Sovint sentim a parlar de tours organitzats a destinacions com Txernòbil (Ucraïna), Alcàsser (Espanya), el Memorial i el Museu d’Auschwitz (Polònia), Hiroshima (Japó), etc. El viatge a aquest tipus de destinacions lligades a la mort i a la tragèdia o on s’han produït o memorialitzat la mort i el patiment, ha estat anomenat turisme “dark”. Tot i que actualment no hi hagi una tipologia global ni una definició universalment acceptada, el terme “dark tourism” va ser creat per Malcolm Foley i John Lennon l’any 2000 amb la publicació del llibre Dark Tourism: The Attraction of Death and Disaster. Aquest tipus de turisme és conegut amb altres connotacions, sobretot en la llengua anglesa, com ara “thanatourism”, tot i que segons Light (2017), aquest darrer és un concepte més específic que es refereix a viatges de llarga durada motivats per un desig de trobada amb la mort.

Els inicis del turisme “dark” es troben a finals del segle XX, quan la gent va començar a viatjar a llocs associats a la mort, no per les seves connotacions filosòfiques o espirituals, sinó per curiositat o “morbo” (Dancausa et al., 2019). Això coincideix amb el sorgiment de noves formes post-fordistes de consum que buscaven experiències particulars i significatives per als turistes, fet que ha contribuït a incrementar l’interès d’un mercat potencial cap a aquesta nova modalitat de viatge. Tal i com ha succeït amb altres formes de turisme post-fordista com ara el volunturisme o el turisme de slum, també conegut com turisme de faveles, la relació entre el turisme i la mort s'ha convertit en un tema principal de recerca en estudis acadèmics. Fins i tot, l’any 2012 es va crear The Institute for Dark Tourism Research a laUniversity of Central Lancashirein England, especialitzat en aquest nou fenomen. 

Un dels principals interessos de l’acadèmia, i que també ha generat debats en els mitjans de comunicació, és les motivacions de les persones que practiquen turisme “dark”. Segons Bigley et al. (2010), els factors de motivació es poden dividir en intrínsecs (interns o emocionals per al turista) o extrínsecs (cognitives o externs als atributs del lloc o al visitant). En el primer cas es troben aquelles motivacions relacionades amb el fet d’interessar-se per conèixer la història del lloc com un aprenentatge experiencial; identificar-se personalment amb el lloc visitat; commemorar les víctimes o les persones implicades; fer front a preguntes personals sobre la mort i la tragèdia; tenir curiositat i morbositat o experimentar nostàlgia cap a un esdeveniment del passat. En el segon cas es trobarien motivacions relacionades amb l’educació, és a dir, comprendre per què o com es va produir un esdeveniment; amb la memòria, per a recordar les causes i els resultats dels esdeveniments; amb els artefactes, per a veure la cultura material o representacions simbòliques associades a llocs i esdeveniments o amb la sacralització del lloc, és a dir, el procés d’assignació d’identitat, sentit i valor cultural. 

Memorial d’Auschwitz. Font: Roberto de la Parra, sota llicència de creative commons.

No obstant, totes aquestes motivacions han estat força criticades quan el comportament dels turistes ha semblat irrespectuós cap al lloc que estaven visitant. Un cas que va tenir molt de ressò als mitjans de comunicació i a les xarxes socials és el dels camps de concentració d’Auschwitz, on molts visitants es fotografiaven fent equilibris en les vies ferroviàries que transportaven els presoners fins a la seva mort. És per això quela pròpia direcció del memorial va demanar respecte per les més d’un milió de persones mortes i va exigir als turistes mantenir un comportament adequat. Tal i com també explicava Rafael Borràs a Alba Sud, tots aquests llocs de memòria històrica avui dia pateixen el risc de viure una trivialització turística, és a dir, passar de fer una funció històrica a una de principalment turística. 

Què és el necroturisme o turisme de cementiris?

Actualment el turisme “dark” implica localitzacions com zones de batalla, presons, llocs d’esclavitud, cementiris, espais de l’Holocaust o altres amb grans patiments. És per això que, el turisme fosc acostuma a utilitzar-se com a terme paraigües per a qualsevol forma de turisme que estigui relacionada d’alguna manera amb la mort, el patiment, l’atrocitat, la tragèdia o el crim (Light, 2017). D’entre aquests subtipus de turisme fosc es troba el necroturisme o turisme de cementiris, que és aquell tipus de turisme on es visiten cementiris amb l’objectiu de descobrir el seu patrimoni artístic, arquitectònic, històric i paisatgístic, a més de conèixer llegendes de morts. No obstant, alguns acadèmics consideren el turisme de cementiris com a turisme cultural (Tomašević, 2018). 

Tal i com explica aquesta mateixa autora, la visita a un cementiri pot ser el motiu principal o secundari del viatge. És per això que, segons el motiu de la visita, el necroturisme es pot dividir en diversos subgrups: ancestral (visitar fosses familiars); cultural (visitar cementiris com a museus a l’aire lliure amb tombes de poetes famosos, escriptors, actors, científics, guanyadors del premi Nobel, etc., com ara el cementiri d’Ivars a Lleida on està enterrada la poetessa Maria Mercè Marçal); nacional (visitar parcs commemoratius o memorials comara el Memorial de la Pau d'Hiroshima); de natura (visitar cementiris rurals o jardí com elcementiri Mount Auburn a Massachusetts); polítics (visitar tombes de reis, presidents, primers ministres o personalitats polítiques com ara el cementiri Do Cajú de Rio de Janeiro on està enterrada la política Marielle Franco); religiosos (visitar tombes amb importància religiosa com la tomba de Crist que es troba a l’església del Sant Sepulcre de Jerusalem). 

Cementiri de Père-Lachaise, París. Font: Joaquín O. C., sota llicència de creative commons.

Tot i que actualment en moltes ciutats del món els cementiris es consideren una part activa dels contextos urbans històrics i formen part del paisatge cultural i identitari, el seu contacte amb el públic no sempre ha estat accessible. Tal i com explica Tomašević (2018),al segle XIX,abans de la creació dels parcs públics, els cementiris es van duplicar com a espais de lleure per a que les famílies gaudissin del paisatge tranquil i relaxat. Més tard, els cementiris van tancar-se al públic amb la intenció de crear un lloc de dol silenciós, respectuós i íntim, exclusivament per a aquells que venien a visitar els seus familiars enterrats. Ja al segle XX, una gran majoria de cementiris es va obrir als visitants, tot i que encara n’hi ha alguns que practiquen privadesa total per a evitar multituds de visitants o vandalisme. 

Tal i com es mencionava al principi, aquesta obertura dels cementiris com a atraccions turístiques sorgeix en una era post-fordista que també ha provocat canvis en la manera de comercialitzar aquestes noves formes de turisme. Actualment l’oferta de visitar cementiris ha estat ampliada, sobretot amb la creació de la Ruta Europea de Cementeris, reconeguda com itinerari cultural al 2010 pel Consell d’Europa, la qual permet unir en un mateix recorregut cultural els cementiris patrimonialment més rellevants del continent europeu. Més concretament, aquesta ruta de 125 cementiris va ser impulsada perl’Associació de Cementiris Significatius a Europa (ASCE) que, desdel 2001, treballa per preservar els cementiris com a part important del patrimoni cultural europeu i perquè els ciutadans prenguin consciència que són part integrant del patrimoni de les seves ciutats, ja que representen el reflex de la seva història, art, cultura i desenvolupament social a través del temps. A més, aquesta associació celebra cada any la Setmana de Descobrir Cementiris Europeus plena d'esdeveniments per tot el continent, com exhibicions, concerts, visites guiades, visites teatralitzades, seminaris i tallers. 

Turistes al cementiri de Poblenou de Barcelona. Font: Ferran Pestaña, sota llicència de creative commons.

A nivell espanyol, l’Associació de Funeràries i Cementiris Municipals (AFCM) va posar en marxa la iniciativa “Cementiris Vius” per tal de donar visibilitat i difondre el patrimoni artístic, històric, cultural i paisatgístic dels cementiris espanyols. Actualment aquesta xarxa agrupa un total de 38 cementiris amb informació detallada i completa sobre aquests i les opcions de visitar-los. En el cas de Barcelona, ciutat inclosa dins de Cementiris Vius i la Ruta Europea de Cementiris, la seva oferta de visita als cementiris està gestionada per la mateixa empresa que facilita els serveis funeraris a tota la ciutat. Aquesta empresa és Cementiris de Barcelona, S.A., la qual des de juny de 2004 ha anat incorporant rutes a cementiris, iniciant-se al Poblenou fins a ampliar la seva oferta a Montjuïc, Les Corts i Sant Gervasi. 

Els debats ètics que planteja el necroturisme

El creixement d’aquesta nova oferta turística també s’ha vist plasmat en els mitjans de comunicació que fan ressò d’un interès en augment pel necroturisme arreu del món. Alguns diaris mostrenexemples de cementiris que s’han convertit en atractius turístics, inclús amb expressions retòriques com ara “Cementiris que has de visitar abans de morir”. Alhora, també han crescut els debats al voltant d’aquestes tendències que busquen noves destinacions i experiències, el desig de viure emocions fortes i autèntiques, la curiositat per la tragèdia nascuda d'un desastre o d’una crisi passada o present, el que conforma les raons darrere de la creixent demanda de turisme fosc. 

Aquesta nova tendència post-fordista, juntament amb altres anteriorment mencionades com el volunturisme o el slum tourism, està suposant una nova manera de viatjar, però també se situa com un fenomen que ens fa arribar a debats morals i ètics que van més enllà del que la pròpia indústria turística havia encarat fins ara. Una de les principals qüestions és la pròpia comercialització de la tragèdia. Si bé moltes vegades la mort esdevé un tema tabú en la nostra vida quotidiana, el necroturisme mostra la disposició de les persones per visitar llocs on la mort és molt present. Un dels efectes que pot provocar aquesta comercialització és la banalització d’aquest espai com a lloc funerari. Això és el que ha succeït a les piràmides de Gizeh (Egipte) on, degut a la promoció turística d’un destí ja consolidat, aquesta gran necròpoli deixa de veure’s com a tal per convertir-se únicament en patrimoni cultural.

Una altra qüestió que es planteja és el fet de desdibuixar la línia que separa els espais públics dels privats, tal i com succeeix en els cementiris. Aquests espais, tradicionalment reservats per aquelles persones que volen mostrar el seu dol, actualment s’han convertit en atraccions turístiques on es compagina la visita privada amb la visita de lleure. En aquest sentit, cal tenir en compte els diversos usos que conviuen en un mateix espai a l’hora d’oferir els serveis a qualsevol visitant, sigui quina sigui la seva motivació. Així doncs, el que cal reflexionar és que, si el turisme ha arribat a llocs tan íntims com pot ser la mort, fins on estem disposats que interpel·li les nostres vides?