Contacto Boletín

Reportaje | Turismo Responsable

17-02-2013

Turisme de masses, luxe per a uns pocs

Reproduïm traduït al català el reportatge d'Arantxa Elizegi publicat a Igandea, dominical del diari basc Berria, on es cita i entrevista a Joan Buades i Ernest Cañada, de l'equip d'Alba Sud.

TURISME DE MASSES, LUXE PER A UNS POCS

Per Arantxa Elizegi | Igandea, Berria, 13/01/2013

L'any passat hi va haver més de mil milions de desplaçaments. La crisi no ha reduït les butxaques d'una de les indústries que més beneficis obté. De totes maneres però, cada vegada són més les denúncies i crítiques en contra d'aquest model de turisme.

Qui no ha somiat alguna vegada passar una setmana en una illa deserta? O perdre’s en alguna ciutat plena de llums,... quedar dormit en una platja de sorra blanca, ... Sense compromisos, oblidant-se de l'hora que és, sense haver d'estar contínuament pendent del mòbil, sense haver de fer més esforç que allargar la mà per agafar el que es vulgui... Aquestes serien unes vacances formidables, si per aconseguir aquest somni no fos necessari el treball de milers de persones, que sovint treballen com a esclaus.

El 1936 a França les vacances es van convertir en un dret. Segons la Declaració Internacional de Drets Humans, els treballadors tenen dret a descansar i gaudir de temps lliure, amb unes jornades raonables de treball i vacances remunerades. Però encara que les vacances siguin un dret, el turisme és un luxe que altres paguen car, i per desgràcia de vegades aquests dos conceptes es barregen. Perquè el capital de la major indústria legal del món -l'any passat 9% PIB- no és tan clar com sembla. Perquè per construir hotels amb forma de ciutat, que ofereixen als visitants tot tipus d'ofertes, destrueixen selves i platges fins aleshores verges. Perquè els drets d'aquests servents que les 24 hores estan a la nostra disposició són contínuament trepitjats. I de tota manera poques vegades es critica la seva actuació. Però, per què? Justament perquè els empresaris del sector treballen molt per amagar tot això. "Cal una mobilització social, que analitzi quina és la participació del turisme en la societat, que denunciï els danys que ocasiona, que reclama que les coses es poden fer d'una altra manera. Aquest és un dels punts més importants de l'agenda del turisme responsable", comenta l'investigador Ernest Cañada. Cañada ha publicat  El Turismo en el inicio del milenio. Una lectura crítica a tres voces, juntament amb en Joan Buades i Jordi Gascón.

Cañada ha analitzat sobretot l'efecte que té el turisme que mou masses a Llatinoamèrica. Aquests últims anys aquella zona s'ha convertit en la destinació de paquets de viatges que ofereixen tot tipus de serveis, encara que la major part dels beneficis obtinguts en aquest negoci acabin a les arques d'empreses d'Europa i Nord Amèrica. "El desenvolupament del turisme i els habitatges per a vacances en certs territoris ha tingut un fort impacte ambiental, en la societat i en l'economia. Per convertir aquestes terres en zones turístiques s'han practicat expropiacions, deixant als camperols sense terres. I la necessitat de respondre a les necessitats del turisme xoca amb les necessitats de les comunitats natives. D'aquesta manera les terres costaneres estan quedant en mans d'una elit reduïda".

Molts turistes viatgen buscant tranquil.litat. Busquen un lloc que els allunyi del continu tràfec i estrès de les ciutats. Si pot ser en una platja perduda o en una illa petita. Això explica que la majoria dels edificis per a l'oci amb forma de ciutat estiguin a la costa. Però això produeix una contradicció, a mesura que les costes s'omplen de gegants de ciment, perden el seu encant. En conseqüència els empresaris busquen nous paradisos per als seus consumidors. Començant tot el procés des de zero. Per posar un exemple, les especulacions de terres portades des del sud d'Europa, va modificar els interessos industrials cap als països en vies de desenvolupament. D'aquesta manera les empreses que anteriorment invertien a Espanya, els Països Catalans o Grècia, van començar a comprar terres a l'Est d'Europa i a la costa d'Àsia, augmentant la diferència de classes entre els diferents grups socials. "Moltes d'aquestes empreses no es limiten a comprar terres. Moltes vegades pressionen els governs a que acceptin les seves condicions, amenaçant amb no invertir en cas que no acceptin, i ho aconsegueixen. Molts són els empresaris que han aconseguit acords amb les dictadures", afegeix Cañada.

Recursos naturals per a les elits

Un dels majors problemes derivats d'aquestes enormes zones d'oci és la gestió dels recursos naturals, sobretot l'aigua. Encara que l'aigua sigui un dret civil, aquestes zones d'oci solen tenir preferència per adquirir-la en situacions d'escassetat, i en conseqüència esdevé més que un dret, un producte de consum. A l'Índia tenim un exemple d'això. Al sud d’Allapuzhan els habitants tenen problemes per aconseguir aigua potable. "Abans portàvem l'aigua del llac. Però ara està totalment contaminada, com a conseqüència dels vaixells per als turistes", indica un veí de la població. Aquests últims anys han construït molts camps de golf i hotels a aquesta zona, i el turisme s'ha convertit en la principal font d'ingressos de la zona, és per això que els mandataris no volen prendre mesures contra ell.

Passa el mateix amb la utilització de la terra. Les terres apropiades per a les zones d'oci normalment solen ser terres destinades a l'agricultura. D'un dia per l'altre els interessos dels països van canviant, els sectors de la construcció i serveis ocupen el lloc de l'agricultura, ja que els hotels, a més dels servents, també necessiten aeroports, carreteres, ports, xarxes d'electricitat i altres. I això al mateix temps facilita l'entrada de productes estrangers al mercat interior, perjudicant encara més la situació dels petits productors.

La situació del personal que treballa en totes aquestes infraestructures no és pas millor. Moltes vegades són immigrants que no els queda més remei que acceptar les males condicions laborals, per por de perdre el seu lloc de treball renuncien als seus drets. Un altre exemple ocorregut fa dos anys a l'hotel Sheraton d'Algèria. Els responsables d'aquest hotel de luxe van acomiadar centenars de treballadors perquè es van unir amb intenció de formar un sindicat. Va ser més greu el que va passar fa tres anys a Costa Rica. Un dels treballadors que estava construint un hotel a Matapalo va morir enverinat i mesos més tard van emmalaltir altres 200 empleats a conseqüència de les males condicions de vida que tenien al campament on vivien. Els treballadors van portar a terme actes de protesta com crema d'autobusos i talls de carreteres. El Ministeri de Sanitat va haver de paralitzar l'obra.

Segons Cañada, per desgràcia aquests no són casos aïllats. "Normalment aquests treballadors reben salaris baixos encara que siguin superiors als que rebrien treballant com a camperols. Però al seu torn, com han de  viure a la ciutat, els suposa una despesa major, i per tant, no hi ha tanta diferència entre un i altre treball. En no tenir defensa enfront de l'empresa moltes vegades són acomiadats sense pagar les liquidacions que els deuen. Els propis contractes solen ser de paraula, han de suportar dures condicions laborals, i també la manca de seguretat".

Un altre turisme diferent

L'única manera de lluitar contra tot això és fomentar un altre tipus de turisme, basat en la solidaritat, però que alhora sigui atractiva. "Cal fer pedagogia política, oferint a la  gent informació veritable i sensibilitzant-los. Però al mateix temps hem de presentar alternatives concretes, reals, que facin possible un oci que estigui a l'abast de tots, i que no creï dependències. Han de ser alternatives basades en la proximitat, que potenciïn l'economia dels seus habitants, viables des d'un punt de vista econòmic i que realitzin ofertes atractives ", explica Cañada.

De tota manera de vegades les alternatives poden ser enganyoses. A Rio de Janeiro per exemple està de moda el turisme als barris de faveles. Les empreses que es dediquen venen l'oferta com un turisme alternatiu i autèntic. Segons les últimes dades prop de 40.000 persones sol.liciten aquest servei al Brasil. Però l'oferta és àmplia, es poden realitzar viatges similars a Índia, Kenya i Mèxic. L'argument d'aquestes empreses és que els diners obtinguts d'aquesta indústria serveix per millorar la qualitat de vida de les persones que viuen a les faveles. Seria així si la gestió la portés directament la gent que viu a les faveles. Però no sempre sol ser així. Rocinha és un dels majors barris de la favela brasilera, i hi treballen set empreses-organitzadores i només una és d'allà.

Segons l'opinió de Cañada, cal tenir molta cura amb aquest tipus d'ofertes. "Algunes propostes relacionades amb el turisme de pobresa són menyspreables. Una cosa és voler conèixer certes realitats perquè hi ha un compromís per canviar-les, i una altra cosa molt diferent oferir la pobresa i exclusió com a producte de mercat. Es pot fer turisme amb cases i activitats gestionades per gent que viu en la pobresa, però presentar la pròpia pobresa com mercaderia no és el mateix". En opinió de l'investigador, el procés comença amb un canvi de societat. "Per fer front a l'economia i el luxe artificial i insostenible de l’economia dels casinos, hem de tornar a l'autèntica economia, a crear riquesa començant des dels nivells inferiors. El model de turisme al què anem és insostenible. Un cop admès això, tindrem opció de desenvolupar un turisme adaptat a les necessitats i possibilitats de la majoria”.

Per a aquells que vulguin donar el pas cap un turisme alternatiu, el moviment que li dóna suport ofereix diversos consells, entre altres, triar agències que respecten els drets humans i l'impacte mediambiental, mesurar l'ús dels recursos naturals i intentar conèixer els costums del país.

 

GERROS DE CARN I OS

Centenars de persones de l'ètnia padaung de Myanmar estan preses al nord de Tailàndia. El govern els utilitza per atraure els turistes.

A l'estiu, més de 150 persones van diàriament a visitar la comunitat de Padaung al nord de Tailàndia –a les nenes d'aquesta ètnia des de petites els hi col.loquen anelles perquè els creixi el coll–. Cada turista paga entorn a 250 Baht (al voltant de quatre dòlars) per poder veure noies que s'han convertit en simples gerros de carn i os. "Les dones que porten els anells al coll reben 50 Baht diaris, en època de turisme. Però quan arriben les pluges el sou es queda en res, i els propis habitants viuen depenent de l'ajut internacional", comenta Mu Pawk, dona que pertany a la comunitat padaung. Són centenars els que escapant de la persecució de Myanmar es refugien al nord de Tailàndia, però el govern no els vol reconèixer l'estatus de refugiats argumentant que estan molt lluny de la zona de refugiats de Tailàndia i que no són refugiats polítics sinó econòmics –els acusen de voler viure del turisme–. La veritat però és molt diferent, és el propi govern el que no els dóna opció a moure’s d’allà perquè són un mitjà barat i rendible d'atraure el turisme.

"Les dones padaung no poden sortir de la població sense permís dels mandataris. Només volem que ens donin permís per sortir de Tailàndia, o que ens donin l'opció de romandre com a refugiats. Avui dia tenim limitat l'accés a l'educació i a l'àmbit laboral. Ens preocupa el futur dels nostres fills i filles. Vivim com ocells en gàbies". El govern ha prohibit treballar als indígenes de l'ètnia padaung i com a conseqüència viuen depenent dels diners que deixen els turistes. De tota manera el problema és que el sou el reben només les dones i noies que porten les anelles, els homes no. En conseqüència aquests últims viuen de vendre souvenirs als visitants. Segons dades oficials unes 500 persones de l'ètnia padaung tenen avui dia estatus de refugiat però segons han denunciat organismes no governamentals, són moltes més les que viuen preses al nord de Tailàndia.



"EL TURISME ÉS PART DEL CIRC QUE OFEREIX EL CAPITALISME GLOBAL"


Joan Buades ha analitzat el turisme, l'ecologia i la globalització. És molt crític amb el turisme de masses, que en la seva opinió, encara que aparentment dòcil, és un dels majors instruments de la globalització, generador d’un nou tipus de dependència.

Si el turisme habitual és tan perjudicial, com s'entén que els mitjans de comunicació ho critiquin tan poc, o que algunes d'aquestes empreses signin convenis amb organismes del tipus Intermon-Oxfam?

És una globalització invisible. Des d'aquest punt de vista el màrqueting del turisme és perfecte, es pot dir que és la indústria dels somnis i això comporta que sigui percebuda com una indústria no nociva. Aquestes indústries tan influents en el medi ambient i en l'economia, que dirigeixen part dels seus beneficis a paradisos fiscals, fan el mateix que qualsevol altra empresa transnacional del món, destinar una mínima part dels beneficis a la caritat o ajudar a agents socials.

Podem dir que el turisme és una nova forma de colonització?

Sí, diria que el turisme és un dels majors instruments de la globalització del planeta. És a dir, el capitalisme global que estem vivint aquests darrers 50 anys, converteix el turisme en un altre element per crear un nou tipus de dependents, en països del nord o en països amb tendència a ascendir com la Xina, Rússia, Sud-àfrica o Brasil, la idea és que una petita proporció de la societat –menys del 20% de la població mundial– pugui consumir altres països o subcultures, a un preu raonable. En aquest sentit no és més que una part del pa i circ que li ofereix el capitalisme global a la societat. La indústria del turisme continua sense cap límit. Així, es converteix en el cavall de Troia del turbocapitalisme que vivim avui dia.

El turisme genera riquesa?

El turisme proporciona riquesa a una mínima-mínima part de la gent, als que són part d'aquesta superclasse del capitalisme global. Per exemple els diners que ha generat el turisme a Espanya des dels anys 50 en endavant ha passat per paradisos fiscals, és a dir, els que més s'han beneficiat de l'èxit d'aquest turisme no han estat les Balears o la Costa del Sol, sinó algunes empreses, que tenen seu a Espanya però la comptabilitat a les illes Caiman, Luxemburg, Suïssa o Gibraltar. Què passa? Efectivament el turisme genera riquesa però per a una mínima minoria que no paga els seus impostos a aquest lloc. Així, zones que han suportat una industrialització turística molt ràpida, per exemple Balears o Yucatán, no reben més que l'escuma d'aquest turisme: llocs de treball molt precaris, que no són per a tot l'any i amb salaris molt baixos; enorme desgast dels recursos naturals o del paisatge, units per exemple a la utilització de l'aigua; i a  nivell social, d'una banda, els joves perden oportunitats per a la seva preparació, i de l'altra, si es fan grans inversions en infraestructures, aquests diners no es destina a satisfer les necessitats dels seus veïns, doncs l'Estat només inverteix per ampliar aquest turisme –construint súper ports, trens d'alta velocitat, etc.– i aquestes empreses amb prou feines paguen impostos en el propi lloc.

Quins objectius hauria de complir el turisme responsable com a moviment social?

Cal tenir en compte que segons l'Organització Mundial de Turisme, el 2012 es va superar la quantitat de mil milions de turistes. Tot aquest volum de trànsit –quan la població mundial és de set mil milions d'habitants– mai s'aconseguirà transformar en un turisme responsable. D'altra banda els mil milions de turistes són només un 2% de la població mundial que pot pagar alguna cosa així. En aquest sentit cal pensar que cal reduir el nivell de factura mediambiental del turisme a nivell global, i com a conseqüència cal fomentar maneres de viatjar que tinguin en compte, per exemple, factors com el canvi climàtic.

Se sol plantejar el turisme comunitari com a alternativa al turisme de massa, però, què és exactament?

El turisme comunitari només existeix en alguns països del sud, i s'està intentant que tant empreses petites o mitjanes o agents socials creats a Amèrica Central, Amèrica del Sud o l’Est d'Àsia siguin les que gestionin aquest turisme. Aquest turisme és, cada vegada més, a nivell regional, i els beneficis es queden en la pròpia comunitat, per tant es poden invertir en serveis socials, en preparació dels joves, etc. Serveix per promoure el veritable desenvolupament de la comunitat. És una iniciativa social i local dels països del sud, que no inventa res de nou sinó que li treu rendiment a la forma de vida del propi lloc, i d'altra banda, genera beneficis reals per al benestar comunitari.

Diries que aquesta consciència s'està expandint?

Hi ha una tendència global a viatjar més i cada vegada més lluny. Però al mateix temps, dins d'aquesta tendència és cert que hi ha canvis positius, per exemple, els mercats d'Alemanya o el Regne Unit han notat canvis en l'estructura de la seva demanda turística, per exemple, hi ha cada vegada més gent del centre d'Europa que en lloc d'anar-se'n molt lluny viatgen a llocs més propers, utilitzant el tren o compartint cotxes. És una tendència que s'està estenent. Des d'un punt de vista generacional, el segment de turisme alternatiu al que ens referim és molt més gran a la franja d'edat d'entre 20 i 35 anys; com més jove és el turista hi ha més interès per planificar el viatge. La consciència que hi ha entorn a aquest tema en aquests països està canviant cada instant. Una mostra d'això pot ser que per exemple a Alemanya i el Regne Unit els governs han impostos taxes ecològiques, pujant de manera considerable el preu dels vols a l'altra banda del mar. Alguna cosa està canviant, encara que no sigui a la velocitat que ens agradaria als que volem viure d'una altra manera en aquest planeta.


On pot dirigir la gent a la recerca d'alternatives?

Comencen a haver-hi ONG i oficines de turisme alternatiu que ofereixen informació contrastada explicant perquè mereix viatjar amb ells i no en paquets turístics. És molt important que la gent es separi dels paquets turístics estàndard i busqui altres maneres de viatjar. I si es viatja lluny, des del punt de vista climàtic, pensar que és millor viatjar menys vegades però per més temps. I des del punt de vista del benestar de les pròpies comunitats és molt important conèixer a través d'aquestes agències alternatives que hi ha gent tan intel.ligent com nosaltres, que té tants drets com nosaltres, però que viuen en un país del sud que està sent explotada per un turisme industrial transnacional. Hi ha alternatives. Cal provar, si no experimentem o provem a viatjar d'una altra manera, no contribuirem a que aquest planeta sigui millor en les pròximes dècades.



Reportatge publicat originalment en euskera al Igandea, domininal del diari basc Berria, el 13 de gener de 2013. Traduït de la traducció al castellà de Patri Arozena Gorostidi.