RSS Español Catala English

www.albasud.org Contacto

Subscriu-te al nostre butlletí

Article d'Opinió | Món global | Espanya

11-11-2015

“Las que limpian los hoteles” o la necessitat d’una nova política de classe

Raül Valls | Alba Sud
Al seu llibre Ernest Cañada posa una primera pedra en un camí de dignitat i d'orgull de classe. Donar llum i visibilitzar aquestes "històries ocultes de la precarietat laboral" és una acció d'importants efectes polítics.


Crèdit Fotografia: Fotografia d'Ana Núńez.

Que s’aixequi aquell que esta abatut!
                                                                                                            Aquell que esta perdut que lluiti!
                                                                                  Qui podrà contenir al que coneix la seva condició?

                                                                                                                 Lloança a la dialèctica (1932)

                                                                                                                                         Bertold Brecht

 

Si Owen Jones a Chavs. La demonización de la clase obrera (Capitán Swing, 2012) va mostrar una perspectiva del panorama de runes que l’ofensiva ideològica del neoliberalisme havien provocat en les classes treballadores i en les tradicions emancipatòries de l’esquerra, Ernest Cañada ens proposa amb Las que limpian los hoteles una tasca de reconstrucció d’aquest paisatge enrunat, on la dignitat del treball i de les treballadores quedi restituït i s’obrin noves perspectives per la transformació social.

Durant anys hem patit un oblit, una ocultació. Al temps que vivíem una ofensiva ideològica sense precedents per part de les elits dominants amb l’objectiu de refer el seu poder de classe, una esquerra política afeblida i acomplexada va donar l’esquena a les classes treballadores. La seva alienació, respecte a aquells sectors socials que suposadament volia representar amb el seu programa polític, va anar fent-se més gran al temps que creixia el poder narcotitzant de la societat de consum. La classe obrera, despolititzada i fragmentada pels corrosius anys del pacte social i del creixement econòmic, ja no es reconeixia ni era reconeguda com la protagonista de la transformació social envers un societat lliure d’explotació i desigualtats.

Owen Jones ens aportà una descripció acurada de la desfeta i de les seves posteriors conseqüències. A aquesta derrota ideològica hi segueix una campanya de descrèdit i de demonització. L’obrer industrial, baluard orgullós de la classe treballadora, defensat per aparentment poderoses organitzacions sindicals, és substituït per sub-empleats precaritzats, desorganitzats, que treballen en sectors de serveis i comerç, amb poques o nul·les exigències professionals i acadèmiques, i amb uns nivells d’eventualitat creixent. La nova classe obrera a Europa ja no portar casc i martell a la mà, sinó que reposa productes entre passadissos de supermercats i  tragina pesants carros de mantes i tovalloles en complexos hotelers. La pèrdua de la industria, l’atur, les addiccions i l’aparició de treballs amb un menor prestigi social eren terreny abonat per la desvalorització social i l’escarni de la classe obrera. Tony Blair donava per acabada la lluita de classes anunciant que  “tots som ja classe mitja”. Només un detritus social fracassat i inadaptat romania ara com a “classe baixa”, trista ombra de l’orgullós proletariat que sorgit del segle XIX havia amenaçat l’estatus quo imperant de la burgesia durant el segle XX i fet trontollar els fonaments de la societat.

Tot plegat suposa una transformació important on l’oligarquia europea en sortirà doblement guanyadora: per una part destrueix a la classe obrera industrial del continent i esclafa la força dels seus sindicats, per un altre deslocalitza la producció a territoris on les normatives laborals i ambientals son més laxes o directament inexistents i l’organització obrera feble i oprimida.

És en aquest sentit que Ernest Cañada ens proposa de nou reconstruir sobre les runes que la desfeta neoliberal ens ha deixat. Això no és fàcil, construir damunt les restes d’una desfeta implica haver de triar quins materials del passat ens seran útils i quins hem de rebutjar. Seguint l’estela oberta per Owen Jones a Chavs, posa el focus sobre les condicions laborals de les cambreres de pis. Prop de 100.000 persones a l’Estat Espanyol son la base d’un sector que s’ha expandit, l’hostaler, i que ha esdevingut perversament central en una economia desindustrialitzada i hipertrofiada pel càncer turístitzador. És en aquest context on, i a través d’entrevistes a cambreres de pis, Cañada ens apropa a una realitat que roman molts cops oculta: el sector turístic assenta les seves bases sobre una explotació i precarietat creixent i intolerable. Uns guanys empresarials cada cop més elevats i basats en que milers de dones emmalalteixin per ritmes de treball insostenibles i inhumans.

Les entrevistes, tenyides de ràbia i indignació, son un crit de protesta davant les conseqüències  d’un capitalisme despietat que els darrers anys ha volgut recuperar el terreny i les rendes perdudes durant els temps de l’enganyosa concertació social. No només es tracta de la pèrdua de drets laborals, animats per successives reformes laborals, també és la salut de les treballadores el que ha quedat pel camí.

Però no és la compassió el que pretenen aquestes dones valentes que aixequen la seva veu indignada, sinó el respecte a una feina per a la reivindiquen professionalitat i qualitat. I aquí arribem a una de les qüestions centrals de l’aportació de Cañada i que entronca amb la reivindicació d’Owen Jones de la necessitat d’una nova política de classe: l’impuls moral d’unes dones que reivindiquen el seu lloc de treball des de la convicció del valor social d’una feina que fa que els hotels funcionin i que els hostes gaudeixin de la seva estada. No estem parlant d’una qüestió menor. L’estima i la valoració per una feina ben feta apareixen com a elements centrals a gairebé totes les entrevistes. La centralitat del treball com a valor en si mateix és reivindicat per les mateixes treballadores, situant-se per damunt dels interessos curterministes dels propietaris dels hotels, només pendents dels beneficis i l’acumulació de capital. No es tracta només d’un simple intercanvi de força de treball per un sou. Adjudicar a determinats llocs de treball un valor només en funció dels requeriments acadèmics és esbiaixar la realitat. Moltíssimes feines de “baixa qualificació” implicarien el col·lapse de la societat als pocs dies de no realitzar-se. En el cas dels hotels, la desaparició del director no implicaria necessàriament el bloqueig del seu funcionament, però quan duraria la situació sense les tasques de neteja i endreç de les habitacions? Aquesta és una superioritat real i ètica que Cañada no vol que passi desapercebuda i que ens recorda que l’objectiu del neoliberalisme hegemònic ha estat també la corrosió moral dels treballadors mitjançant la desvalorització dels treballs que realitzaven. Posar en valor el treball de “baixa qualificació”, el treball desprestigiat, que suposadament “pot fer qualsevol” és avui un objectiu polític que ens ha de permetre reconstruir la possibilitat d’una societat més justa i igualitària.

Finalment cal agrair a Cañada que no es limiti a exposar fredament les dades i els fets d’aquesta injustícia flagrant, sinó que doni la veu i cedeixi el paper central a les autèntiques protagonistes, les cambreres de pis. Unes veus apassionades, ferides i tristes a cops, però mai resignades davant el que consideren una vexació cap als seus drets laborals i humans. Aquestes veus ens anuncien que ja ha passat el temps de la subordinació. Son de nou els treballadors, aquesta nova classe obrera, que com proclamen vells himnes, ha “d’alliberar-se ella mateixa” sense esperar salvacions supremes “ni de deus, de reis, ni de tirants”. Vells materials que segueixen sent útils per farcir un futur més digne per les grans majories socials.

Cañada posa una primera pedra d’un camí de dignitat i d’orgull de classe al que encara li manquen moltes més. Posar llum i visibilitzar aquestes “històries ocultes de la precarietat laboral” és una acció d’importants efectes polítics.  Refer aquest camí és avui una prioritat de primer ordre per una esquerra política i social que aspiri a acabar amb el capitalisme i construir una societat de dones i homes lliures i iguals. Una societat que temps era temps anomenàvem socialisme i que volem reivindicar com un desig irrenunciable i ja conquerit  per sempre de l’imaginari utòpic de l’esperança humana.  

Interrupció revolucionària

El bloc de Raül Valls

Sobre les runes de la desfeta neoliberal i les condicions de possibilitat d’una nova cultura del territori i un socialisme en pau amb el planeta.

Llicenciat en Filosofia per la UAB, membre del Centre per a la Sostenibilitat Territorial i activista en defensa del territori, sindicalista de CCOO i lector incansable de les diverses tradicions d’emancipació de la Humanitat.

En aquest espai pretenc, a partir d’una aproximació oberta a les tradicions del socialisme i el comunisme, crear un espai de reflexió, dubte i coneixement per entendre la crisis actual i cercar alternatives possibles que posin en qüestió la idea de progrés imperant. Apropar els vells i els nous moviments socials difonent propostes que els enforteixin i que els hi facilitin una nova hegemonia social. Treballar per una transició envers un vida col·lectivista i una manera diferent d’entendre i entendre’ns amb el nostre entorn natural.

Anar al bloc »

Reconocimiento - NoComercial - SinObraDerivada
Webdesign: IBIS Servicios Els continguts d’aquesta web estan sota una llicència Creative Commons.