RSS Español Catala English

www.albasud.org Contacto

Subscriu-te al nostre butlletí

Article d'Opinió | Iniciatives per al Canvi Social

24-02-2015

La renovada presència del camperolat als processos emancipatoris

Ernest Cañada | Alba Sud

Text escrit per a la intervenció en la presentació del llibre de Luciano Vasapollo “De Sur A Sur. La Estrategia del Caracol”(El Viejo Topo, 2014) realitzada a Barcelona el 20 de gener de 2014.


Crèdit Fotografia: Camperola. Nicaragua. Fotografia d'Alam Ramírez Zelaya / Alba Sud

I

En primer lloc vull agrair a tots els presents l’assistència en nom de les entitats organitzadores d’aquest acte (l'editorial El Viejo Topo, Espai Marx, Casal de l'Alba, Front Cívic, Marxisme Crític i Alba Sud) i també a Luciano Vasapollo per la seva vinguda a Barcelona per poder conèixer millor i discutir el seu treball.

Luciano Vasapolloés professor de les universitats de Roma i l'Havana sobre mètodes d'anàlisi del sistema econòmic i el desenvolupament. És també coordinador del Capítol Italià de la xarxa “Redes de Intelectuales y Artistas en Defensa de la Humanidad” i director de CESTES – Centro Studi Transformazioni Economici-Sociali i les revistes Proteo i Nuestra Amèrica-Italia.

Per la seva banda, Joan Tafalla, autor del pròleg del llibre, és membre d’Espai Marx, mestre, pensador i militant comunista dels que molts hem pogut aprendre durant molts anys. És autor també d’una tesi doctoral sobre Jacques-Michel Coupé, un capellà jacobí, diputat a la Convenció Nacional, i un dels molts quadres que van defensar l’economia moral enfront la fisiocràcia durant la Revolució Francesa.

Recordem que Luciano Vasapollo estarà demà presentant un altre llibre seu, escrit amb en Joaquín Arriola i Rita Martufi, El despertar de los cerdos, que tindrà lloc al Col.lectiu Ronda, i que comptarà també amb la participació de Miren Etxezarreta, Rita Martufi i Ramon Franquesa. Un llibre que planteja la hipòtesi d'una sortida coordinada de l'euro per part dels països del sud d'Europa més afectats per la crisi (els coneguts per l'acrònim PIIGS, Portugal, Irlanda, Itàlia, Grècia i Espanya). La proposta d’aquests tres economistes pren com a inspiració el model de l'ALBA desenvolupat a Amèrica Llatina.

II

Es tracta de dos llibres que encara que molt diferents enllacen preocupacions i interessos. Els dos tenen com a centre de la seva reflexió el SUD, però un Sud que es vist com a metàfora, i com assenyala en Joan Tafalla al seu pròleg, com la baula més dèbil de la cadena, la que pot actuar com a desencadenant dels fets que agreugin la crisi del capitalisme i permetin un via d’esperança per a la supervivència humanitat.

A Europa pensem com a esperança una unió dels pobles del Sud que trenqui amb aquesta Unió Europea i permeti construir noves aliances, inspirant-nos en processos semblants als que s’han pogut dur a terme a Amèrica Llatina en el marc de l’ALBA.

I en aquesta discussió, tant a Amèrica Llatina com al Sud d’Europa, apareix novament el camperolat, un sector social clau en la història de les revolucions i els processos de transformació social profunds que s’han donat des de principis del segle XX. És un camperolat que ens ajuda a pensar i construir alternatives d’economia local, de reciprocitat, d’organització social, de relació respectuosa amb el territori i els seus recursos, radicalment diferents a la lògica suïcida del capitalisme. I aquest és precisament l’objecte de la presentació del llibre d’avui, el paper que acaba jugant el camperolat en els processos de transformació social malgrat haver estat condemnat a la desaparició i la marginació un i altre cop.

III

En Joan Tafalla en el seu pròleg fa un recorregut per la història de les idees d’aquells pensadors i revolucionaris que dins la tradició marxista es van adonar d’aquest paper singular del camperolat i que consideraven que no se’ls podia menystenir ni condemnar a la desaparició com han fet tants cops els defensors de la modernització i del sistema capitalista, però també el marxisme més vulgar i teleològic.

Aquest recorregut comença en el treball del mateix Karl Marx de més edat, i segueix amb Antonio Gramsci i el peruà Juan Carlos Mariátegui, i connecta encertadament l’anàlisi i proposta de Luciano Vasapollo amb aquesta tradició intel·lectual.  En aquest fil hauríem de poder incorporar també el treball del pensador marxista, novel·lista i crític cultural John Berger de “Puerca tierra”, quan per exemple afirmava:

Despachar la experiencia campesina como algo que pertenece al pasado y es irrelevante para la vida moderna; imaginar que los miles de años de cultura campesina no dejan una herencia para el futuro, sencillamente porque ésta casi nunca ha tomado la forma de objetos perdurables; seguir manteniendo, como se ha mantenido durante siglos, que es algo marginal a la civilización; todo ello es negar el valor de demasiada historia y de demasiadas vidas. No se puede tachar una parte de la historia como el que traza una raya sobre una cuenta saldada.[1]

IV

L’edició en castellà del llibre de Luciano Vasapollo l’hem d’agrair a l’Editorial El Viejo Topo, que aplega en aquest volum que avui ens convoca els treballs de dos llibres publicats en italià els anys 2011 i el 2012. Al llibre analitza de forma detallada i comparada els processos viscuts pel camperolat bolivià i el camperolat del Sud d’Itàlia. La seva però no és una lectura ahistòrica si no que intenta entendre els moviments camperols en el seu context i en el seu temps, com a agents actius de transformació. Hi destaca els elements que configuren la seva estabilitat, però al mateix temps la seva historicitat

V

És sobre la importància d’aquesta historicitat dels moviments camperols que voldria cridar la vostra atenció abans de donar pas a en Joan i en Luciano, amb una història de camperols maies de Guatemala, de Centreamèrica i d’Amèrica Llatina.

A finals dels anys 60 al poble de San Martín de Jilotepeque, a Chimatenango, un col·lectiu de camperols maies, del poble kakchikel, van iniciar un procés que posaria les bases del Movimiento Campesino a Campesino, i que permetria el que avui és un dels moviments socials més importants d’Amèrica Llatina, la Vía Campesina.

A San Martín i en general a tota la zona de Chimaltenango era comú que la població camperola es desplacés de forma regular per períodes a treballar a la costa a les grans plantacions de cotó, canya de sucre i cafè. Tornaven a les seves cases on tenien el “maizal”, que els permetia garantir la supervivència familiar, tot i que alguns casos plantaven en terra d’altres a canvi de repartir la collita i fer feina per a ells gratuïtament. Aquest sistema d’hisendes de producció de monocultius per a l’exportació funcionava gràcies al proveïment regular de mà d’obra molt barata, i de la qual no se n’havien d’ocupar dels costos de la seva reproducció.

Tant a les plantacions com a les terres que conreaven aquells camperols l’ús de fertilitzants i pesticides químics era molt habitual.

Els nivells de pobresa, mala salut i malnutrició entre la població de San Martín eren molt elevats. Per aquest motiu un metge cooperant va demanar ajut a l’Església local perquè alguns catequistes, camperols tots ells, l’ajudessin a cultivar productes orgànics per contribuir en la recuperació de la salut dels pacients, que bàsicament estaven mal alimentats. Així es va iniciar el Programa Campesino a Campesino, una proposta d’experimentació i aprenentatge pràctic en l’agricultura orgànica. Amb uns anys això va donar peu a l’extensió del programa, amb desenes de promotors formant-se, creant cooperatives de crèdit, adquirint terres, i  impulsant pel seu propi compte una veritable reforma agrària, gràcies a la qual centenars i milers de camperols van deixar d’anar a treballar com a jornalers a la costa.

La reacció dels terratinents va ser furibunda. Acusaven el moviment camperol i els catequistes d’estar vinculats amb la guerrilla de l’URNG, i en la mesura que la repressió i el tancament dels espais polítics es va agreujar, aquesta participació va anar aleshores sí en augment.

Quan la repressió es feu insuportable, el Programa Campesino a Campesino es va haver de desmuntar. Una part dels seus membres es van integrar a la guerrilla, l’altre va quedar com a part de la població civil que s’havia d’amagar i refugiar davant els atacs de l’exèrcit, i finalment una altra part va marxar a l’exili. Molts dels que es van integrar a la guerrilla van morir i la seva història s’ha perdut.

A l’exili, sobretot a Hondures i Mèxic, i com a forma de tenir feina alguns d’ells van començar a donar classes d’agricultura orgànica amb la mateixa metodologia del Programa Campesino a Campesino. Pels seus cursos van passar camperols hondurenys i mexicans, però també nicaragüencs, salvadorenys, i alguns dels que havien format amb ells van ensenyar després a cubans, equatorians,... Així es va anar estenent un moviment basat en una metodologia pràctica, que recuperava coneixements tradicionals i enfortia la cultura camperola.

Després de la signatura dels Acords de Pau el 1996, poc a poc es va anar reconstruint el teixit social, totalment destruït per la repressió. Recordo que fa uns anys, entrevistant a un d’aquells promotors de la primera generació del Programa, Quirino Herdández, m’explicava com van viure la desmobilització. Dèia: “un dia va arribar un alt responsable de la guerrilla i ens va dir que ja no podíem seguir combatent amb les armes i que a partir d’ara ho hauríem de fer amb les idees. Aleshores em vaig preguntar: i quina idea tinc jo? L’agricultura orgànica, em vaig dir. Perquè així ho els hi donaré als terratinents els meus braços per treballar a les seves finques, ni els hi compraré els seus productes químics”.

Molts dels que havien estat a l’exili van anar retornant. Havien patit molt i les experiències viscudes els havien canviat. El moviment que havien creat era difícil de reconstruir novament, i Guatemala continuava trencada per la violència. Alguns d’ells tampoc es reconeixien en la Vía Campesina, el moviment que el seu saber havia ajudat a crear, i pensaven que el seu era un procés més silenciós, de llarg termini. Però en qualsevol cas tots ells seguien compromesos amb la terra i amb l’enfortiment de la cultura camperola, amb una altre forma de vida, d’entendre la civilització.

Què ens diu aquesta experiència? Lluny de les visions ahistòriques, ens vincula amb la historicitat del moviment camperol. Ens mostra processos de continuïtat que malgrat la repressió i les penúries confirmen compromisos a llarg termini, voluntat de resistència, de supervivència, fonamentats en una cultura material pròpia, capaç de sostenir la defensa d’un altre modus de vida, de civilització. I és sobre aquesta cultura material que en determinats moments històrics s’han pogut construir organitzacions que han generat moviments de transformació social profunds, no simples relleus d’elits abraçades a una o altre bandera. Una aportació massa important per menysprear-la novament en la reconstrucció d’un projecte emancipador.

VI

Aquesta història dels camperols maies de Guatemala ens connecta també amb l’argumentació de Luciano Vasapollo quan al final del llibre escriu:

Las existencias alternativas de los cafoni meridionales y de los indios latinoamericanos transmiten otra lección de civilización y coraje, construyendo experiencias de economía local y organización social radicalmente ajenas a la lógica caníbal del capitalismo. […]

La condición que se debe perseguir, y por la cual se debe luchar es, por tanto, una democracia directa, popular y participativa, por una economía que tenga en cuenta no solo el desarrollo económico autodeterminado, sino también el progreso social de los pueblos. […]

Todo esto significa el uso racional de los recursos de la tierra, con la ejecución de políticas económicas con alta compatibilidad social y ambiental, autodeterminadas en tanto legitimadas por formas de democracia desde abajo. [2]

Us deixo ara ja si, amb en Joan Tafalla i en Luciano Vasapollo perquè parlin amb major deteniment d’aquest llibre i de les implicacions polítiques que se’n deriven tant a Amèrica Llatina com al Sud d’Europa.

 

Notes:

[1] John Berger, Puerca tierra, Punto de Lectura, Barcelona, 2001 (1ª edición en inglés 1979), pp. 359-360.

[2] Luciano Vasapollo, De Sur a Sur. La estrategia del caracol, El Viejo Topo, Barcelona, 2014, pp. 357-359.

TURISMES EN DISPUTA

El bloc d'Ernest Cañada

Sobre perspectives crítiques en el turisme i alternatives comunitàries

Investigador i comunicador social. Treball actualment com a coordinador d'Alba Sud. Sóc docent a la Universitat de Barcelona i membre expert del Consell Turisme i Ciutat de Barcelona. Actualment resideixo a Barcelona, després de viure a Amèrica Central entre els anys 2004 i 2014. En aquest blog parlem de turisme en plural, del seu impacte en el treball i també en el món rural, dels processos de despossessió que comporta, de les condicions laborals dels seus treballadors i treballadores. Però també dels esforços comunitaris i d'amplis sectors socials per controlar territoris, recursos i formes d'organitzar aquesta activitat per, en definitiva, construir alternatives democratitzadores.

Anar al bloc »

Reconocimiento - NoComercial - SinObraDerivada
Webdesign: IBIS Servicios Els continguts d’aquesta web estan sota una llicència Creative Commons.