RSS Español Catala English

www.albasud.org Contacto

Suscribete a nuestro boletín

Nueva Cultura del Territorio | Recursos Naturales y cambio climático | Cataluña

01-08-2014

¿Una democracia de propietarios rurales?

Raül Valls | Alba Sud / CST

Respuesta al artículo de Àlex Serrahima, asesor jurídico del Consorcio Forestal de Cataluña, sobre sus críticas a la Declaración en favor del patrimonio natural de Cataluña.


Crédito Fotografía: Queralbs, Núria. Foto de FèlixGP (sota llicència creative commons).

(artículo disponible solo en catalán)

Àlex Serrahima no vol enganyar a ningú i ja des del títol de l’article que va publicar el passat 21 de juliol a El Matí Digital expressa clarament la seva intenció: “Estic fart d’ecologistes progres”. No podíem esperar menys contundència del que és assessor jurídic del Consorci Forestal de Catalunya, la patronal de propietaris de boscos. L’objectiu de la seva àcida crítica és el darrer manifest que ha unit una multitud d’entitats ecologistes i per a una nova cultura del territori, que a més a comptat amb el suport de la ciència catalana amb la implicació directa de la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN), societat filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Es tracta de la Declaració a favor del patrimoni natural de Catalunya, que denuncia la brutal retallada en els pressupostos i el desmantellament de les polítiques públiques de conservació del govern de la Generalitat de Catalunya.

Una democràcia de propietaris rurals?

Serrahima actua en aquest article d’autèntic intel·lectual orgànic del col·lectiu al que representa i al que concedeix la legitimitat absoluta a l’hora de decidir el futur del territori. La mateixa legitimitat que li nega al moviment ecologista i als científics que li fan costat. Però va més enllà i s’erigeix en el portaveu de tota una suposada pagesia airada i farta d’un moviment ecologista aliè al món rural. Un moviment saberut, segons ell, i altivament alliçonador.

Utilitza una tàctica molt vella però pràctica a l’hora de polemitzar: caracteritzar l’adversari tal com li convé que se’l vegi per poder-lo atonyinar millor. És un recurs, diguem-ho, baix, però efectiu o si més no efectista. En aquest cas l’espantall és el “progre”, d’origen urbà generalment, amb una suposada visió tant idíl·lica i nostàlgica, com falsa, del món rural. Aquest “progre” vol alliçonar a la “pobre i ignorant” gent de pagès. El nostre personatge fill de l’asfalt ha après el que sap sobre el “medi natural” als llibres o a la Universitat, on segurament també ha conspirat contra  l’ordre establert.... Si algú recorda al simpàtic “Quico el progre” estaríem davant d’una versió evolucionada, on ha substituït les seves aspiracions de salvar la humanitat  amb una revolució social, per les de salvar tot el planeta impedint el “progrés” (fent poc honor al seu “malnom”) i “aturant el país”. No cal posar sigles, ni esmentar tradicions ideològiques. Queda clar on posa el punt de mira polític el nostre autor. També queda clar des de quina posició  ho fa.

Paral·lelament l’Alex Serrahima utilitza un altre argument malèvol, potser fins i tot perillós. Auto-arrogar-se d’una legitimitat basada en una pretesa “herència de generacions” de vida camperola. Sincerament no veig que viure a una masia, segurament amb Internet i bona calefacció,  doni més valor als coneixements sobre el medi natural, que fer-ho des d’un pis de l’Eixample de Barcelona. O que legitimi més per decidir que fem amb el patrimoni natural, que hauria de ser considerat un bé comú. Evidentment això no vol dir que els habitants d’un territori no hagin de tenir un paper fonamental en la decisió sobre com ha de ser el seu paisatge quotidià. Quelcom que per altra banda els successius governs fins ara no han respectat pràcticament mai. Tot el contrari han prioritzat els interessos dels grans grups econòmics per damunt dels de la ciutadania. Però tinc la sensació que el Sr. Serrahima no està pensant en formats tant participatius. Més bé sembla proposar una “democràcia de propietaris”, una mena de retorn d’una aristocràcia de petits propietaris agraris, convenientment envoltats de camperols submisos als que podem utilitzar quan vulguem i referir-nos-hi quan convé com  la “gent del territori”

Esta clar que aquest argument ha funcionat en moltes ocasions. Sol servir per agitar els atavismes que històricament han enfrontat ciutat i camp, modernitat i tradició, autenticitat i artificialitat. Molts ressentiments anti-intel·lectuals i antiurbans s’alimenten d’aquesta idea.   És curiós perquè hi ha un cert “ecologisme ultramuntà” que també comparteix aquest menyspreu cap a la “gran ciutat” on hi veu la font i origen de tots els mals. En canvi no s’acarnissa tant en la catastròfica “dispersió urbanística” que s’ha fet sota l’ègida del “retorn a la natura”.  És per això que superar les contradiccions entre la ciutat i el camp és un dels objectius civilitzatoris d’una nova cultura del territori.

Un model de conservació en qüestió

En el que estic d’acord és que cal reformular a consciència la idea de “conservació”. Aquesta està en aquests moments en un autèntic cul de sac. A Catalunya les polítiques de protecció de la natura han estat en molts casos (els Plans d’Espais d’Interès Naturals clarament) una simple delimitació, majoritàriament de zones muntanyoses, quasi abandonades per l’agricultura i ramaderia i considerades no aptes per la construcció o les infraestructures de mobilitat. És així que els impactes ambientals durs i reals sobre el territori s’han concentrat a les zones planes, autèntics espais en disputa. Si és ressegueix el mapa de PEIN’s, i es posa damunt d’un plànol orogràfic es comprovarà que el primer quasi calca el segon.

En aquest sentit Enric Tello a un text de referència,  25 idees per una Nova Cultura del Territori, ho diu de manera molt contundent:

“Les polítiques de conservació de la natura desenvolupades en el darrer mig segle han arribat arreu del món a un atzucac. Aquesta cul-de-sac obliga a posar en qüestió dues idees fonamentals, una explícita i l’altra implícita a la filosofia tradicional de la conservació ambiental. La primera idea que cal abandonar és l’errònia creença que la protecció d’espais naturals ha de consistir en la retirada de qualsevol forma d’intervenció o presència humana en els mateixos, per tal de “retornar-los” a un suposat estat “natural” originari. La segona és un efecte pervers, i clarament no desitjat pels qui durant molts anys han abraçat honestament aquella filosofia de la conservació: el supòsit que, més enllà de la frontera dels espais “naturals” protegits, les accions humanes sobre la resta del territori podrien desenvolupar-se sense límits ni miraments, atès que la preservació de la diversitat biològica ja estaria garantida. La superació d’aquestes dues creences, que l’experiència pràctica de la gestió ambiental i l’elaboració teòrica de l’ecologia del paisatge han demostrat que són profundament errònies, ens porta a situar com a nou objectiu la millora i la preservació del bon estat ecològic del territori com un tot.”

Alex Serrahima parla de “gestió forestal sostenible” com a alternativa. Es difícil no voler sumar-se a aquesta idea. Ara cal que li posem elements concrets i no proclames fàcils sobre el que suposadament es fa a EEUU i Europa. Per altra banda un recurs fàcil i no sempre encertat. Recuperar econòmicament el bosc i les zones muntanyoses més “abandonades”, que no “conservades”, requereix una voluntat política que fins ara cap govern ha tingut. Massa ocupats en convertir les zones planes en una abocador d’infraestructures suposadament cabdals per l’economia, les zones “protegides” no han tingut de moment cap interès, sinó és per afavorir per exemple el sector de la motocicleta permeten l’accés a determinats camins forestals. El caràcter epidèmic i cada cop més catastròfic dels incendis forestals demostra que, més enllà de les lamentacions quan milers d’hectàrees resten arrasades, res s’ha fet.

Un element que cal tenir en compte és en quina mesura l’estructura de la propietat sobre el “territori” afecta a la possibilitat de fer polítiques públiques de “gestió sostenible” tal com demana l’autor de l’article. Evidentment a un gestor de “boscos familiars” aquest qüestionament li semblarà profundament subversiu, més propi de la versió prehistòrica del nostre “progre” que maldava per una revolució que acabés amb la propietat privada.

 Al meu entendre el valor que tenen els espais naturals per la col·lectivitat hauria de permetre limitacions a l’hora d’exercir el dret a la sacrosanta propietat. No val dir “això és meu i en faig el que vull”, quan les conseqüències d’un mal ús ens afecta a tots i totes. Aquest nova ètica, que podem anomenar ecològica, està present en moltes de les iniciatives que estan sorgint al voltant d’una nova manera d’entendre el món rural. Una nova pagesia que no posa l’accent en la “propietat” sinó en el caràcter socialment útil de la seva funció. Que està oberta a noves formes d’exercir el control sobre un espai (cooperativisme, sessió d’ús, etc). Que entén que ha de tenir cura de la terra pel seu caràcter de patrimoni comú i per tant mantenir-la saludable. Per altre banda estem parlant de valors d’un passat no tant llunyà que la “revolució verda” i l’aplicació d’una visió “industrial” a l’explotació de la terra van bandejar.

En el que estic totalment d’acord amb ell és quan afirma: “poca broma amb el 94% del territori”. Afegiria que tot plegat és massa important per deixar-ho en mans d’uns pocs propietaris, aquells que Àlex Serrahima anomena “la gent del territori” o del “rerepaís”. Calen polítiques de “responsabilitat col·lectiva”.  O sigui aquelles que els neoliberals amics del caràcter “sagrat” de la propietat anomenen malèvolament “intervencionistes”.

El menyspreu que destil·la el text del Sr. Serrahima té una ferum sospitosa. Una ferum de “bosc primigeni” basat en la sagrada propietat d’uns pocs però autèntics senyors del territori. Aquells que posseeixen i en saben. Aquells que temps enrere miraven amb paternal condescendència als camperols pobres, i més tard odiaren a una classe obrera filla d’una industria de la que s’aprofitaven malgrat considerar-la bruta i indigna. L’ecologista, urbà i intel·lectual, constitueix el darrer objecte de la ira d’aquesta casta privilegiada que vol seguir posseint, en el pitjor dels sentits possible, la terra que hauria de ser tots i totes.

 

Reconocimiento - NoComercial - SinObraDerivada
Webdesign: IBIS Servicios Los contenidos de esta web están bajo una licencia Creative Commons.