RSS Español Catala English

www.albasud.org Contacto

Subscriu-te al nostre butlletí

En profunditat | Turisme Responsable

12-10-2019

Decreixement turístic

Asunción Blanco-Romero | TUDISTAR-Geografia UAB

La defensa del decreixement turístic no és antiturisme. Es tracta de buscar fórmules de desturistización en les que l'activitat lúdica i d'oci s'organitzi i es practiqui de forma i a una escala diferent, que maximitzi els beneficis per a les comunitats locals i els ecosistemes.


Crèdit Fotografia: Barcelona. Imatge d'Alba Sud.

La reflexió al voltant del decreixement i els seus diversos enfocaments no són un camp nou, ni un concepte poc treballat, encara que es vulgui plantejar així per sectors reticents a la seva posada en pràctica. Ja a inicis dels anys 2000, Serge Latouche divulgava les seves aportacions sobre la teoria del decreixement definint-lo com a "una necessitat, no un principi, un ideal, ni l'objectiu únic d'una societat del post-desenvolupament..." (Latouche, 2003: 3-4), i que va plasmar l’any 2006 en la seva obra Le Pari de la décroissance. La seva tesi arrelava en la idea d'aconseguir el progrés, la prosperitat i el desenvolupament social sense els inconvenients del pretès creixement infinit. Gràcies a una reflexió "serena" sobre el concepte (Latouche, 2007) pretenia desentranyar les contradiccions dels processos d'acumulació il·limitada capitalista definint precisament el que no és el decreixement.

D'aquesta manera, sortia al pas de les suposades crítiques i confusions al respecte, argumentant que el decreixement no significa condemnar a la pobresa als països empobrits, ni creixement zero, ni un retorn al passat, ni a un ordre comunitari patriarcal incompatible amb la democràcia. La seva proposta de revolució cultural es basava en el cercle virtuós de les 8 R: 1) revaluar substituint l'individualisme, el consumisme i la competència per la col·lectivitat, la senzillesa i la cooperació; 2) reconceptualitzar la riquesa i la pobresa deixant de definir-les únicament en termes monetaris i considerant el progrés a partir de la millora d'aspectes qualitatius; 3) reestructurar l'aparell productiu i les relacions socials en funció d'una nova escala de valors per fer front a la crisi ecològica; 4) redistribuir la riquesa i l'accés al patrimoni natural entre el Nord i el Sud, entre classes socials i entre les diferents generacions; 5) relocalitzar l'economia i descentralitzar la presa de decisions; 6) reduir el nostre impacte en la biosfera a través d'un canvi en la producció i el consum; 7) reutilitzar i 8) reciclar per aconseguir allargar el cicle de vida dels productes (Latouche, 2007).

Com sosté l'eco-marxista John Bellamy Foster (2011), el decreixement dins el sistema econòmic capitalista és un "teorema impossible", atès que requereix d'un creixement continuat per a la seva supervivència. Contràriament, la clau rau en desafiar els principis fonamentals d'aquesta economia capitalista i apostar per sistemes alternatius al vigent, una economia més local, tradicional i cooperativa, fora dels principis bàsics productivistes i generant un repte provocador, "l'abundància frugal", la possibilitat de "prosperitat sense creixement". Aquest supusat oxímoron planteja la prosperitat centrada en superar el productivisme i el consumisme típics del sistema econòmic imperant (on el sobreconsum d'uns pocs provoca l'escassetat de molts altres), desenvolupant la noció de "dimensionament de drets i la creació d'una economia d'estat estable". Trobem aleshores un decreixement "desitjat", a través d'una austeritat decidida voluntàriament per millorar el benestar davant l'hiperconsumisme, l'acumulació del capital, el malbaratament i la fe cega en les solucions tecnològiques ("tecnolatria"); lluny de l'actual decreixement "forçat" que imposa l'austeritat de les crisis cícliques capitalistes. El decreixement "voluntari" proposa així un enfocament global abordant tant la crisi ecològica com la desigualtat social. Per aconseguir-ho planteja penalitzar el consumisme, el malbaratament, els usos sumptuaris i la segregació per raó de classe social, com succeeix amb la gentrificació. A semblança de la lluita contra el canvi climàtic, proposa la contracció i la convergència del consum de recursos naturals, en nom d'una major equitat social.

En aquest sentit, seguint els postulats de Foster, la importància de la indústria turística per al decreixement té una innegable dimensió addicional. Una de les indústries més grans del món, es presenta com a una de les vies d'acumulació de capital més potent i, per tant, un dels principals mecanismes de manteniment de l'expansió i de la reproducció ampliada del sistema capitalista.

Turisme a la Mediterrània, un desenvolupament desigual

Al llarg de la història del turisme, la regió mediterrània ha estat el centre neuràlgic del seu desenvolupament i expansió. Des de la seva consideració per part dels mercats emissors centreeuropeus com una de les principals perifèries del plaer (Turner i Ash, 1991), les seves destinacions s'han anat ampliant al llarg de tots els països que compten amb una façana litoral d'aigües temperades o tropicals, amb estructures sociopolítiques més fàcilment supeditables als interessos del capital. Aquest desenvolupament turístic i econòmic es basa en la manca d'homogeneïtat i equilibri socioterritorial.

Així, a nivell socioeconòmic, l'activitat turística és un fenomen gairebé exclusiu de la classe consumidora mundial, principalment dels països del Nord (Meana, 2016), que exclou més de tres quartes parts de la població mundial (Gardner et al., 2004). D'altra banda, a nivell territorial, ja des dels seus inicis el desenvolupament turístic ha mostrat elements greus de polarització, que es mantenen en l'actualitat, malgrat els seus moments d'expansió (OMT, 2018). Així, trobem països i enclavaments concrets de zones litorals de la Mediterrània nord, denominats "destinacions madures", amb greus símptomes de saturació turística (Mediterrani espanyol, francès, italià o grec); enfront de llocs de la mediterrània sud, eterns "destinacions emergents" (com el litoral tunisià, marroquí, però també a Algèria, Líbia, Síria, el Líban o fins i tot el consolidat litoral d'Egipte) en els que tot i les inversions realitzades en el sector turístic (principalment de fons d'inversió estrangera) no han aconseguit un desenvolupament equilibrat, ni consolidar el que des del model capitalista neoliberal seria una destinació turística competitiva.

Les dues riberes de la conca mediterrània són una bona mostra de la desigualtat entre territoris molt propers, en profit també del turisme. El Nord, no només geogràfic, sinó també en termes de classes socials, acumula, malbarata i es satura; com succeeix en ciutats com Venècia, Barcelona o Palma, assaltades per la funció turística i agrupades en la Xarxa SET de Ciutats i Regions del Sud d'Europa davant la turistització (Pardo, 2018), des de les que es planteja el decreixement turístic per part de moviments socials i institucions públiques. En canvi, el Sud geogràfic, ja sigui de la ribera meridional o de l'Espanya buidada, i social, en termes de les classes socials empobrides, se situa a l'altre extrem del desenvolupament geogràfic desigual, que ha de poder créixer per convergir millorant així les seves condicions de vida i prosperitat sostenible.

Aquest desenvolupament desigual dins d'un sector en ascens com el turístic ha suposat també reaccions desiguals, tant a nivell social com institucional, entre les quals ha sorgit la discussió d'un necessari decreixement turístic per a aquelles zones on la saturació turística, overtourism, és una realitat palpable amb greus conseqüències. La magnitud del malestar en aquestes regions de la Mediterrània nord és tal que ha captat l'atenció d'alguns actors poderosos de la indústria, inclosos l'Organització Mundial del Turisme de les Nacions Unides (amb seu informeOvertourism”? Understanding and Managing Urban Tourism Growth beyond Perceptions, 2018b) i el Consell Mundial de Viatges i Turisme (McKinsey i Company, 2017), tot i que la seva postura mostra una marcada ambivalència. Així, els lobbies pro-turístics culpen les poblacions residents descontentes del fenomen turístic de turismefòbia (Blanc-Romero et al., 2018), a la vegada que reconeixen la possibilitat que algunes destinacions experimentin el que anomenen "un excés de turisme" o el conegut "morir d'èxit". Malgrat tot, l'OMT continua defensant que "el creixement no és l'enemic, la qüestió rau en com ho gestionem". Han estat els moviments socials en la seva crítica de les conseqüències negatives del desenvolupament turístic els que han començat a utilitzar explícitament la idea del decreixement turístic i connectar, de manera sistematitzada, la discussió més global del decreixement (Kallis, 2011; Kallis i March, 2015) amb el turisme.

L'enorme vinculació del turisme amb moltes altres indústries auxiliars, activitats i processos que intervenen, i la seva repercussió a través de l'elogiat, però pervers, efecte multiplicador, fa que la seva contribució a l'expansió i al sosteniment del capitalisme excedeixi les seves pròpies dimensions, conformant una xarxa amb fils que s'estenen per tot el món en infinitat de formes. El caràcter extractivista de l'activitat turística (Garcés, 2018), així com la seva necessària "creació destructiva" com a base dels cicles d'acumulació per despossessió (Harvey, 2006) i generació de valor, a través de processos autodestructius i de formes de violència estructural (Büscher, B. i Fletcher, R, 2017), posen necessàriament a la indústria turística al centre del debat del decreixement. Així, si l'objectiu és perseguir el decreixement a escala global, cal plantejar també una profunda transformació del turisme. Una forma diferent de turisme que s'allunyi de l'imperatiu del creixement, com a part d'una nova pràctica "postcapitalista", amb potencial per transformar dràsticament aquesta mateixa xarxa global. Però, com ja s'ha assenyalat en diverses ocasions, el decreixement turístic és un teorema possible? (Fletcher, et al., 2018).

Els moviments socials que denuncien la saturació turística consideren completament viable la proposta. Així, si el decreixement turístic es fonamenta en el diagnòstic real de congestió i intensificació del metabolisme socioeconòmic (els fluxos de materials i energia consumits) i la seva petjada ecològica (translació a la capacitat biofísica del territori), aspectes com la reducció del nombre de turistes, les distàncies de viatge i la seva freqüència, el seu consum de recursos naturals, la seva contribució a la desigualtat i a la segregació social, han de ser elements prioritaris d'actuació. A nivell local, es planteja com a imprescindible perseguir l'augment del retorn social del turisme, reduir la inversió de pressupost públic en l'activitat turística, utilitzar la fiscalitat al turisme per contenir-ho, evitar algunes formes de subvenció encoberta de les que gaudeix el turisme, utilitzar la regulació urbanística per al decreixement o modificar els models de gestió dels territoris turístics són elements que estan en mans de les administracions de les diferents destinacions mediterrànies. A nivell global, el decreixement turístic es planteja per aturar la desenvolupament geogràfic desigual, reduint el consum per l'extrem de l'acumulació de riquesa, luxe i malbaratament. Orientant tant a combatre la despossessió de la població local dels seus espais quotidians i l'accés a l'habitatge, com a mitigar el canvi climàtic, l'esgotament dels recursos fòssils, la pèrdua de biodiversitat o la superació dels llindars de resiliència biofísica.

Desturistització post-capitalista

La defensa del decreixement turístic no és la destrucció del turisme o el antiturisme. Es tracta de buscar fórmules de desturistización en les que l'activitat lúdica i d'oci s'organitzi i es practiqui de forma i a una escala diferent, que maximitzi els beneficis per a les comunitats locals i els ecosistemes. Com assenyalàvem diversos autors l’any 2018 (Fletcher et al., 2018), ja aleshores existia una gran varietat d'iniciatives en desenvolupament i amb gran potencial, com el turisme lent (slow tourism), la promoció de les vacances a casa, fins a esforços per una infraestructura turística "ecològica", implicant al transport aeri i la producció d'electricitat. Per la seva banda, la contenció del creixement, que no el decreixement, ha estat parcialment assumida per algunes institucions públiques, mitjançant polítiques de regulació de la capacitat dels allotjaments turístics, amb la implantació de moratòries de creixement i plans d'ordenació; taxes i impostos especials a l'allotjament o al desplaçament de turistes, per exemple en funció de les distàncies de vol; limitació de la capacitat de les infraestructures de transport (aeroports, ports, autopistes, túnels, ponts,...) o equipaments (com ara camps de golf, pistes d'esquí o ports esportius). Aquestes mesures de limitació de l'accés impliquen l'encariment de l'oferta que es fa més elitista; de tal manera que es corre el risc d'utilitzar el decreixement en favor de la població amb més recursos. Cal evitar l'exclusió de les classes socials més humils i la segregació en funció de la capacitat de despesa, gravant fiscalment l'excés, l'acumulació i el malbaratament de recursos (Blázquez, 2016). En definitiva, la qüestió de com es podria combinar i desenvolupar una proposta coherent de desturistització postcapitalista, aplicada a la saturació i al malbaratament, just acaba de introduir-se en el debat públic.

 

Referencias:
Blanco-Romero, A., Blázquez-Salom, M., Morell, M. (2018). Turismofobia como arma arrojadiza. Revista Ábaco, 98, 55-64.
Blázquez, M. (2016). Per on decréixer turísticament? Una alternativa ecosocialista. Alba Sud, 26/05/2016.
Büscher, B. & Fletcher, R. (2017). Destructive creation: capital accumulation and the structural violence of tourism. Journal of Sustainable Tourism, 25(5), 651-667.
Fletcher, R., Blanco-Romero, A., Blázquez-Salom, M. & Murray, I. (2018). Tourism and Degrowth: Impossibility Theorem or Path to Post-Capitalism? 8/4/2018. Entitlecollective.
Foster, J.B. (2011). Capitalism and Degrowth: An Impossibility theorem. Monthly Review, 62(8), 26-33.
Garcés, M. (2018). Ciudad princesa. Barcelona: Galaxia Gutemberg.
Gardner, G., Assadourian, E. & Sarin, R. (2004). La situación del consumo actual. En La situación del mundo 2004: la sociedad de consumo. Informe anual del Worldwatch Institute sobre el progreso hacia una sociedad sostenible (pp 35-64). Barcelona: Centro de Investigación para la paz - Icaria.
Harvey, D. (2006). Spaces of global capitalism: A theory of uneven geographical development. London: Verso.
Kallis, G. (2011). In defence of degrowth. Ecological Economics, 70, 873-880.
Kallis, G., & March, H. (2015). Imaginaries of hope: The utopianism of degrowth. Annals of the Association of American Geographers, 105, 360-368.
Latouche, S. (2003). Por una sociedad del decrecimiento, Le Monde Diplomatique, 97. Edición Española.
Latouche, S. (2006). Le Pari de la décroissance. Paris: Fayard.
Latouche, S. (2007). Petit traité de la décroissance sereine. Paris: Mille et UneNuits.
Latouche, S. (2008). La apuesta por el decrecimiento. ¿Cómo salir del imaginario dominante? Icaria: Barcelona.
Meana Acevedo, R. (2016). Decrecimiento y turismo: el papel del sector turístico en la extralimitación planetaria. La necesidad de un cambio de modelo puesto al día. En Blázquez, M., Mir-Gual, M., Murray, I.; & Pons, G.X. (eds.) Turismo y crisis, turismo colaborativo y ecoturismo. XV Coloquio de Geografía del Turismo, el Ocio y la Recreación de la AGE. Mon. Soc. Hist. Nat. Balears, 23: 79-90. SHNB-UIB-AGE.
Organización Mundial del Turismo (2018a). Panorama OMT del turismo internacional. Edición 2018. Madrid: UNWTO.
Organización Mundial del Turismo (2018b). «Overtourism»? Comprender y gestionar el aumento del turismo urbano más allá de las percepciones. Madrid: UNWTO.
Pardo, D. (2018). Las posibilidades de una red ante la turistización del Sur de Europa. Alba Sud, 02/05/2018.
Aquest article ha estat publicat originalment a: Blanco-Romero, A. (2019). Decreixement turístic. A E. Cañada (ed.). El turisme en la geopolítia de la Mediterrània. Barcelona: Alba Sud Editorial, Informes en Contrast, núm. 9, publicat amb el suport de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) en el marc de la convocatòria de subvencions per a projectes d'Educació per a la Ciutadania Global, 2018.

 

Reconocimiento - NoComercial - SinObraDerivada
Webdesign: IBIS Servicios Els continguts d’aquesta web estan sota una llicència Creative Commons.