David Abril defensa el creixement turístic en temporada baixa. Argumenta que és una contradicció necessària i una passa vers una transició local del model econòmic balear. Abril clou la seva rèplica a Rafael Borràs dient que això el situa en una “lògica decreixementista” i no en una neoliberal, que és el que li ve a dir Rafael al seu post.

Abril és portaveu del grup parlamentari de MÉS, un dels partits que forma govern a les Illes Balears. Aquests governs fan promoció turística amb l’objectiu de fer créixer el turisme de temporada baixa. També han llançat la idea de legalitzar l’ús turístic de pisos (habitatges plurifamiliars), allarguen l’autopista del Llevant de Mallorca vers els cobejats espais naturals i rurals de Campos i Ses Salines i inverteixen devers la meitat del fons recaptat el 2016 del nou impost de “turisme sostenible” en incrementar la capacitat d’abastament urbà d’aigua.

El malabarisme dialèctic d’Abril crida l’atenció, perquè vol fer seva l’etiqueta del decreixement, que els moviments socials crítics amb els excessos del turisme reivindicam. L’inconvenient de l’argument d’Abril és que les accions dels governs que defensa no es corresponen amb una “lògica decreixementista”. Podria haver dit que ho fan per ser més sostenibles, perquè aquest terme és més dúctil. Sempre poden dir que créixer fomenta la “sostenibilitat econòmica”, encara que traeixi la social i ambiental. Però el decreixement és més resistent a la retòrica. L’argument de que créixer ajuda a decréixer no és creïble. Més aviat em fa pensar en l’engany de la postveritat.

Pel que ara ens ocupa, el turisme a les Illes Balears, un decreixement just implicaria, d’entre d’altres coses: no superar els dos milions de persones presents a les Illes al pic estival mitjançant limitacions urbanístiques i de les infraestructures, no fer ni una urbanització més, combatre la mercantilització turística de l’habitatge, forçar la millora de les condicions laborals o deixar de fer promoció turística. Resumit a l’apunt de Joaquín Valdivielso, un decreixement just consistiria en una “contracció i convergència” de les classes socials i el seu metabolisme social: contreure el seu consum de recursos i la seva generació d’emissions contaminants per assolir un objectiu mundial segur i fer-les convergir en el valor mitjà mundial per càpita; és a dir per fer la societat més sostenible i més igualitària.