RSS Español Catala English

www.albasud.org Contacto

Subscriu-te al nostre butlletí

Conferència de Nacions Unides sobre Canvi Climàtic: Cobertura especial d'Alba Sud

Copenhaguen, 7 al 17 de desembre de 2009

Durant tot el desenvolupament de la Conferència de Nacions Unides sobre Canvi Climàtic, Joan Buades, membre d'ALBA SUD desplaçat a Copenhaguen, durà a terme una cobertura especial informant a diari del que va passant dins i fora de la Conferència, donant especial atenció als principals debats en curs.

Crònica 10: «Planeta terra, tenim un problema: sense rumb i enfonsant-nos. Repetim…»
Copenhaguen, 19 de desembre de 2009

Finalment la Conferència de Copenhaguen es tanca amb un “acord”, però absolutamente insuficient i lamentable. Fins i tot es salten a cita prevista a Mèxic per a finals de 2010 i l’aplacen set anys més, fins al 2016. Copenhaguen passarà a la història com el punt de no retorn de la credibilitat del sistema mundial que hem conegut després de la Segona Guerra Mundial i el final de la Guerra Freda. El caràcter patrioter i irresponsable que els màxims dirigents dels països que generen més del 40% dels gasos letals per al clima comú suposa un fracàs colossal i confirma que ens trobem en el pitjor escenari possible.

Després de sentir en Wen Jiabao i Barack Obama, i tenint en compte els agònics intents fora de temps per salvar la cara davant el món, Copenhaguen passarà a la història com el punt de no retorn de la credibilitat del sistema mundial que hem conegut després de la Segona Guerra Mundial i el final de la Guerra Freda. El caràcter patrioter i irresponsable que els màxims dirigents dels països que generen més del 40% dels gasos letals per al clima comú suposa un fracàs colossal i confirma que ens trobem en el pitjor escenari possible. En el discurs probablement més gris pronunciat per Obama en tot el seu mandat, es va limitar a demanar col.laboració als altres pobles i es va comprometre, si hi ha sort al Senat, a reduir un 3% les emissions dels el 2020 respecte 1990. Jiabao es va mantenir ferm en la seva negativa a qualsevol reducció vinculant encara que la Xina ja sigui el primer país contaminant del Planeta. I això que, just abans, el president Lula els havia exhortat a sortir de Copenhaguen amb un acord real, a l'alçada de les necessitats de la Humanitat més vulnerable i pobre de l'Àfrica, Amèrica Llatina i Àsia. No donen per a més.

Un òrgan tan proper al cor del sistema mundial neoliberal que ha creat el problema, el Financial Times, assenyalava ahir que Copenhaguen, lluny de suposar la posada de llarg d’un món multipolar, anuncia el “nou caos”. Sense objectius vinculants de reducció de gasos contaminants, amb un horitzó d'inversió al Sud equivalent al 3% de l'actual ajud oficial al desenvolupament per a 2010-2012, i que amb prou feines arribaria a doblar l'AOD d'avui el 2020, i sense haver adoptat cap mecanisme real per reduir l’impacte dels dos grans oblidats del Tractat de Kyoto (la desforestació i el transport internacional, que estan en l'origen d'un terç de les emissions), el missatge de l’”acord Copenhaguen” és clar: la festa s’ha acabat, ningú està al comandament, que cadascú es cerqui la vida com pugui. És més, es salten la cita prevista a Mèxic de finals de 2010 i l’aplacen set anys, per al 2016. Realment desolador per als 6.800 milions d'éssers humans que vivim avui i una angoixant herència per als 2000 milions més que naixeran en els propers 40 anys. Aquesta falta de coratge polític i de talla com a estadistes es dóna mentre s'ha aconseguit una amplíssima majoria de països a Nacions Unides (112 de 192) perquè hi hagi un tractat vinculant que permeti un augment màxim de les temperatures d’un 1°5C i un decreixement de les emissions fins a les 350 parts de CO2 per milió considerades el llindar de seguretat climàtica per a la Humanitat. És clar que, entre els 112 estats no hi figura ni els EE.UU, ni Xina, ni cap país de la UE, així com tampoc Japó ni Austràlia. La foto dels absents diu molt de perquè Copenhaguen ha fracassat.

Cap a on podem mirar? Podem aprendre res positiu de la Cimera? El poeta Hölderlin va escriure que “on hi ha perill/creix també l'esperança”. Davant el desgavell i la frivolitat dels VIP, és temps de tornar la mirada a les propostes sorgides al KlimaForum, l’anomenada cimera popular per al clima. Amb energies netes i renovades pels 100.000 manifestants que van desfilar dissabte exigint justícia climàtica, la declaració final, subscrita ja per prop de 400 organitzacions de tot el Planeta, orienta sobre com podem prendre la iniciativa i reclamar poder democràtic mundial davant uns dirigents ineptes per cuidar l'aire que respirem. Les seves solucions a la catàstrofe climàtica passen per garantir una transició cap a una societat post-petroli basada en una aposta massiva per fonts verdes d’energia i l’equitat entre el Nord i el Sud. Les seves idees són, realment, suggerents. Hauríem de començar plantejar-nos abandonar completament les energies fòssils en 30 anys, retallant un 40% de les emissions letals abans de 2020. El Nord hauria de compensar immediatament al Sud pel deute climàtic acumulat per ajudar-lo a superar la seva extrema vulnerabilitat a la inestabilitat climàtica. Cal enterrar el trànsit de contaminació via “mercats del carboni” i donar pas a un acord vinculant, real i just de compliment obligat pels estats i grans corporacions transnacionals. I, finalment, hem de cultivar una relació sostenible amb la resta de la Natura, especialment en tot allò que té a veure amb la producció i transport d'aliments, energia, ús del sòl i disponibilitat d'aigua. KlimaForum compte amb una avantatge crucial sobre Ximèrica, la UE i la resta de Grans Dinosaures: són realistes i saben que no tenim un Planeta B. Comença una carrera contra el temps i la millor alternativa altre cop és tornar-se ciutadans actius, cercar i compartir allò que ens uneix com a éssers humans per damunt de les barreres nacionals i, sobretot, desobedients amb un poder cec a la catàstrofe en marxa. Serà la gran tasca d'aquesta generació, la nostra: canviar el sistema per preservar la vida humana sobre la Terra.

Llegir més »

Crònica 9: Hores americanes mentre el món conté l'alè
Copenhaguen, 18 de desembre de 2009

Continua la sensació de fracàs a Copenhaguen. Hi ha qui comença a parlar de “Xinamèrica” i del G2 contra el G190, fent referència a l’eix de bloqueig que, en perfecta, disharmonia, condueixen els Estats Units i Xina, responsables del 40% de les emissions globals. Mentrestant, d’Amèrica del Sud en arriben dues referències fonamentals: la primera la Iniciativa ITT per mantenir a terra, sense explotar, el petroli en la zona del Parque Nacional Yasuní, a l'Equador, i la segona, el discurs del president de Bolívia, Evo Morales. Signes d'esperança en el fred de Copenhaguen.

Ha arribat la neu a Copenhaguen per primer cop aquest hivern. Tal vegada sigui una metàfora de les gèlides perspectives d'acord que destil.la un Bella Center higienitzat, sense ONG i amb zones prohibides a la premsa. Hi ha qui comença a parlar de “Xinamèrica” i del G2 contra el G190, fent referència a l’eix de bloqueig que, en perfecta, disharmonia, condueixen els Estats Units i Xina, responsables del 40% de les emissions globals.

En realitat, hem viscut avui el “dia de les Amèriques” a Copenhaguen. Tot el món cerca signes d'esperança i, certament, la mirada està posada en els senyals que vénen del continent americà. Inevitablement, el primer fil ens porta a Obama. Malgrat la patètica posició que mantenen encara avui els Estats Units, prometent com a màxim una reducció del 3% de les seves emissions per a 2020 i donant el seu vist-i-plau a “participar” en un fons de, amb prou feines, 100 miliards de dòlars per al Sud al final de la dècada que ve, la reserva d'esperança lligada al nou hoste de la Casa Blanca segueix intacta. Té alguna cosa mística i George Monbiot, un dels grans en el moviment altermundista, li regala a The Guardian el discurs que tots voldríem escoltar demà. Comparant la tasca urgent a fer a la de l'economia de guerra que van haver d'improvisar els Estats Units el 1941, Monbiot suggereix que Obama digui: “No em faig il.lusions sobre l'oposició amb que xocaran aquestes propostes. Serà la batalla política de la meva vida. Però sé que val la pena. Si fracasso, les generacions futures no m'oblidaran mai, ni a mi ni a cap d’aquesta Cimera per haver estat incapaços de superar el repte més important de la nostra època. És la batalla que devem als nostres fills. És hora de fer no el que toca sinó el que cal”. Potser no tingui l’oportunitat de pronunciar-les perquè corren rumors que, si la cosa no dona un gir radical en poques hores, el president nord-americà preferirà no venir a Copenhaguen.

Però Amèrica és molt més que els Estats Units. Malgrat el baixíssim perfil a la Cimera d'una Centreamèrica i un Carib que seran la segona zona més vulnerable al canvi climàtic i a la desunió regional endèmica, val la pena fixar-se en dues propostes sud-americanes que pugen l'ànim. La primera és un experiment inèdit, a càrrec del govern de l'Equador. Es tracta de l’anomenat fideïcomís Yasuní.ITT. Gràcies a la iniciativa, l'enorme reserva de pous petrolífers d'aquest Parc Nacional romandrà sense explotar indefinidament. La retallada d'ingressos d'un Estat tan dependent de les seves vendes petroleres com l'Equador serà compensat per governs del Nord, empreses sensibles a la justícia climàtica, filantrops i donacions individuals. Guanya la biodiversitat, els pobles indígenes s'asseguren un futur i deixen d'emetre's a l'atmosfera més de 400 milions de tones de C02 a l'any. Recolzat pel moviment ecologista internacional i estats com l'alemany, és un magnífic exemple d'iniciativa del Sud a favor d’un aire respirable, renunciant tant als REDD com al trànsit de carboni que tant promovem des del Nord.

La segona suposa l'assumpció per part d'alguns governs sud-americans com Bolívia de la idea del “deute climàtic”. En un memorable discurs, el president Evo Morales va parlar d'“indústries irracionals”, del canvi climàtic causat per un estil de vida capitalista letal per a la necessitat del bon viure de la humanitat, i va proposar quatre línies de treball en el marc de Nacions Unides, absolutament prometedores: els “països amb industrialització irracional” han de pagar i acabar amb l'“esclavitud de la Mare Terra”; cal tornar al Sud l'espai atmosfèric ocupat per les corporacions del Nord i jutjar en un Tribunal Penal Internacional als Estats que violin la protecció del clima comú; l'especulació financera a costa de l'aire respirable ha d'acabar i, per això, cal abolir els mercats del carboni; finalment, va demanar que el Nord aculli als migrants forçats pel canvi climàtic, perquè només vénen per sobreviure, no per explotar ni construir imperis com ve fent el Nord a Amèrica Llatina o a l'Àfrica des de fa més de 500 anys.

Naturalment, a un li agradaria que Pare Noel Obama ens aconseguís demà un tractat de Copenhaguen climàtica real, just i vinculant. Però, per als durs temps post-Copenhaguen, caldrà mimar iniciatives pioneres com Yasuní ITT i propostes de justícia climàtica com les del president Morales.

Llegir més »

Crònica 8: Sobra mitja humanitat? Un diluvi de refugiats climàtics a l'espera
Copenhaguen, 17 de desembre de 2009

A només dos dies de la fi de la Conferència sobre Canvi Climàtic les coses no marxen bé a Copenhaguen, i tot apunta que pugui tancar-se amb un sonor fracàs. Si això acaba així les perspectives per a una part molt important de la població del planeta són realment greus. Creix l'amenaça de noves guerres i crisi contra la majoria de la humanitat que s'està quedant sense terra, sense boscos, sense possibilitats de viure decentment a les seves llars.

A poc més de dues jornades per al seu tancament, avui la fira amenaça ruïna en mig del caos organitzatiu i les diferències de fons. És important no perdre de vista què ens depara el futur proper si no s'aconsegueix un acord vinculant, just i d'execució ràpida a Copenhaguen. Davant el cop de porta africà i els indicis de la revolta del Sud contra propostes d'acords irrellevants i vergonyosos, el propi Obama va trucar ahir a Meles Zenawi, president d’Etiòpia, i a Sheikh Hasina Wazed, primer ministre de Bangladesh per calmar-los.

Quina és la por que va prenent cos al Nord ric i contaminant però també a les megalòpolis industrials del Sud (a la Xina, l'Índia, Brasil o Mèxic)? Senzillament, que si no es fa alguna cosa rellevant ja, creix l'amenaça de noves guerres i crisi contra la majoria de la humanitat que s'està quedant sense terra, sense boscos, sense possibilitats de viure decentment a les seves llars. Naturalment, el “risc” migratori pot disparar-se, perquè emigrar és una de les primeres estratègies que ha usat la humanitat durant la història quan s'han modificat radicalment les condicions climàtiques. Fins i tot un dubtós acord global per a no superar un augment del 2°C de les temperatures mitjanes seria insuficient, perquè per a molts estats insulars caribenys, a l’Índic i al Pacífic tot el que estigui per sobre de 1.5°C pot ser catastròfic. Un cas paradigmàtic el constitueix el destí de Tuvalu que, amb 10.000 habitants, pot desaparèixer aviat completament. Malgrat la seva gravetat, aquests impactes empal•lideixen davant el cas de Bangladesh o el Sahel, on podrien perdre les seves terres (per inundació o sequera) decenes de milions de persones. De fet, si no hi ha un canvi real en la nostra interacció amb el clima, la International Organization for Migration (IOM) preveu més de mil milions de refugiats climàtics per al 2050.

És així com la catàstrofe climàtica torna a mostrar-se com una qüestió de justícia. Com deia avui Antonio Guterres, l'alt comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (UNHCR), cal distingir entre l'emigració com opció de vida, individual i per millorar les condicions de vida, i les noves migracions forçades. En aquest sentit, l'exprimer ministre portuguès ha advertit de la disparitat creixent entre l'augment de la migració forçada de desenes de milions de persones cap al Nord i les polítiques de seguretat cada vegada més xenòfobes de la Unió Europea. Per a ell, la UE, el continent amb menys fecunditat, necessita més immigrants per sobreviure com potència econòmica i, a més, és un deure humanitari facilitar legalment la migració dels refugiats climàtics cap a Europa. L'alternativa és l'apartheid planetari contra la part més vulnerable del Sud.

A dia d'avui, res d'això sembla inquietar gens ni mica a actors com els EUA, la UE o la pròpia Xina. John Kerry, senador demòcrata i responsable legislatiu per a canvi climàtic d'Obama, ha donat avui una esperpèntica roda de premsa en clau de política interna i ha demanat al món que comprengués les complexitats del sistema de representació dels EUA. A més, ha apostat per reduir la contribució pública del seu país al Sud en benefici de crèdits del Banc Mundial i del FMI i ha deixat caure que una mica més d'energia nuclear ajudaria a protegir el clima. Ni una paraula sobre la vulnerabilitat del Sud ni la marea de refugiats que es veu venir. Mereixeria figurar en l'orquestra del Titànic, aquella que va seguir tocant mentre el colós s'enfonsava. Com deien els manifestants de dissabte, “hem de canviar de polítics, no de clima”.

Llegir més »

Crònica 7: Maquillar o reduir carboni?
Copenhaguen, 16 de desembre de 2009

Entrem als dies decisius i sense acords clau a la vista. El principal té a veure amb la reducció d'emissions per al 2020 i 2050. Mentrestant pren força el maquillatge dels mercats de carboni, que poden acabar encoratjant l'especulació financera sense reduir les emissions. Des del Klimaforum, la Conferència Alternativa a Copenhaguen, s’alcen veus denunciant aquest nou negoci.

Hem entrat ja als dies decisius i sense acords clau a la vista. El principal té a veure amb la reducció d'emissions per a 2020 i 2050. El temps corre en contra. Encara que sigui invisible, una tona de CO2 roman a l'atmosfera més d'un segle. Si paréssim ara mateix totes les emissions, el seu efecte seguiria afectant decisivament l'equilibri climàtic durant molt de temps. Des de Kyoto, les emissions globals han augmentat prop d'un 40% en comptes de reduir-se i hem superat el punt crític, segur, de concentració d’emissions letals a l’atmosfera.

Deia ahir Larry Lohmann, el millor expert independent en l'economia del canvi climàtic, que els més grans crims ambientals han estat comesos sota el règim de Kyoto a través dels anomenats “mercats del carboni”. Encara que, en un principi, va néixer com una idea d’ambientalistes dels EEUU aviat va atraure l’atenció d’espavilats. Gràcies a això, avui mouen més de 20 miliards de dòlars l'any. Mitjançant el comerç de quotes de contaminació i la utilització dels boscos i el sòl del Sud com a abocadors de carboni, aquest lucratiu negoci no està directament a les mans de les grans corporacions contaminants sinó de la mateixa superclasse financera (la de Goldman Sachs & Co) que ha portat al crack econòmic present, ja que és un mercat emergent que aviat pot constituir el primer mercat financer del món. El Banc Mundial, a través dels Fons d'Inversió Climàtica, fa la feina bruta d'obrir camí a aquests mercats i dictar les condicions perquè els estats del Sud competeixin per posar-se a tir de les inversions que poden oferir-se. Els “millors” preus s'obtenen allà, on ja estan en marxa 5.500 projectes basats en “Mecanismes de Desenvolupament Net”, com, per exemple, eliminar un bosc tropical per a plantar un nou alòcton que permeti seguir justificar la continuació de la contaminació a altres zones del Planeta. El resultat és, en paraules de Souparna Lahiri, coordinador del National Forum of Forest People & Forest Workers d'India, simplement criminal: expropiació de terres, desterrament de comunitats camperoles a l'extraradi urbà, fins i tot allà on el projecte consisteix a implantar energia neta com l'eòlica, l'electricitat no arriba als veïns,…

Copenhaguen pot donar un impuls formidable a aquest maquillatge de carboni, que encoratja l'especulació financera sense reduir les emissions. El Banc Mundial mateix fa fabulosos càlculs de negoci: el cost d'adaptació al canvi climàtic entre 2010 i 2050 per a no sobrepassar un augment de 2°C seria entre 75 i 100 miliards de dòlars anuals. I assenyala que les dues grans àrees d'operació serien el corredor Sud-est asiàtic-Pacífic i Amèrica Llatina i El Carib.

¿Qué proposa des de Klimaforum el prestigiós Durban Group for Climate Justice? Bàsicament, dos objectius: prohibir el trànsit de carboni, el mercadeig de l'atmosfera com a bé comú de la humanitat i del Planeta, i sostreure al Banc Mundial l'assignació dels fons d'inversió climàtica a favor de les Nacions Unides. Aquesta nova arquitectura de la protecció climàtica permetria eliminar l'especulació financera i obriria la porta a la descentralització i la participació dels pobles del Sud en la urgent tasca de protegir el clima. I, com afirma Janet Redman, del Institute for Policy Studies, passaríem d'un escenari d'“ajuda” caritativa del Nord a un de “reparacions”, de pagar el deute climàtic amb el Sud, des d'un nou equilibri de forces realment cooperatives. Són missatges que demà intentarà fer arribar pacíficament i en el propi recinte de Bella Center la manifestació per la justícia climàtica. Esperem que siguin rebuts pels Grans Líders del món en comptes de la prepotent policia danesa.

Llegir més »

Crònica 6: L'Àfrica dóna un cop de porta: si no es salda el deute climàtic, no hi haurà foto
Copenhaguen, 14 de desembre de 2009

Això s'anima. Aquest matí l'Àfrica ha dit prou i ha abandonat les negociacions temporalment. Paral•lelament comença a fer-se espai la idea, promoguda pels moviments socials i adoptada ara per alguns governs, com el de Bolívia, que la protecció del clima constitueix, sobretot, una qüestió de justícia. Queden amb prou feines quatre jornades de Conferència i es dispara el risc que arribin els mandataris del màxim nivell sense que l'acord estigui tancat. Alguns països del Sud i els moviments socials estan obrint una esquerda a la fira de Copenhaguen.


Crèdit Fotografia: Lumumba Di-Aping, portavoz del Grupo 77

Això s'anima. Mentre el New York Times començava la setmana decisiva parlant de la “normalitat” amb que es discorria la Conferència oficial, aquest matí l'Àfrica ha dit prou i ha abandonat les negociacions temporalment, deixant la porta oberta per ara a mers contactes tècnics. El cop de porta africà ha sentat com una dutxa d’aigua freda a l’élite, confortablement entretinguda amb trobades sobre “negocis verds” i amb anuncis liliputencs però continuats de noves ajudes al Sud en tecnologies netes, com els 85 milions de dòlars en cinc anys que acaba d’anunciar Steven Chu, el Secretari (Ministre) d’energia d’Obama. Queden amb prou feines quatre jornades de Conferència i es dispara el risc que arribin els mandataris del màxim nivell sense que l'acord estigui tancat.

Lumumba Di-Aping, el tenaç sudanès que exerceix de portaveu del Grup 77 + Xina, ha denunciat que el Nord està intentant substituir el Protocol de Kyoto, l'únic real i vinculant en matèria climàtica, per un acord polític amb compromisos de reducció de gasos hivernacle molt per sota del que és necessari. A més, l'Àfrica creu que la presidència danesa i la UE estan intentant marginar-los de la negociació per oferir-los a última hora una proposta tancada, amb un marge de finançament irrisori i sense prestar atenció al fet que, per a molts països del Sud, l'objectiu d'estabilitzar l'augment de les temperatures del Planeta en un màxim de 2°C no és suficient. Des de la perspectiva del delta del Níger o l'Àfrica subsahariana tot el que estigui per damunt de 1.5°C pot ser catastròfic, tal com asseverava dissabte Rajendra K. Pachauri, el director del IPCC.

Coincidint amb la protesta africana, comença a fer-se espai fins i tot a la cimera oficial la idea que la protecció del clima constitueix, sobretot, una qüestió de justícia. En una freqüentada roda de premsa al mateix Bell Center, portaveus de la xarxa mundial “Clima-Debt” feien visible el suport de més de 50 estats (des de Bolívia, Bhutan, Malàisia, El Paraguai o Veneçuela passant pels 49 més empobrits i vulnerables, coneguts com el Grup dels Països Menys Desenvolupats). Segons ells, si el 70% de les emissions letals per al clima acumulat històricament són producte de l'estil de vida del Nord, aquest ha de reconèixer el seu deute amb el Sud, l'hemisferi més poblat i que està patint ja el més gran impacte de la catàstrofe climàtica. El Nord hauria de pagar al Sud no només pel deute acumulat en per crims contra el clima comú sinó també per poder adaptar-se al que li cau damunt sense haver-hi contribuït. El govern bolivià, per exemple, ha presentat un novedós document sobre el concepte de “deute climàtic” i ha proposat que sigui incorporat com a esmena al Protocol de Kioto. En paraules del seu president, Evo Morales, s'intentaria arribar a un acord global sobre com dur a terme el “bon viure” sense fronteres.

La veritat és que el Sud i els moviments socials estan obrint una esquerda a la fira de Copenhaguen. Tenen molt poc que perdre i ho saben. El mateix Di-Aping deia avui que l'Àfrica no té res que negociar perquè no és responsable del problema. I avisava a negociadors neocolonials que el seu continent (ni més ni menys que 1.000 milions de persones) no ha de fer cap concessió per arribar a un acord i que els seus únics objectius aquí són: aconseguir els millors suports per tal que les seves societats puguin adaptar-se a la catàstrofe climàtica en marxa i garantir que el Nord compleixi amb el seu deute i reduexi de veritat les seves letals emissions. Durant els propers dies, sabrem si queden líders en majúscules capaços de protegir el nostre clima comú. És temps de fets, no de paraules.

Llegir més »

Crònica 5: Rescatar bancs, airbusos militars i països del Sud no és el mateix
Copenhaguen, 13 de desembre de 2009

Arribem al final de la primera setmana de Conferència. Les postures comencen a clarificar-se i sobre la taula de negociació es troben tres propostes substancialment diferents de com s’hauria de tancar un possible acord. Els principals Estats responsables de les emissions de Gasos d'Efecte Hivernacle dominen la partida. Mentre, als carrers de Copenhaguen, milers de manifestants clamen per una justícia climàtica global.

No neva al desembre a Dinamarca, arriben icebergs de 140 km a Austràlia; benvinguts a la “nova normalitat” al Planeta. Tanmateix, en els últims dos dies, ha canviat completament l'atmosfera de Copenhaguen. Arribem al final de la primera setmana de cimera climàtica amb tres postures molt decantades. La primera, la dels estats del Nord, que ofereix un acord d'ajornament per a més enllà de 2020 de la reducció substancial d'emissions hivernacle i revisa a l'alça (la UE posaria ara 11 miliards de dòlars) el seu xec climàtic al Sud. La Xina i el resta de països emergents proposen involucrar decisivament als EE.UU. en un tractat vinculant i que la suma dels ajuts a la protecció del Sud, sense quantificar, però clarament superior, no passi pel Banc Mundial sinó per les Nacions Unides. Finalment, 50 estats africans proposen reduir dràsticament les emissions mundials en un 50% el 2017 fins a arribar al 65% el 2020 pel que fa als nivells de 1990. A més, consideren un suborn insultant per la seva nimietat la suma proposta dels estats més contaminants, i considerarien just que el Sud més empobrit rebés l'equivalent al 5% del Producte Interior Brut dels estats més rics per plantar cara al canvi climàtic i incrementar el seu benestar comunitari. Entre 2010 i 2012, això sugnificaria 40 cops més el volum de finançament de la darrera orferta del Nord.

A una setmana de la fi de la Cimera, les posicions tendeixen ja a clarificar-se. Perquè ens fem una idea de què demanen els nostres germans i germanes més empobrits, res com contextualitzar les seves demandes. En termes futbolístics i prenent com a referència la xifra més conservadora coneguda (5 bilions de dòlars), els diners públics regalats per la selecció d'Obama, Brown, Merkel, Sarkozy, Zapatero i Cia. als especuladors financers “guanya” per 300 a 1 el que aquests líders globals ofereixen als estats que patiran a curt termini i en pitjors condicions els efectes del canvi climàtic. Per una infeliç casualitat, aquest divendres es va saber que per primera vegada va volar un Airbus A400M d'un programa que preveu l'adquisició de 180 avions de transport militar, valorat en 20 miliards d'euros, per part d'Alemanya, El Regne Unit, França, Espanya, Luxemburg, Bèlgica i Turquia. També aquí l'“esforç” nòrdic a favor ara d'una arma de guerra venç per 2 a 1 el conjunt de l'ajut climàtic al Sud més necessitat. Més enllà de les paraules, els números són els números i expressen què val cadascú.

Enmig de la guerra de posicions absolutament desnivellades a favor de qui som responsables del 75% de les emissions acumulades de gasos hivernacle des de la meitat del segle XVIII, la bona notícia és que aquest dissabte es van manifestar durant hores pels carrers de Copenhaguen entre 30.000 i 100.000 persones. Recordaven el món i, sobretot als seus Grans Líders que “No hi ha un Pla B” i que “La Natura no fa negocis”. Fins i tot proposaven coses tan suggerents com que “cal canviar de polítics, no de clima”. Malgrat estar encerclats per helicòpters i policia com si ells fossin els terroristes, en un ambient de festa ple de diversitat, han sembrat la llavor que pot decidir en els propers temps, i per a bé de la humanitat, la protecció del clima: el “Yes, we can”, el poder de la gent davant la inconsciència i la falta d'acció dels nostres dirigents.

Llegir més »

Crònica 4: REDD, la nova màgia nòrdica que arrasa
Copenhaguen, 12 de desembre de 2009

Els Programes REDD, o mercats de carboni, s'estan convertint en la nova estrella del capitalisme verd. Semblarien una solució ideal en la que tots guanyen. Tanmateix, altres veus alerten dels riscos del nou Cavall de Troia del vell colonialisme.

És fantàstica la versatilitat dels mercats i del capitalisme verd. No paren d'“innovar” i “donar valor” a allò que no valia “res”. A Copenhaguen, assegurava ahir Luis Figueiredo, el cap de la delegació brasilera, si hi ha alguna cosa segura és el consens que genera a tots nivells és que es donarà carta de naturalesa oficial als anomenats programes REDD, és a dir, de “reducció d’emissions generades per la deforestació i la degradació forestal als estats en desenvolupament”. El problema a resoldre és evident: la desforestació dels boscos del Sud genera a prop del 20% dels gasos hivernacle provocat molt majoritàriament pels interessos ramaders i de producció de biocombustibles de les corporacions transnacionals com Monsanto o Cargill.

I què pretenen els REDD? Bàsicament, que els estats del Sud que alenteixin la seva desforestació guanyin crèdits. Gràcies a ells, podran vendre'ls en els mercats del carboni a països nòrdics que no puguin o vulguin reduir emissions a casa seva. També podran ser compensats a través d'un fons gestionat pels països del Nord (els que han creat el problema) o les dues coses a la vegada. Sona realment bé: tots guanyen, ja que el Nord paga al Sud per descontaminar o per deixar-li seguir contaminant a casa mentre que el Sud treu uns diners que no esperava. Tant és així que prestigioses veus com el IIED de Londres o el Green Belt Mouvement de la premi Nobel de la Pau keniata Wangari Maathai s’han convertit en entusiastes promotores de la solució REDD i la llista d’espera per accedir a aquests fons per part de col•lectius del Sud no fa més que créixer.

No tot el món ho veu així. A la mateixa seu oficial de la Cimera Climàtica, hem pogut sentir a representants de la Global Forest Coalition assenyalar dues idees fonamentals. Al Nepal, el que ha permès recuperar la meitat dels boscos del país ha estat l'autoorganització camperola amb suport d'ambientalistes coneixedors de les necessitats locals. Per al representant ugandès, els REDD redueixen els boscos a simples abocadors de carboni i, per això, els “marxants de carboni” intenten expulsar els pobles indígenes de les seves terres perquè aquestes estiguin disponibles per quadrar els comptes nòrdics del carboni. La Red Indígena sobre el Medio Ambiente també ho té clar. Vista la dura experiència a llocs tan diferents com Nigèria, Austràlia, Perú o Alaska, REDD no significa altre cosa que “Ràpid Enriquiment amb Desallotjaments, Usurpació de Terres i Destrucció de la Biodiversitat”. Una amenaça cada vegada més propera per a molts pobles allunyats de l'estil de vida del Nord (el pulmó amazònic del Planeta està en el punt de mira) en la mesura en que es dispara l'estrès de transnacionals com Shell o BP, aliades amb el Banc Mundial, per trobar desguassos de carboni al Sud. El motiu és obvi: surt molt més barat que reduir emissions al Nord. També hi ha governs poderosos que recorren a això. Espanya, oficialment la vuitena potència mundial, cerca desesperadament comprar o subvencionar drets de contaminació a països del Sud per a no haver de reduir emissions (Le Monde, 8 de desembre). Hi ha por a perdre vots: no en va, la urgència climàtica es situa com a segona preocupació, després de l'atur, en regions del Nord com la UE, segons l'últim Eurobaròmetre. Atents a la jugada. Els REDD tenen tots els números per convertir-se en un cavall de Troia del vell colonialisme i, a sobre, no ajuden a mitigar sinó amb prou feines a maquillar les letals emissions hivernacle.

Llegir més »

Crònica 3: Alarma: les autopistes aèries poden acabar amb el clima
Copenhaguen, 10 de desembre de 2009

Mentre segueix la negociació sobre nivells de reducció i de diners, val la pena fixar-se en un dels “oblits” fonamentals de Kyoto: la indústria turística i la seva contribució al canvi climàtic, especialment per les emissions de gasos d’efecte hivernacle del transport aeri. Continuar aquesta impunitat, amenaça arruïnar a mig termini qualsevol avenç a Copenhaguen.

Mentre segueix la negociació sobre nivells de reducció i de diners, val la pena fixar-se en un dels “oblits” fonamentals de Kyoto, que amenaça arruïnar a mig termini qualsevol avenç a Copenhaguen. En un interessant taller de debat sobre “Justícia climàtica i turisme” celebrat avui al Klimaforum alternatiu, Paul Peeters, enginyer i porfessor a la Universitat de Breda, explicava com el 13% del total d’emissions hivernacle tenen el seu origen en el turisme, especialment per l’enorme pes del transport aeri. Reduint tan sols el 9% del transport turístic, bàsicament el de destinacions llunyanes, s’aconseguiria reduir el 50% de les emissions. Sorprenentment, el Protocol de Kyoto va exonerar de tota reducció els gasos d'efecte hivernacle provinents de l'aviació i el turisme internacional. Wolfgang Mehl, expert de la Climate Alliance (Àustria), afirmava que “no es pot globalitzar la indústria turística del Nord” perquè el Planeta no ho aguantaria i que és injust que amb prou feines el 2% dels éssers humans, els que podem permetre'ns el luxe de viatjar internacionalment, estiguem causant un volum d'emissions tan letal. De fet, si els comptes climàtics de la UE s'haguessin fet bé, això és, comptabilitzant els vols entre estats de la Unió com vols domèstics, en comptes d'haver complert amb Kyoto resultaria que ens hauríem quedat un 10% per sota.

Pitjor encara, si creuem les projeccions de turistes i l'expectativa d'augment del trànsit aeri per a 2020 l'increment de les emissions podria ser del 161%. És a dir: mentre els líders del món parlen sobre protegir el clima, s'està agegantant una enorme bretxa a través de les autopistes aèries sense que hi hagi senyals que Copenhaguen vagi a reparar aquest “lapsus”. Aquesta impunitat climàtica del turisme i l'aviació segueix sent un tema tabú en Bell Center. Això permetia avui a Luigi Cabrini, portaveu de l’Organització MUnidal del Turisme (afiliada a Nacions Unides), rentar-se les mans a l’esmentat debat i, fins i tot, s’atrevia a presumir del turisme com a una indústria neta, capaç d’estar implementant més de 80 microprojectes voluntaris de reconversió climàtica de l’oferta. Per la seva banda, el lobby de la indústria aeronàutica ens invita diàriament a seminaris “negacionistes” (malgrat allò que diuen els científics, l’aviació només contribuiria marginalment al canvi climàtic) i, a sobre, ens seduïa amb un futur amb més avions però “verds”, propulsats per màgics biocombusticles, els mateixos que serveixen d’excusa per treure la terra i les fonts de sosteniment a milions de camperols al Sud.

Tocant de peus a terra, Mehl i Peeters ha proposat minimitzar els costos climàtics del turisme viatjant menys vegades i per més temps. Amb això es garantiria, a més, que els ingressos turístics dels països més empobrits poguessin mantenir-se. Addicionalment, amb la mirada posada en els objectius de reducció postKioto, no quedarà més remei que gravar amb una taxa per contaminació els vols aeris, turístics o no. Probablement el millor resum del que cal fer, pensant en el turisme però també en allò que serà rellevant quan passi Copenhaguen, ha estat el que ha dit Fe’iloakitau Kaho Tevi, de la Pacific Conference of Churches: “el canvi climàtic té a veure amb un canvi del nostre estil de vida”.

Llegir més »

Crònica 2: Adéu a Kyoto, una propina per al Sud i tots contents?
Copenhaguen, 9 de desembre de 2009

Ahir es van disparar totes les alarmes sobre per on van les negociacions en difondre's un esborrany suposadament impulsat per Dinamarca i amb l'aquiescència des EEUU i el Regne Unit que no compleix en absolut amb la majoria d'expectatives. Abans que sigui tard, està arribant l'hora d'unir esforços entre les regions més amenaces i exigir un tractat vinculant, amb reducció rellevant de les emissions i que saldi amb dignitat, repartint diners i tecnologies netes ja, el “deute climàtic” generat històricament pel Nord.

Ahir es van disparar totes les alarmes sobre per on van les negociacions. El prestigiós The Guardian va publicar un esborrany suposadament impulsat per Dinamarca i amb l'aquiescència dels EEUU i el Regne Unit. En ell, no s'esmenta per a res el Protocol de Kyoto encara que és l'únic tractat existent sobre el clima. Al seu lloc, es donen llargues al compliment d'objectius reals de reducció. Per a 2050 aquesta seria del 80% de les emissions establertes fins avui (sense incloure les grans oblidades, les del transport i el turisme internacional). Pensant acontentar als països del Sud, es posaria sobre la taula l'extraordinària suma de 10 miliards anuals entre 2012 i 2015 per ajudar-los a fer front al canvi climàtic en marxa. Com en tota gran fira, s'intenta una jugada intencionada per començar a veure com reaccionen la resta de “compradors” i mirar d'ajustar el “preu” de l'acord. De la foto final ple de somriures del 18 de desembre, per parlar clar.

Mentre la filtració feia el seu camí, el Banc Mundial s'oferia en una roda de premsa plena de mitjans per gestionar els nous “fons del clima”. Presumint de “10 anys d’experiència finançant la gestió del clima”, van assenyalar les “excitants expectatives” de negoci per a noves “aliances”, “inversors” i “mercats”. Parlaven com si el crash financer global mai no hagués ocorregut i com si pogués existir una solució tradicional capitalista on tots poden treure una mica de diners, sempre que es respecti la cadena de comandament global.

En aquestes hores d'eufòria neoliberal, va aparèixer el sudanès Lumumba Stanislaus Di-Aping, portaveu de l’anomenat Grup dels 77, que agrupa a bona part dels Estats més empobrits del món, i va aigualir la festa. Bàsicament, va recordar als grans que cal escoltar a tot el món i que ni parlar-ne de la irrisòria xifra d'ajud al Sud. De fet, va deixar caure que no excloïen la possibilitat d'abandonar Copenhaguen si les coses no canviaven de veritat. Kevin Conrad, representant de Papua Nova Guinea, reflexionava sobre si les opcions per al Sud es reduïen a escollir entre la falta d’acord i un mal acord.

Molts països i fins i tot ONG del Sud han vingut a Copenhaguen esperant que els toqui una mica en la subhasta climàtica, però, a dia d'avui, la decepció creix davant la “propina” que el Nord els comença a ensenyar. Només el que exigeix la regió centreamericana, 105 miliards de dòlars com a fons de rescat climàtic, multiplica por 10 la posició inicial de “l’esborrany danè”. Tot això, el mateix dia que el volum de diner especulatiu a través de d’Hedge Fund superava la quota dels 2.000 miliards de dòlars. Abans que sigui tard, està arribant l'hora d'unir esforços entre les regions més amenaces i exigir un tractat vinculant, amb reducció rellevant de les emissions i que saldi amb dignitat, repartint diners i tecnologies netes ja, el “deute climàtic” generat històricament pel Nord.

Llegir més »

Crònica 1: Optimisme oficial vs. rescat del clima comú
Copenhaguen, 8 de desembre de 2009

Ha començat el compte endarrere fins el dia 18. Des del primer moment, l'escenari a Bella Center (seu oficial de la Cimera del Clima) envia senyals cada cop més esperançadors. No només podria haver un tractat sinó que fins i tot podria ser rellevant. És impossible seguir les apostes. L’optimisme està guanyant adeptes i el govern danès no ha dubtat a convertir la bella Copenhaguen en res més que “Hopenhagen”, alguna cosa així com la “ciutat de l’esperança”. I, tanmateix, alguna cosa va malament a la sala de màquines.

Ha començat el compte endarrere fins el dia 18. Des del primer moment, l'escenari a Bella Center (seu oficial de la Cimera del Clima) envia senyals cada cop més esperançadors. No només podria haver un tractat sinó que fins i tot podria ser rellevant. És impossible seguir les apostes: els EUA prometen -3/4%, la UE –20%, i fins i tot països clau com la Xina o l'Índia no es queden endarrere, encara que facin trampes en els comptes, ja que seguirien emetent més encara que més eficientment. Plouen les ofertes de xecs milionaris per al Sud encara que sense donar massa detalls a l'espera del tancament apoteòsic de la fira. La UE, per exemple, deixa caure que posaria entre un i tres miliards d'euros en ajudes d'aquí a 2012. Connie Hedegaard, la ministra danesa amfitriona i futura comissària europea per al clima, es mostra feliç perquè vindran almenys 110 caps d'estats o presidents de govern i hi hauran molts ministres de finances, ja que són els que al final “entenen” com han de ser els tractats.

L’optimisme està guanyant adeptes i el govern danès no ha dubtat a convertir la bella Copenhaguen en res més que “Hopenhagen”, alguna cosa així com la “ciutat de l’esperança”. I, tanmateix, alguna cosa va malament a la sala de màquines. Yvo de Boer, el negociador en cap de les Nacions Unides, afirmava també ahir que, per a moltes societats, limitar l'escalfament global a màxim 2°C més en 2050 no els servirà per a res. Bangla Desh acaba de demanar almenys el 15% dels fons per plantar cara al canvi climàtic. La seva raó: si el nivell del mar creixés tot just un metre, més de 20 milions d'habitants (un 15% de la seva població) es convertirien en refugiats climàtics. Per a molts estats del Sud (especialment en el Pacífic, l'Índic i el Carib) el canvi climàtic no és una amenaça de futur sinó la crua realitat ara mateix. Traduït en cobertura de premsa, la victòria del Nord és cridanera: mentre l'angoixa de Bangla Desh amb prou feines va atreure a una vintena de periodistes, la dels EUA aconseguia triplicar-los…

Les veus del planeta real es van començar a sentir tambá al KlimaForum, la cimera alternativa. Naomi Klein, una de les veus fonamentals del moviment per una globalització justa, en un discurs inspirador, ens va comminar irònicament a ser realistes davant la nova campanya publicitària dels grans líders del món per generar optimisme prenadalenc. Hi haurà acord però no justícia històrica: les transnacionals i el consumisme del Nord que han generat el 75% de les emissions letals per al clima seguiran controlant els temps i les “solucions”. Per a Klein, la Cimera de Bella Center és el resultat del més gran desastre que el capitalisme hagi generat a la història i no hi ha temps que perdre: estem protestant contra l'intent de privatitzar la vida en el seu conjunt. Els nivells de reducció proposats són insultants per la seva distància en relació al que necessitem (-50% per a 2020,-80% en 2050 per al Nord). Va acusar Obama de servilisme a les transnacionals i d'estar creant autèntics “embornals d'esperança” en comptes d'apostar per la justícia climàtica. Perquè la idea clau és la de “deute ecològic” del Nord industrial amb el Sud empobrit del Planeta, el més poblat i on, sense haver contribuït significativament a això, s'estan produint les més grans catàstrofes ambientals. Si no hi ha justícia climàtica, centenars de milions de persones es convertiran en emigrants ambientals cap al Nord. L'activista canadenca ens va recordar que a les parets de Washington D.C. es pot llegir una pintada il•luminadora: “Si penses que la globalització és dolenta, imagina't el capitalisme”. Perquè resoldre la crisi climàtica, garantir una atmosfera respirable per a avui i demà, requereix que la xarxa d'iniciatives ciutadanes per a una altra globalització, que va néixer a Seattle el 1999, maduri. Que aprofundeixi en les arrels de la més gran crisi ambiental i social viscuda a la història per poder avançar junts, el Sud i el Nord, cap a la justícia climàtica. Perquè a Copenhaguen, en realitat, estem jutjant al capitalisme. No cal esperar miracles: aquells que han “rescatat” els especuladors financers de la fallida enterrant muntanyes de diners públic no rescataran el clima comú de la humanitat del col•lapse. El llegat de Copenhaguen ha de ser aquest: imaginar i promoure una transformació radical, democràtica i justa del sistema mundial. Només així tindrà sentit l'esperança.

Llegir més »

Articles Anteriors:

Article 4: Seattle + 10? un clima per a una sola humanitat
29 de novembre de 2009

Quart article de la sèrie COPENHAGUEN, COMPTE ENRERA, de Joan Buades, en el que s'analitzen els darrers moviments previs a la Cimera de Copenhaguen posant en evidència tant com ens juguem. Un trucat a la desobediència en la defensa d'una justícia climàtica global.

L'última setmana ja. Després d'anys de negociacions prèvies en un argot per a iniciats, ha arribat l'hora de la veritat per al clima comú. Com sospitàvem en la nostra crònica anterior, els assessors estan fent bé el seu treball i ha tornat l'optimisme oficial sobre el clima de la megacimera climàtica. Obama vindrà encara que sigui només un dia i prometrà reduccions nord-americanes per primera vegada. Hu Jin Tao (Xina), Manmohan Singh (Índia), Lula Da Silva (Brasil) estaran aquí també, simbolitzant el compromís dels països del Sud emergent amb objectius més o menys rellevants de reducció d'emissions. Fins i tot sembla possible el que era impensable fa poc: un nou tractat polític capaç de detallar nivells globals i regionals d'emissions per a 2020 i 2050. Els detalls normatius quedarien per a una futura cimera, possiblement a Mèxic dins d'un any.

No ens deixem enganyar per les aparences. El més rellevant és fixar-se en el canvi de prioritats per part dels grans del món. Per a Hervé Kempf, cal mirar endarrere, al paisatge de la cimera de l'Organització Mundial del Comerç (OMC) de Seattle el 1999. Eren temps on l'agenda neoliberal era hegemònica i amenaçava a arruïnar encara més l'espoliació del Sud a través de l'ampliació de la “llibertat” de comerç. Inesperadament, Seattle va ser un sonor fracàs gràcies a l'efecte combinat d'una coalició informal de la protesta de milers d'activistes de tot el món juntament amb el bloqueig d'un ampli bloc d'estats de Sud davant el temor de la ruïna definitiva de la seva agricultura i comerç davant les noves armes de penetració comercial sense fronteres que pretenia atorgar l'OMC a les grans corporacions industrials. Ara, els temps han canviat: la urgència del clima en moltes regions del Planeta està desplaçant a un segon pla l'agenda neoliberal que ha servit de full de ruta per manejar l'última crisi financera. Ni tan sols un lideratge soft com el d'Obama o l'hermètic industrialisme comunista xinès poden sostreure's, com pretenien fins a fa poc pretextant prioritats internes (la reforma sanitària, el “desenvolupament” econòmic), a passar per Copenhaguen i comercialitzar una nova imatge pro-clima davant el món. El fantasma d'un Seattle climàtic els ha obligat a moure fitxa. El govern danès intueix també que Copenhaguen corre el risc de ser escenari d'una nova revolta global com la de 1999 i no ha dubtat a militaritzar la Cimera en una mena de defensa preventiva contra les protestes ciutadanes per un Planeta respirable i just.

No van equivocats. S'està vivint un despertar inaudit de les veus oficials en el Sud que reclamen justícia climàtica ara (cobrar el deute històric per no haver contaminat com nosaltres en el Nord, obtenir transferència tecnològica urgent i barata per canviar de model de “progrés”). Per exemple, l'Àfrica (que, amb gairebé 1.000 milions de persones genera les mateixes emissions que Texas, amb prou feines 30 milions) estarà representat per una sola veu per primera vegada en la història. Paral.lelament, el bé climàtic comú de la Humanitat estarà fortament defensat també pels milers de participants en la Cimera Alternativa, el Klimaforum09, la trucada cimera climàtica popular. Des d'una dels xarxes ciutadanes més suggerents, Climate Justice Action, s'ha fet una crida a la desobediència democràtica als carrers de Copenhaguen el dia clau, el 16, i a aconseguir que la veu de la majoria es pugui sentir dins de la Cimera oficial. Significativament, davant les transnacionals que assassinen el clima i els governs còmplices, apel.len a “exigir poder” i “justícia climàtica”.

I és que el càncer neoliberal no dorm. Conscient que a Copenhaguen expediran molts xecs per comprar pau i docilitat en el Sud, el mateix Banc Mundial que ha contribuït a colonitzar i empobrir les expectatives de benestar del Sud, es mou silenciosament per convertir-se en el gestor dels nous Fons d'Inversió Climàtica. En el fons, com ens recorda inspiradorament Naomi Klein, creix la “ràbia climàtica” de gairebé el 80% pobre de la Humanitat pel que fa a la minoria rica que ha posat l'aire respirable en joc i la consciència de que, aquesta vegada, un excés d'obediència podria provocar la fi de la vida humana sobre el Planeta. És hora de desobeir abans que sigui massa tard.

Llegir més »

Article 3: Subhasta climàtica: el miratge dels xecs caritatius, per Joan Buades
5 de novembre de 2009

Tercer article de la sèrie COPENHAGUEN, COMPTE ENRERA, de Joan Buades, membre d’ALBA SUD, en el que denuncia com s’està desviant l’atenció sobre la necessitat d’un acord normatiu sobre el Canvi Climàtic a la propera Cimera de Copenhaguen amb discussions sobre els costos del seu finançament.

Recent inaugurada la conferència prèvia de Barcelona, s’acumulen els indicis que les negociacions acabaran amb una foto final positiva, com han anat recomanant els assessors d’imatge de les transnacionals i els grans estats industrials. L’escenari amb què s’arribarà a Copenhaguen resulta prou diferent al que es preveia fa pocs mesos: l’enorme rescat amb diner públic dels deutes criminals de bancs i corporacions privades està permetent reprendre el comandament de la governança global en els termes habituals. Els elements clau són la determinació a avançar amb passes petites i la reducció de les diferències d’interessos i necessitats a una qüestió de diners.

Passada la fase de crisi a tomba oberta que feia témer que no quedaria altre remei que incrementar la regulació, el control democràtic, del sistema financer i, en el cas de la protecció del clima, la substitució de Kyoto per un acord complet amb caràcter normatiu per al conjunt de les activitats contaminants, l’elit industrial i política mundial respira alleujada. Als EUA, la societat més contaminant del Planeta si ho mirem per càpita, l’Administració Obama ja ha deixat clar que “no té temps” d’arribar a Copenhaguen amb cap llei o projecte de cura del clima aprovat, ja que la prioritat és la reforma sanitària interna. L’amfitriona de la cimera, la ministra conservadora danesa, Connie Hedegaard, ha deixat d’incomodar indústries fonamentals per a l’expansió del neoliberalisme i ja no parla ni en broma d’introduir una taxa sobre el turisme internacional en avió i el transport marítim de mercaderies, dos oblits monumentals del tractat de Kyoto i que hipotequen cada vegada més acusadament qualsevol reducció real global. S’imposa el “realisme”, és a dir, les tècniques de management apreses a Harvard: la cimera ha de sortir bé i seria millor un gran acord amb petits gestos positius que no pas una ruptura per no ser capaços de reformar en un sentit just i sostenible el sistema de consum dels estats industrialitzats.

Perquè el món s’ho empassi, res millor que desviar el focus cap a la factura: què val protegir el clima i qui pagarà. Aquest és l’idioma natiu del neoliberalisme que ens ha dut al precipici i hom pretén que sigui l’eina intercultural compartida (“si posem diners per enmig, tothom en voldrà una part i, per tant, ja hem guanyat”) que faci possible l’acord. Fa uns dies, el New York Times ho resumia amb cruesa: “L’obstacle més gran per a l’acord climàtic global pot ser com pagar-lo”. La subhasta està agafant velocitat. Si els economistes oficials parlen de 100 miliards de dòlars any per subvencionar la mitigació del caos climàtic al Sud, hi ha força entesos que creuen que la xifra hauria de multiplicar-se per deu. La Xina, que ja és líder absolut en emissions, no vol ni sentir parlar de pagar res. Mentrestant, els estats més vulnerables, com ara els africans (Le Monde, 15 de setembre de 2009) o els insulars amenaçats d’inundació permanent, amenacen de marxar de la subhasta.

Els EUA, la UE o l’inefable govern espanyol (que, per guanyar imatge internacional a les portes d’assumir la presidència de la UE el proper gener, acaba d’anunciar que donarà la irrisòria suma de 100 milions d’aquí al 2012) s’esforcen a fer veure darrerament que firmaran “generosos” xecs a Copenhaguen per salvar el clima. Però: qui pot refiar-se de la seva paraula? Segons la citada crònica del NYT , el flamant Fons d’Adaptació de les Nacions Unides, creat el 2008, per finançar projectes al Sud que mitiguessin l’escalfament global i que s’havia de nodrir tant dels mercats del carboni gestionats per la pròpia ONU com amb donacions voluntàries del Nord, a penes ha recaptat fins ara 18 milions de dòlars quan se’n preveien un mínim d’1.6 miliards.

Per adonar-se de la hipocresia de l’elit industrialista a costa del clima de tothom, resulta escruixidor el contrast amb la fabulosa suma de diners públics que en menys d’un any han aconseguit desviar per salvar els problemes financers de bancs i transnacionals privades que han fet el seu agost amb l’especulació sense fronteres. Les estimacions varien, però van d’un mínim de cinc fins als 13 bilions de dòlars. És a dir, el cost d’entre dues i quatre guerres d’Iraq com l’actual. O entre 30 i 90 vegades els pomposos Objectius del Mil•lenni de les Nacions Unides, adreçat a reduir a la meitat la pobresa abans del 2015.

Al rerefons, per als 200 milions de persones que poden esdevenir refugiats ambientals el 2050, l’èxit de la “fira de Copenhaguen” serà irrellevant. El risc que el caos climàtic generi noves i terribles línies de conflicte entre el Nord i el Sud és elevadíssim, com diu el psicosociòleg Harald Welzer. Per tant, el batec de fons del que necessitem a Copenhaguen és evident: justícia climàtica per al Sud en un context de reducció dràstica de l’estil de vida consumista del Nord i els estats emergents com la Xina i l’Índia. Fer altra cosa, com distreure’s amb xecs caritatius, no evitarà l’explosió de les migracions Sud-Nord per sobreviure.

Llegir més »

Article 2: Cuidant el clima (de negocis): Abandonar el Sud més empobrit, oblidar Montreal, per Joan Buades
26 de setembre de 2009

Segon article de la sèrie COPENHAGUEN, COMPTE ENRERA, elaborat per Joan Buades, membre d’ALBA SUD, sobre el debat previ a la celebració de la Cimera de Nacions Unides sobre Canvi Climàtic que tindrà lloc del 7 al 18 de desembre de 2009 a Copenhaguen.

Superant els temors recents suscitats per la coincidència d’una recessió econòmica profunda i la pluja d’informes sobre l’agudització i acceleració dels efectes del canvi climàtic, els líders mundials han aprofitat els darrers mesos per vendre optimisme de cara a la crucial cita de Copenhaguen. El propi president Obama, en un discurs inquietant per la seva buidor, ha delimitat allò que és possible d’aconseguir (un acord de paraules benintencionades i donant llargues fins al 2050 als canvis urgents) i on són les línies roges (el tractat no pot fixar cap objectiu rellevant de reducció d’emissions abans del 2020, no té per què ser vinculant i no té res a veure amb la qüestió de com respectar els drets del Sud, començant pels alimentaris).

Hi ha molts nervis, bé que de naturalesa prou diferent. Per exemple, la indústria turística (la primera economia sectorial del planeta) i la del transport (que ostenta el rècord d’increment de les emissions letals per al clima) no dormen davant la por que a Copenhaguen es decideixi a imposar una ecotaxa que també les afecti. Una idea no gens esbojarrada, per cert. La secció alemanya del WWF acaba de demostrar que el cost en carboni d’un viatge d’un turista centreeuropeu a Mèxic és descomunal (7,2 de CO2 en un paquet de set dies), especialment pel pes del transport aeri exonerat del tractat de Kyoto. Un simple viatge de Frankfurt a Mallorca genera tant de CO2 com un cotxe que circuli tot l’any. Des d’una entitat financera fora de tota sospita, el Deutsche Bank, s’acaba de fer públic un informe esborronador sobre la fam al món, cridant l’atenció sobre la dificultat d’alimentar 9.000 milions de persones (+2.500 milions respecte al 2005) en un context de creixent vulnerabilitat ambiental i climàtica. Al capdavall, hi ha l’angúnia davant el risc que una bona part del Sud, el que no és ni la Xina o l’Índia sobretot, a la vista del col•lapse agrícola i climàtica, decideixi emigrar al Nord en les pròximes dècades generant caos i inestabilitat en el cor del sistema industrial. El 2009 hem arribat a 1.100 milions de persones amb fam (especialment a l’Àfrica subsahariana i a l’Àsia del sud). Un tercer temor el constitueix quant costarà la “mitigació” del canvi climàtic i qui el finançarà. El prestigiós International Institute for Environment and Development de Londres critica els càlculs oficials de l’IPCC (el Panell Internacional sobre el Canvi Climàtic de l’ONU), que l’avaluava en un màxim de 170 miliards de dòlars anuals (el cost d’organitzar tres Jocs Olímpics), perquè ignora sectors clau com la mineria, l’energia, el turisme o els sosteniment dels ecosistemes. Segons l’IIED, el cost seria de dues a tres vegades més car i l’impacte seria molt desigualment perjudicial en àmplies àrees del Sud. Vist des del Pacífic, Centramèrica i el Carib o Àfrica, amb emissions per càpita molt per sota de la mitjana, les transnacionals i el Nord haurien de ser els únics finançadors si volen evitar l’abisme.

Enmig d’aquests interrogants colossals, els líders mundials i moltes indústries multipliquen els seus gestos de compromisos voluntaris amb el clima (el del sector aeronàutic és el més espectacular i il.lusori) així com les promeses d’ajuts (sempre sense quantificar) al Sud més empobrit del Planeta. Se’ls veu el llautó. Perquè la pregunta clau és: per què no és possible que a Copenhaguen es signi un tractat per protegir el clima seguint el model de l’únic tractat ambiental mundial que ha funcionat de veres, el Protocol de Montreal que va portar a la desaparició ràpida dels CFCs? Potser perquè el de Montreal era un acord vinculant per a empreses i governs, amb terminis d’abandonament complet i definitiu de la fabricació d’enginys industrials lesius per a l’escut d’ozó de la Terra? Ni l’aire que respirarem el propers anys ni la immensa majoria de la humanitat, que viu al Sud, mereixen l’atenció de la climatocràcia que domina el camí a Copenhaguen i que té, com a única meta, millorar el clima...per fer negocis. La prioritat, doncs, ha de ser exigir des de tots els racons del Planeta un canvi de prioritats en favor del clima i de la millora de les condicions de subsistència de la majoria de la humanitat. La convocatòria global ciutadana del proper 24 d’octubre ha de ser un èxit. Només així hi haurà espai per a un optimisme real a Copenhaguen.

Llegir més »

Article 1: Gordon Brown: cosmètica nòrdica per seguir fregint el planeta, per Joan Buades
23 d'agost de 2009

Del 7 al 18 de desembre de 2009 Copenhaguen serà la seu de la propera Cimera de Nacions Unides sobre Canvi Climàtic, de la qual ha de sortir un nou tractat que substitueixi al de Kyoto. Amb aquesta nota, ALBA SUD inicia la sèrie d'articles COPENHAGUEN: COMPTE ENRERA en els què donarem seguiment a aquest procés.

COPENHAGUEN 2009: COMPTE ENRRERE (1): Gordon Brown: cosmètica nòrdica per seguir fregint el planeta, per Joan Buades

La cita és el desembre. A Copenhaguen, el món intentarà arribar a un acord per substituir l'actual Tractat de Kyoto. A diferència de 1997, sabem que la comunitat científica es va equivocar: cada nou informe del Panell Internacional del Canvi Climàtic (IPCC) agreuja les previsions d'augment de l'efecte hivernacle. El risc que el futur tractat imposi reduccions dràstiques obligatòries en indústries clau, especialment al Nord, està provocant un intens esforç de rentat d'imatge per part de sectors fins avui oportunament sostrets a l'esforç comú a favor de l'estabilització del clima així com de governs dòcils i insensibles als interessos vitals de la humanitat.

Gordon Brown, el primer ministre britànic, representa un exemple revelador. El passat juliol proposava recaptar 100 miliards de dòlars abans de 2020 a través d'un nou «mercat d'emissions», centrat en la importantíssima factura climàtica del transport aeri i marítima ignorada a Kyoto. El seu destí seria mitigar els efectes del canvi climàtic, especialment en el Sud. Simultàniament, el seu govern llançava una «Full de Ruta a Copenhague» on feia gala de la «petitesa» del rastre climàtic britànic i, de passada, apostava per un increment substancial de la perillosíssima energia nuclear. Naturalment, en aquest Roadmap, el Regne Unit és presentat com a aspirant a líder mundial en la lluita contra el canvi climàtic i descobreix les seves cartes en apostar per la creació d'un ampli nou «mercat» financer a partir dels «drets» de contaminació inventada per la climocràcia de Kyoto. La solució «intel•ligent» a un clima en ruïna vindria d'una eficaç cooperació en termes neoliberals entre unes indústries amb capacitat de rentabilitzar la nuclearització i de generar abocadors neocolonials de diòxid de carboni a molts països del Sud, cosa que, a més a més, podria presentar-se com una nova onada d'«ajut al desenvolupament »fins i tot en l'estela dels Objectius del Mil•lenni de Nacions Unides.

L'ocurrència de Brown és il•lustrativa perquè afecta dos pilars de la globalització «oblidada» a Kyoto: l'aviació internacional i la logística en contenidors per via marítima. Només en la seva part relacionada amb el turisme, la factura oscil•la entre el 5 i el 14% del total d'emissions i la tendència és a un augment enorme quan el consens científic reclama una reducció mínima del 50% cap a 2050 sobre els nivells de 1990. El que resulta més alliçonador de la jugada de Brown és que, amb prou feines una setmana després de seu «espot climàtic», el seu govern confirmava que «no estava preparat» per fixar el nivell d'emissions de la poderosa aviació britànica que ha de servir de base per complir amb la Directiva Europea sobre Comerç d'Emissions. En resum: la por a un Tractat de Copenhaguen potent, que generi dret ambiental global i que pugui afectar a sectors fins ara en la impunitat (com el turisme internacional i el transport marítim de mercaderies), està activant, a través de governs nòrdics amics, estratègies de rentat d'imatge verda («greenwashing») d'indústries letals per al clima comú. Amb una crossa es recolza en la proliferació nuclear i amb l'altra pretén esprémer encara més al Sud amb l'excusa climàtica. La partida es decidirà entre aquesta tèrbola cosmètica a la Brown al servei dels lobbies industrials i la sensatesa de la comunitat científica i els moviments per a una justícia climàtica global. Per tot allò que ens hi juguem com a una sola humanitat amenaçada, convé no oblidar-ho.

Llegir més »

 

Comentaris

El seu nom

Títol del seu missatge (opcional)

Missatge

El seu correu (opcional)

Aquesta cobertura forma part del projecte "Iniciativa de comunicació sobre canvi econòmic, mobilitat humana, turisme i gobernabilitat territorial a Centreamèrica", co-executat per Fundación PRISMA i ALBA SUD (maig 2009 – abril 2011).

Joan Buades

Documents Relacionats:

Reconocimiento - NoComercial - SinObraDerivada
Webdesign: IBIS Servicios Els continguts d’aquesta web estan sota una llicència Creative Commons.