Si guanya el GOB guanya tothom. Son Bosc, hem guanyat!

La setmana passada l'ecologisme i la societat en general, va tenir una gran notícia. Una notícia a celebrar: la sentència que declarava il·legal la llicència per autoritzar un camp de golf a Son Bosc, devora el Parc Natural de s'Albufera. De fet, uns terrenys que Margalida Rosselló (els Verds) com a consellera havia inclòs dins el Parc i que Jaume Font (PP), a les ordres d'en Matas (PP) va tornar a desprotegir, utilitzant a més el Parlament per aprovar una Llei que clarament tenia per objectiu que no es pogués protegir mai. I així, la llicència va prosperar fins que, ups! un nou canvi de color polític va impulsar la protecció amb una figura de protecció europea contra la qual el Parlament de les Illes no podia competir: la declaració de ZEPA (Zona d'Especial Protecció de les Aus) que va impulsar el conseller Biel Vicenç (PSM) i que va possibilitat paralitzar unes obres que ja havien començat, malgrat la interposició del recurs per part del GOB i PSM contra la llicència i malgrat també, les disputes dins l'àmbit del govern municipal de Muro, polítiques i tècniques, a les el batle de Muro en aquell moment, Jaume Perelló (UM), feu cas omís per concedir la llicència. Una història que ha durat molts d'anys. Una campanya en que els arguments naturalístics varen posar les bases de la justificació per a evitar un camp de golf a la zona.

I l'altre dia un periodista me demanava si son Bosc era una victòria menor per l'estat de degradació de la zona i en general, del Parc. Menor?! En absolut! Una victòria amb majúscules en un espai que requereix una atenció especial que es manifesti amb la dotació de recursos, amb l'impuls de la protecció definitiva - incorporant son Bosc a l'àmbit del Parc Natura – i amb la dotació d'un pla de gestió ambiciós que només contempli una perspectiva: la conservació d'aquesta joia en un entorn - l'entorn sí - degradat: farcit d'hotels, amb una depuradora en deplorables condicions i una central tèrmica de carbó. Son Bosc, el Parc Natural de s'Albufera és una joia dins aquesta zona arrasada per les infraestructures i l'ús turístic intensiu del sòl i platja.

I quan un periodista et fa aquesta pregunta el que et ve al cap és que encara els conceptes del que té o no té valor en aquesta terra segueixen pervertits. Recuperar una joia natural és una «victòria menor» mentre que augmentar el nombre de turistes que ens arriben cada any fins a arribar a límits insoportables es segueix venent com una bona notícia pels mitjans de comunicació de masses.

I ja feim tard. Hauríem de ser capaços ja de parlar de desconstrucció de places hoteleres, de limitació de la capacitat d'allotjament (amb el control del lloguer turístic, la modernització amb increment de places o la legalització de places hoteleres il·legals), de números clausus de nombre de turistes – com ha fet Ligúria a Itàlia - si no en tota l'illa, almenys començar per fer-ho en espais naturals protegits i fràgils, lluny de la tendència d'intentar comercialitzar turísticament cada racó de la nostra illa. Hauríem de ser capaços de fer immediatament i sense manies, ara precisament, en que un moment de sequera ens fa ser conscient de la limitació dels nostres recursos, un canvi de paradigma partint de la insostenibilitat inherent a l'arribada de més de 13,5 milions de turistes en una illa de poc més d'un milió! I no som ni capaços d'implantar una eco-taxa!

La victòria de son Bosc no és una victòria menor però només és una part de la gran lluita, del gran repte que implica acceptar que «el turisme no és bo» i que com deia un article aquesta setmana de Tobias Jones a The guardian: «El pacte amb el diable del turisme necessita un repàs».

Mentre però, celebrem son Bosc, perquè és una gran victòria de la societat i de la lluita ecologista. Perquè si guanya el GOB, guanya tothom. Si perd el GOB, guanyen uns pocs, ja rics. No ha estat el cas. Així doncs, enhorabona a tots! Però, vius i ungles, que el gran repte és més ampli, de més abast i amb més conseqüències i cal iniciar el debat social ja, per virar el timó mentre encara hi siguem a temps.

Un article publicat originalment al Diari de Balears el 24 de febrer de 2016.