RSS Español Catala English

www.albasud.org Contacto

Subscriu-te al nostre butlletí

Nova Publicació | Turisme Responsable | Illes Balears

26-02-2011

Geopolítica, neoliberalisme i turisme als Països Catalans

Nou paper de Joan Buades, investigador col.laborador d’ALBA SUD, sobre les raons geohistòriques que ajuden a entendre el fort lideratge de les Empreses Transnacionals Turístiques de capital balear al món, en un procés que té el seu origen a l’Espanya franquista.


Crèdit Fotografia: Platja Magaluf, Mallorca.

La del turisme internacional en el darrer mig segle constitueix una de les grans històries d’èxit de l’economia contemporània. Els Països Catalans, ben especialment les Balears, constitueixen aquí una autèntica superpotència global. De fet, són una potència receptora de primer ordre. Amb a penes 70.000 km2 de superfície (equivalent al lloc 118è a escala global) i 13,5 milions d’habitants (devers un 0,2% de la població mundial), el 2009 haurien rebut prop del 3% del turisme internacional, amb uns 27 milions de visitants. La regió més turistitzada la constitueixen les Illes Balears. Amb els seus 9,2 milions de visitants estrangers el 2009 per a una població que s’acosta a l’1,1 milions, la intensitat turística representa 8,4 turistes per habitant i any.

Paral·lelament, les Balears detenen també un cridaner lideratge de les empreses transnacionals (ETN) catalanes dins en el tauler global. Així, si Espanya (tercera potència global en recepció) situa cinc ETN entre les 30 grans del món, quatre d’elles tenen domicili a l’arxipèlag (Sol Meliá, Barceló, Riu i Iberostar, per aquest ordre). En conjunt, a finals del 2008 ofertaven unes 200.000 habitacions a través de prop de 700 hotels. A més, altres 4 empreses d’origen català (Husa, Oasis, Fiesta i H10) es trobarien també entre les primeres 10 ETN hoteleres espanyoles, amb unes 57.000 habitacions addicionals en prop de 300 hotels. Això es tradueix en una creixent deslocalització de l’oferta turística vers l’exterior. De fet, fa estona que la majoria d’aquestes places ja es situen lluny dels Països Catalans, amb preferència en el “Gran Carib” (l’estricte més Mèxic, Florida i Centramèrica). Així, la indústria turística catalana té els seus interessos estratègics fora perquè fa estona que ha començat a desinvertir a casa pels mateixos motius de rendibilitat que ho han fet altres branques industrials.

Tot i que existeix una munió d’estudis sobre el turisme a casa nostra, cap d’ells respon una pregunta òbvia: com és possible que Espanya, en plena dictadura feixista, esdevingués el líder turístic de la Mediterrània? Entre els límits explicatius, destaquen tres buits colossals. Seguim sense conèixer el muntant, l’origen i la rendibilitat acumulada de les inversions turístiques reals. Tampoc no sabem gairebé res sobre un dels actors centrals, els famosos touroperadors. Més greu encara: manquem d’una “economia política internacional del turisme”. Al meu parer, els orígens d’aquest procés rauen en el marc de negoci creat en temps de Guerra Freda i la revolució neoliberal.

El present document proposa una interpretació geohistòrica que ajudi a entendre la metamorfosi de la colònia vacacional feixista fins assolir el lideratge turístic sense fronteres. A continuació s’analitza la radical disparitat d’interessos entre les empreses transnacionals i les comunitats suposadament més beneficiades, especialment pel que fa al drenatge de recursos a través dels paradisos fiscals i l’extraordinària contribució a l’escalfament climàtic.

 

Podeu accedir al document complet AQUÍ.

Aquest article es va publicar originalment a la revista L’Espill, núm. 35, tardor de 2010.

 

Reconocimiento - NoComercial - SinObraDerivada
Webdesign: IBIS Servicios Els continguts d’aquesta web estan sota una llicència Creative Commons.