Una indefensió on l'Estat s'abstreu de les seves responsabilitats en matèria social, i les seves accions, recursos i eines s'adrecen prioritàriament a preservar els interessos del poder financer.

Quan la il.legitimitat és legal

Ja ha corregut molta tinta des de que el 2010 el llavors president socialista del Govern espanyol admetés que el país començava a travessar una "crisi", i implementés un paquet de mesures de retallades socials i una primera reforma laboral imposades per la Troica. Igualment fa molt també que a finals de 2011 assumís un nou president popular del Govern espanyol i aprofundís el camí de les polítiques neoliberals de marcat tall antisocial.

Si la democràcia és una forma d'organització de l'Estat en la qual la presa de decisions i la titularitat del poder corresponen al conjunt de la societat, es pot concloure que en qualsevol territori la democràcia real és veu impedida per l'avanç del neoliberalisme. Mentre que els representants de la sobirania popular i les institucions polítiques prioritzin el "dret" de les rendes del capital d'una minoria per sobre de l'interès general, del benestar comú i dels drets socials de les majories, aquesta representació no té legitimitat.

Les polítiques públiques adoptades des del moment que els mercats van fer explotar la "crisi" van precipitar aquesta creixent il.legitimitat. Un rumb de retallades, ajustos, precarització, limitació de drets socials, privatitzacions, alienació, transferència de riquesa, desatenció de l'Estat de les seves responsabilitats socials i redistributives, indefensió de les majories socials. En altres paraules, un deteriorament de la democràcia i un augment de la injustícia, la desigualtat, la tragèdia humana i social, es converteixen en condicions necessàries perquè les rendes del capital segueixin sumant i perquè aquest capitalisme global i salvatge segueixi existint. I, tal com els representants polítics no es cansen d'afirmar, aquest és l'únic camí possible, "no hi ha alternativa".

Moltes són les manifestacions al territori que posen en evidència la perversió d'aquest model econòmic i polític. Una de les més dramàtiques és sens dubte la qüestió dels desnonaments, vinculada directament a l'explosió de la bombolla financera i immobiliària, l'elevat nivell d'atur, i el conseqüent augment de l'empobriment i deteriorament de la qualitat de vida de les famílies.

A través de l'execució dels desnonaments, gairebé en tots els casos de manera forçosa, el poder financer expulsa i expropia dels seus habitatges a les famílies que no poden afrontar el pagament de les lletres de les hipoteques. En alguns casos, aquests habitatges són venuts a través de subhasta, en altres, són deixats buits. Mentre que l'Estat empara i protegeix els interessos del poder financer en detriment dels desnonats, aquesta actuació, il.legítima per allà on s’analitzi, adquireix caràcter de legalitat en el marc d'una "democràcia tutelada" [1].

Crònica d'una bombolla

Entre 1997 i 2007 l'economia espanyola va tenir un creixement sense precedents. El factor més determinant per explicar aquest creixement sostingut durant gairebé tres legislatures va ser el que aleshores es va anomenar "boom immobiliari", procés a través del qual es sobresaturar el territori de ciment, maó, formigó i deutes.

Tot d'una, la societat espanyola va descobrir que el que havien denominat "boom" era en realitat una "bombolla", que enfonsava les seves arrels en una forta especulació, i que aquesta bombolla havia punxat. Un punxada que suposaria, de fet, que tot aquest creixement econòmic i material tingués a partir d'aquest moment com a contrapartida un empobriment ràpid i profund, també sense precedents, d'un ampli sector de la societat.

El punt de partida de la bombolla va ser la Llei 6/1998 de Liberalització del Sòl, posada en marxa el 1998 durant el primer Govern d'Aznar, una forta relaxació normativa que va obrir sense complexos la veda a la construcció i l'especulació urbanística per tot el territori. A partir de llavors, tot sòl es considerava "urbanitzable", llevat que es justifiquessin motius per a la seva protecció, és a dir, tot el sòl era urbanitzable llevat que es demostrés el contrari. En aquests anys es va generalitzar, a més, una relació directa entre el finançament municipal i el desenvolupament del sòl, els municipis van trobar una forma fàcil de finançar, i una legislació estatal que els resultava favorable.

A finals dels 90 es van començar a construir habitatges per tot el territori espanyol [2], i la desocupació va experimentar inicialment un descens. Els nous grups de treballadors, incorporats al mercat laboral a través de la construcció i els seus sectors connexos, obtenien hipoteques per comprar més cases. Durant el període comprès entre 1997 i 2007 els preus de l'habitatge gairebé es van duplicar, al mateix temps que el parc immobiliari va créixer de forma imparable i l'oferta d'habitatges va començar a superar la demanda.

Darrere la bombolla immobiliària es troba la bombolla del deute. Sobre aquesta qüestió també hi va haver un canvi rellevant en les regles de joc que va afavorir el procés especulatiu: la possibilitat de canviar els tipus d'interès fixos a variables a les hipoteques (modificació legislativa també realitzada durant la presidència del Partit Popular). La banca es va dedicar durant aquest període a concedir crèdits que finançaven fins al 100% dels habitatges, partint de taxacions temeràries d’aquestes que les mateixes entitats realitzaven, concedint hipoteques de per vida i amb baixos diferencials sobre el tipus d'interès de referència.

Al canvi en la Llei de Sòl i en els tipus d'interès hipotecaris s'afegeix la gran entrada de capitals especulatius estrangers al país després de la creació de l'euro, i l'exuberància monetària, un altre dels factors que conduiria a un fort increment de preus a el mercat de l'habitatge.

Davant el desconeixement de la ciutadania i la desídia, la incompetència o directament la complicitat del poder polític, advertit en diverses ocasions i des de diferents instàncies sobre aquests "excessos en la concessió de crèdits de les entitats financeres" [3], un dia tot va esclatar. Aquest dia la societat va saber que aquest segon "miracle econòmic espanyol" [4] era un miratge, i des d’aleshores, va començar a conèixer en què consisteix de forma pràctica el neoliberalisme.

Les conseqüències del miratge

La festa de l'especulació i els excessos financers van acabar, com no podia ser d'altra manera, en un desenllaç desgraciat per a àmplies majories. Els desnonaments, segurament el símbol més antisocial d'aquestes polítiques, representen un dels problemes socials i humans més punyents que des de la irrupció de la "crisi" pateix la societat espanyola.

El 2011 el nombre d'expedients de desnonaments processats va créixer un 22% en relació al 2010, arribant a un total de 58.241 (160 cada dia), el que va suposar un rècord d'aquest indicador des que existeixen registres. No obstant això, durant la segona meitat de 2012 el nombre de desnonaments al territori espanyol va ascendir a 526 diaris (més del triple que el 2011), més de 180 mil durant l'any, i un total de 46.559 només en tres mesos d'aquest any.

Pel que fa al perfil socioeconòmic de les víctimes dels desnonaments, un portaveu de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) explicava que "... el 80% dels afectats són gent de classes mitjanes que ha vist molt reduïts els seus ingressos, que poden estar cobrant uns 800 o 900 euros i que no poden fer front a hipoteques de, per exemple, 1200 euros ".

Per augmentar la tragèdia d'aquesta situació, el suïcidi s'ha convertit des del 2008 en la primera causa de mort violenta al país, segons dades de l'Institut Nacional d'Estadística (INE), amb un augment considerable a partir de 2011 (i superant als accidents de trànsit). Els motius principals han estat, precisament, la desocupació, la pobresa o el desnonament, en definitiva, la "crisi". El 2010 es van suïcidar 3.145 persones a tot l'Estat, gairebé nou persones cada dia. Segons un comunicat de la PAH de finals de 2012, el 34% d'aquests suïcidis estarien causats pels desnonaments. Aquesta Plataforma considera aquest fet un assassinat, del qual fa responsables a les entitats financeres, les autoritats judicials, els representants polítics i les administracions de l'Estat.

Davant aquest avenç del poder financer sobre els drets socials, les víctimes dels desnonaments compten, a més dels seus propis grups de pertinença i xarxes socioafectives, amb el suport actiu dels moviments de resistència que s'han anat configurant al territori durant aquests últims anys. Aquests grups actuen a través de la denúncia, la mobilització, la desobediència civil i la resistència activa no violenta per evitar in situ els desnonaments, a l'arribada dels representants de la banca i del poder judicial.

No obstant això, l'execució dels desnonaments també ve acompanyat per la repressió policial, amb agressions i detencions d'activistes i víctimes que intenten que les expulsions no es facin efectives. Això vol dir que és l'Estat el defensor dels interessos de la banca i principal garant que el poder financer, principal promotor d'aquesta "crisi", no perdi, encara que tots els altres actors estiguin perdent. Un Estat que, en lloc de preservar i garantir els drets socials, desempara aquestes majories i dóna prioritat a les rendes del capital financer.

En aquest escenari, és innegable la greu responsabilitat política dels que diuen ser representants de la sobirania popular, que en un primer moment es vanagloriaven de les seves decisions, que van portar a una dècada de creixement econòmic que va resultar ser un miratge. Posteriorment van negar l'evidència del fracàs d'una política especulativa amb el sòl i el dret a l'habitatge. Finalment, van decidir que la millor manera de pal.liar aquesta situació era posar-se del costat del poder financer i les Institucions Financeres Internacionals (IFI) i donar l'esquena a les víctimes.

El novembre de 2012, i fent gala de sensibilitat social, la que va ser ministra d'habitatge de l'últim Govern socialista i diputada del PSOE, Maria Antonia Trujillo, va expressar sobre això que "el que tingui deutes que els pagui. Que no s'hagués endeutat". No obstant això, no sembla ni sensat ni just culpabilitzar a qui rep un préstec [5], sinó en tot cas a qui l'atorga i a qui permet que la situació arribi a aquest extrem. Més encara, si el dit acusador és de qui ha exercit, ni més ni menys, la cartera d'habitatge durant aquest període.

Cases sense gent. Gent sense cases, i sense Estat

Durant la bombolla immobiliària es van construir al territori espanyol 4,6 milions d'habitatges, de les quals es van comercialitzar 3 milions. En l'actualitat, s'estima que el 20% del total dels habitatges que hi ha es troben buits. Durant l'última dècada els habitatges buits s'han duplicat, passant de 3.100.000-6.000.000 aproximadament (hi ha tants habitatges buits com persones actives aturades). D'aquesta manera, un de cada cinc habitatges no està habitat, es manté tancat i en complet desús.

L'augment dels suïcidis pels desnonaments i de la visibilitat d'aquesta problemàtica va ocasionar una forta commoció en l'opinió pública. Va ser llavors quan el Govern i el principal partit de l'oposició van fer un intent per mostrar la seva sensibilitat social i assumir la seva responsabilitat política, comprometent-se a acordar i introduir canvis legislatius que puguessin salvaguardar les víctimes.

La primera resposta del Govern va ser un document de "recomanació" a les entitats financeres, en cap cas vinculant, l'aplicació depenia en última instància de la "bona voluntat" dels que fins ara no l'han tingut. Aquesta intervenció de l'Estat es va limitar a la formulació d'un "codi de bones pràctiques", que hauria de ser aplicat "voluntàriament" per la banca, a la qual el Govern li "suggeria" que acceptés la dació en pagament en els casos que les víctimes es trobessin en exclusió o risc d'exclusió social.

Com a resposta a aquest document, des de FACUA - Consumidors en Acció es va destacar que "demanar-li a la banca que compleixi amb un codi ètic és absurd (...) la banca està cometent cada vegada més abusos i fraus a Espanya, des de les clàusules de sòl fins les participacions preferents, passant pel cobrament irregular de multitud de comissions, i la resposta del Govern és un codi d'autoregulació que només complirà el que vulgui i si no ho fa, tindrà com a molt una estirada d'orelles".

Posteriorment, a causa del augment de la pressió social, el novembre de 2012 el Govern va decidir intervenir una mica més, i va introduir una adaptació de la legislació hipotecària per suspendre durant dos anys alguns desnonaments. No obstant això, aquesta suspensió té una aplicació extremadament limitada i amb condicions draconianes per al seu accés, de manera que només beneficia, molt relativa i parcialment, a una minoria de les famílies afectades pels deutes hipotecàries.

Per poder beneficiar-se d'aquesta suspensió temporal, a més de complir certs requisits econòmics [6], s'ha de pertànyer a algun dels col.lectius socials identificats com a més vulnerables: famílies monoparentals amb dos o més fills al seu càrrec, persones a càrrec amb una discapacitat superior al 33% o dependència, famílies nombroses o víctimes de violència contra les dones. Un informe elaborat per un grup de jutges criticava "les estrictes condicions per fixar que les persones que poden acollir-se a les mesures, el que suposa que només un percentatge molt reduït, en la pobresa més absoluta, pot acollir-se a aquests beneficis".

D'altra banda, en el mateix informe d'aquests magistrats es considerava que el procediment per a l'execució hipotecària, vigent des de 1909, és "extremadament agressiu davant del deutor". A més, segons un dictamen publicat a finals de 2012 per l'Advocada General del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, Juliane Kokott, les normes que regulen a l'Estat espanyol els desnonaments per l'impagament de les hipoteques són incompatibles amb les normes europees de protecció de consumidors davant possibles clàusules contractuals abusives en les hipoteques.

Tenint en compte qui han estat els afavorits per aquest procés especulatiu, no és una ironia que el president de l'AEB demanés a la fi de 2012 la construcció de més habitatges i la concessió de més crèdits hipotecaris com a fórmula per resoldre el problema i contrarestar el rècord de desnonaments. Qui presideix aquest lobby sembla haver alterat l'ordre dels factors, afirmant que "veient les informacions periodístiques d'aquests dies es podria pensar que el crèdit hipotecari ha estat la causa de l'exclusió social, quan el que ha provocat l'exclusió social ha estat la crisi econòmica".

Les claus de l'Estat

En el seu article 47, la Constitució Espanyola postula que "Tots els espanyols tenen dret a gaudir d'un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sòl d'acord amb l'interès general per impedir l'especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l'acció urbanística dels ens públics". Aquest escenari de desnonaments massius suposa, també, que l'Estat, en lloc de garantir el compliment dels drets consagrats en la Constitució, desatén i es desentén de les necessitats socials.

D'altra banda, a més de la resistència de víctimes i moviments socials per evitar els desnonaments, en l'última baula de la llarga cadena d'injustícies que condueix a treure a milers de famílies de la seva casa, va sorgir una altra forma de solidaritat. A finals de 2012, part del petit col.lectiu professional de serrallers va començar a negar-se a dur a terme l'acte final que materialitzava la despossessió dels habitatges, el canvi dels panys.

Així, en aquest context, les víctimes i les seves xarxes, col.lectius de treballadors i moviments socials són els que estan assumint funcions pròpies de l'Estat. La protecció dels interessos dels sectors més vulnerables, la garantia dels principis constitucionals, la defensa de la justícia social. En lloc d'això, l’"Estat mínim", més enllà de declaracions d'intencions, no només no fa res per evitar aquesta situació, sinó que legalitza l'exercici d'una violència econòmica, social i física creixent per part del poder financer, i posa els seus recursos i eines a disposició d'aquesta classe dominant.

Encara que en el seu cas sense oposar resistència, i de la mateixa manera que el col.lectiu d'afectats per les hipoteques, l'Estat també va lliurar les claus de casa al poder financer, que és qui ostenta el poder polític, que exerceix des de l'ombra les funcions de govern. Això representa, d'una banda, un símptoma flagrant de la decadència democràtica al territori i de la creixent il.legitimitat de les institucions polítiques. D'altra banda, el fet que col.lectius de treballadors, víctimes i moviments ciutadans estiguin assumint responsabilitats que haurien de correspondre a l'Estat il.lustra a una societat que comença a reorganitzar-se, a construir llaços de solidaritat i articular un cada vegada més fort i unitari moviment de contestació i resistència.

En resposta al progressiu deteriorament del vincle entre ciutadania i institucions polítiques i l'augment de la injustícia social, emergeix una ciutadania més activa que està assajant una democràcia participativa i real. El que representa una separació entre la política com gestió del poder institucional i com a acció i participació de la ciutadania, davant un govern de l'Estat que deixa a les majories a mercè de la cobdícia del poder financer, que no té més miraments ni responsabilitat social que la dels seus comptes de resultats.