que manegen uns fluxos de diners associats a l’explotació dels espais que ens són propis, i dels quals -tant fluxos com espais- ja només en som espectadors. Per altra banda, l’extensió de la precarització de les vides dels residents i l’espiral d’expulsió de les classes més vulnerables. I, en darrer terme, la retallada de drets per tal de garantir la “seguretat” i tranquil·litat de les operacions del capital.

En aquest escenari propiciat per les classes polítiques dirigents i l’ordre mundial marcat pels mercats i els homes (i.e. capitalisme patriarcal), s’imposen rebaixes fiscals, s’inventen noves fórmules atractives de financiarització, es legisla la rebaixa de requisits ambientals i laborals i s’afavoreix la despossessió de drets fonamentals bàsics. Tot el que faci falta per intentar garantir el creixement il·limitat i l’atracció de capitals inversors. Com a conseqüència creixen les desigualtats, s’expulsen persones i es condemnen a vides precàries, s’esgoten els recursos, es destrueix biodiversitat, es contamina el planeta i s’accelera la carrera cap al col·lapse. I d’això, els “grans” partits polítics en campanya, no en xerren, i si ho fan, és per quedar bé, però en absolut fent-se càrrec de la centralitat i urgència que hauria de tenir aquesta realitat evident, que va més enllà dels nostres petits i fràgils territoris però que hi té una expressió clara i més evident que potser en territoris no insulars, més connectats i que no compten amb la limitació física d’unes illes.

Resistències i alternatives

A les jornades de Tenerife els companys ho tenien clar: “si no hi hagués privilegis, no hi hauria misèries“, “turisme, patriarcat i capital: aliança criminal”, “no és turisme, és colonialisme”, “tu no vius del turisme, el turisme viu de tu”… són alguns dels enunciats dels temes abordats des de l’anàlisi crítica al model del monocultiu turístic que tenim en comú i que en aquell espai es varen compartir i debatre. La darrera de les qüestions que s’hi varen plantejar va ser òbviament: resistències i alternatives. I en aquest punt estam i sorgeixen, es reinventen i s’uneixen les lluites socials històriques com l’ecologisme, el sindicalisme, la lluita de classes, l’anarquisme, el feminisme o l’antimilitarisme fins i tot, amb altres de nous, els antidesnonaments, els moviments contra els tractats internacionals de comerç o els moviments contra la turistificació de barris i ciutats en els darrers anys, o els més recents Fridays for Future i el moviment Exctintion Rebelion (ER), aquests darrers, sorgits internacionalment, amb nodes estatals i locals, i que aposten ja clarament per la mobilització i l’acció directa no violenta per rebel·lar-se contra una realitat com he dit, per més que evident, políticament no té encara una resposta. Com deia un dels cartells de les accions que es varen poder veure en moltes ciutats i territoris d’ER aquest passat 15 d’abril: “necessitam coratge, no esperança”. Coratge per posar els nostres territoris-cos a defensar la vida en un sistema biocida com a manera de resistir, i autogestió, sobiranies i suport mutu, per anar bastint l’alternativa des de la col·lectivitat.

 

 

 Aquest article està basat en dos articles publicats anteriorment als mitjans Directa, el 23/04/2019, i Ara Balears, el 26/04/2019.

 

¿PODEMOS CONTINUAR?

El blog de Margalida Ramis

Sobre ecologismo, territorio y resistencias sociales

Activista ecologista, licenciada en Física por la UIB y miembro y portavoz del GOB, una de las entidades ecologistas y organizaciones más activas en las Islas Baleares. Trabaja como coordinadora de campañas para la protección del territorio y los recursos naturales. En este blog, escrito desde Mallorca, habla sobre sostenibilidad, territorio, incidencia política y movimientos sociales.

Ir a blog »