RSS Español Catala English

www.albasud.org Contacto

Subscriu-te al nostre butlletí

Nova Publicació | Turisme Responsable

18-07-2019

Refugiats i turistes: la doble cara de la geopolítica de la Mediterrània

Cecilia Vergnano

La Mediterrània es troba al centre d'un escenari especialment complex en el qual se superposen diferents mobilitats de persones i capitals. Els drets humans de milers de persones estan en joc.

 


Crèdit Fotografia: Lampedusa. Imatge de Tommy Sparma sota llicència CC.

Degut al seu doble caràcter de frontera externa meridional de la Unió Europea i, al mateix temps, destinació turística altament atractiva, la Mediterrània es troba al centre d'un escenari especialment complex en el qual se superposen diferents mobilitats de persones i capitals: d'una banda, turistes en recerca d'espais d'oci, relaxació i desconnexió; de l'altra, refugiats que fugen de les guerres o, simplement, busquen millors oportunitats per a si mateixos i les seves famílies [1].

Des del principi dels anys 2000, la Mediterrània ha adquirit una creixent visibilitat en un context geopolític marcat per l'augment dels desplaçaments forçats des del Sud global. Com a conseqüència de polítiques migratòries europees cada vegada més restrictives, s'ha tornat amb escreix la frontera més mortal del món (Fargues 2017). Segons l'UNHCR, des del 2014 aproximadament dos milions de persones han recorregut les rutes de la Mediterrània occidental, central i oriental, desembarcant a les costes d'Espanya, Itàlia i Grècia (més d'un milió solament en 2015) [2]. En aquest lapse de temps, en les mateixes rutes, s'han registrat 17.821 morts o desapareguts [3].

Per comprendre el marc geopolític contemporani de les mobilitats a la Mediterrània (sigui de turistes, sigui de refugiats) en la seva complexitat, cal tenir en compte nombrosos factors. Enumerar-los en la seva totalitat superaria els límits d'aquest apartat, però és important esmentar les diferents implicacions i conseqüències de les anomenades "primaveres àrabs" del 2011; la intervenció militar de l'OTAN a Líbia, també el 2011, que va conduir a l'execució del dictador Gheddafi, produint una situació d'inestabilitat política i militar al país; la guerra a Síria; les polítiques migratòries europees i, especialment, el Tractat de Dublín; l'anomenada "qüestió europea meridional", és a dir, la crisi del deute als països d'Europa del sud (definits de forma menyspreadora sota l'acrònim PIGS: Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya) i la concomitant aplicació de polítiques d'austeritat.

És significatiu observar que, si d'una banda la inestabilitat geopolítica que afecta països que són destinacions turístiques tradicionals (Egipte, Tunísia) afavoreix els seus competidors a la regió mediterrània (Grècia i Espanya han registrat ingressos excepcionals lligats al turisme en els últims anys), per l'altre costat aquesta mateixa inestabilitat és la causa d'una bona part dels desplaçaments forçosos a través de la Mediterrània. La inestabilitat política de Líbia, en particular, ha afavorit tant les violacions sistemàtiques dels drets humans dels migrants (en un país on la demanda de força de treball ha estat significativa fins fa poc, amb consegüent presència de treballadors procedents de gran part del continent africà), com, al mateix temps, la creació d'una indústria de passatges clandestins a Europa, en pasteres i embarcacions precàries.

D'altra banda, la reglamentació europea de la competència sobre les demandes d'asil (Tractat de Dublín), que estableix que aquesta responsabilitat recau sobre el país europeu de primera arribada (i, per tant, majoritàriament sobre els països en "primera línia" a la frontera sud: Espanya, Grècia i Itàlia), provoca una sobrecàrrega per als sistemes d'acollida i seguretat social d'uns països ja durament castigats per la crisi econòmica i les polítiques d'austeritat aplicades per reduir els deutes públics. Alguns elements de l'anomenada "qüestió meridional" europea són altes taxes d'atur, pobresa, augment de les emigracions (inclosos treballadors qualificats i joves amb alts nivells d'educació), retallades en la despesa pública [4], augment de la pressió fiscal i dràstica reducció dels salaris. En aquest context, l'expansió del sector turístic adquireix un caràcter essencial en l'economia nacional, i entra en conflicte amb l'anomenada "crisi migratòria" que afecta alguns dels paradisos turístics més atractius de la Mediterrània [5].

Lampedusa i Lesbos en la cruïlla

Especialment paradigmàtics són els casos de les illes de Lampedusa (a mig camí entre Tunísia i Itàlia) i Lesbos (a només sis milles de les costes turques). Des del 2007 al 2017, 162.957 refugiats han desembarcat a Lampedusa segons el Ministeri de l'Interior italià. El 2015, Lesbos ha rebut, ella sola, més de mig milió de refugiats (dades UNHCR), aproximadament el 58% dels que han transitat a través de Grècia durant el mateix any, en ruta cap a l'Europa del nord. En buscar imatges d'aquestes illes a la web, és particularment xocant el contrast entre les imatges d'aquestes illes com ressorts, amb platges meravelloses i aigües cristal·lines, d'una banda, i les imatges de la tragèdia humana dels refugiats (nens, dones i homes amuntegats en pasteres, naufragis, salvaments en condicions desesperades, cadàvers). La percepció d'aquestes illes com a llocs d'emergència i crisi humanitària, caracteritzades pel perill i la mort, constitueix un problema remarcable per unes comunitats llargament dependents del turisme. En aquest context, la "cultura de l'acollida", si bé molt viva, és posada prova durament [6].

La tensió entre turisme i emergència humanitària ha estat gestionada majoritàriament a través una separació marcada dels espais en aquestes illes, entre aquells dedicats a l'oci dels turistes i aquells reservats als migrants (Hannam 2017; Melotti, Ruspini i Marra 2018). Aquests últims han estat invisibilitzats a través de la construcció de centres d'acollida i la protocol·lització de l'acollida mateixa (Mazzara 2015), amb "guerra de xifres" en paral·lel (amb tendència per part dels habitants a minimitzar el nombre de les arribades, especialment en els anys més durs de la crisi econòmica i financera) (Franck 2018; Melotti et al. 2018). Encara que siguin nombrosos els intents de culpabilitzar als refugiats i les ONGs pels impactes negatius sobre el turisme (Boukala i Dimitrakopoulou 2018), la relació de causalitat entre l'anomenada "crisi" migratòria i la crisi del sector turístic en illes com Lesbos o Lampedusa no queda clara.

A banda de les estratègies d'invisibilització de la "crisi" migratòria, posades en marxa per a la preservació de l'economia turística, a Lampedusa i Lesbos s'ha consumat (i se segueix consumant) un autèntic "espectacle de la frontera" (Cuttitta 2012; de Gènova 2013), exposat amb més o menys freqüència pels mitjans de comunicació, que ha contribuït a fer arribar, especialment a Lesbos, milers de treballadors i voluntaris internacionals (Guribye i Stalsberg Mydland 2018; Papataxiarchis 2016): socorristes, professionals de la indústria humanitària, metges, infermers, cuiners, artistes, fotògrafs, investigadors, ensenyants, sacerdots, advocats, periodistes, estudiants d'escoles universitàries d'estiu, voluntaris aturats, jubilats o estudiants, amb repercussions positives en les economies illenques. De fet, és possible identificar tal fenomen en el marc més ampli del voluntourism (turisme de voluntaris i activistes) que caracteritza l'economia contemporània dels desastres (Holmes i Smith 2009; Whittaker, McLennan i Handmer 2015). Aquesta nova forma de voluntariat inclou a persones que actuen de forma espontània i episòdica amb una creixent indústria que combina viatges, plaer i activisme, així com iniciatives ciutadanes i privades per al desenvolupament (derivades sovint d'experiències prèvies de viatges al Sud) i el influx de petites organitzacions comunitàries. El que aquestes noves formes de voluntariat tenen en comú és la tendència a allunyar-se de les ONG estructurades i les agències estatals, per canalitzar les iniciatives individuals de forma més flexible i menys estructurada (Schulpen i Huyse 2017) [7]. La forta presència de voluntaris internacionals a Lesbos el 2015 i en els anys successius ha de ser analitzada a la llum d'aquestes tendències globals. Milers de voluntaris de tots els gèneres, edats, procedència geogràfica i classe social s'han ajuntat en massa a les platges de l'illa, amb una durada mitjana de permanència d'una setmana (Guribye i Stalsberg Mydland 2018), allotjant-se en els hotels locals. Molts restaurants (per exemple, El Captain 's Table, al port de Molyvos), s'han tornat llocs de trobada per a voluntaris internacionals. Alhora, establiment turístics en desús, com antics hotels abandonats, s'ha reconvertit en centres d'acollida provisionals per a centenars de refugiats (Lisley i Johnson 2018).

No obstant això, en contrast amb la gestió de desastres i emergències humanitàries en altres parts del món, a Lesbos no hi ha hagut algun tipus d'iniciativa comercial dirigida al voluntourism (amb l'oferta de paquets de viatge més allotjament), tot i la demanda potencial (Guribyey, Stalsberg i Mydland 2018). Això reflecteix, probablement, el desig de molts operadors turístics d'allunyar completament de qualsevol aspecte relacionat amb la "crisi" dels refugiats, amb l'esperança que els turistes tradicionals finalment tornarien. Durant l'hivern del 2017, amb condicions climàtiques prohibitives degudes a la caiguda de neu a l'illa, l'Associació d'Hotelers de Lesbos s'ha posicionat en contra de l'oferta d'habitacions a refugiats i voluntaris (però, alguns establiments han rebutjat aquesta prohibició) [8].

Amb la recent disminució dels moviments migratoris, la protocol·lització de l'acollida i la creixent criminalització dels rescats per part d'embarcacions d'ONGs, els governs sud-europeus s'estan movent cap a una direcció de "tornada a la normalitat" a la Mediterrània, en detriment dels drets humans fonamentals de milers de persones en recerca de protecció internacional. Tot i que el gir fortament securitari en la gestió de la frontera mediterrània estigui portant a una invisibilització cada vegada més elevada dels naufragis (i les violacions dels drets humans a Líbia), els processos de despossessió i expulsió (Sassen 2014), juntament amb la inestabilitat política, persisteixen en molts països del Sud global: en cap moment es pot excloure una inversió en la tendència a la baixa en els moviments migratoris a través de la Mediterrània.

 

Notes:
[1] En l'intent de fugir de la categorització institucional "refugiats"/"migrants econòmics", faré servir la denominació de "refugiats" en referència a totes les persones en posició subalterna en el sistema de visats (i, per tant, amb possibilitats limitades de mobilitat en condicions de legalitat i incolumitat), obligades a desplaçar-se cap a països considerats més segurs amb la finalitat de protegir les seves vides o, simplement, per buscar oportunitats de vida millors per a si mateixos i els seus familiars.
[2] Com a conseqüència dels acords entre Espanya i el Marroc de mitjans dels anys 90, les rutes més recorregudes són les de la Mediterrània central (entre Líbia i Itàlia) i oriental (entre Turquia i Grècia). Comparat amb la totalitat dels desplaçaments transmediterranis, les arribades a Espanya constitueixen només el 4,9%, encara que a partir de 2017 la tendència és a l'alça.
[3] A la ruta de la Mediterrània central (entre Itàlia i Líbia), en particular, les polítiques de contrast a la migració es tradueixen en el recent augment de la taxa de mortalitat tot i les disminucions de les arribades a partir de 2017.
[4] Les retallades en sanitat s'han reflectit, en el cas grec, en un augment de la mortalitat (Kouvelakis 2018).
[5] Al mateix temps, en aquests contextos socials ha augmentat la competitivitat entre els sectors de població més vulnerables, i noves formacions polítiques han capitalitzat les arribades dels refugiats en termes de creació de consens xenòfob.
[6] L’alcaldessa de Lampedusa, Giusi Nicolini, ha rebut el premi per la paz UNESCO l’any 2017, “per la seva humanitat i constants esforços per gestionar la crisi”.
[7] Iniciatives d'aquest tipus han estat observades, per exemple, al sud-est asiàtic després del tsunami del 2004, al Japó després de la catàstrofe nuclear de Fukushima (Samuels 2013).
[8] A les illes gregues l'actitud dels governs locals davant de la conversió de les illes mateixes en hotspots (amb la construcció de centres d'identificació i classificació dels migrants, i presència d'autoritats europees) ha estat dispar. Per exemple, a Lesbos i Samos els governs locals han consentit àmpliament la transformació d'aquestes illes en hotspots i han donat la benvinguda a un gran nombre d'agències humanitàries com l'UNHCR, la Creu Roja i Metges sense Fronteres. En canvi, els governs locals d'altres potencials hotsposts grecs, com les illes de Kos i Agathonisi, han rebutjat persistentment la implementació de camps segons el model hotspot i la instal·lació d'ONGs, al·legant l'efecte "imant" per l'arribada de nous refugiats i el possible dany per a les economies locals dependents del turisme (New Keywords Collective 2016).
Referències:
Boukala, Salomi and Dimitra Dimitrakopoulou. 2018. “Absurdity and The ‘blame Game’ within the Schengen Area: Analyzing Greek (Social) Media Discourses on the Refugee Crisis.” Journal of Immigrant & Refugee Studies 16(1–2):179–97.
Cuttitta, Paolo. 2012. Lo Spettacolo Del Confine: Lampedusa Tra Produzione E Messa in Scena Della Frontiera. Milano: Mimesis Edizioni.
Fargues, Philippe. 2017. Four Decades of Undocumented Migration to Europe A Review of the Evidence.
Franck, Anja. 2018. “The Lesvos Refugee Crisisi as Disaster Capitalism.” Peace Review 30(2):199–205.
De Genova, Nicholas. 2013. “Spectacles of Migrant ‘illegality’: The Scene of Exclusion, the Obscene of Inclusion.” Ethnic and Racial Studies 36(7):1180–98. Retrieved ().
Guribye, Eugene and Trond Stalsberg Mydland. 2018. “Escape to the Island: International Volunteer Engagement on Lesvos during the Refugee Crisis.” Journal of Civil Society 14(4):346–63.
Hannam, Kevin. 2017. “Tourism, Mobilities and the Geopolitics of Erasure. Issues and Concepts from Central and Eastern Europe.” Pp. 345–53 in Tourism and Geopolitics, edited by D. Hall. UK: CABI.
Holmes, K. and K. Smith. 2009. Managing Volunteers in Tourism: Attractions, Destinations and Events. Oxford: Butterworth Heineman.
Kouvelakis, Stathis. 2018. “Borderland - Greece and the EU’s Southern Question.” New Left Review 110:5–33.
Lisle, Debbie and Heather L. Johnson. 2018. “Lost in the Aftermath.” Security Dialogue. 10.1177/0967010618762271.
Mazzara, Federica. 2015. “Spaces of Visibility for the Migrants of Lampedusa: The Counter Narrative of the Aesthetic Discourse.” Italian Studies 70(4):449–64. Retrieved.
Melotti, Marxiano, Elisabetta Ruspini, and Ezio Marra. 2018. “Migration, Tourism and Peace. Lampedusa as a Social Laboratory.” Anatolia 29(2):215–24.
New Keywords Collective. 2016. “Europe/Crisis: New Keywords Of ‘the Crisis’ in and of ‘Europe.’” Zone Books near futures 45. Retrieved December 21, 2015.
Papataxiarchis, Evthymios. 2016. “Being ‘there’: At the Front Line of the ‘European Refugee Crisis’ – Part 1.” Anthropology Today 32(2):3–9.
Samuels, R. J. 2013. Disaster and Change in Japan. Ithaca: Cornell University Press.
Schulpen, L. and H. Huyse. 2017. “Editorial: Citizen Initiatives for Global Solidarity. The New Face of European Solidarity.” Forum for Development Studies 44(2):163–169.
Whittaker, J., B. McLennan, and J. Handmer. 2015. “A Review of Informal Volunteerism in Emergencies and Disasters: Definition, Opportunities and Challenges.” International Journal of Disaster Risk Reduction 13(1):358–368.
Cecilia Vergnano és investigadora de l’Amsterdam Institute for Social Science Research (AISSR) de la Universitat d’Àmsterdam. Aquest article s’escriu en el marc del projecte "Rejection Regimes: An Ethnographic Study of the Social Life of Intra-EU Border  Regimes" (REJREG), del programa Horizon 2020 - Marie Skłodowska-Curie actions (grant number 792793).
Aquest article forma part de l'informe de pròxima publicació: Cañada, E. (ed.) (2019). Geopolítica del turisme a la Mediterrània. Barcelona: Alba Sud Editorial, Informes en Contrast, núm. 9. Es públic amb el suport de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) en el marc de la convocatòria de subvencions per a projectes d'Educació per a la Ciutadania Global, 2018.

 

Reconocimiento - NoComercial - SinObraDerivada
Webdesign: IBIS Servicios Els continguts d’aquesta web estan sota una llicència Creative Commons.