Qualsevol persona sensible a l’esperit del nostre temps sap de les enormes dificultats per fer evident davant la comunitat en què viu la urgència també des de la realitat propera d’acarar amenaces globals com el canvi climàtic. Potser ja (gairebé) ningú no en nega l’existència i potencial altament destructiu arreu però, paral·lelament, sembla que – en absència de cap impacte quotidià visible allí on un viu – bé podríem classificar-lo com un “tema” preocupant, que requereix solucions internacionals i que, en tot cas, pot ser posposat davant situacions d’emergència com la crisi econòmica i la precarització i empobriment d’amples sectors de les antigues classes mitjanes i obreres.

Fins i tot en àmbits d’afectació tan directa i colossal com el turisme, la qüestió del clima pràcticament no mereix la més mínima atenció. Hem parlat sovint des d’Alba Sud de per què el turisme és un cavall de Troia privilegiat del camí cap al caos climàtic i també dels impactes d’aquesta nova normalitat climàtica en les principals “destinacions” turístiques del Planeta. La qüestió fa por, l’analfabetisme ambiental està molt generalitzat entre les elits però també entre la immensa majoria d’activistes socials, hi ha poca pràctica de generació d’alternatives democràtiques populars capaces de conjugar una democratització dels beneficis del turisme amb una estratègia de seguretat climàtica a escala local i regional.

Des del pensament ecològic i antropològic, fa dècades que se’ns recorda, amb excel·lència però amb un poc èxit inquietant, que la Humanitat presenta un evident problema de percepció de la realitat quan hi ha dificultats. Responem amb les rutines i models d’ahir davant reptes nous. Sovint, en les cruïlles decisives, no som capaços de detectar que ens hi trobem i que tot el que tenim davant podria desaparèixer a una velocitat impensada. És el que va passar amb la colonització humana a l’illa de Pasqua, com argumenten brillantment Clive Pointing en la seva “A Green History of the World: The Environment and the Collapse of Great Civilizations” (1991)” o Jared Diamond a “Col·lapse. How Societies Choose to Fail or Succeed” (2005).

ClimateCentral.org: eines per fer pedagogia

Ben recentment, ha aparegut una nova eina per fer pedagogia del que ens cau a sobre a casa arran de l’assalt contra el clima per part de l’industrialisme capitalista. I per empoderar, com mai abans, aquells activistes i comunitats locals i regionals que defensen el clima comú com a prioritat clau. Té a veure amb l’avenç tecnològic, com tantes vegades també en la nostra història com a espècie, per bé que no pot explicar-se sense el compromís filantròpic dels seus fundadors, que podrien haver-se dedicat a acumular patents de videojocs.

Des d’Alba Sud volem cridar la vostra atenció pels mapes digitals que genera l’ONG ClimateCentral.org. Es tracta d’una organització sense ànim de lucre adreçada “només” a subministrar informació d’alt valor científic per tal de vertebrar arreu comunitats democràtiques informades sobre climatologia, energia, l’augment del nivell del mar, els incendis, les sequeres i altres temes que hi connecten. No és partidista ni promou cap tipus de polítiques concretes però els científics i periodistes que promouen la plataforma malden per oferir dades crucials en format llegible i reconeixibles per a la majoria de la Humanitat.

L’ONG és nord-americana i té la seu a Princeton, Nova Jersey. Lluny de ser un cau de radicalisme, en el seu comitè directiu hi conviuen experts en gestió del clima des de paràmetres “possibilistes” (més etanol, més èolica, segrest generalitzat de carboni,...) com Stephen Pacala; Jane Lubchenco, l’administradora de la prestigiosa  agència federal National Oceanic and Atmospheric Administration (NOAA), la fundació filantròpica californiana Schmidt i un conglomerat d’empreses tecnològiques localitzades a Palo Alto (Califòrnia).

Surging Seas

En el seu servidor podem trobar-hi multitud de recursos. Ens agradaria destacar però la secció  “Surging Seas” Allí ho trobarem mapes interactius on fer projeccions detallades de com afecta el desajust climàtic a qualsevol regió o zona del món. La participació d’empreses líders en tecnologia fa que els gràfics siguin d’una gran qualitat i detall en la línia dels imprescindibles de Google Earth.

Perquè descobriu el seu potencial com a eina d’empoderament democràtic i alfabetització climàtica popular, des d’Alba Sud us en seleccionem set exemples de zones turístiques de primer ordre a escala mundial. Com ells mateixos adverteixen, es tracta de càlculs conservadors i que es limiten a relacionar l’increment de temperatures (en un rang “optimista” de màxim +2ºC fins a un pessimista, però més realista, de +4ºC) i l’augment del nivell del mar per al període 2050-2100.

1. Miami, nou destí per al turisme subaquàtic

2. Adéu a l’Eivissa urbana i al parc natural de Ses Salines

3. Punta Cana i l’aeroport de Bávaro desapareixen

4. Dubai i Abu Dhabi colgats pel mar

5. Una Barcelona sense platges ni horta ni aeroport

6. Cancún closing fiesta

7. Les Maldives, ni un pam terrestres