RSS Español Catala English

www.albasud.org Contacto

Suscribete a nuestro boletín

Entrevistas | Turismo Responsable | Cataluña

24-09-2014

Daniel Jiménez Schlegl: "Necesitamos medidas concretas, bajo la vigilancia vecinal, para poner límites al crecimiento turístico"

Ernest Cañada | Alba Sud

Abogado y doctor en derecho, el pasado 9 de julio de 2014 interpuso ante el Tribunal Supremo de Justicia de Cataluña una demanda contra el Plan de Usos de Ciutat Vella en nombre de varias asociaciones de vecinos.


Crédito Fotografía: Daniel Jiménez Schlegl. Fotografia d'Ernest Cañada | Alba Sud

(entrevista disponible solo en catalán)

Ens trobem  amb el Jiménez Schlegl a l’històric jardí de l’Ateneu Barcelonès per parlar de les transformacions que ha viscut Barcelona els darrers anys, a remolc de l’aposta pel turisme que han fet les elits de la ciutat i diferents grups inversors i lobbies empresarials. Advocat i doctor en dret, coneix bé les implicacions d’aquest procés, especialment a Ciutat Vella, on col·labora amb diverses associacions de veïns i veïnes en la defensa del dret a la ciutat de la seva població.

Explica’ns com vas començar a treballar com a jurista en aquests temes relacionats amb els problemes del turisme a Ciutat Vella?

La meva vinculació amb les associacions de veïns i, particularment amb l'Associació de Veïns en Defensa de la Barcelona Vella, comença en la dècada de la planificació de la Barcelona olímpica, mentre era un ingenu estudiant a la Facultat de Dret de la UB, però observava atònit les polítiques "higienistes" de desvertebració urbanística del centre històric tot i la forta oposició veïnal.

Però haig de confessar que mai he exercit una militància veïnal associativa, no puc parlar doncs ex cathedradel moviment, només puc aprendre d'ell. Tot i així la meva amistat amb molts veïns i amb, podríem dir, "líders" veïnals m'ha implicat amb les problemàtiques de ciutat, de convivència, d'imposició de determinades polítiques urbanístiques.

I també vas ser un dels advocats del cas Palau. Com va ser això?

És a l'any 2006, a partir de la mobilització veïnal contra el projecte urbanístic de l'hotel del Palau de la Música, promogut pels ara ja condemnats Fèlix Millet i Jordi Montull, quan participo més activament amb els veïns. En aquells anys ja vaig deixar la docència a la UB i exercia com a advocat especialista en dret administratiu i  urbanístic. Vaig esdevenir un instrument més útil per intentar defensar les reivindicacions veïnals per la via jurídica, impugnant els instruments urbanístics que aproven operacions com les de l'hotel del Palau.

Quina importància tenia aquest cas?

L'assumpte posava sobre la taula qüestions punyents que afectaven la convivència veïnal i un sentit de justícia que feia referència al compliment igualitari de les regles de joc del dret. Transformar un equipament docent protegit, d’edificis catalogats, en un macrohotel de luxe suposava donar un missatge clar a la ciutadania: primer, d'impunitat per transformar a la seva voluntat els usos i el patrimoni arquitectònic d'un barri més enllà dels límits legals i sense tenir en compte l'opinió dels veïns més directament afectats. Segon, que és l'administració des de dalt qui determina que un hotel elitista té un interès públic superior a un equipament docent, dinamitant així el principi constitucional que les administracions públiques han de servir amb objectivitat als interessos generals.

Aquesta perversió només venia a justificar un negoci amanyat entre un sector de la burgesia catalana i els dirigents de l'administració municipal i autonòmica en una encara obscura xarxa de relació clientelar. Tot això, a més, dins un marc de política urbana que des de feia anys apostava pel monocultiu turístic i l'obertura il·limitada de nous hotels a Ciutat Vella.

I és en aquest context de despossessió accelerada que el moviment veïnal necessita de nou el suport tècnic de diferents experts.

És ara precisament, en aquest context d’expansió d'un model de ciutat que es decideix des de les cúpules administratives per tal d’afavorir fons d’inversions privats, en una aposta gairebé única per a l'explotació industrial del turisme, que les associacions veïnals es tornen a mobilitzar amb força i precisen suport tècnic i jurídic. La interposició del recurs contenciós-administratiu contra la modificació del Pla Especial d'Establiments de Concurrència Pública, Hoteleria i Altres de 2013, anomenat "pla d'usos" (o "pla d'abusos" segons els veïns), és l'acció jurídica recent més important en aquest sentit.

Abans d’entrar en més detalls sobre aquesta demanda, ens pots explicar què és un pla d’usos i quines són les seves funcions?

El pla d'usos és un pla especial urbanístic aprovat per l'ajuntament que ordena els diferents usos, amb requisits urbanístics d'obertura, compatibilitat d'usos, usos protegits, etc., en un territori concret. En el cas del districte de Ciutat Vella, el pla especial ordena els usos de determinats establiments de concurrència pública que en la seva majoria suposen negocis privats i tenen una incidència manifesta en l'ocupació de l'espai públic, en el patrimoni històric-arquitectònic de la ciutat i en la convivència veïnal i, molt en segon terme, en la economia local.

Els usos que regulen el plans que han estat aprovats específicament per a Ciutat Vella al llarg dels anys es refereixen particularment als serveis que demanda principalment la indústria turística de masses: menjar, beure, dormir i moure l'esquelet (sigui en sentit vertical o horitzontal). No es refereixen als comerços, excepte les tendes de souvenirs per a turistes.

Però d’on sorgeix aquesta necessitat de regulació?

La idea de posar "ordre" neix de la consciència compartida que existeix una sobresaturació d'aquests establiments en el districte més densament poblat de Barcelona. I també per part dels propis dirigents, pressionats per les denúncies i queixes veïnals relatives a l'ocupació de l'espai públic urbà, els sorolls i la brutícia, els assetjaments immobiliaris com a conseqüència de l'especulació immobiliària, la destrucció del patrimoni, etc. Encara que una altre qüestió és que l'administració tingui voluntatreal en solucionar aquests problemes.

En el cas de Barcelona, moltes d’aquestes necessitats de regulació com bé dius estan associades a la intensificació de l’explotació turística de la ciutat, precisament promoguda també des de l’administració pública.  

Personalment no conec cap ciutat europea que en els darrers vint anys hagi fet una campanya tan agressiva per captar turisme com Barcelona. Fins i tot han aconseguit que el mateix Woody Allen hagi fet una pel·lícula promocional dels “tipismes” barcelonins per al turisme "cult" novaiorquès (perquè pel·lícula en sentit artístic de la paraula no se'n pot dir d'allò). L'eufòria de l'olimpisme escènic i el xip implantat en la consciència col·lectiva que Barcelona és una ciutat en constant transformació (i per tant, en destrucció del seu propi passat), han estat els dos elements ideològic-propagandístics legitimadors més importants per construir un model ideal de ciutat acceptat acríticament. Un model centrat sobretot en Ciutat Vella, el front marítim i l'obra de Gaudí, abocat a entendre el territori urbà com a recurs econòmic i amb una aposta clara per la terciarització i el finançament de les operacions urbanístiques de transformació a partir de la inversió privada.

En aquest context la tasca de les administracions públiques a la ciutat ha estat la de fixar les condicions reguladores i de planificació urbanístico-socialad hoc idònies per facilitar l'entrada a inversors privatscom a un elefant dins una tenda d'atuells. A més, totes aquestes polítiques han estat acompanyades d'una potent campanya autocomplaent de màrqueting sobre les transformacions urbanístiques (moltes desastroses i obscures), per tal d’obtenir un reconeixement social local i internacional encara que totalment desinformat.

Fotografia de Moyan Brenn (sota llicència cc).

El que s’anomena sovint “model Barcelona”.

El “model Barcelona” condensa la ciutat a espais d'oportunitats per al negoci, la inversió, l'entreteniment. Aquest model ofereix la ciutat, la possibilitat d’adquirir els seus espais, el seu patrimoni i poders de decisió, al millor postor. No falten els que comparen aquest "oferiment" de la ciutat per part dels governants com la relació d'explotació d'un proxeneta i una prostituta. Sense entrar a valorar una metàfora tan extrema, el cert és que els governs municipals successius són responsables "d'oferir" la ciutat a compradors (siguin inversors o turistes)i d'establir les condicions legals per tal que l'augment de la demanda de serveis turístics retroalimenti l'augment de l'oferta en una espiral de creixement il·limitat.

És aquest model el que mai es voldrà qüestionar per part de les autoritats. Seria com suggerir la sortida del Euro o canviar de model econòmico-financer o productiu. Aquests models són intocables atès que són l'oxigen del poder polític i econòmic hegemònics. Sobre això mai haurà una veritable democratització.

Es tracta però d’un model turístic per a benefici d’uns pocs que necessita de la constant intervenció del poder públic.

Aquest model és el que ha portat que Barcelona, i Ciutat Vella en particular, esdevingui un “pol estratègic”, des del punt de vista de l'economia turística. L'economia capitalista de creixement il·limitat només entén de maximització de beneficis mitjançant l'externalització dels costos (socials, ambientals, convivencials, etc.) i la participació activa del poder públic per a alliberar obstacles a aquest creixement. Això en una dinàmica que no accepta més límits que la implosió de les seves crisis cícliques. Per tant, en el cas de l'economia turística aquesta pressiona a les administracions públiques per tal que alliberin dels seus objectius qualsevol fre o limitació al seu creixement.

I en una lògica de creixement constant la indústria turística demanda cada cop més arribades de visitants.

Tot i ser conscients de les problemàtiques que el turisme de masses està generant a la ciutat, el president del gremi d'hotelers declara públicament l'aspiració d'assolir la visita de 10 milions de turistes a l'any, i si res ho impedeix el proper any en demanarà 12 milions i així successivament. Sembla que estiguem immersos en una dinàmica que actua de manera independent de la voluntat dels ciutadans i que ens porta a la fatalitat, a una mena d'implosió dels pitjors efectes negatius del turisme de masses que "naturalment" ha de reconduir la situació.

Com afecta aquest turisme de masses a la ciutat i el seu veïnat?

El turisme de masses segueix el patró de la producció fordista. En conseqüència, l'oferta de serveis per a satisfer-lo també segueix la producció seriada. De manera que els serveis (com el turista-massa) responen al cicle de consum de masses i les seves conseqüències pernicioses a nivell ambiental, de convivència i qualitat de vida dels residents, de qualitat del treball, de transformació del paisatge i de les relacions socials. Atrets pels tòpics folklòrics de la ciutat el turista-massa es veu en la necessitat de consumir de manera cronometrada per poder acumular el màxim en el mínim temps el producte turístic per a continuació refusar-lo com a residu. El conflicte entre residents i turistes-massa no és només en la lluita pels espais. El temps requerit pels residents per a assimilar a l'estrany en el propi espai resulta incompatible amb el temps cronometrat del consum turístic en massa.

Resulta sorprenent el grau de banalització i mal gust dels productes i serveis seriats d'aquest model turístic. La uniformitat en negocis i serveis i la progressiva ocupació d'aquests dels locals i espais urbans és producte de la forta capacitat inversora de les empreses que hi ha al darrera. Aquest model de creixement turístic aniquila el comerç tradicional del barri, la funcionalitat de l'espai lliure públic i la qualitat (i possibilitat) de vida dels residents.

I en el cas concret de Ciutat Vella què destacaries d’aquesta colonització turística del territori?

Són moltes les conseqüències pernicioses de l'efecte del turisme-massa en un entorn tan fràgil socialment, urbanísticament i patrimonialment com Ciutat Vella. Molt més greus i perjudicials que els suposats beneficis que es pretenen aconseguir, limitats a l'argument usat de la creació de llocs de treball. Jo particularment en destacaria la gentrificació, l'assetjament immobiliari, la inflació de preus a escala microlocal, la precarització laboral, la banalització de l'espai històric-patrimonial, la transformació violenta i autoritària del paisatge, la privatització de l'espai i recursos públics, etc. i, perquè no, els efectes d'aquests efectes, més a nivell de percepció psicològica, de pèrdua de sentit, angoixa i insatisfacció vital per la transformació i ocupació vírica i sobtada dels espais urbans de referència personal.

Tornem si et sembla als plans d’usos dels que parlàvem abans, com a forma de regulació i ordenació del territori. Quina ha estat la seva història abans d’arribar a l’actual demanda que s’ha hagut de fer des del moviment veïnal.

Els diversos plans d'usos a Ciutat Vella neixen amb la vocació de la quadratura del cercle. És a dir, la d'ordenar els usos en el territori posant algunes dificultats a l'obertura de nous establiments sense renunciar al creixement il·limitat de l'activitat econòmica de serveis (especialment pel consumidor turista-massa).  El pla d'usos de 2005 contemplava algunes restriccions interessants, d'altres amb el temps varen esdevenir totalment insuficients, sobre tot pel que fa a la proliferació d'apartaments turístics i hotels i comerços alimentaris. De les mesures interessants del pla de 2005 (i que en els plans d'usos posteriors s'han suprimit), cal destacar la prohibició d'establiment d'hotel en edifici exclusiu que hagi estat d'habitatge a 1 de gener de 2005 i la prohibició de l'agrupació de parcel·les existents per al funcionament de les activitats o establiments que es vulguin implantar. Aquestes mesures limitaven la creació de grans hotels a Ciutat Vella. Tot i això, grans projectes hotelers continuaven en marxa.

És en aquest context que Itziar González com a regidora va intervenir per tractar de reconduir aquest procés. Com valores aquella etapa?

L'any 2010, quan la Regidoria de Ciutat Vella estava comandada per Itziar González, es va plantejar la reforma del Pla d'usos. La polèmica del famós hotel al costat del Palau de la Música, la creixent pressió veïnal pels excessos d'un turisme massificat i les conseqüències d'una fallida política urbanística que deixava efectes continuats com l'assetjament immobiliari, la destrucció patrimonial, etc., varen impulsar a la Itziar González a encetar una reforma del pla d'usos i del mateix funcionament intern de la Regidoria pel que fa a la política de llicències.

La Itziar va gosar tocar el moll de l'ós dels mecanismes afavoridors de l'administració pública per a la proliferació de negocis més o menys legals vinculats a la industria turística, hotelera i de l’oci. En aquest context la passivitat de la Guàrdia Urbana en el control de l'ordre públic a Ciutat Vella, l'aparició de les famoses imatges escandaloses dels serveis sexuals a turistes per part de prostitutes subsaharianes en plena via pública, les pressions per part de la cúpula del govern municipal a la Regidora pel tema de l'hotel del Palau, el robatori a casa seva i les amenaces de mort que va rebre, dibuixen un quadre de la situació que per a molts resulta aclaridor respecte dels interessos reals que governen Ciutat Vella com a "pol estratègic" de l'economia de la ciutat.

I en aquest context com s’aprova el nou pla d’usos del 2010?

El pla d'usos de 2010 va ser aprovat amb l’oposició veïnal per la supressió d'aquells aspectes positius del pla anterior i amb la clarividència dels veïns que el nou pla tampoc podria contenir els efectes més perniciosos del turisme massificat.

Partia de l'estudi de l'agència pública «Barcelona Regional» en relació a l'impacte de les activitats hoteleres al districte i que va donar lloc a la suspensió de llicències i planejaments per a aquestes activitats. El pla de 2010 requeria unes condicions certament restrictives per a nous establiments de concurrència pública a partir de la zonificació del districte en funció dels espais més o menys saturats d'aquest tipus d'establiments i activitats, i a partir també d'un règim de compatibilitat d'usos i sota el criteri de densitat d'establiments en un radi de 50-100 metres.

I aleshores què es pretenia concretament?

L'objectiu del pla d'usos promogut per l'ex Regidora Itziar González consistia en mantenir la massa veïnal, fomentar la convivència millorant la qualitat de vida dels veïns, a la vegada que volia harmonitzar la convivència de tots els usuaris en l'espai públic. Això passava, per tant, per considerar el Districte com a una zona de la ciutat al límit del que és sostenible des del punt de vista de la convivència entre veïns, fluxos turístics, ocupació de locals i espai públic per negocis de concurrència pública destinats principalment al turista. El pla de 2010 limitava així la creació de nous hotels si no era amb el trasllat de llicències d'una zona saturada i complint els requisits de densitat. A la pràctica això suposà la paralització dels projectes hotelers en marxa.

Fotografia de Wout (sota llicència cc).

Com va reaccionar el poderós lobbie hoteler i el nou govern municipal electe en les eleccions del 2011?

La representació del gremi d'hotelers de la ciutat, òbviament, va impugnar el referit pla i el nou equip de govern municipal de CiU amb el recolzament del PP va prendre com a primera mesura, des del moment de la seva presa de poder, la modificació del pla d'usos de 2010. La pretesa "modificació" el 2013 va consistir en realitat una veritable revisió del pla d'usos del 2010. Per començar, si en el pla del 2010 l'objectiu era la convivència equilibrada entre els diferents usos urbans amb el punt de mira en la qualitat de vida dels residents, l'objectiu del nou pla aprovat en setembre de 2013 és l’"adaptació al nou marc econòmic de la crisi" i, per tant, potenciar l'establiment de noves activitats de concurrència pública, en especial, els establiments hotelers.

Quina és la lògica en la que es basa el Pla d’Usos del 2013?

El nou pla, ara vigent, resulta, doncs, contrafinalístic als objectius del Pla d’Usos de 2010 i al mateix Pla Estratègic de Turisme de Barcelona 2010-2015, que estableix la recomanació expressa als poders públics d'acordar una restricció necessària a la nova implantació d'hotels a Ciutat Vella.

El Pla d'Usos de 2013, impulsat des de la Regidoria d'Hàbitat Urbà, encapçalada pel senyor Antoni Vives, segueix la línia obsessiva (que no vol dir certa) de creació de llocs de treball i riquesa a partir de l'augment de la oferta lúdica i turística. Per tant, un cop més, una aposta clara pel model turístic massificat i pel negoci hoteler a Ciutat Vella. S'ha de qüestionar la certesa i eficàcia dels objectius de creació d'ocupació i creació de "riquesa", tant pel que fa al veritable nombre d'empleats (sempre una presumpció hipotètica) i la qualitat dels llocs de treball i si l'ocupació reverteix pels residents, com pel que fa a la participació de la comunitat dels residents del districte en les enormes plusvàlues generades pel negoci del oci i del turisme.

De quina manera es pot justificar aquesta aposta, més enllà dels recursos habituals que comentaves sobre la crisi i l’atur?

La política turística de creixement il·limitat en l'oferta de serveis es veu afavorida, a més del marc legal ja existent, per la transposició de la Directiva2006/123/CErelativa als serveis en el mercat interior del Parlament Europeu. Aquesta Directiva preveu la supressió dels mecanismes d’autoritzacions i controls previs per part de les Administracions públiques (excepte les fonamentades raons “d’interès general”)que suposin un obstacle a la lliure implantació de negocis.

Ara bé, aquí confonem l’agilització burocràtica que reclama Europa amb la supressió de les garanties per a la població que ha de "patir" una activitat potencialment molesta i insalubre. Activitat que precisament comporta la necessitat d'establir uns controls legals previs i una agilització en l'adopció de les mesures cautelars de suspensió. D'aquesta manera amb l'excusa de la Directiva europea les funcions de verificació i control de l’Administració es desplacen a un moment posterior a l’inici de l’activitat. Així que de manera habitualla tasca pública de control i inspeccions posteriors de les activitats s’enceta a partir de denúncies de particulars perjudicats, és a dir quanl’activitat molesta ja està en funcionament. El cessament posterior d’una activitat econòmica en marxa, amb gent treballant, resulta francament complicada, a més amb una Administració poc inclinada a tancar negocis amb el risc de patir possibles reclamacions de responsabilitat patrimonial molt costoses.

De tot això n’és conscient la indústria turística i se n’aprofita. Consideren en tot cas la Directiva com a una autorització de "barra lliure". Per aquesta raó el Gremi d'Hotelers ha presentat fins i tot al·legacions contra l'aprovació del Pla d'usos de 2013 que el consideren encara massa restrictiu pel seu gust.

Quina és l’anàlisi de la situació de Barcelona en la que es basa aquest Pla d’Usos del 2013?

El Pla d'Usos de 2013 no es fonamenta en l'estudi d'una agència pública sobre la realitat sòcio-demogràfica i els efectes de les activitats i establiments de concurrència pública sobre el territori i els residents, com el pla de 2010, sinó en un suposat estudi, que ha restat ocult a la ciutadania, elaborat per una empresa privada, BDO Auditores, S.L., dedicada a captar fons d'inversió en els sectors dels hotels, del turisme i de l'oci.

Aquest estudi parla d'oportunitats de "millora" de Ciutat Vella dictaminant que encara queda un marge per a la implantació de nous establiments hotelers. És a dir, es confon deliberadament "millora" per al districte amb possibilitats d'expansió del negoci hoteler. Tenim la fonamentada sospita que el Pla d'Usos de 2013 s'ha fet a mida dels grups inversors hotelers.

Com fonamentes aquesta afirmació?

Dintre les possibilitats de nova implantació hotelera, l'estudi sembla apuntar a alguns edificis catalogats la qual cosa fa sospitar que la disposició addicional segona del pla de 2013, per la qual es regula la possibilitat de reconvertir en hotels edificis catalogats amb el nivell B de protecció, sigui una veritable reserva de dispensació en benefici dels hotelers totalment prohibida en dret. Tot apunta que darrera del Pla d'Usos de 2013 està el grup de pressió hoteler i les seves possibilitats de negoci. Tant es així que el mateix Ajuntament ha externalitzat el servei d'assessorament en la transmissió i amortització de llicències, per tal de fer coincidir l'oferta i demanda de places d'allotjament hoteler i similars, al Gremi d'Hotelsde Barcelona.

Podries fer un resum de les principals mesures contemplades en aquest Pla d’Usos del 2013?

El Pla d'usos de 2013 suprimeix les mesures més restrictives del pla anterior, especialment el criteri de densitat, generant l'efecte contrari a l'objectiu del pla d'usos de 2010. Això explica darrerament la proliferació de nous hotels al districte i la consegüent mobilització veïnal. El pla vigent augmenta les zones de tolerància al voltant del districte on es poden instal·lar nous hotels i establiments de concurrència pública sense necessitat de rescat de llicències. També crea una zona receptora al bell mig de la Rambla del Raval en plena zona saturada, la qual cosa no deixa de ser paradoxal atès que del que es tracta en zones saturades és no admetre nous establiments i tendir a la seva disminució.

I per a determinades activitats de restauració es creen les anomenades Àrees de Tractament Específic, una mena de subpla especial excepcional, dintre de les zones saturades o intermitges que suposa una excepció per als nous establiments en zones on tindrien restriccions.

També es creen les condicions que l'Ajuntament entén com a "millora dels establiments" per a la reforma dels establiments existents amb la compensació de la possibilitat d'ampliar la superfície d'ús o del nombre de places en el cas dels hotels, de manera que el pla afavoreix clarament un augment en la densitat de l'ús.

Tot plegat afecta directament el veïnat de Ciutat Vella, prou molest ja amb la sobresaturació turística de la zona.

Si, i per tot això, les associacions veïnals del Casc Antic, Veïns en Defensa de la Barcelona Vella, Veïns i Veïnes del Barri Gòtic i L'Òstia, vàrem interposar l'octubre de 2013 el corresponent recurs contenciós administratiu contra l'aprovació del Pla d'Usos de 2013davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). I en juliol del 2014 vàrem presentar la demanda corresponent. En la nostra demanda, per tot el que acabo d'explicar, incidim en el fet que aquestes "modificacions" del Pla d'Usos de 2010 responen clarament als interessos dels grups hotelers i no a l'objectiu de l'interès públic o general ja expressat en els objectius del Pla de 2010 i que fan referència al factor humà de convivència i equilibri veïnal, de sostenibilitat del districte front a la massificació turística. Intentem demostrar que l'ajuntament al aprovar aquest pla d'usos es una administració al servei d'interessos privats i que deixa de "servir amb objectivitat als interessos generals" tal com exigeix la Constitució.

Fotografia de Ulf Liljankoski (sota llicència cc).

Com neix la proposta de presentar una demanda contra el Pla d’Usos? Què s’ha hagut de fer?

Des d'algunes de les associacions de veïns de Ciutat Vella es va decidir que juntament amb les mobilitzacions calia la col·laboració tècnica per tal d’impugnar jurídicament l'aprovació de tots aquells instruments urbanístics o plans d'actuació que suposessin una promoció d'aquest model de negoci de turisme massificat. Això inclou els projectes urbanístics, i particularment hotelers, destinats al turisme elitista. Resulta a totes llums inacceptable que les administracions públiques, que estan obligades a garantir la igualtat davant la llei i la no discriminació, impulsin projectes que encarnen l'exclusió social, la distinció, l'apologia de la desigualtat o de la riquesa (sobretot en els temps de crisi que vivim), sota l'absurda idea que afavorir la riquesa privada d'una minoria beneficiarà a la llarga a tothom. Aquest fals mite està causant veritables desastres socials.

El Pla d'Usos de 2013 representa l'impuls del model turístic massificat i l'admissió de l'exclusivitat dels futurs projectes. S'integra una proletarització turística juntament amb l'elitisme distintiu. En cap cas es posa límits al creixement, no es centra el focus d'atenció a garantir la qualitat de vida de la població resident, ni es gestiona l'espai públic com un espai "lliure" i destinat a la població que el manté. Per això, els veïns havien d'impugnar el Pla d'Usos.

I hi ha possibilitats reals que prosperi aquesta demanda?

En tot planejament urbanístic existeix un marge de discrecionalitat administrativa molt important, atès que la decisió d'ordenació dels usos en el territori és una decisió política. En aquest sentit, tota impugnació del planejament que tingui per objecte qüestionar el model d'ordenació està condemnada al fracàs si no existeixen raons manifestes de vulneració de la legalitat. I encara així no hi ha garantia que jutges autistes des del punt de vista de les problemàtiques socials, patrimonials i ambientals actuals no dictin sentències descaradament favorables a l'administració pública. Estic convençut que molts jutges no s'han adonat del fet que qui en l'actualitat està defensant l'interès públic o general és precisament la gent a la que aquest interès hauria d'anar primordialment dirigit. S'ha subvertit la defensa de l'interès general des del moment en que les administracions actuen per a afavorir exclusivament els interessos econòmics privats. Hi ha jutges que amb una simple regalia "pública" (sigui en forma de habitatge protegit o equipaments miserables o amb l'argument de la hipotètica creació de llocs de treball) en l'operació urbanística netament especulativa, considera que està suficientment justificat l'interès públic de l'operació i per tant la viabilitat del planejament que la faculta. 

Aquí, a Barcelona, estem acostumats que aparentment l'objectiu sigui d'interès públic i que aquest, anunciat a "bombo i platillo" en la memòria del planejament, oculti una operació amb enormes beneficis privats i una sèrie de “comissionistes” al voltant. Per això, no tenim gaire confiança en l'èxit de la nostra demanda tot i que sempre intentem exposar raons de legalitat.

Fotografia de Nathan Rupert (sota llicència creative commons).

Abordem ara altres qüestions, a part d’aquest Pla d’Usos de 2013, vinculades a l’expansió turística a Barcelona i a Ciutat Vella en particular i que estan agreujant la situació del seu veïnat. Un dels problemes que ha coincidit en el temps és el problema de l’actualització dels arrendament inclòs en la Llei d’Arrendaments. Ens ho pots explicar?

Amb l'entrada en vigor del nou règim d'arrendaments urbans per a locals (segons la disposició transitòria tercera de la Llei de 1994) l'1 de gener de 2015, els propietaris dels locals que tenien arrendataris amb rendes antigues poden actualitzar el preu del lloguer, la qual cosa suposa en algun cas multiplicar el lloguer antic per 50. Això significa que molts llogaters amb negocis de 70 anys o més en establiments singulars i dedicats a comerços amb valor afegit pel barri (com llibreries, pastisseries tradicionals i familiars, tallers, ferreteries, tendes de queviures, etc.) no poden fer front als nous lloguers i son substituïts per franquícies de grans empreses multinacionals de productes estandarditzats arreu del món i destinats al client turista. Així, hem vist com les llibreries Canuda i Catalònia, la tenda El Palacio del Juguete, i tants altres comerços han desaparegut i han estat substituïts per tendes de roba i menjar de multinacionals com Mango, Geox, Mac Donald's oStarbucks.

És un procés de banalització i estandardització de la ciutat bolcada al turisme i que forma part dels factors ambientals de pressió que fan que, entre d’altres motius, la gent marxi del seu barri al no trobar el comerç tradicional i de proximitat. A banda està el factor traumàtic de transformació constant i sobtada del paisatge urbà i humà, on es desfan els vincles socials tradicionals de la vida de barri i la ràbia per la destrucció d'un patrimoni col·lectiu que cadascú fa seu.  Aquíhi ha una inevitable dimensió d’interès general que obliga a l’administració a intervenir i que va més enllà de la simple protecció patrimonial. L’actuació pública no pot centrar-se en consideracions d’ordre classista com la cerca d’inversions per a clients d’alt poder adquisitiu.

Els plans d'usos a Ciutat Vella han estat una oportunitat d'or per a regular els comerços singulars i aquells amb elements patrimonials a protegir, davant tot aquest procés de desaparició per les implacables lleis del mercat. Però el pla d'usos vigent no es planteja cap mesura per satisfer aquest interès general de protecció dels comerços singulars. Al contrari, amb la política de baixes de llicències, els incentius a les mateixes amb l’augment de superfície útil o l’impuls en la creació, reforma o millora dels establiments, l’Ajuntament ha creat les condicions idònies per a la desaparició progressiva i definitiva de tots aquests establiments i comerços singulars i la seva substitució per les franquícies de moda o de menjar ràpid, o per tendes de souvenirs.

L’ocupació de l’espai públic per part de les terrasses està també en part vinculat al creixement turístic i és igualment un tema “calent” a Ciutat Vella. Com està regulat aquesta qüestió i quines implicacions aquesta expansió sobre l’espai públic?

Hi ha una ordenança de terrasses que les regula a tota la ciutat, i que contempla però que en determinades zones hi hagi una regulació específica. La idea és que pràcticament tot establiment que vengui menjar o beguda pugui tenir la seva terrasseta. Això respon a dues raons: una, la pretesa solució a què fer amb els fumadors (arran la prohibició de fumar en recintes públics), i l'altra, la creixent demanda turística de fer vida (de consum) al carrer.

És a dir, com sempre, la intenció de l'administració per impulsar el negoci privat i la creació de llocs de treball. Tot això respon a una concepció de l'espai "públic" com a un espai "de l'administració local" que el gestiona imperativament al marge dels veïns per treure’n rendiment econòmic. Els ciutadans residents han de "sacrificar" el seus espais lliures a aquests objectius. I d'això se'n diu privatització de l'espai públic.

Cal destacar que l'ordenança posa limitacions en relació al nombre de taules i cadires i les distàncies mínimes que les terrasses han de respectar. El que hem puc imaginar és que una ordenança de terrasses com aquesta, en combinació amb plans d'usos flexibles, pugui concentrar diferents establiments de concurrència pública donant i que el resultat acabi semblant-se a algunes ciutats i pobles turístics de França, on l'ocupació dels espais públics per les terrasses arriba al 80%. Un escenari de massificació i incompatibilitat amb el descans dels veïns en termes absoluts. Vaja, un malson.

Un altre tema complex és el dels pisos turístics. Ho vàreu abordar específicament en la demanda sobre el Pla d’Usos de 2013?

En la demanda contra el vigent pla d'usos no abordem de manera específica la problemàtica dels pisos turístics. Aquesta la considerem inclosa en la crítica al model de turisme massificat que proposa el Pla d'Usos, a banda que no ha canviat res respecte la regulació anterior dels habitatges turístics excepte la sorprenent moratòria de 6 anys per a legalitzar-los, és a dir per a concentrar les llicències legals vigents en un edifici exclusiu. Els efectes perversos d'aquesta mesura quant al risc d'assetjament immobiliari és de difícil acreditació en un procediment contenciós contra un pla especial d'usos. Així mateix, reivindicar la seva abolició no és un argument que afecti a la validesa jurídica del pla d'usos ni és una qüestió que pugui acordar el jutge. En aquest sentit, la mobilització ciutadana és més efectiva. Entenc que a més la problemàtica que generen els pisos turístics és d'una entitat que s'ha de treballar apart tenint en compte que existeix una regulació legal independent.

Fins ara, que la mobilització veïnal ha forçat a discutir el tema, hi ha hagut una permissivitat enorme amb els pisos turístics. Com ho expliques?

Abans dèiem que l'administració pretén fer la quadratura del cercle amb el tema turístic: d'una banda, i de cara a la galeria, s'articulen mesures (més aparents que realment efectives), sobre la limitació de l'oferta turística (rescat de llicències, limitació dels pisos turístics, etc.) i per altra banda, es fa una potent campanya d'atracció turística flexibilitzant els controls i garanties per a l'establiment de negocis vinculats al turisme, aprovant planejaments destinats a potenciar la oferta turística (com BCN World, la marina de luxe del Port Vell, la conversió del port com a centre de grans creuers, nous hotels i centres d'oci i supermercats, etc.). Però pel que realment aposten i han apostat els diferents governs municipals és pel segon bloc de mesures. Al considerar el turisme massificat com un fet inevitable (limitat de tant en tant per razziesde control de l'ordre públic), hi ha hagut molta tolerància amb el fenomen dels apartaments turístics.

També ho ha afavorit la filosofia de la Directiva Europea de Serveis que abans esmentava i que autoritza l'activitat amb la simple presentació del comunicat i declaració responsable. Això ha donat lloc que el control administratiu posterior es vegi efectivament limitat per la proliferació de pisos turístics il·legals, un procediment que dificulta la clausura dels mateixos i que aquest s'enceti habitualment només a partir de reiterades denúncies dels afectats i no d'ofici. Podria ser que existís també algun factor de desídia o desinterès per perseguir els pisos turístics de manera conseqüent a les polítiques municipals contràries a controlar rigorosament els negocis turístics.

Sembla que el sector hoteler hagi aprofitant les demandes del moviment veïnal en la seva pròpia lluita contra els apartaments turístics, com veus totes aquestes contradiccions?

Amb aquesta política de tolerància hem arribat al punt que l'Ajuntament ha de lidiar amb dos lobbies, l’hoteler i el dels apartaments, tot i que el seu posicionament queda palès en la regulació que d'un i l'altre tipus de negoci se’n fa al Pla d'Usos. És cert que el grau de molèsties produïdes per la difícil convivència entre turistes en un habitatge i la resta de veïns residents és molt superior al dels hotels. I aquesta circumstància ha estat ben aprofitada pel lobby hoteler a fi d'intentar aconseguir restriccions a la competència dels pisos turístics. És una lluita però que es dóna també entre els empresaris hotelers, grans companyies, i els particulars que volen treure rendiment d'apartaments de la seva propietat amb lloguers que poden triplicar als que cobraven amb un lloguer habitual. Amb l'estratègia de concentrar habitatges turístics en un sol edifici amb requisits quasi hotelers es possible que el gremi d'hotelers vulgui atreure als grans empresaris d'apartaments turístics i eliminar la competència dels propietaris individuals. Tot es redueix a un control de la competència i dels preus en l'àmbit de l'acolliment dels turistes.

La qüestió però no és si prohibim o no els apartaments i deixem els hotels, sinó el model de turisme massiu que tots dos negocis desitgen. El patiment dels veïns, la pèrdua de qualitat de vida, el col·lapse i insostenibilitat a Ciutat Vella, utilitzant el llenguatge postmodern dels tecnòcrates municipals, no són "inputs" que els governants tinguin en compte com a objectiu prioritari de les seves polítiques. Això ho denunciem en la nostra demanda contra el vigent pla d'usos. En qualsevol cas el que necessitem són mesures pràctiques i concretes, sota la participació i vigilància veïnal, per a posar límits al creixement desmesurat del turisme-massa, així com per a dissenyar una política turística realment compatible i que aporti un valor afegit, a més a nivell humà, d'intercanvi d'idees i de respecte a les idiosincràsies.

Fotografia d’Ernest Cañada | Alba Sud.

Com creus, i ja per acabar, que s’hauria de regular el turisme a Ciutat Vella?

Tot pla estratègic, programa d'actuació o planejament que tingui certa transcendència col·lectiva hauria d'estar sotmès a un pausat procés participatiu ben informat. Hauria de partir, no com a una proposta predeterminada des de dalt, sinó com l'exposició d'una necessitat ciutadana, d'un conflicte o d'una problemàtica i a partir de la participació ciutadana elaborar les diferents propostes de solució que poguessin sortir.

L'actuació pública ha de partir de les necessitats i inquietuds ciutadanes no de la decisió d'un inversor o del tecnòcrata de torn. En aquest sentit, les lleis d'urbanisme del país han creat un precedent perillós en normalitzar la relació public-private partnershipcom a font d'iniciativa urbanística en el planejament en el context  d'un mercat especulatiu del sòl o, en el cas present, en el mercat especulatiu turístic. El resultat el tenim en les nostres costes o en la massificació turística consegüent.

Jo crec que s'hauria de regular el turisme a Ciutat Vella, així com els creixements urbanístics en sòls no urbanitzables. No es tractaria de crear guetos de protecció, sinó de plantejar-se seriosament polítiques de contenció o "decreixement" perquè els danys són irreparables. En aquest sentit, segons el meu parer, a un pla d'usos restrictiu, que considerés tot el districte com a zona saturada, l'hauria d'acompanyar una moratòria hotelera a tota la ciutat, una redefinició amb participació ciutadana del pla estratègic del turisme a Barcelona i  la imposició d'una taxa turística gestionada per la hisenda municipal i destinada a la rehabilitació dels barris, subvencionar ajuts a la gent amb risc d'exclusió social, habitatge protegit i equipaments pels veïns, etc, és a dir, destinats a satisfer les necessitats dels veïns.

Moltes gràcies, Daniel. Ens ha sortit llarg però segur de molt interès.

 

TURISMOS EN DISPUTA

El blog de Ernest Cañada

Sobre perspectivas críticas en el turismo y alternativas comunitarias

Investigador y comunicador social. Trabaja actualmente como coordinador de Alba Sud. Es docente en la Universidad de Barcelona, miembro del Grupo de Investigación en Desigualdades en Salud (GREDS) - Employment Conditions Network (EMCONET) de la Universidad Pompeu Fabra (Bsrcelona); miembro experto del Consejo Turismo y Ciudad de Barcelona; investigador asociado al Centro de Análisis Socio Cultural de la Universidad Centroamericana (UCA) en Managua, Nicaragua. Actualmente reside en Barcelona, y entre 2004 y 2014 vivió en Centroamérica.

En este blog hablamos de turismo en plural, de su impacto en el trabajo y también en el mundo rural, de los procesos de desposesión que conlleva, de las condiciones laborales de sus trabajadores. Pero también de los esfuerzos comunitarios y de amplios sectores sociales por controlar territorios, recursos y formas de organizar esta actividad para, en definitiva, construir alternativas democratizadoras.

Ir a blog »

Reconocimiento - NoComercial - SinObraDerivada
Webdesign: IBIS Servicios Los contenidos de esta web están bajo una licencia Creative Commons.