RSS Español Catala English

www.albasud.org Contacto

Suscribete a nuestro boletín

Noticias Recientes

Actualidad Alba Sud | Mundo del trabajo y migraciones | Cataluña

25-03-2017

Trabajar en Barcelona: ¿qué futuro?

Ernest Cañada | Alba Sud

Imaginar el trabajo en la ciudad de Barcelona en unos 25 o 30 años puede ser una pesadilla. Las perspectivas no parecen ser optimistas. Pero estos escenarios no son inevitables, dependerán también de la capacidad de respuesta colectiva.


Crédito Fotografía: David White, bajo licencia creative commons.

(artículo disponible solo en catalán)

Imaginar el treball a la ciutat de Barcelona en uns 25 o 30 anys pot ser un malson. El debat internacional sobre el futur del treball ha estat i és intens. Predominen les visions que proclamen la seva fi, o reaccionen amb un contundent “a la merda el treball”. Però sentències d’aquest tipus no són noves. John Maynard Keynes va preveure el 1930 que en unes dècades acabaríem treballant només 15 hores setmanals a causa del desenvolupament tecnològic. Ara les circumstàncies són prou diferents, però seria prudent no deixar-nos portar pel determinisme tecnològic i pensar que l’organització del treball i la seva mateixa naturalesa canviant depenen efectivament de factors tecnològics però també, i sobretot, de decisions polítiques, que no són altra cosa que el resultat de correlacions de força entre grups i classes socials. Per tant, si fem l’exercici de pensar com serà el treball en una Barcelona propera millor mantenir certa precaució.

Podríem començar per imaginar què passaria si les tendències més recents, especialment des de l’esclat de la crisi econòmica internacional de 2008, que estan influint decisivament en les formes d’organitzar el treball, tinguessin continuïtat i fins i tot s’accentuessin. En aquest context alguns fenòmens semblen clau i majoritàriament apunten cap a una major precarització.  

Barcelona és una ciutat on ha perdut pes la indústria. El seu teixit industrial es va desplaçar primer cap a les seves perifèries i posteriorment ha patit processos de deslocalització a països empobrits i costos laborals més baixos. La competència global continuarà, i alguns retorns o noves localitzacions industrials a municipis propers, on podria ocupar-se una part de la població barcelonina, ho faran ja en condicions molt diferents a les dels anys 60 i 70, tant pel que fa a les necessitats de mà d’obra com a la naturalesa de la seva feina o al poder col·lectiu que pot exercir qui hi treballa. La indústria a més es veurà afectada de forma especial pels processos de robotització i automatització en curs. Per tant la tendència a la disminució de l’ocupació en el sector industrial continuarà, tot i que el sector viurà probablement una expansió de feines lligades al desenvolupament tecnològic de tot tipus, i caldrà veure si la ciutat podrà assumir i integrar en forma de nous llocs de treball aquestes transformacions.

És molt probable però que Barcelona continuï orientada als serveis i principalment al turisme, si no es produeixen problemes de seguretat greus, que en l’actual escenari geopolític no es poden descartar, i si els límits ecològics sobre els que es basa aquesta activitat no s’acaben de sobrepassar (amb forts increments en el preu del petroli i estralls provocats pel canvi climàtic, entre altres). El pes del treball turístic a la ciutat és ja considerable. Segons l’enquesta d’opinió de l’Ajuntament l’any 2015, un 13% de la seva població en edat activa manifesta treballar en el turisme, i a districtes com Ciutat Vella s’eleva fins un 22%. El protagonisme ascendent del turisme podria reforçar l’orientació de moltes activitats de comerç i serveis diversos cap a una major especialització turística. Malauradament el gruix del treball turístic es caracteritza per salaris baixos, temporalitat i una especial precarietat. D’altra banda noves formes de gestió de la mà d’obra, com les externalitzacions, estan provocant un creixent empobriment laboral i un trencament encara major de les solidaritats de classe.

La irrupció de l’economia col·laborativa i múltiples negocis de serveis creats sobre les noves tecnologies, a més de provocar (conjuntament amb el sector hoteler) una creixent expulsió de població de menys poder adquisitiu del centre i progressivament de més barris de la ciutat, està tenint efectes directes en el treball. Les noves formes d’allotjament o transport urbà, tant de persones com de mercaderies, suposen la destrucció de llocs de treball i la seva desregulació, accentuació de la informalitat i precarització.

A més de les dinàmiques econòmiques, derivades en gran mesura de decisions polítiques d’afavorir cert tipus d’especialització productiva a la Unió Europea, on la costa mediterrània espanyola juga un rol clau com a espai d’oci global, caldria tenir en compte també les variables demogràfiques per entendre cap a on anirà el treball. Barcelona és una ciutat que envelleix. Actualment més d’un 21% de la seva població és major de 65 anys i totes les projeccions apunten a un increment significatiu d’aquest grup d’edat. Les necessitats d’atenció i cura seran majors. Es tracta però d’una feina, com la que fan les auxiliars de geriatria o les treballadores del servei d’atenció domiciliària, que està pràcticament feminitzada, amb baixos salaris i també precaritzada.

Les perspectives no semblen ser optimistes. La dualització existent en el mercat de treball, amb nínxols de certes ocupacions altament qualificades amb bones condicions laborals i una creixent precarització del gruix de les feines, sembla que es mantindrà i s’accentuarà. L’ofensiva empresarial global per ajustar costos laborals i precaritzar el treball serà la principal tendència a tenir en compte. Això suposa que lluny de certes visions estàtiques sobre el “precariat”, com es desprèn de l’obra de Guy Standing, la precarietat caldria entendre-la més aviat com a un “procés”. És a dir que si la precarització és la variable clau per al futur del treball a Barcelona, aquesta no serà un fenomen reduït a determinats col·lectius si no un procés de pressió a la baixa en les condicions laborals, inseguretat i vulnerabilitat de cada cop grups més amplis de població.

Aquest escenari però no és inevitable. Dependrà de la capacitat de resposta que aconseguim donar. Suposa en primer lloc recol·locar el treball en el centre del debat polític, enfortir el sindicalisme de classe, reorganitzar i reequilibrar la càrrega que homes i dones fem en les feines domèstiques i en les cures, repartir el treball, construir aliances sociopolítiques que permetin avançar cap a noves formes de control públic sobre el que passa dins les empreses, apostar per més qualificació i capacitat d’assumir els desenvolupaments tecnològics en curs, organitzar a través d’un sistema públic potent una transició cap al desplegament de feines realment necessàries a l’alçada dels reptes que tenim (en especial derivades de la transició sòcio-ecològica que haurem de fer) i ajudar a consolidar noves formes d’organització del treball més democràtiques. Un futur del treball obert i en disputa.

 

Article publicat originalment a la revista Carrer, març 2017, especial “Barcelona, on vas? 25 anys de Carrer”, editada per la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona.

 

Reconocimiento - NoComercial - SinObraDerivada
Webdesign: IBIS Servicios Los contenidos de esta web están bajo una licencia Creative Commons.